(3) ALCARRÀS (2022), de Carla Simón

Volem viure de la terra

El llarg camí recorregut des de la infància fins a la majoria d'edat es tradueix en un continu on  la fantasia, la imaginació i la ingenuïtat passen d'un color foc rogent a un altre gris i apaivagat. Són els estadis que hem de passar al llarg d'una vida —de vegades plena de joies— però, alhora, farcits d'una sinuositat que esgota i ascla tant el nostre cos com la nostra l'ànima. 

La proposta de Carla Simón és un retrat familiar on reflecteix el pas de la vida i els actes de la voluntat de les persones per tal de fer front i lluitar davant les adversitats que, malauradament, sempre ens hi abracen. I és que al film hi està tot: la innocència de la canalla, els somnis de l'adolescència, les preocupacions de l'adultesa i l'esmerç de la senectut crepuscular, encarnat per l’avi, per trobar-hi una mena de cant del cigne. 

La notícia que rep la família Solé —els quals porten durant generacions treballant i conreant una gran extensió de presseguers en Alcarràs (xicoteta localitat rural de Catalunya)— quan els Pinyol els comuniquen que han d'abandonar les terres, fa trontollar tots els seus projectes i la seua tranquil·litat. A partir d'aleshores comencen a fluir amoïnaments, conflictes, enutjos i una angúnia que serà per a tots molt difícils de gestionar. 

Temps era temps quan la paraula tenia més valor que qualsevol paper, quan la confiança entre els veïns era d'una germanor suprema i quan les comunitats es donaven suport mútuament. Al padrí (avi) li cau el món damunt quan se n'assabenta que, per no fer cap tràmit burocràtic, perdran les terres. Son temps de canvi i a alguns membres se'ls ofereix treballar com a instal·ladors de panels de plaques solars. Tanmateix, per a Quimet, el pare de família, l'ofici de pagés forma part de la sang de la seua nissaga i difícilment se'l podrà fer canviar d'opinió. En aquest punt es planteja la dicotomia entre la tradició i l'adaptació als nous temps: ací la cinta fa l'ullet als valors tradicional que mai no s'haurien de perdre. Pensa Quimet que si es respectara el treball i les terres dels llauradors la situació seria diferent. Per això la denúncia hi està present (genial la seqüència de la manifestació davant de la gran distribució) on els pagesos es convenen contra el govern. 

Alcarràs és una reivindicació de l'ofici de pagés i tot el seu entorn entés com una filosofia de vida (la naturalitat de la càmera amb els personatges i els paisatges és francament aclaparadora). És complicat traure de soca-rel una idiosincràsia tan arrelada, per això el film té eixa mirada realista i naturalista: d'un microcosmos que de tan petit ompli la vida dels que la componen, perquè dins d'eixa petitesa s'hi troba un munt de possibilitats, entre elles la de treballar la terra, de cuidar-la, d'alimentar-la... Una terra que després et tornarà allò que li has donat: amor, una manera peculiar de vida i aliment per sobreviure. I també, Alcarràs, és un cant a la família entesa com una unitat comunitària i solidària que comparteix una lluita i un treball i on, no cal dir-ho, els conflictes suraran, però l'amor romandrà com la connexió de l'avi amb la seua neta i la cançó antiga com a fil conductor.

ALCARRÀS. 2022. Espanya. Color. 120 Min.

Direcció: Carla Simón
Intèrprets: Jordi Pujol Dolcet, Anna Otín, Xenia Roset, Albert Bosch, Ainet Jounou, Josep Abad, Montse Oró, Carles Cabós, Berta Pipó

Guió:  Carla Simón, Arnau Vilaró
Música: Andrea Koch
Fotografia: Daniel Cajías

Crítiques de Carla Simón (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

Estiu 1993 (2017)