Kings of Leon han realitzat, per a Rockmetratge, el millor disc de l´anyDintre del que hom pot arribar a abastar a l´hora d´escoltar música i si tenim en compte que aquest any en curs ja està ben avançat, potser siga el moment de fer un repàs a allò que ens ha oferit aquest passat 2007.
Si bé la collita no ens ha proporcionat cap obra mestra, almenys si ens ha deparat grates sorpreses, bons discs i alguna que altra decepció.
El Because of Times de Kings of Leons es per ROCKMETRATGE el millor disc de l´any. Amb un potent blues-rock d´aires surenys, els germans Followill han gestat un disc replet de bones cançons amb partícules noise i reggae, a més d´alguna que altra excel.lent balada. Ha sigut una molt grata sorpresa l´últim treball de Jet Lag. Amb nou vocalista han sabut fins i tot millorar la línia que portaven abans, cosa gens fàcil.
Fantàstics els Wilco i el seu Sky blue sky. La banda de Jeff Tweedy ha gravat un disc plàcid i assossegat que recorre al rock amb barrejes folk sense deixar de costat els solos de guitarra. Magnífica “Impossible Germany”.
Els toledans The Sunday Drivers, encara que un esglaó per baix dels fantàstic Little heart attack, han presentat un estimable tercer treball amb un pop-rock tradicional molt prop dels mètodes anglosaxons.
Han funcionat bastant bé els treballs en solitari de Marc Ford (ex Black Crowes) i Eddie Vedder (cantant de Pearl Jam), el primer reivindicant el rock clàssic, i el segon seguint el deixant més tranquil del seu grup.
Bon disc del “Boss” Springsteen, però per baix de les seues possibilitats. A aquesta mena de genis cal exigir-los més, sobretot després de les estupendes darreres entregues (fora de Devil and Dust). Així i tot ens deixa grandíssimes cançons com “Terry´s Song”.
Ha sigut una agradable sorpresa el soul de Amy Winehouse, el càlid folk de Josh Rouse i el rock intimista de Quique Gonzalez & La Aristocracia del Barrio.
Menció apart mereix el Cassadaga de Bright Eyes després de reinventar amb enginy el folk dylanià. El valencià Siwel ens mostra el seu univers personal en un estimable i plàcid A Healthy Shift. Cal ressaltar també l´ecleticisme psico-hippie de Devendra Banhart i el flamenc psicodèlic del darrer treball de Los Planetas en La Leyenda del Espacio.
Fins ací el primer bloc de discs, diguem-ne, “de primer nivell”. Ara anem a endisar-nos-en en una sèrie d´obres que encara que són acceptables han resultat irregulars:
El grunge-rock de Foo Fighters i, sobretot, el british rock dels Babyshambles de Pete Doherty han sigut quelcom repetitius. The Hold Steady ha impactat per la seua mixtura entre Thin Lizzy i Bruce Springsteen però a l'escoltar-los fa la sensació com si els haguera faltat rematar la feina. Rickie Lee Jones alterna entre grans cançons i altres prescindibles. P.J. Harvey més calmada, s´ha assegut al piano i ha fet un disc pausat d´aire romàntic amb moments dignes peró que no acaba de funcionar del tot, ja que cau en la monotonia.
Marlango pareix que posen, cada vegada que ofereixen quelcom nou, la marxa arrere. Spoon ha mostrat un pop-rock interessant a estones i Mccartney no ha defraudat, encara que ha mostrat un nivell més baix que en la darrera entrega.
Es esperançador el segon disc dels texans Midlake els quals empren un pop sinfònic prou convincent, es troba a faltar més cançons de la qualitat com la que obri el disc, la fantàstica “Roscoe”.
Passem, per finalitzar, al tercer i últim apartat referent a algunes obres que han decebut sobre manera. Més encara si ajuntem a músics de grans grups com Paul Simonon (baixista de The Clash), Simon Tong (guitarrista de The Verve) i Damon Albarn ('alma mater' de Blur). Diferents estils -rock, funk, ambiental i progressiu- que no donen un resultat satisfactori al projecte, a excepció d´algun passatge salvable com "History Song”. Alguns l'havien volgut equiparar amb el Parklife de Blur (més que una afirmació pareix una broma). Com és habitual, aquestes reunions quasi sempre resulten un fracàs.
Arcade Fire han estat molt inferiors aquesta segona vegada; massa ornamentació i ampul.lositat. Radiohead pareix que s´hagen preocupat més per llançar gratuïtament el seu treball a la xàrcia, que per la qualitat de les seues peces, i això és nota amb excès en el resultat final. Què dir de Withe Stripes? Molt poca cossa, un disc absolutament decebedor i és que el grup no alça el cap des de Elephant. Jack White és perd massa en els aguts sons de guitarra i en experimentacions que no porten a cap lloc.
Sé que hi hauran més grups, més treballs interessant que no he tingut l'avinentesa d´escoltar. Si algun lector considera alguna obra imprescindible que no s´haja parlat en aquest post, agrairia que fera el suggeriment. Ah! Per cert! Promet escoltar i comentar el darrer doble de Eagles que m´han dit que està molt bé.
Si bé la collita no ens ha proporcionat cap obra mestra, almenys si ens ha deparat grates sorpreses, bons discs i alguna que altra decepció.
El Because of Times de Kings of Leons es per ROCKMETRATGE el millor disc de l´any. Amb un potent blues-rock d´aires surenys, els germans Followill han gestat un disc replet de bones cançons amb partícules noise i reggae, a més d´alguna que altra excel.lent balada. Ha sigut una molt grata sorpresa l´últim treball de Jet Lag. Amb nou vocalista han sabut fins i tot millorar la línia que portaven abans, cosa gens fàcil.
Fantàstics els Wilco i el seu Sky blue sky. La banda de Jeff Tweedy ha gravat un disc plàcid i assossegat que recorre al rock amb barrejes folk sense deixar de costat els solos de guitarra. Magnífica “Impossible Germany”.
Els toledans The Sunday Drivers, encara que un esglaó per baix dels fantàstic Little heart attack, han presentat un estimable tercer treball amb un pop-rock tradicional molt prop dels mètodes anglosaxons.
Han funcionat bastant bé els treballs en solitari de Marc Ford (ex Black Crowes) i Eddie Vedder (cantant de Pearl Jam), el primer reivindicant el rock clàssic, i el segon seguint el deixant més tranquil del seu grup.
Bon disc del “Boss” Springsteen, però per baix de les seues possibilitats. A aquesta mena de genis cal exigir-los més, sobretot després de les estupendes darreres entregues (fora de Devil and Dust). Així i tot ens deixa grandíssimes cançons com “Terry´s Song”.
Ha sigut una agradable sorpresa el soul de Amy Winehouse, el càlid folk de Josh Rouse i el rock intimista de Quique Gonzalez & La Aristocracia del Barrio.
Menció apart mereix el Cassadaga de Bright Eyes després de reinventar amb enginy el folk dylanià. El valencià Siwel ens mostra el seu univers personal en un estimable i plàcid A Healthy Shift. Cal ressaltar també l´ecleticisme psico-hippie de Devendra Banhart i el flamenc psicodèlic del darrer treball de Los Planetas en La Leyenda del Espacio.
Fins ací el primer bloc de discs, diguem-ne, “de primer nivell”. Ara anem a endisar-nos-en en una sèrie d´obres que encara que són acceptables han resultat irregulars:
El grunge-rock de Foo Fighters i, sobretot, el british rock dels Babyshambles de Pete Doherty han sigut quelcom repetitius. The Hold Steady ha impactat per la seua mixtura entre Thin Lizzy i Bruce Springsteen però a l'escoltar-los fa la sensació com si els haguera faltat rematar la feina. Rickie Lee Jones alterna entre grans cançons i altres prescindibles. P.J. Harvey més calmada, s´ha assegut al piano i ha fet un disc pausat d´aire romàntic amb moments dignes peró que no acaba de funcionar del tot, ja que cau en la monotonia.
Marlango pareix que posen, cada vegada que ofereixen quelcom nou, la marxa arrere. Spoon ha mostrat un pop-rock interessant a estones i Mccartney no ha defraudat, encara que ha mostrat un nivell més baix que en la darrera entrega.
Es esperançador el segon disc dels texans Midlake els quals empren un pop sinfònic prou convincent, es troba a faltar més cançons de la qualitat com la que obri el disc, la fantàstica “Roscoe”.
Passem, per finalitzar, al tercer i últim apartat referent a algunes obres que han decebut sobre manera. Més encara si ajuntem a músics de grans grups com Paul Simonon (baixista de The Clash), Simon Tong (guitarrista de The Verve) i Damon Albarn ('alma mater' de Blur). Diferents estils -rock, funk, ambiental i progressiu- que no donen un resultat satisfactori al projecte, a excepció d´algun passatge salvable com "History Song”. Alguns l'havien volgut equiparar amb el Parklife de Blur (més que una afirmació pareix una broma). Com és habitual, aquestes reunions quasi sempre resulten un fracàs.
Arcade Fire han estat molt inferiors aquesta segona vegada; massa ornamentació i ampul.lositat. Radiohead pareix que s´hagen preocupat més per llançar gratuïtament el seu treball a la xàrcia, que per la qualitat de les seues peces, i això és nota amb excès en el resultat final. Què dir de Withe Stripes? Molt poca cossa, un disc absolutament decebedor i és que el grup no alça el cap des de Elephant. Jack White és perd massa en els aguts sons de guitarra i en experimentacions que no porten a cap lloc.
Sé que hi hauran més grups, més treballs interessant que no he tingut l'avinentesa d´escoltar. Si algun lector considera alguna obra imprescindible que no s´haja parlat en aquest post, agrairia que fera el suggeriment. Ah! Per cert! Promet escoltar i comentar el darrer doble de Eagles que m´han dit que està molt bé.
