(3) TRIANA "Hijos del agobio" (1977)

Qualitat, innovació i compromís

Andalusia ha sigut una terra prolífica i pionera pel que fa a l'experimentació de nous sons provinents de fora amb formacions com Smash o Expresión. D'aquesta manera, el fet que Triana irrompera en l'escena musical a mitjans de la dècada dels 70 va ser quelcom innovador que va significar un punt d'inflexió en el context del rock espanyol. La seua intel ligent manera d'unir el progressiu i la psicodèlia amb el flamenc, així com l'immens talent del seu líder Jesús de la Rosa van ser un clar senyal que alguna cosa històrica s'estava coent a través dels seus discos d'estudi i concerts en directe. Com a colofó, els seus dos restants components, Tele i Eduardo Rodríguez eren uns excel·lents músics que a través de, respectivament, la percussió i la guitarra van consolidar una proposta arriscada i complicada (cal tenir en compte que el progrock era una classe de música molt complexa d'executar). 

Quan pense en Hijos del agobio, sol venir-me al cap el crit desesperat i commovedor de Jesús de la Rosa a "¡Ya está bien!". Cada vegada que ho escolte me n’adone de les seues capacitats com a vocaliste i faig càbales de fins on hauria pogut arribar el seu procés compositiu. 

Encara que aquest segon disc del trio andalús no conté temes tan memorables com "Abre la Puerta niña" o "El Lago" de "El Patio" (1975) sí que podem afirmar que és un digne continuador de la seua excel·lent òpera prima. I és que Hijos del agobio compta amb huit superbes cançons, cadascuna amb els seus matisos, -a saber: l'elegància de "Sentimiento de amor", la fantàstica conjunció instrumental i vocal de "Rumor", el psicoflamenc de "Recuerdos de Triana" , el frenètic rock de "Necesito", la immensa bellesa melòdica de "Sr. Troncoso" o la progressiva bulería de "Del crepúsculo nacerá el rocío" cantada per Eduardo Rodríguez, són capaces de generar diferents sensacions cada vegada que les escoltes. 

I, finalment, el seu missatge compromès. La fi del franquisme i el començament de la transició dóna com a resultat el desencant generalitzat. Mateixos gossos amb diferents collars (fins als nostres dies, però això donaria per a un altre article). Perquè, en última instància, sempre pateixen els mateixos; els fills del desencoratjament i del dolor, subjugats als capricis del poder econòmic i els seus estaments. La lletra de "¡Ya está bien!" és absolutament clarificadora : 

¿Quién hablará? 

¿Quién nos dirá la verdad? 

Todos pretenden saber 

 y decir lo que piensa usted, 

con elegante palabras 

 y el gesto duro a la vez, 

 y queremos elegir 

 sin que nadie diga más 

 el rumbo que lleva a la orilla 

 de la libertad. 

Gravat en: Estudios Sonoland

Duració: 32:24

Cançons: 8

Segell discogràfic: Movieplay

Productor/s: Gonzalo García Pelayo

(2) LOOKS AND SMILES, de Ken Loach (1981)

Sense eixida laboral

Ken Loach retrata socialment una grisa Anglaterra dels anys vuitanta sota el mandat de Margaret Thatcher reforçat amb un blanc i negre que simbolitza la realitat social depressiva el moment. 

Nick, un jove desafavorit per les polítiques del país, es troba desorientat i sense rumb, perquè, malgrat la seua constant recerca, no troba feina. Les imatges de llargues cues de l'atur per poder cobrar una miserable pensió, les passejades de Nick i el seu amic, Alan, pels carrers de Sheffield, sense res a fer —irrespectuosos amb la gent, enrolant-se en baralles a les discoteques i gairebé sense motivació — donen un bon compte de l'ambient opressiu que es respirava. Troben, però, una via d'escapament —l'única i trista via— en la possibilitat d'allistar-se a l'exèrcit, Alan ho aconsegueix, però Nick s'hi troba amb l'oposició dels pares. 

El director britànic barreja aquesta realitat social que va afectar tants joves i persones treballadores de l'època juntament amb el drama de Karen; afectada per la separació dels pares i amb problemes amb la mare i el padrastre. 

Un film amb aspectes d'interés que denuncia les poques possibilitats d'obtenir una feina i una vida digna, sense eixida per als joves a la societat britànica de l'era Thatcher. Tampoc no falten alguns dards enverinats a les forces d'ocupació de l'exèrcit britànic a la catòlica Irlanda.

 

LOOKS AND SMILES. 1981. Regne Unit. Blanc i negre. 104 Min

Direcció: Ken Loach

Intèrprets: Graham Green, Carolyn Nicholson, Tony Pitts, Roy Haywood, Phil Askham, Pam Darell, Tracey Goodlad, Patti Nicholls, Cilla Mason

Guió: Barry Hines

Música: Marc Wilkinson

Fotografia: Chris Menges

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(1) TOC TOC (2017), de Vicente Villanueva

Sense espurna

Seguint l'estela de l'exitosa obra teatral homònima del dramaturg francès Laurent Baffie aquesta adaptació espanyola contenia en un principi els elements suficients com per haver tingut un enorme rendiment. La pel·lícula està dotada de bons actors, d'una història amb ganxo i d'un guió trufat de gags divertits, no obstant això, tot i que es deixa veure, no acaba de funcionar del tot. El seu principal problema és que no aconsegueix transmetre tota l'espurna que en un primer moment se li pressuposava, a més d'una mica timorata en la profunditat dels personatges i en el trastorn que actua com a eix central del film.

TOC TOC. 2017. Espanya. Color. 96 Min.

Direcció: Vicente Villanueva
Intèrprets: Rossy De Palma, Adrián Lastra, Alexandra Jiménez, Paco León, Oscar Martínez, Inma Cuevas, Ana Rujas, Paqui Horcajo, Nuria Herrero, Maty Gómez, Pepa Gracia McLerie

Guió:  Vicente Villanueva. Obra: Laurent Baffie
Música: Antonio Escobar
Fotografia: David Omedes

(3) BALLEU, MALEÏTS, BALLEU (1969), de Sydney Pollack

Paràbola de la Gran Crisi

Enquadrada a la Gran Depressió americana, aquesta obra metaforitza la crisi social i personal d'una gran part de la societat que estava subjugada a les seues horribles conseqüències. Quan la fam aguaita, quan les penúries abracen la quotidianitat i les dificultats esborren les necessitats més bàsiques, l'ésser humà intenta sobreviure com siga, agafant-se a qualsevol possibilitat que es trobe en el seu camí. Són èpoques de penúria i les rates surten del seu amagatall per aprofitar-se de la carestia que sotja i atemoreix a milers de persones. Al bell mig, hi queden famílies destruïdes, persones deprimides, resignades i impotents davant les urpes d'un ogre que espera en un atzucac. 

La competició de Marató de ball és un protoreality-show que simbolitza el capitalisme ferotge i els concursants són carnassa per a l'oligarquia regnant en un sistema plutócrata. Aquesta adaptació de Sidney Pollack mostra a la perfecció —fantàstica la posada en escena— els secrets que es mouen en aquesta important història —claustrofòbica i luctuosa— de desesperació.

THEY SHOOT HORSES, DON'T THEY? 1969. Estats Units. Color. 121 Min.

Direcció: Sydeny Pollack
Intèrprets: Jane Fonda, Michael Sarrazin, Gig Young, Susannah York, Red Buttons, Bonnie Bedelia, Bruce Dern, Al Lewis, Michael Conrad, Robert Fields, Severn Darden, Allyn Ann McLerie

Guió:  James Poe, Robert E. Thompson. Novela: Horace McCoy
Música: Johnny Green
Fotografia: Philip H. Lathrop

(3) DEL ROSA... AL AMARILLO (1963), de Manuel Summers

Amor atemporal

De la infància a la vellesa —del rosa al groc— i l'amor (o l'enamorament) com a conducte transmissor de sentit de vida. Com no identificar-nos amb els dos preadolescents i la subtilesa dels seus gestos, les seues mirades, els seus pensaments i les seues fantasies? Entre la metàfora, l'al·legoria i la poesia —fantàstic el retrat de la ciutat de Madrid dels anys seixanta— els xiquets juguen i descobreixen l'estadi de l'amor en tota l'extensió de la paraula. Amor atemporal que sobrevola pels éssers humans amb la mateixa validesa, fiabilitat i intensitat. 

La proposta del film és molt atraient i es plasma en eixa història final tendra i groguenca on els ancians, controlats sota l'atenta mirada de l'autoritat, hi tornen a ser dependents. No hi ha converses, hi ha missatges amb paper arrugat trufats fins i tot de copy paste, però plens de romanticisme. Un bell film .

DEL ROSA... AL AMARILLO. 1963. Espanya. Color. 88 Min.

Direcció: Manuel Summers
Intèrprets: Cristina Galbó, Pedro Díez del Corral, Lina Onesti, José Vicente Cerrudo, María Jesús Corchero

Guió:  Manuel Summers
Música: Antonio Pérez Olea
Fotografia: Francisco Fraile

(2) EL INCREÍBLE FINDE MENGUANTE (2019), de Jon Mikel Caballero

El temps s'extingeix

Una cop estàs veient aquesta pel·lícula és inevitable pensar en Atrapat en el temps (Groundhose Day) de Harold Ramis i en els seus bucles temporals. Si bé en aquella el protagonista assumia la seua situació —en part també perquè no sabia quines eren les conseqüències— per fer tot allò que no gosava fer, en aquesta hi ha una idea de finitud. És així perquè la protagonista pensa que el temps està minvant i que té el perill que la seua vida s'extingisca. És com una lluita contra el temps, com una carrera a contrarellotge per arreglar les coses amb la seua parella (semblant també a la relació entre Bill Murray i Andy Macdowell). 

Entretinguda a estones i amb certs tocs d'originalitat en la metafòrica reducció del format de la pantalla.

EL INCREÍBLE FINDE MENGUANTE. 2019. Espanya. Color. 93 Min.

Direcció: Jon Mikel Caballero
Intèrpretes: Iria del Río, Adam Quintero, Nadia de Santiago, Jimmy Castro, Irene Ruiz, Adrián Expósito, Luis Tosar

Guió:  Jon Mikel Caballero
Música: Luis Hernaiz
Fotografia: Tania de Fonseca

(3) UNA DONA PER A DOS (1933), d'Ernst Lubitsch

Un "trio" en blanc i negre

Lubitsch fa una mirada femenina i llibertina a les relacions de parella amb un punt d'atreviment inusual per a l'època. En un sorprenent gir a la tradició, ací la xica és qui controla les situacions, tot deixant els xics —el duet masculí— a mercé dels vaivens d'ella. 

Així, Gilda, es debat entre els amors dels dos artistes, valorant el millor de cadascú i somiant d'aconseguir una mixtura entre el pintor i el dramaturg. Es pot estimar dues persones alhora?, es pot conviure amb totes dues?, podria funcionar una relació a tres bandes?, es poden separar sexe, amor i amistat, o es poden conjugar? A la pel·lícula flueixen reflexions sobre les relacions fora de l'ortodòxia, però sempre des de la perspectiva femenina, per la qual cosa aquesta comèdia és un cant llibertari al carpe diem, per a, llavors, gaudir d'allò que més desitgem (George i Thomas) i allunyar-nos dels convencionalismes (l'empresari, Max Plunkett). 

Una brillant obra en què comicitat, complicitat i enginy s'acomoden a unes situacions i a uns diàlegs sustentats per un fantàstic planter actoral.

DESIGN FOR LIVING. 1933. Estats Units. Blanc y negre. 90 Min.

Direcció: Ernst Lubitsch
Intèrprets: Carole Lombard, Jack Benny, Robert Stack, Stanley Ridges, Felix Bressart, Lionel Atwill, Sig Ruman, Tom Dugan, Charles Halton, George Lynn,

Guió:  Ben Hecht, Samuel Hoffenstein. Obra: Noël Coward
Música: John Leipold
Fotografia: Victor Milner

(3) SINATRA (1988), de Francesc Betriu

L'home del trage gris

Crec que no és fàcil captar l'esperit que transmet Raúl Núñez a la seua novel·la. Elements com l'angunia, la foscor interior, l'angoixa i malenconia que hi desprenen, tant el seu protagonista com el paisatge que l'envolta, estan enginyosament reflectits en el llibre de l'escriptor argentí. El fet de traslladar totes eixes sensacions en una pel·lícula no em sembla, com he apuntat, una tasca planera. Tanmateix, Betriu ho aconsegueix utilitzant tots els recursos que hi tenia disponibles amb un guió que —a més de ser fidel a l'obra, entre altres coses perquè hi participa el mateix Núñez— hi aporta nous components com el seu inici i epíleg a manera de funció teatral de cabaret (amb la irrupció de Sabina disfressat de Groucho Marx), la posada en escena, els exteriors de Barcelona i el molt encertat càsting actoral. La veritat és que, vist des d'ara, aquest film resulta molt entranyable amb secundaris de la talla com Luis Ciges o Manuel Aleixandre. 

La història parla de la soledat, de la necessitat de l'altri i de la socialització. És per això que l'obra, despulla l'anima —mullada amb llàgrimes de tristura i d'alcohol— dels seus personatges, la qual tracta de trobar una escletxa en el gran descampat dels sentiments que ens rodeja. I per descomptat, no hi podia faltar el desamor; complement lligat indefectiblement a eixa efervescència intensa i primigènia que com la vida ens dona benaurances i amargors. 

La quantitat de personatges estrambòtics i extravagants que l'escriptor dibuixa li donen jocositat a un relat de perdedors que tracten de fugir de l'isolament, condemnats per unes circumstàncies ambientals, físiques i psicològiques amb les quals hauran de lluitar quotidianament. 

Cal insistir en el fet que el director català ha sabut abraçar l'atmosfera literària. Els ambients barcelonins, la banda sonora amb el tema "¿Quién me ha robado el mes de abril?" de Sabina ho reforcen més encara. Un home del trage gris, s'encarrega de fer-hi la resta: el gran Alfredo Landa. 

SINATRA. 1988. Espanya. Color. 112 Min.

Direcció: Francesc Betriu
Intèrprets: Alfredo Landa, Maribel Verdú, Ana Obregón, Manuel Alexandre, Mercedes Sampietro, Julia Martínez, Luis Ciges, Queta Claver, Carlos Lucena, Pilar Rebollar

Guió:  Francesc Betriu, Raúl Núñez. Novel·la: Raúl Núñez
Música: Joaquín Sabina, Pancho Varona
Fotografia: Carlos Suarez

(4) EL MUNDO SIGUE (1965), de Fernando Fernán Gómez

Una vida restringida

Retrat neorealista d'un temps i un país marcat per uns personatges que, com la seua època, es troben encotillats en una cultura misògina i classista. Les dificultats econòmiques són el denominador comú en una societat extremadament dividida entre la riquesa d'uns quants i la pobresa de molts. Fernán Gómez, plasma una atmosfera opressiva mitjançant l'enfrontament fratricida entre Eloísa i Luisita, dues germanes víctimes de les circumstàncies socioculturals que les espenta a buscar-se la vida per diferents mitjans. Si bé, cap de les dues aconsegueix la realització personal, ja que totes dues es troben lluny de les seues aspiracions. Així, Luisita haurà de vendre's, d'alguna manera, amb homes grans que no estima i Eloísa passarà els dies en una vida dissortada sotmesa al jou del seu marit Faustino, un rufià i cràpula, obsessionat amb els jocs d'atzar, amb una manera de vida desordenat i poc compromés amb la família i els quatre fills. Apareixen, a més, altres personatges com Don Andrés, crític cinematogràfic que pateix l'amor no correspost d'Eloïsa i que actua com una mena d'element mediador davant la bogeria desencadenada a la família de les germanes. També el seu germà beat, que va deixar el seminari abans d'abastar el sacerdoci i que sempre està a càrrec de la providència. 

Aquesta lluita caïnita es tradueix en enveges i baralles competitives sobre el físic i la influència d'atracció, tracte i seducció amb el gènere masculí, així com una obsessió pels diners i el luxe. Conceptes als quals la dona en aquell període havia de recórrer, si era possible, davant la seua manca d'oportunitats per portar una vida digna (ambdues ambicionen aconseguir un "home bo" amb el qual casar-se per a tota la vida, perquè en realitat això significava tenir un suport assegurat). 

Com es pot observar, el rol de la dona està supeditat a unes normes rígides lluny de l'autorealització personal. Cal aplaudir la crítica ferotge que es fa al comportament masculí cosificant les dones i tractant-les com si sempre estigueren disposades, cosa que malauradament encara es pot veure actualment. I és que en la cinta desfilen la gana, la violència masclista, la repressió sexual, l'adulteri i l'ambició. L'obra destaca pels seus exteriors de la ciutat, dels barris i costums de Madrid, per mostrar l'angoixa particular d'un grup de persones condicionades pel seu entorn i, especialment, pel seu impactant final. 

L'adaptació del llibre de Juan Antonio Zunzunegui està molt ben traçat i el director utilitza molt intel·ligentment les reflexions i pensaments dels protagonistes a través de la veu en off. Una estupenda i interessant pel·lícula que, cal recordar, va ser rodada en ple franquisme. El fet que hi reflectira la pobresa i la misèria dels espanyols va motivar que fos censurada. Es va estrenar dos anys després el 1965 a Bilbao de manera clandestina. D'aquesta manera, no va ser coneguda novament fins a la seua reposició i restauració el 2015 .

EL MUNDO SIGUE. 1965. Espanya. Blanc i negre. 115 Min.

Direcció: Fernando Fernán Gómez
Intèrprets: Lina Canalejas, Fernando Fernán Gómez, Gemma Cuervo, Milagros Leal, Francisco Pierrá, Agustín González, José Morales, José Calvo, Fernando Guillén, María Luisa Ponte, Jacinto San Emeterio, Pilar Bardem, José María Caffarel

Guió:  Fernando Fernán Gómez. Novela: Juan Antonio Zunzunegui
Música: Daniel White
Fotografia: Emilio Foriscot

(4) SER O NO SER (1942), d'Ernst Lubitsch

Fantàstica sàtira

En una pel·lícula són fonamentals —entre altres— tres elements: el guió, el pols narratiu i la posada en escena. Doncs bé, en la producció que abordem aquests aspectes estan estudiats de manera que els mínims detalls estan cuidats al màxim. Aquesta anàlisi minuciosa és la que remata "To be or not to be" com una superba sàtira, un divertiment constant que engloba un exercici crític, intel·ligent i audaç a la ideologia nazi. 

Plantejat com la victòria de la cultura davant de la barbàrie, canalitzada a través de les peripècies d'una companyia de teatre a Polònia de la Segona Guerra Mundial, el film barreja, d'una manera molt astuta: la literatura Shakesperare, el cinema d'espies, la comèdia vodevilesca (mitjançant la subtrama de romanços i gelosia) i el drama de guerra. Aquesta diversitat d'ingredients, en principi, semblarien difícils de manejar a les mans de qualsevol director. En canvi, Ernst Lubitsch —com si es tractara d'una desbaratada coctelera— n'extreu el millor suc utilitzant uns irònics, mordaços i perspicaços diàlegs. També és important destacar un altre factor que entra en joc en el resultat final com és la direcció d'actors. L'obra mai no seria la mateixa sense el magnífic planter actoral i la seua memorable interpretació, atorgant-li més sobrietat al missatge del film. 

En definitiva, una tragicomèdia que suposa una venjança a la irracionalitat del totalitarisme, instrumentalitzant una sàvia i mordaç lectura positiva d'allò que és dramàtic. Per veure, revisar i difondre.

TO BE OR NOT TO BE. 1942. Estats Units. Blanc i negre. 99 Min.

Direcció: Ernst Lubitsch
Intèrpretes: Carole Lombard, Jack Benny, Robert Stack, Stanley Ridges, Felix Bressart, Lionel Atwill, Sig Ruman, Tom Dugan, Charles Halton, George Lynn,

Guió:  Edwin Justus Mayer. Historia: Melchior Lengyelz
Música: Werner R. Heymann
Fotografia: Rudolph Maté

(2) TOKIO-GA (1985), de Wim Wenders

La influencia d'Ozu

Yasujiro Ozu ha exercit una gran fascinació i influència en molts creadors cinematogràfics. La seua manera peculiar de narrar i de rodar, i la seua perícia a l'hora d'aprofundir-hi des de la senzillesa ha conformat un estil peculiar admirable i perenne. 

Wim Wenders realitza amb aquest documental un sincer homenatge a la força i el lirisme que ha impregnat el director japonés al seté art. Hi conflueixen dues mirades diferents: l'ull fílmic d'Ozu amb el Japó contemporani (de l'any 85). Amb això, es mostra una reflexió sobre el pas del temps i sobre la manera de captar l'estat més primigeni de la societat japonesa (cosa que Hergoz qüestiona amb el Japó "encobert per edificis" actual). 

L'aparició del seu actor fetitxe; Chishû Ryû, del seu operador de càmera i posterior director de fotografia; Yûharu Atsuta (emocionant la seua intervenció) i les reflexions del realitzador reforcen un interessant film on l'aportació tant artística com humana del realitzador nipó és el seu eix central.

TOKIO-GA. 1985. Alemanya de l'Oest (RFA). Color. 89 Min.

Direcció: Wim Wenders
Intèrprets: Documental, Intervencions de: Chishu Ryu, Werner Herzog, Yuuharu Atsuta, Chris Marker

Guió:  Wim Wenders

Música: Lauren Petitgand
Fotografia: Edward Lachman

(3) LA VIDA Y NADA MÁS (2017), d'Antonio Méndez Esparza

Allunyat del cinema convencional

Una característica meritòria d'aquest treball és el seu honest allunyament d'allò que és estrictament convencional. Així, l'ull observador del director mostra allò que una gran part de la població mundial pateix: les desventures i els infortunis que la vida ens ofereix. I això és el que mostra exactament aquest estimable film: gent corrent amb dificultats econòmiques, amb feines precàries que se les veuen i les desitgen per arribar a final de mes. El resultat són famílies desestructurades amb conflictes interpersonals i problemes psicològics. 

La trama es contextualitza als Estats Units en barris majoritàriament formats per població negra i pobra (l'escena del parc privat és força clarificadora, ja que només pel fet de ser de color ja s'és assenyalat), és a dir; una part d'Amèrica del Nord que no s'assembla gens al que se'ns ofereix al cinema tradicional. El guió intenta plasmar tots els esforços d'una mare per aconseguir portar un equilibri a la família: la lluita constant, les virtuts, els defectes i l'alta tolerància a la frustració la converteixen en una mena d'heroïna per tractar de trobar un lloc —tant a ella com els seus éssers estimats— a la vida. Tampoc els protagonistes en aquest film entren dins dels cànons del cinema comercial, ja que són gent del carrer,amb les contradiccions, inseguretats i dubtes. És un tipus de llenguatge fílmic que intenta reflectir la realitat més d'acord amb la societat. 

L'escena final, on pare i fill es retroben a les cabines de la presó, tanquen un cercle que s'obre en el patiment del fill per les mancances afectives i familiars. A veure .

LA VIDA Y NADA MÁS (LIFE & NOTHING MORE). 2017. Espanya. Color. 114 Min.

Direcció: Antonio Méndez Esparza
Intèrprets: Andrew Bleechington, Regina Williams, Robert Williams, Ry'nesia Chambers

Guió:  Antonio Méndez Esparza
Fotografia: Barbu Balasoiu