(2) EL PROCÉS PARADINE, de Alfred Hitchcock (1947)

Sense vigor

Les febleses i les contradiccions de l'ésser humà —d'alguna manera— han d’estar presents en les manifestacions artístiques. Això és important tenir-ho en compte fins i tot, quan s’utilitzen diferents punts de vista durant el procés de creació perquè, en cert sentit, es tracta de reflectir la realitat externa. En aquestes condicions, no es poden defugir en el cinema els aspectes psicològics del comportament humà, en cas contrari tot allò que es representa a la pantalla quedaria com a postís i artificial. 

En aquesta obra el director britànic presenta un drama judicial tot combinant emocions, sentiments i dubtes als personatges. Especialment, se centra en la figura d'Anthony Keane, advocat de prestigi que s'encarrega del cas de la senyora Paradine, acusada d'haver assassinat el seu marit cec. En aquest procés el lletrat perd l'objectivitat pel fet que s'enamora, malgrat estar casat, perdudament de la defensada. A partir d'ací entra un joc d'infidelitat, domini psicològic, amor (André Latour) i desamor (el mateix Tony). 

L'arrencada del film és força prometedora amb la introducció dels personatges i l'explicació, més aviat interpretació, sobre la mort del senyor Paradine. El sorgiment d'interrogants i la posada en dubte de l'estabilitat del matrimoni Keane ens fan als espectadors partícips del misteri. Tot i això, ni la trama del procés judicial (amb poca profunditat) ni la història sentimental ens arriben a captivar. 

La misogínia, la conformitat de les esposes, l'humor negre del jutge envers la seua esposa contrasten amb l'aura de femme fatale de Maddalena Anna Paradine. Si bé, la força que amaga la història de la senyora Paradine hi funciona molt bé, la submissió de la resta de l’elenc femení deixa aquesta part de la cinta sense vigor i fins i tot de vegades, poc creïble. És per això que aquest film de Hitchoock em sembla menor, encara que amb aspectes d'interés, però gosaria dir que fins i tot, fallit.

THE PARADINE CASE. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 125 Min.

Direcció: Alfred Hitchcock
Intèrprets: Gregory Peck, Ann Todd, Charles Laughton, Charles Coburn, Ethel Barrymore, Louis Jourdan, Alida Valli, Isobel Elsom, Leo G. Carroll, Joan Tetzel

Guió:  David O. Selznick, Alma Reville. Novela: Robert Hichens
Música: Franz Waxman
Fotografia: Lee Garmes

(4) SONATA DE TARDOR (1978), d'Ingmar Bergman

Catarsi familiar

La profunditat humana emmarcada dintre de la pantalla. Un lloc on els sentiments i les emocions afloren sense quedar-se sota el greix maquillador que sovint amaga l'essència de les persones. Existeix una diferència abismal entre el cinema —anomenat— d'entreteniment, tan asèptic i artificial i aquesta mena de fer art amb la qual Ingmar Bergman va ser un autèntic mestre. I és que no es pot disseccionar i analitzar millor l'ànima humana, i per extensió la seua psicologia, com ho fa el director suec. 

En Sonata de tardor es mostren unes relacions aparentment sanes i honestes que no ho són tant quan passen pel filtre del comportament humà juntament amb l'inexorable pas del temps. La posada en escena —absolutament teatral— conté escenes memorables com quan la mare i la filla comencen a fer una catarsi tot relatant les seues experiències interiors envers les seues relacions. Esments, records i retraïments que si no surten a la llum encara espatllen més tot el vincle personal i familiar. 

La relació conflictiva maternofilial és l'eix que condueix el film, una pugna que en realitat és una barreja de debatiment i de tractar de comprendre a l'altre, si més no, per apaivagar una fellonia latent que ha romàs al llarg dels anys. 

És impossible no identificar-s’hi amb la filla i sentir un buit davant la distancia i la desconnexió de la mare. Al cap i a la fi, són trets que estan connectats amb mancances afectives i emocionals i que esdevenen en forma d'egolatria i submissió. 

Els diàlegs, les reflexions a propòsit dels sentiments interiors són sensacionals i tenen el seu reflex en la magistral escena del piano amb l'execució del preludi Opus 28 núm. 2 de Chopin on no calen les paraules, només els fets i els gestos.

HÖSTSONATEN. 1978. RFA. Color. 99 Min.

Direcció: Ingmar Bergman
Intèrprets: Ingrid Bergman, Liv Ullmann, Lena Nyman, Halvar Björk, Marianne Aminoff, Erland Josephon

Guió:  Ingmar Bergman
Música: Georg Friedrich Händel
Fotografia: Sven Nykvist

(2) PER QUI TOQUEN LES CAMPANES, de Sam Wood (1943)

Les campanes toquen per tu

Basada l'obra d'Ernest Hemingway, aquesta pel·lícula intenta ser fidel a l'esperit de la novel·la de l'escriptor americà aconseguint-ho parcialment. Les mancances del llibre es veuen reflectides encara més en aquest film amb una planificació pedestre i amb un càsting d'actors i actrius força desastrós. Si bé, cal ser benèvols amb aquest treball tenint en compte la data en què es va realitzar. 

En la meua modesta opinió, la novel·la no em va entusiasmar, però sí que contenia, en canvi, frases i moments memorables quant a referències polítiques i metàfores poètiques referents a l'amor i a l'existencialisme. Almenys, en totes dues expressions artístiques, es va ensenyar al món la barbàrie feixista, la lluita fratricida i el compromís cec de les brigades internacionals, que és molt.

 

FOR WHOM THE BELL TOLLS. 1943. Estats Units. Color. 159 Min

Direcció: Sam Wood

Intèrprets: Gary Cooper, Ingrid Bergman, Akim Tamiroff, Arturo de Córdova, Mikhail Rasumny, Fortunio Bonanova, Victor Varconi, Katina Paxinou, Joseph Calleia, Vladimir Sokoloff, Eric Feldary, Alexander Granach, Lilo Yarson, Leo Bulgakov

Guió: Dudley Nichols. Novela: Ernest Hemingway Reparto

Música: Victor Young

Fotografia: Ray Rennahan

(4) EL TERCER HOME, de Carol Reed (1949)

Víctimes del desengany

El que en un principi semblava un viatge per a començar una nova aventura laboral s'hi torna —inesperadament— en un malson per a Holly Martins. En arribar al seu destí, li comuniquen que el seu amic Harry Lime, el qual li havia promés feina, ha mort en un accident i que estan a punt de soterrar-lo. Arran d'eixe succés començaran a sorgir un seguit d'episodis que canviaran el seu punt de vista inicial, més encara quan —mitjançant el cap de la policia militar britànica— s'assabente que el seu amic està implicat en el mercat negre. 

Des de l'arrancada del metratge, Carol Reed ens presenta una pel·lícula misteriosa i intensa on tant protagonista com l'espectador es veuran introduïts en una voràgine d'esdeveniments que els hauran d'ordenar de la mateixa manera que un trencaclosques. 

La cinta està situada en el començament de la guerra freda a Viena, quan la capital austríaca estava dividida en quatre zones ocupades pels estats aliats de la II Guerra Mundial. Aquesta contextualització ens dona a entendre l'època convulsa en la qual els personatges es mouen i les dificultats que arrosseguen per abastar un lloc digne en un espai tan desdibuixat. Uns dels mèrits de la narració, però, és la perfecta combinació dels diferents aspectes plantejats que li donen un interés especial a les situacions que s'exposen al film. Així, es conjumina la relativitat de l'amistat, l'amor (en aquest cas, no correspost), el mercat negre portat fins a uns límits macabres (traficar amb penicil·lina robada als hospitals militars, per a després adulterar-la produint amb això la mort o lesions incurables als xiquets). És dur —i amb això el públic assistent empatitza amb el protagonista— el fet de descobrir que l'amic de la teua vida i de la infantesa és un ésser sense escrúpols capaç de cometre semblants atrocitats. 

A banda de jugar exquisidament amb la trama, l'obra destaca per una sorprenent utilització dels clars i obscurs, jugant amb les ombres d'una forma metafòrica i expressionista que reforça encara més el llenguatge formal aparent. La intervenció d'Orson Welles és colpidora i li dona un caire grandiloqüent a l'estructura i l'atmosfera cinematogràfica.

 

THE THIRD MAN. 1949. Estats Units. Color. 104 Min

Direcció: Carol Reed

Intèrprets: Orson Welles, Joseph Cotten, Alida Valli, Trevor Howard, Bernard Lee, Paul Hörbiger, Ernst Deutsch, Siegfried Breuer, Erich Ponto, Wilfrid Hyde-White, Hedwig Bleibtreu, Paul Birch

Guió: Graham Greene. Novela: Graham Greene

Música: Anton Karas

Fotografia: Robert Krasker

(4) LA PASSIÓ DE JOANA D'ARC (1928), de Carl Theodor Dreyer

Mort i alliberament en primers plans

Una obra cinematogràfica és un mitjà pel qual es transmet una informació que l'espectador haurà de descodificar i interpretar segons els processaments cognitius. La nostra primera sensació i percepció ens arriba a través del guió i la seua posada en escena, però, en aquesta cinta, Dreyer afegeix un altre caire ampliant l'interior i, per tant, la psicologia dels personatges mitjançant moviments de càmera magistralment mesurats i estudiats, amb unes imatges que diuen molt més que les paraules. Amb això aconsegueix un efecte impactant, retratat a base de primers plans innovadors i impossibles contrapicats. Aquesta conjunció avantguardista consagra el director danés com a un autèntic adalil del llenguatge fílmic atorgant-li, a més, una gran importància i influència en la història del cinema. 

Les seqüències se centren en el procés i condemna per heretgia d'aquesta pagesa francesa, per això tot passa durant l'espai de temps que va des del seu judici fins a la decisió final del tribunal eclesiàstic. El patiment, els dubtes, les pressions per abjurar, la paranoia inquisitiva religiosa, el clam d'indulgència per part del poble..., conceptes que apareixen reflectits a la pel·lícula amb una intensa profunditat confinada en uns opressius espais tancats omplits pels rostres dels protagonistes. Si sumem els aspectes comentats al fantàstic treball actoral (magnífica, María Falconetti) i als gestos de complicitat metafòrics que hi ofereix (p. ex., el contrast entre la vida la mort quan apareix una dona alletant el seu nadó i la posterior imatge de Joana d'Arc a la foguera), el resultat és un film molt suggestiu i original —va ser rodat el 1927— que ha esdevingut un clàssic imprescindible de la cinematografia universal.

LE PASSION DE JEANNE D'ARC 1928. França. Blanc i Negre. 110 Min.

Direcció: Carl Theodor Dreyer
Intèrprets: Maria Falconetti, Antonin Artaud, Eugène Silvain, André Berley, Maurice Schutz, Michel Simon

Guió:  Carl Theodor Dreyer, Joseph Delteil

Fotografia: Rudolph Maté, Goestula Kottula

Crítiques de Carl T. Dreyer  (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(4) L'INCREÏBLE HOME MINVANT, de Jack Arnold (1957)

Meravella del cinema fantàstic

Aquesta meravella del cinema fantàstic podria ser una metàfora dels canvis de vida sobrevinguts. Aquells en què ens convertim en víctimes d'una cosa que pensàvem que mai no ens podria passar (impensable, en aquest cas), semblant a una mena de macabra distopia capaç de fer miques els nostres projectes i els nostres somnis. 

La història arrenca en un feliç viatge a bord d'una barca al mar. Una parella acomodada, típica de la societat americana dels cinquanta, cadascun amb el seu rol ben definit i amb l'objectiu conjunt de construir un futur fructífer per a tots dos. No obstant això, passa alguna cosa (subreptici al·legat antinuclear) que els amargarà l'existència per sempre. A partir d'ací, Jack Arnold hi fa un magistral joc narratiu i fílmic, amb imatges impactants mantenint una tensió pertorbadora al llarg del metratge i utilitzant, a més, una banda sonora molt apropiada a cada disminució d'estatura del protagonista o davant dels atacs del seu entorn. 

El gran mèrit del director rau a ajustar —en només vuitanta-pocs minuts— una gran quantitat d'esdeveniments i emocions. Així, podem observar amb els nostres sorpresos ulls la desesperació del personatge principal davant d'un fet tan aterridor que comportava una desaparició imminent. Aquest fet fa que mostre els seus alts i baixos —magnífic l'anàlisi psicològica des de la seua soledat— durant el procés: els canvis bruscos d'humor davant la seua parella, els pensaments de suïcidi, la relació terapèutica i sana que troba amb la seua igual (la nana de la fira), l'esperança de trobar un remei a la seua malaltia, l'odissea al soterrani on es crea un microcosmos personal al costat d'agulles, aràcnids i una lluita instintiva per la supervivència. 

La posada en escena, la fotografia i la senzillesa aparent de la proposta de l'obra esdevenen un complex univers. Un espai reduït amb multitud de lectures que es pot endevinar en la interessant reflexió final del protagonista que va des de la filosofia més profunda fins a concepcions panteístiques. Aquesta cinta es va convertir al llarg dels anys en un film de culte que cal anar revisitant i difonent les noves generacions. Filmoteca bàsica.

 

THE INCREDIBLE SHRINKING MAN. 1957. Estats Units. Color. 81 Min

Direcció: Jack Arnold

Intèrprets: Grant Williams, Randy Stuart, April Kent, Paul Langton, Raymond Bailey, Billy Curtis, William Schallert, Frank J. Scannell, Helene Marshall, Diana Darrin

Guió: Richard Matheson. Novela: Richard Matheson

Música: Joseph Gershenson

Fotografía: Ellis W. Carter

(3) OPPONENT, de Milad Alami (2023)

Llibertats restringides

Quan et trobes immers en una societat que no respecta els drets humans més elementals, és complicat dur a terme una vida plena. El cas de l'Iran, un lloc on l'homosexualitat està penada, n'és un exemple clar. Pot ser que les circumstàncies de l'atzar et conduïsquen a néixer en aquest país, i si la teua orientació sexual es decanta per aquells que pertanyen al teu mateix gènere, estaràs en perill de ser represaliat (fins i tot amb la pena de mort). 

El film denuncia l'homofòbia d'aquest estat teocràtic opressor, tot i això, indaga també en els seus efectes col·laterals per a les persones del voltant de la víctima. D'aquesta manera, l'obra se centra en la figura d'Iman, campió de lluita lliure que es veu forçat a escapar-se del seu país, per manca de llibertat personal, cap a Suècia. El director tracta el drama de la immigració juntament amb els esforços que han de fer els nouvinguts per aconseguir el permís de residència, havent-hi de bregar amb decisions injustes. I després aborda drames personals i psicològics. Iman s'emporta al país escandinau a la seua dona i a les seues dues filles. La seua dona tenia una vida còmoda. Era professora de piano. Les seues filles van haver de sacrificar-se també, havent de canviar a un entorn totalment diferent. Iman es troba en un bucle, en una dicotomia que el bloquejarà a l'hora de prendre decisions Els dubtes rondaran constantment a la ment del nostre protagonista: la seua família o renunciar a un mateix. 

La pel·lícula hi reflecteix tota la mena de successos durant la seua estada a Suècia: canvis d'habitatge, barrera idiomàtica i problemes amb l'aprovació del seu expedient d'asil. La seua dona, conscient de l'homosexualitat del marit, sap el que la lluita lliure suposa i significa per a ell. Iman vol ajudar la seua família competint amb l'equip suec, cosa que implicarà por i incertesa per a tots dos. 

Milad Alami retrata una història tensa i angoixant, on els sentiments i les emocions pugnen contra el dolor que sent Iman davant la restricció de les seues llibertats. El realitzador aglutina els diferents elements humans de manera brillant mitjançant un guió, una planificació i una posada en escena veritablement convincents.

 

MOTSANDAREN. 2023. Suècia. Color. 119 Min

Direcció: Milad Alami

Intèrprets: Peyman Moaadi, Arvin Kananian, Ardalan Esmaili, Björn Elgerd, Joonas Saartamo, Magnus Mark

Guió: Milad Alami

Música: Jan Ekstrand, Carl-Johan Sevedag

Fotografia: Sebastian Winterø

(1) L'AMANT DOBLE, de François Ozon (2017)

Pretensiositat

He vist, fins al moment, dues pel·lícules de François Ozon: "En la casa" i "Jove i Bonica". Totes dues m'han encantat fins al punt d'intentar veure tota la seua filmografia. Ara bé, no puc dir el mateix de L'amant doble. És una obra que, des del seu arrancament, prometia bastant; la aproximació al turment interior de la protagonista, l'enfrontament i la disjuntiva entre l'amor i el sexe i la idea de la relació interpersonal entre germans bessons, semblava un còctel interessant. Tanmateix la narració es desunfla cada cop que avança el metratge a causa d'una pretensiositat (canvis bruscos de guió) que són del tot decebedors. Malauradament no acaba de funcionar i, el pitjor de tot, és que queda com inversemblant. Altra volta serà.

L'AMANT DOUBLE. 2017. França. Color. 107 Min

Direcció: François Ozon

Intèrprets: Jérémie Renier, Marine Vacth, Jacqueline Bisset, Dominique Reymond, Myriam Boyer

Guió: François Ozon, Philippe Piazzo. Novela: Joyce Carol Oates

Música: Philippe Rombi

Fotografia: Manuel Dacosse

(3) FLORS DE EQUINOCCI, de Yasujiro Ozu (1958)

 Canvi generacional

D'alguna manera o altra, el conflicte intergeneracional entre progenitors i fills ha estat una constant al llarg de la història. Depenent del context cultural els problemes seran de diferent forma i més o menys urgents, però tots els implicats combatran entre ells per aconseguir les seues aspiracions. La pel·lícula planteja aquest dilema a través de la rebel·lió de les filles davant la voluntat dels seus pares de contraure casament amb una persona triada per ells. Els temps canvien i les volicions també. En aquesta època —societat japonesa a mitjans dels anys cinquanta—, des de la joventut, es percep com a injust que no puguen ser elles les que prenguen les decisions del seu futur. La sensació d'atropellament augmenta molt més quan no poden triar la persona estimada, aquella amb la qual han de conviure al llarg de la seua vida. Es pot observar una actitud contradictòria a Wataru Hirayama (Shin Saburi), el pare protagonista. Ja en el seu discurs inicial fa referència sobre els beneficis a l'hora de tenir llibertat per triar parella i fa una comparació amb la seua generació, els quals estaven obligats a complir aquestes normes consuetudinàries. També la seua conducta és molt dispar, així és molt condescendent amb la resta, però es comporta de manera rígida, ferma i severa quan la circumstància apareix a casa seua. El seu amic, Shukichi MIkami (Chishū Ryū), es troba també a la mateixa tessitura, ja que la seua filla ha escapat de casa. La relació amb aquest, el qual haurà d'ajudar a intentar recuperar la seua filla, serà crucial perquè Wataru recomponga els seus criteris preestablerts sobre la situació que està passant. Mentrestant, la càmera comença a abordar els progenitors per extreure'n els pensaments i sentiments sobre la relació amb els seus fills, amb dicotomies del tipus: és millor que les nostres filles seguisquen el camí dels nostres designis o, per contra, és més convenient que arriben a la felicitat per elles mateixes, a través dels seus encerts i els seus errors? I, com sempre, tota aquesta reflexió sobre la vida la representa Yasujiro Ozu a la perfecció a través de la senzillesa dels seus enquadraments, dels seus diàlegs, i de la posada en escena, una naturalitat que podem gaudir en cadascuna de les seues obres.

HIGANBANA. 1958. Japó. Color. 118 Min.

Direcció: Yasujiro Ozu

Intèrprets: Shin Saburi, Kinuyo Tanaka, Ineko Arima, Yoshiko Kuga, Keiji Sada, Teiji Takahashi

Guió:  Yasujirō Ozu, Kogo Noda. Historia original: Ton Satomi

Música: Takinori Saito

Fotografia: Yuuharu Atstuta

Crítiques de Yasujiro Ozu (clicar en aquest enllaç)

(2) THE REPLACEMENTS "Let it be" (1984)

Sòlid treball

Sòlid treball d'aquesta banda nord-americana que es condensa en onze temes que van des del rock amb sons clàssics ("I Will Dare", la versió dels Kiss "Black Diamond", "Seen your Video"), fins al punk amb influències ramonianes ("Favorite Thing", "We're Coming Out", "Tommy Gets his Tonsils Out"). El disc també compta amb la reivindicativa balada de piano "Androgynus" o amb el ritme cadenciós de la preciosista "Sixteen Blue". La irreverent "Gary's got a Boner" i la maquinal "Answiering Machine" són dues cançons amb clares influències del rock dur. 

Per acabar, al meu entendre el tema més notable és l'existencialista "Unsatisfied" que es basa en una excel·lent introducció de guitarra per donar pas als udols i la fantàstica veu de Paul Westerberg. Estimable disc

Gravat en: Blackberry Way Studios. Mineápolis

Duració: 33:31

Cançons: 11

Sello discográfico: Twin/Tone Records

Productors: Steve Fjelstad, Peter Jesperson y Paul Westerberg

(3) LA CIOCIARA (DUES DONES), de Vittorio de Sica (1960)

Temps difícils

Vittorio de Sica trasllada ara el seu enfocament social, envernissat amb el seu estil neorealista, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Cesira —una fantàstica Sofia Loren— no pot suportar més la vida a Roma. Els constants bombardejos, la incertesa de la supervivència tant d'ella com de la seua filla de dotze anys (Rosseta), la fan reflexionar i decideix tornar de camí al seu poble natal, Santa Eufèmia a la regió de Ciociara. Darrere deixa la seua casa i la seua botiga,pensant en el seu retorn aviat, deixant al càrrec Giovanni, pel qual se sent enamorada. Cesira és vídua i amaga una història de misèria que la va obligar a casar-se amb un home —al qual no estimava— pels seus diners. Durant el recorregut i un cop al seu poble s'adona que els esdeveniments no són tan esperançadors com al principi es pensava. 

El realitzador italià no va amb embuts a l'hora de mostrar la cruesa en temps de guerra. La possibilitat de la mort vaga a cada pas que fan els personatges. Són temps difícils on la conservació de la vida (com l'home que anava amb bicicleta) es troba al primer escalafó de les prioritats. Michele de Libero, el jove idealista que està en contra del nazisme i del feixisme, enamorat de Cesira, serà una persona important a la seua nova estada a Santa Eufèmia, ja que tots dos senten una especial atracció. 

A cada seqüència s'exposa una panoràmica de desolació, devastació i desgràcia, transmetent una sensació d'angoixa que va perdurant al llarg del film. L'escena de la violació per part d'un grup de goumiers marroquins és realment dura, descarnada i impactant; De Sica dota el film d'un realisme aclaparador amb molta valentia i honestedat. Després d'això, Cesira reprova a un comboi americà i, aquests, aliens al seu patiment, reprenen la marxa demostrant així unes intervencions estratègiques trufades de postureig humanitari. 

A l'excel·lent escena final, mare i filla s'abracen i la càmera s'allunya. Vides destrossades, patiment i resignació en dues dones plenes de fortalesa, capacitat que s'erigeix en el seu tret més diferenciat . 

LA CIOCIARA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 100 Min.

Direcció: Vittorio de Sica
Intèrpretes: Sophia Loren, Jean-Paul Belmondo, Eleonora Brown, Carlo Ninchi, Emma Baron, Andrea Checchi, Bruna Cealti

Guió: Cesare Zavattini, Vittorio De Sica. Novela: Alberto Moravia
Música: Armando Trovajoli

Fotografia: Gábor Pogány

LA MESTRA, de Sergi Pitarch Garrido (2023)

Gràcies, Marifé

"És que jo no vull que els meus fills lladren com els meus pares". Ço és el que va dir un pare quan la mestra va introduir el valencià a l'escola de Barx. Aquesta frase és absolutament clarificadora. Exemplifica el complex d'inferioritat i l'autoodi que hem anat inoculant els valencians al llarg de la nostra història. Com a bons súbdits, hem normalitzat, dia rere dia, la colonització i la humiliació. Una compra barata del discurs supremacista i un mimetisme que condueix a la renúncia de la nostra identitat. 

Sempre sorgeixen, però, atletes del somni que lluiten pel que som, com ara La Mestra. Que el conjur no dura sempre, ja ho deia Al Tall. Val al dir que fer això l'any 1974, encara amb el franquisme vigent, fou un acte d'autèntica valentia i compromís en la defensa dels nostres drets lingüístics. En arribar al poble de la Safor i en escoltar a la xicalla parlant en la nostra llengua, Marifé Arroyo —castellanoparlant i d'arrels salmantines— els va dir: "vull que em parleu en valencià, vull aprendre la vostra llengua i amerar-me de la vostra cultura". Marifé, sense saber-ho, s'endinsava en un camí atapeït de pedres gegants sota la botiflera i aguaitadora mirada dels subjugadors de calça llarga. Així les coses, va patir la repressió i va acabar expulsada de l'escola de Barx. 

Amb tot, el llegat i l'empremta que hi va deixar ha sigut clau perquè es desenvolupara una consciència col·lectiva al nostre país. La seua innovadora metodologia educacional, amb un model d'ensenyament progressista —el valencià hi va ser una eina més—i avançada al seu temps, ens va obrir les portes a una modernitat amb valors nous: la igualtat, la cooperació mútua i l'humanisme com a concepció integradora. La mateixa Marifé apareix al documental explicant la seua experiència i el seu projecte a Barx. També Víctor Labrado, autor del llibre de la història de la mestra, hi analitzà les circumstàncies i l'estratègia dels blavers amb la gastada paranoia anticatalanista. Hi apareixen molts més (entre ells, el seu marit, el poeta Josep Piera), amb apunts molt interessats, tot entremesclat amb imatges de l'època: la persecució de València (que no la batalla, com molt bé deia un dels entrevistats), la bomba a Fuster, la prohibició de parlar valencià en el pati, la UCD i les —maleïdes— forces d'ocupació que encara les sofrim avui en dia... El valencià, però, es va introduir i es va consolidar en l'àmbit educatiu. Que lladre qui haja de lladrar. Nosaltres, no. Gràcies, Marifé.

 

LA MESTRA. 2023. País Valencià. Color. 79 Min.

Direcció: Sergi Pitarch Garrido

Guiò: María Bravo Cortes, Sergi Pitarch Garrido

Música: Javier Pitarch Garrido

Fotografia: Ricardo Fornés

(3) HOLLY SPIDER, d'Ali Abbasi (2022)

L'intermediari tòxic

La religió pot tenir diverses accepcions i interpretacions. Totes busquen el significat de la vida i veneren un o més éssers suprems. Tot i que se suposa que el seu objectiu final és fer el bé al proïsme, la història suggereix el contrari. Sent-hi objectius, podríem afirmar que es tracta d'una caòtica hermenèutica amb resultats devastadors per a la humanitat. 

Holly Spider se submergeix en el tema del fanatisme religiós i el seu paroxisme, bo i centrant-se en les víctimes d'una societat patriarcal i misògina on la injustícia afecta principalment els més pobres, especialment al gènere femení. La pel·lícula t'introdueix des del primer instant en un entorn pertorbador, amb el protagonista a cavall de la seua motocicleta fent una exploració visual per atrapar la seua pròxima víctima. 

M'agradaria destacar-hi la interpretació de Mehdi Bajestani. Hi sap com transmetre sensacions. Res més veure-l'hi, experimentem angoixa. És aquell tipus de personatge que aparentment porta una vida normal, però que sabem que amaga alguna cosa malèvola. 

L'obra exposa alguna cosa que ja sabem: el mal es pot inocular. Provoca calfreds el fet de veure al fill com explica el modus operandi del seu pare a l'hora d'assassinar les seues víctimes. Però, hi ha més: Saeed —tot i que realment és un psicòpata i un assassí en sèrie que mata a 16 prostitutes— als ulls de la societat és un heroi; algú compromés amb la xaria que es dedica a "netejar" els carrers de dones corrompudes. Això s'estén a la seua dona i, per descomptat, al seu fill. 

A més a més, ens trobem amb Rahimi, periodista i, a sobre, dona. Ningú la pren seriosament i l'hi posaran tots els impediments per poder treballar-hi amb garanties. La pel·lícula parla d'ella, i, per tant, de les dificultats de ser dona a la societat islàmica. És, en definitiva, un homenatge a elles i una denúncia de la seua situació. 

La fragilitat i corrupció de les institucions també s'assenyalen en el metratge a través de la policia i la judicatura. He de confessar que l'espectador queda enganyat (igual que el protagonista en la seua fatalitat). És aquí on es reflecteixen les grans deficiències de la república islàmica, en la qual religió (la xaria) i política estan absolutament vinculades. 

Dins d'aquest tumult i desordre, la pel·lícula reserva un espai per a l'admiració i, possiblement, per a l'amor. A vegades, no és necessari expressar amb paraules el que sentim: en la relació entre els dos periodistes s'hi pot observar i la càmera ho exposa —amb la inestimable ajuda dels intèrprets— clarament. I és que el director utilitza un hàbil llenguatge fílmic i un àgil guió que aborda drama, injustícia i quotidianitat. Potser la humanitat només necessite les seues dones i homes per fer el bé, sense intermediaris tòxics com la religió.

 

HOLLY SPIDER. 2022. Dinamarca. Color. 117 Min

Direcció: Ali Abbasi

Intèrprets: Zar Amir Ebrahimi, Mehdi Bajestani, Arash Ashtiani, Sina Parvaneh, Forouzan Jamshidnejad, Nima Akbarpour, Mesbah Taleb, Firouz Agheli, Sara Fazilat, Alice Rahimi

Guió: Ali Abbasi, Afshin Kamran Bahrami. Historia: Jonas Wagner. Biografía sobre: Saeed Hanaei

Música: Martin Dirkov

Fotografia: Nadim Carlsen

(2) KIDS, de Larry Clark (1995)

El germen de la violència de gènere

La infantesa i l'adolescència són unes fases del desenvolupament molt importants en el nostre cicle vital car les etapes posteriors estan determinades per tot allò que ens ocórrega. Aquest tema s'ha tractat de diferents maneres en el seté art. Ara bé, Larry Clarck fa un retrat dur, descarnat i, lamentablement, cert sobre aquest segment poblacional que va des dels dotze anys fins als dèsset anys. 

Contextualitzat en la societat novaiorquesa i allunyat dels canons convencionals, el director fa palesa de quelcom real, que està ahí davant dels nostres nassos i que de vegades mirem de gaidó. Cal dir que el film està rodat l'any 1995, però que la vigència la hi manté. En aquesta època, el fantasma de la sida aguaitava i planava sobre el cap de tothom, no sent com en l'actualitat, una malaltia controlada. 

Doncs bé, la pel·lícula mostra a uns dels protagonistes del film (Telly), com un xic insensible, mascliste i misògin, només preocupat pel sexe —obsessionat en desvirgar xiquetes— i les drogues. Hi apareixen dues seqüències molt interessants. En cadascuna d'elles (una amb xics solament i l'altra amb xiques) parlen de les seues aventures sexuals. Ambdues hi comparteixen la neciesa, la inconsciència i la desinformació. El resultat és un grup de jovenalla totalment desconnectat del món, sense compromís i amb una actitud càndida cap al futur. 

El film té una estètica (conscientment) descuidada que casa i correlaciona amb l'atmosfera, sòrdida i plena de riscos que originen les anades i vingudes dels seus personatges. Va causar polèmica en el seu moment per les seues escenes crues que creaven disgust en l'espectador (ja en les primeres imatges hi surten Telly i una adolescent de dotze anys tenint relacions sexuals). Es plantejava si aquesta era la manera de presentar la problemàtica juvenil o, per contra, es recreava massa en la part més fosca. Crec que en el temps s'ha pogut comprovar que posar en discussió i reflexió aquesta problemàtica és necessari, atesa la vulnerabilitat de la canalla. No cal dir que l'obra té defectes (en el meu parer, l'atapeïment de fotogrames continus, sense donar cap treva a assolir la trama). És de justícia, però, afirmar que aporta un assumpte molt interessant com és l'afrontament de la joventut al món de la sexualitat i de les drogues, i una mirada crítica al germen de la violència de gènere.

KIDS. 1995. Estats Units. Color. 90 Min

Direcció: Larry Clark

Intèrprets: Leo Fitzpatrick, Justin Pierce, Chloë Sevigny, Rosario Dawson, Joseph Chan, Sarah Henderson, Sajan Bhagat, Billy Valdes, Billy Waldeman

Guió: Larry Clark, Harmony Korine, Jim Lewis

Música: Lou Barlow

Fotografia: Eric Alan Edwards

(2) CREATURA, d'Elena Martin (2023)

Autoconeixença

El descobriment obri portes. En eixe procés s’escampa una làmina diàfana que ens permet avançar i realitzar les connexions adients per entendre (i també, entendre'ns). Un cop venim a aquest món, s'engega el motor de la consciència. Serà important llavors denudar el nostre nucli interior i fer els ajustes bàsics per abastar l'homeòstasi. 

Aquesta pel·lícula s'endinsa en el terreny de la sexualitat des de la infància fins a l'adultesa a través de Mila, qui s'adona de la falta d'apetència sexual amb el seu xicot. 

La directora fa una mirada molt intel·ligent a través d'unes càlides imatges i unes escenes i diàlegs molt directes que es combina amb una subtilesa fílmica aclaparant (de vegades, no calen les paraules). Estimable film.

 

CREATURA. 2023. Espanya. Color. 112 Min

Direcció: Elena Martín

Intèrprets: Elena Martín, Oriol Pla, Álex Brendemühl, Clara Segura, Marc Cartanyà, Carla Linares, Teresa Vallicrosa, Clàudia Dalmau, Mila Borràs

Guió: Elena Martín, Clara Roquet

Música: Michael Nyman, Black Rebel Motorcycle Club, The Von Bondies, Elbow, Primal Scream, The Dandy Warhols, Super Furry Animals, Franz Ferdinandr

Fotografia: Alana Mejía González

(3) STOCKHOLM, de Ricardo Sorogoyen (2013)

De la nit al dia

La coses solen canviar de la nit al dia. Expressions com "demà serà un altre dia" o "gita't i demà veuràs les coses d'una altra manera", exemplifiquen clarament els canvis que experimentem els éssers humans. La nostra idiosincràsia és molt difícil de desxifrar i utilitzem estratègies per aconseguir els nostres propòsits. 

Sorogoyen planteja una història aparentment senzilla, però carregada de profunditat on es produeix una metamorfosi salvatge als personatges. De la frivolitat de l'esbargiment al nerviosisme i serietat quan es genera una situació de crisi. Aquestes dues parts que mostra la pel·lícula, és a dir, la nit i el matí estan molt marcades no només en el comportament dels protagonistes, sinó també en la posada en escena i en les imatges: de la tenuïtat a la blanca il·luminació. 

Se subratllen de manera molt intel·ligent aquests contrastos que fa que l'espectador canvie el seu estat d'ànim de manera sobtada. La soledat del carrer a les hores de matinada acompanyades per eixe halo, barreja de romanticisme i il·lusió per assolir la simbiosi amb la persona que coneixes, les converses a l'escala o la bogeria per agradar dansant nu pels carrers, dóna pas a un enfrontament i una forta tensió a la casa del protagonista. 

Amb una atractiva posada en escena, propera a la teatralitat, Stockholm és una metàfora de les relacions humanes—indispensables per evolucionar socialment— però que guarden una complexitat que fan que siguen enriquidores de vegades i perjudicials d'altres.

STOCKHOLM. 2013. Espanya. Color. 90 Min

Direcció: Ricardo Sorogoyen

Intèrprets: Javier Pereira, Aura Garrido

Guió: Ricardo Sorogoyen, Isabel Peña

Música: Diversos autors

Fotografia: Álex de Pablo

(3) SOL DAVANT EL PERILL, de Fred Zinnemann (1952)

Desemparança a l'oest

La sensació de desemparament en què et trobes quan ho has donat tot pels altres i no ets correspost en el moment que ho necessites és realment indescriptible. Així ho experimenta Will Kane quan —per motius de compromís moral— decideix retornar al poble davant de l'imminent atac, per desitjos de venjança, de Frank Miller i els seus tres texans acompanyants. El guió aprofundeix en la psicologia del protagonista a través de la pugna entre la seua ètica, sentiments, pors i inseguretats. Kane, s'introdueix en un cas molt arriscat que s'intensifica quan adverteix que no comptarà amb l'ajuda dels seus homes. La pel·lícula reflecteix, i alhora denuncia, la covardia dels éssers humans davant les injustícies; com els personatges del film, solem mirar cap a una altra banda i aixoplugar-nos a l'arbre que més ombra ens proporciona. 

L'escena de l'església és absolutament memorable. En ella s'inicia una interessant i democràtica discussió —moderada molt astutament pel Major Jonas Henderson— on diversos conciutadans opinen sobre la conveniència o no d'ajudar el xèrif en la seua missió. Escoltant-los, l'espectador s'adona que cadascú té la seua part de raó, els nostres dubtes creixen i empatitzem amb els diferents personatges. Tot i això, Will Kane té diferents fronts oberts. Acabat de casar, només ha passat una hora de la cerimònia i ja es disposa a jugar-se la vida. Compta amb l'esperança dels seus amics perquè creu que se'n valdrà per enfrontar-se als seus enemics. I, especialment, el seu vell amor, Helena Rodríguez, que juga un paper molt important en la història —a causa del seu caràcter i la seua determinació— perquè influeix en tots els personatges que l'envolten. Així, ho fa amb el mateix Kane (com un fil invisible que l'arrossega cap a ella), amb la seua dona Amy (a qui desvetlla el seu passat i li aconsella com actuar) i amb Harvey Pell, la seva parella actual (amb qui trenca perquè és sabedora que, si Kane no rep ajuda, el poble serà arrasat en tots els sentits). Harvey Pell serà el contrapunt de la trama; despitós i ple de dubtes sobre si unir-se a Kane o facilitar-ne la fugida (com bé es pot observar a la baralla entre tots dos plena de "cops de puny bondadosos"). 

L'ambient de tensió continu que dimana el film (acompanyat amb una encertada banda sonora) està molt ben reeixit, d'aquesta manera, intriga i incertesa s'apoderen de cada seqüència. Gary Cooper està fantàstic: amb els gestos, les mirades, amb la forma de caminar i la planta d'home de l'oest, reflecteix un personatge humà i terrenal. 

Al final, Amy, renega del seu quaquerisme per salvar el seu estimat (una mica inversemblant quan es desfà de l'home que la sosté), una referència més de l'estat d'indecisió i vacil·lació en què es troben els seus protagonistes, perquè Sol davant del perill és una pel·lícula eminentment humana.

HIGH NOON. 1952. Estats Units. Blanc i negre. 80 Min

Direcció: Fred Zinnemann

Intèrprets: Gary Cooper, Grace Kelly, Lloyd Bridges, Otto Kruger, Lon Chaney Jr., Thomas Mitchell, Katy Jurado, Lee Van Cleef, Harry Morgan, Robert J. Wilke, Ian MacDonald, Morgan Farley, Eve McVeagh, Harry Shannon, Sheb Wooley

Guió: Carl Formean

Música: Dimitri Tiomkin

Fotografia: Floyd Crosby

(3) MEMÒRIES D'ÀFRICA, de Sidney Pollack (1985)

Força emocional

Històries de la vida que esdevenen crucials i s'adhereixen d'una manera indeleble a la nostra consciència. Tothom podria contar-ne, no importa la magnitud, sinó la impregnació en la nostra ànima a causa de la seua força emocional. I tenen tant de valor perquè són etèries i intangibles, i perquè ens insuflen un aroma infinit i sempitern que envolta la nostra essència. 

Out of Africa parla sobre els elements més capitals de la vida. L'amor entés com un viatge iniciàtic a les profunditats filosòfiques de l'ésser humà, amb les seues benaurances i els seus desenganys, però que atresora tot el nervi poètic de la tendresa, de la senzillesa i de la benignitat. 

Els exteriors, els paisatges, la fotografia, la posada en escena, juntament amb el tema central de John Barry hi són fascinants. Aquest —espectacular—embolcall, enforteix la seua trama i la seua narració, esquitxada d'un romanticisme escultòric, culte, que no cau en cap mena de sensibleria. 

Hi ha altres temes que passegen en aquesta obra, com ara el qüestionament del colonialisme, l'adulteri, les malalties sexuals, la solitud, la introspecció, els matrimonis de conveniència, l'amor passional, la llibertat... No deixa res de costat aquesta pel·lícula la qual, enquadrada a principis del segle XX en Kènia, ens mostra unes belles imatges del cor d'Àfrica amb un final molt emotiu.

OUT OF AFRICA. 1985. Estats Units. Color. 160 Min

Direcció: Sidney Lumet

Intèrprets: Meryl Streep, Robert Redford, Klaus Maria Brandauer, Michael Kitchen, Malick Bowens, Michael Gough, Rachel Kempson, Leslie Phillips, Graham Crowden, Joseph Thiaka, Iman, Stephen Kinyanjui

Guió: Kurt Luedtke. Novela: Karen Blixen

Música: John Barry

Fotografìa: David Watkin

(3) EL DISCRET ENCANT DE LA BURGESIA, de Luis Buñuel (1972)

Objectiu inconcret

Un grup de persones entra a sopar a un restaurant i, alhora, en una habitació contigua, s'està plorant un difunt. Un ambaixador dispara a un gosset de joguet. Un bisbe, que es vol acostar als capellans obrers, s'ofereix com a jardiner a casa d'uns burgesos. Una dona s'horroritza per un violoncel, com si fos un element monstruós. Un tinent explica somnis sobre una infància traumàtica i éssers estimats morts. 

I així, produint estats de desassossec i pertorbació a l'espectador, se succeeixen diferents episodis d'una manera anàrquica en què el director aragonés exposa les constants de la seua obra; la mort, la hipocresia, les pulsions freudianes, els somnis i l'inconscient. Les seues crítiques directes a uns comportaments establerts i, per tant, subjectes a les convencions socials, es consoliden en personatges extravagants que amaguen molt més del que mostren. El realitzador treu el cap al seu interior i els despulla (magistral l'escena del teatre amb el públic observant els comensals). 

Sense deixar canya dreta, Buñuel, ataca la corrupció, les actituds hipòcrites (la vida en parella), les diferències de classes (el xofer i la ginebra) i les repúbliques bananeres (l'ambaixador). 

Com ja passara a l'obra mestra, El Ángel Exterminador, el nostre destí és com el mite de Sísif i els personatges mai no aconsegueixen culminar el que es proposen (en aquest cas, el sopar). Si ho extrapolem a la vida mateixa, fem mil intents per arribar a un objectiu que al final queden en res. Tornem una altra vegada a espentar la pedra cap al cim, però romanem a la superfície. No obstant això, el punt important —la cosa profunda— sempre queda en segon pla (com en els eixordadors sorolls del film). 

Tota la narrativa de la pel·lícula està condensada en somnis dins de somnis i, encara que amb alguns alts i baixos, podem afirmar que estem davant d'una obra complexa, caòtica, absurda i surreal amb aspectes força interessants .

LE CHARME DISCRET DE LA BOURGEOISIE. 1972. França. Color. 100 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Fernando Rey, Paul Frankeur, Delphine Seyrig, Bulle Ogier, Stéphane Audran, Jean-Pierre Cassel, Julien Bertheau, Milena Vukotic, Claude Piéplu, Michel Piccoli, Muni

Guió:  Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografia: Edmond Richard
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest enllaç) 

(3) THE PAWNBROKER (EL PRESTADOR), de Sidney Lumet (1964)

Descrivint estats d'ànim

Els éssers humans solem actuar a colps d'estats d'ànim. Podríem afirmar que els subjectes que més s'acosten a la felicitat serien aquells que, arraconant les inevitables vel·leïtats, saben mantenir una moderada estabilitat a l'hora de fagocitar les alegries i els disgustos que els ofereix la vida. Però, què passa amb aquelles persones sumides en el més profund abatiment que passegen pel món sense trobar sentit a la seua existència?, com pot canalitzar algú tot allò que pateix, sent i percep? Trobarem respostes a aquestes qüestions si furguem en la "intrahistòria" i en les diferències de cada individu per a, posteriorment, inferir quins van ser els motius i les causes que van ocasionar l'existència d'un comportament actitudinal determinat. 

Si el que hem comentat suposa una tasca àrdua d'investigar i de desentranyar des d'un punt de vista científic, ens podrem imaginar com és de complicat reflectir tota aquesta abundància desordenada de sentiments i emocions en una història fílmica de poc més de dues hores. 

"The Pawnbroker" explica la desgraciada vida del Sol Nazerman, professor universitari jueu alemany turmentat per un passat marcat pel jou de l'holocaust nazi; va estar en un camp de concentració veient morir la seua dona i els seus dos fills. Tornant a la pregunta primigènia: Com plasmar, doncs, a la pantalla un martiri d'aquestes dimensions? 

Sidney Lumet ho aconsegueix recollint els problemes psicològics del seu protagonista; un ésser amb una vida buida i sense sentit, indiferent, abúlic i amb una personalitat glacial. A través de l'objectiu de la càmera va reflectint la seua caracterologia i la conducta que emana de la psique. 

Els recurrents flashbacks denoten un trauma que es tradueix en la cuirassa permanent que li anestesia de tot allò que l'envolta. Rod Steiger, en una interpretació memorable, s'encarrega de transmetre'ns tota aquesta contínua disposició de neguit. A més, el realitzador hi combina molt intel·ligentment aquesta aportació crucial de l'actor amb una posada en escena molt realista juntament amb un blanc i negre tacat amb l'atmosfera jazzística urgent. 

Les màfies confrontants no faran més que ennegrir un futur gairebé sense esperança. Tampoc l'escletxa de llum —personificada a les figures del seu treballador Jesús Ortiz i de la treballadora social Marilyn Birchfield— aconseguiran alliberar-lo de les cadenes del passat. 

El detonant que el farà despertar de la seua letargia es produeix quan pren consciència de la seua connivència en actuar com a tapadora en un negoci brut que perjudicarà els més febles, cosa que el retrotraurà a l'horror que va patir la seua dona al camp d'extermini; una espiral de virulència massa difícil de suportar.

THE PAWNBROKER. 1964. Estats Units. Blanc i negre. 115 Min

Direcció: Sidney Lumet

Intèrprets: Rod Steiger, Geraldine Fitzgerald, Brock Peters, Jaime Sánchez, Thelma Oliver, Marketa Kimbrell, Reni Santoni

Guió: David Friedkin, Morton Fine. Novela: Edward Lewis Wallant

Música: Quincy Jones

Fotografìa: Boris Kaufman

(3) GASLIGHT, de George Cukor (1944)

Malvats tripijocs humans

Quan sacsegem una barreja, fabricada per la manipulació i la falta d'escrúpols, pot brollar un còctel explosiu capaç de fer trontollar qualsevol consciència humana. L'avarícia i l'anhel de poder s'hi conformen com el primer nivell de necessitat de Gregory Anton, un pianista, cínic i amb ment psicopàtica que ho supedita tot —i quan és tot, és tot— per tal d'omplir la seua dèria pecuniària. D'aquesta manera fa un estudi sistemàtic i minuciós amb l'objecte de fer embogir Paula Alquist, qui està absolutament enamorada d'ell. L'assassinat de sa tia, la cèlebre cantant d'òpera Alice Alquist, serà el motor d'engranatge d'una trama molt ben entrellaçada que aguditza la intriga i el misteri de la història (basada en l'obra de teatre de Patrick Hamilton). 

L'obra és un continu fotograma de llums i ombres que s'alternen en un Londres fumejat, tot dificultant —en el bon sentit artístic— el desxiframent d'uns successos arcans. El fantàstic trienni actoral realça encara més un film que exposa com la complexitat de les relacions humanes ens afecten interiorment, fins al punt —tal com aguaita el llum metafòricament durant tot el metratge, fruit de malvats tripijocs— d'apagar-nos psíquicament.

 

GASLIGHT. 1944. Estats Units. Blanc i negre. 114 Min

Direcció: George Cukor

Intèrprets: Charles Boyer, Ingrid Bergman, Joseph Cotten, Dame May Whitty, Angela Lansbury

Guió: John Van Druten, Walter Reisch, John L. Balderston. Obra: Patrick Hamilton

Música: Bronislau Kaper

Fotografia: Joseph Ruttenberg

(3) MOUCHETTE, de Robert Bresson (1967)

Intentant fugir

Aquesta adaptació al cinema de la novel·la homònima de Georges Bernanos em sembla sorprenent perquè hi preval la comunicació no verbal —això és; gestos, mirades, conductes i les el·lipsis— als diàlegs. Hi retracta amb molt de realisme l'angoixa que pateix la jove protagonista en una atmosfera marcada per la pobresa, l'abús, la humiliació i la falta d'afecte. Amb una mare moribunda i un pare alcohòlic, sever i castrador, Mouchette haurà de suportar situacions agòniques en un marc de cruesa en tots els àmbits que hi apareixen: d'educació, familiar i de relacions socials. És per això que, en cada acte, aquesta adolescent tracta de rebel·lar-se i buscar un bri d'oxigen, una mica d'aire per respirar i per alliberar-se d'un context que l'ofega i al qual no pot adaptar-se. Malauradament, el caçador furtiu —amb qui en un primer momet s'identifica per ser, com ella, marginal— serà una decepció perquè suposarà la continuació d'eixe ambient tòxic. 

La pel·lícula juga, com s'ha comentat al principi, amb els silencis i també amb les ambigüitats. Com a espectador hem d'endinsar-nos en cadascun dels personatges per tal d'entendre les seues posicions, emocions i sentiments. L'escena dels cotxes de xoc és un clar exemple del que la protagonista vol abastar que no és altra cosa que apropar-se a la felicitat. Fruir amb els plaers que ens dona la vida: la pruïja del primer amor i en definitiva, passar estones agradables.  A més a més, la història situada en un entorn patriarcal i de repressió, conté conceptes com l'adulteri consentit, l'alcoholisme i el masclisme recalcitrant. 

Cal dir que el film té algunes escenes mal resoltes (em sembla inversemblant, per exemple, la baralla entre el guàrdia Mathieu i Arséne). No obstant això, per les virtuts abans esmentades, Mouchette és una obra amb aspectes interessant que val la pena veure.

 

MOUCHETTE. 1967. França. Blanc i negre. 78 Min

Direcció: Robert Bresson

Intèrprets: Nadine Nortier, Jean-Claude Guilbert, Jean Vimenet, Marie Cardinal, Marie Susini, Paul Hébert, Liliane Princet, Marine Trichet

Guió: Robert Bresson. Llibre: Georges Bernanos

Música: Jean Wiener

Fotografia: Ghislain Cloquet

(3) LEAVING LAS VEGAS , de Mike Figgis (1995)

Autodestrucció

Fer una mirada pessimista i decadent sobre la vida potser és políticament incorrecte. No acabe d'entendre per quina regla de tres se sol deixar de gaidó la realitat i tot ha de ser —forçosament— positiu quan les ombres, els llums, les alegries i les penes formen part de l'esdevenir quotidià de l'ésser humà. Aquesta pel·lícula, a banda comprendre eixe punt de vista, s'endinsa en un món més enllà de la foscor, on els problemes i la dependència psicològica i fisiològica són unes companyes de vint-i-quatre hores. 

Dues persones Ben i Sera, perdudes en els seus problemes i sumides en l'alcohol i en l'explotació sexual, s'hi troben, es comprenen i es necessiten. A partir d'ahí comença un joc de volença personal i de necessitat mútua on naix una relació sòrdida, però vertadera, d'amor abnegat, asexuat i incondicional. Les imatges, dures, són reflectides a través d'una càmera excitada que emfatitza els efectes nocius de l'alcohol del protagonista. El resultat és un film despiadat i descarnat que deixa en l'espectador un pòsit de desassossec i d'angoixa. I és que tirar la vida d'eixa manera tan autodestructiva o abandonar-se i deixar-se arrossegar per altres no és pas una bagatel·la; ambdós habiten dintre d'un pou sense fons, i —mentre poden— naden en el recés de les seues térboles aigües per a trobar la pau en l’abisme.

 

LEAVING LAS VEGAS. 1995. Estats Units. Color. 112 Min

Direcció: Mike Figgis

Intèrprets: Nicolas Cage, Elisabeth Shue, Julian Sands, Richard Lewis, Steven Weber, Kim Adams, Emily Procter, Valeria Golino, Marc Coppola, Thomas Kopache, Carey Lowell

Guió: Mike Figgis. Novel·la: John O'Brien

Música: Mike Figgis

Fotografia: Declan Quinn

(3) STRESS ES TRES, TRES (1968), de Carlos Saura

Gelosia

Aquesta història és —a partir del complex triangle que formen el trio protagonista— una dissecció de la resposta emocional davant de la gelosia, a més d'una anàlisi detallada de les relacions personals. Ferran; especulador immobiliari i la seua dona Teresa van a passar un cap de setmana a Almeria, acompanyats d'Antonio; un arquitecte que és amic i company de feina del primer. Entre tots tres s'adverteix una interconnexió que va més enllà d'una simple relació d'amistat. Antonio és, per a la percepció de Ferran, l'element amenaçador, i per això recela del seu amic. Tant Teresa com ell s'adonen de la situació. L'—involuntari— joc comença amb els coquetejos de Teresa i Antonio, i amb el rol d'espia de Ferran, que prepara les condicions necessàries perquè tots dos es troben. Tot sembla sincer, encara que realment és impostat (la metafòrica perruca de Teresa) i la desconfiança és la que es fa càrrec de les circumstàncies. 

Amb una estètica modernista (fantàstica la fotografia de Luis Cuadrado), aquest film és una mena de road-movie, de western (l'onírica seqüència de la caça humana és magistral amb un blanc i negre difuminant-se) i de cosmopolitisme. Críptic i ple de contrastos (la sofisticació dels joves xoca amb l'antiquat de la tia i la seua fixació religiosa), Stres es tres, tres es una torbadora i reflexiva cinta que val la pena veure. Potser l'estrés del títol provinga de la societat de consum en una Espanya oberta a la modernització, però el pes específic està en la gelosia, eixa gelosia (auto) destructiva i consubstancial a l'espècie humana.

STRESS ES TRES, TRES. 1968. España. Color. 90 Min.

Direcció: Carlos Saura
Intèrprets: Geraldine Chaplin, Juan Luis Galiardo, Fernando Cebrián, Porfiria Sanchiz, Fernando Sánchez Polack, Humberto Sempere, Charo Soriano

Guió:  Carlos Saura, Angelino Fons
Música: Jaime Perez
Fotografia: Luis Cuadrado

Crítiques de Carlos Saura (cliqueu en aquest mateix enllaç)