dilluns, 28 de març del 2011

(4) Supertramp "Breakfast in America" [1979]

Un reprotxe que sempre se li ha atribuït a aquest disc és de ser excessivament comercial i d'allunyar-se de la línia simfònica-progressiva de les seves obres magnes com Crime of the Century (74) o Crisis, What Crisis? (75).
De vegades quan un grup musical no fa més que crear obres mestres com a rosquilletes, alguns crítics, intolerants davant qualsevol intent de renovació, esperen a l'aguait per posar fre a aquest continu bon estat de forma.
Breakfast in America era una bona excusa: Algunes cançons enganxoses (en el bon sentit) i ritmes més digeribles podien ser un blanc perfecte per a això.
No obstant, i si analitzem el treball, no estaria de més preguntar-nos si és habitual fer un disc d'estudi en el qual es puguen extreure, si més no, fins a sis singles (el seixanta per cent, en aquest cas).
Amb bombes del calibre de "The Logical Song" (intel.ligent utilització de les esdrúixoles) i l'homònima "Breakfast in America" (magnífic el trombó) s'adverteix que estem davant un treball que té molt a oferir.
Però si continuem podem descobrir fantàstiques melodies com "Goodbye Stranger", precioses balades de la qualitat de "Lord is it mine" (Hodgson) i "Casual Conversations" (Davies).
Una de les millors cançons de Supertramp, al meu entendre, és la impressionant "Take the long way home", amb una emotiva entrada d'harmònica i un hipnòtic ritme de teclat. Una autèntica genialitat de Roger Hodgson.

Però això no és tot, si examinem les quatre cançons restants (que les podríem definir com menys "seductores" davant d'una primera escolta) ens trobem amb la dolçor de "Oh Darling", la desesperació de "Just another nervous Wreck”. A més, també, de l'expressivitat emocional del seu pròleg "Gone Hollywood" i del seu fantàstic epíleg "Child of visión" on deixen clar que el seu vessant progressiu està totalment intacte, atesa la improvisació i l'extensió de la peça.
Belles melodies, sonoritat de teclats i harmonia vocal i lírica. Comercial i edulcorat per a alguns. La resta, a disfrutar.

Crítiques de Supertramp:
"Crisis, What Crisis?" (1975)

dimarts, 15 de març del 2011

(2) Ray LaMontagne and The Pariah Dogs "God Willin' & The Creek Don't Rise " [2010]

Quart disc del cantautor de New Jersey i primer amb la col.laboració d'una banda. Els músics de The Pariah Dogs són els que l'acompanyen en aquest treball impregnat d'expressions folk, country i soul.
La seua peculiar finor vocal, la seva sensibilitat melòdica i la seva solvent execució doten el disc d'una evident senzillesa clàssica. I és que el cantautor aconsegueix el seu objectiu en la creació d'aquest treball, tan allunyat dels dictats comercials com pròxim al seu academicisme (The Band, Stephen Stills ...).
A destacar la cançó que tanca el disc, "Devil's in the Jukebox" un fabulós compendi blues-soul amb una harmònica fascinant.

dilluns, 7 de març del 2011

(2) The Wave Pictures "Susan Rode the Cyclone." [2010]

Aquesta prolífica banda de rock britànica ha realitzat amb Susan Rode the Cyclone un estimable disc que en les seves successives escoltes ens transporta als diferents derivats de la música rock com el prog, la psicodèlia i el country-folk. Aquestes diferents expressions són fagocitades pel grup per, al mateix temps, harmonitzar amb la seva treballada lirica i el seu personal estil indie.
La guitarra punyent i els característics trets vocals del seu cantant David Tattersall imprimeixen una gran personalitat a cadascuna de les seves melodies: "Kittens", "American Boom" o el magnífic single "Sweetheart" són una bona prova.