(3) AKELARRE, de Pablo Agüero (2020)

 Menyscapte atemporal dels drets humans

Relat ambientat al País Basc, segle XVII, on, a partir d'uns successos relacionats amb la bruixeria, s'enllacen diferents conceptes pertanyents al nostre context humà i social. De fet, la pel·lícula es basa en un judici (és un dir) real que va ocórrer en aquells dies. D'aquesta manera, podem destacar en l'obra la seva atemporalitat que es reflecteix en la paranoia religiosa de l'època, en la llibertat individual i col·lectiva i en la manca de drets humans. Què es pot esperar d'un període on l'estultícia, el masclisme i, especialment, la maldat requeia en els grans estaments? 

Pablo Agüero aconsegueix un encertat anàlisi crític del detriment del desenvolupament i creixement de les llibertats humanes. Així, el Rei a través del jutge Rostegui, tractava de purificar (clar eufemisme d'erradicar) les ànimes d'aquelles persones que, segons el seu criteri, havien practicat qualsevol mena d'aquelarre. Un grup de noies joves l'únic crim del qual va ser divertir-se en les seves festes particulars, es van convertir en les seves noves víctimes. A partir d'aquí els estratagemes per sobreviure —el jutge, acaba sent "posseït" eròticament a través de les invencions d'Anna— seran la seva motivació. 

L'odi al diferent, a les llengües pròpies marginades (en aquest cas, l'euskera) i a la misogínia, cosa que encara perdura fins als nostres dies —d'ahí la seva atemporalitat— ho retrata el director a la perfecció. Això, al costat d'una atmosfera molt ben encertada, a través dels espais i de la seva posada en escena molt propera a la coreografia musical, conformen un film molt atractiu. Cal destacar la magistral interpretació d'Amaia Aberasturi.

 

AKELARRE. 2020. Espanya. Color. 90 Min.

Direcció: Pablo Agüero

Intèrprets: Amaia Aberasturi, Àlex Brendemühl, Daniel Fanego, Jone Laspiur, Daniel Chamorro, Iñigo de la Iglesia, Yune Nogueiras, Elena Uriz, Asier Oruesagasti, Garazi Urkola, Irati Saez de Urabain, Lorea Ibarra

Guió: Pablo Agüero, Catell Guillou

Música: Maite Arrotajauregui, Aránzazu Calleja

Fotografia: Javier Aguirre Erauso

(4) EL SERVENT, de Joseph Losey (1963)

Anàlisi de les relacions de classe

El cinema de Losey —fidel a analitzar les profunditats de les pulsions humanes— tracta d'abordar en aquest interessant film, la decadència psíquica i moral experimentada per un dels seus protagonistes. Tony, burgés i aristòcrata britànic, és un home d'èxit, amb un gran futur i amb molt de projectes per davant. És, en contractar els serveis d'un majordom, quan tots els seus assoliments emocionals comencen a trontollar. 

¿Com pot influir en la nostra cognició els trets físics i psicològics dels altres, més si encara ens atrauen com si foren un imant? El director ja ho va mostrar en l'excel·lent Eve (1962) i ara ho barreja amb la influència de l'altre element que aporta (el servent Barret) per conformar un triangle devastador. El realitzador presenta ací una suggestiva i perversa metàfora: la subversió i inversió del sistema establert. D'aquesta manera, el majordom ordena al seu amo i Vera, element detonador de les forces impulsores dels protagonistes, serà el suport on Barret es recolze per a trencar els esquemes vigents. Una atrevida proposició revolucionaria si canviem al majordom pels ciutadans i al jove burgés pels governants. 

En definitiva, El Servent, és una pel·lícula reflexiva, absolutament recomanable que suposa un suggestiu estudi dels personatges i de les relacions de classe.

 

THE SERVANT. 1963. Regne Unit. Color. 115 Min.

Direcció: Joseph Losey

Intèrpretes: Dirk Bogarde, Sarah Miles, Wendy Craig, James Fox, Catherine Lacey, Richard Vernon, Brian Phelan, Hazel Terry, Alison Seebohm, Philippa Hare, Dorothy Bromiley

Guió: Harold Pinter (Novela: Robin Maugham)

Música: John Dankworth

Fotografia: Douglas Slocombe

(1) CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino (2017)

Frustrat romanç

Malgrat la seva impecable factura tècnica (la qual desborda naturalitat en els espais, ambients, i posada en escena) i dels seus intents de poetitzar —més o menys encertadament— les emocions humanes, no he acabat de connectar amb aquest film. El seu contingut de tall filosòfic-existèncial s'eixampla en excés i el resultat és, al meu entendre, un maremàgnum d'alts i baixos tendents a l'avorriment. Frustrat intent.

 

CALL ME BY YOUR NAME. 2017. Itàlia. Color. 130 Min.

Direcció: Luca Guadagnino

Intèrprets: Timothée Chalamet, Armie Hammer, Michael Stuhlbarg, Amira Casar, Esther Garrel, Victoire Du Bois, Elena Bucci, Marco Sgrosso, André Aciman, Peter Spears

Guió: James Ivory (Novela: André Aciman)

Música: Sufjan Stevens

Fotografia: Sayombhu Mukdeeprom