(4) ANOTHER YEAR, de Mike Leigh (2010)

  Retrat humanament vital

Un altre any que passa, els problemes mundans i personals van passant, encara que no ho semble sí que passen coses extraordinàries perquè, ¿què hi ha més fora del normal que viure? En la nostra història ni existeixen els superherois ni som els protagonistes d'un emocionant videojoc, simplement calen etapes, processos que van esdevenint —naixement, infància, adolescència (el primer petó), joventut, adultesa, senectut ...— i totes les vicissituds que elles tanquen. 
Mike Leigh fa un magistral exercici d'estil en un film elegant i assossegat —amb unes superbes interpretacions— que parla de les coses senzilles i, al mateix temps, complexes que ocorren en el nostre periple vital. Separada per les quatre estacions de l'any, la pel·lícula se centra en el període de la maduresa presentant-lo com un espai de temps en el qual comprenem que la nostra joventut ja ha quedat enrere. A partir d'aquí, s'exposa el sorgiment d'una espècie de desassossec en la persona, traduït en una preocupació per un futur que ja no està totalment en el nostre control i on, a més, aprenem a ser conscients de la relativa proximitat d'una mort abans ignorada.
El director, així mateix, realitza una profunda mirada interior de l'ésser humà a través dels seus protagonistes. Així, podem trobar les pors, emocions, volicions i inseguretats que ens descriuen i retraten en la nostra quotidianitat.
Els contrastos que ofereix el realitzador són evidents: la parella i fill (família) emocionalment estables en contraposició amb els personatges buits i amb propensió a la depressió: Ken i Mary, als quals els sobrepassen les circumstàncies d'una vida que, irremeiablement, va arrasant amb tot el que tenim: amics, família, cos, ment ..., convertint-se en una cosa que hem d'acceptar. D'altra banda, tenim també a Ronnie i, el seu fill, Carl que formen un conjunt desestructurat, incapaços de canalitzar les emocions i expressar els seus sentiments.
En definitiva, diferents caràcters que fan que en les diverses situacions les relacions socials tinguen un diferent fluir. El gran mèrit d'aquesta obra és el seu magnífic estudi sobre la vida, tot posant el seu focus d'atenció en el que és realment important, és a dir: les persones.
Com podem intuir, Another year és una cinta humanista, però sobretot didàctica perquè d'ella es pot extreure moltes lliçons i lectures per analitzar i debatre. De visió obligada.

ANOTHER YEAR. 2019. Regne Unit. Color. 129 Min.

Direcció: Mike Leigh

Intèrprets: Jim Broadbent, Lesley Manville, Ruth Sheen, Peter Wight, Oliver Maltman, Imelda Staunton, David Bradley, Karina Fernández, Martin Savage, Michele Austin, Philip Davis, Stuart McQuarrie

Guió: Mike Leigh

Música: Gary Yershon
Fotografia: Dick Pope

(3) JOKER, de Todd Phillips (2019)

Revolució, bogeria i espiral de violència

Hi ha tres components que s'entrellacen i actuen com a suport dels esdeveniments al llarg d'aquest film. Primerament, es troba l'aspecte revolucionari: una mena de manifest antisistema que queda reflectit en l'inconformisme del protagonista davant de tanta injustícia. Així, la seua rebel·lió contra un ordre establert controlat pels més poderosos donarà lloc al segon punt de l'obra, és a dir: el seguiment messiànic de les seues accions tot exercint com a metàfora dels indignats que busquen una societat més igualitària.
El tercer element seria la bogeria. La pertorbació mental d'Arthur Fleck propiciada pel seu ambient familiar, roman moderadament latent i té el seu detonant quan mata els seus tres atacants al metro. Aquí la pel·lícula condueix a una qüestió bastant agitadora per a les nostres ments conservadores: ¿mereixien la mort aquests tres indesitjables? Una gran majoria dels espectadors, segurament, se sentiran identificats amb la reacció del feble davant del fort i és, a partir d'ací, quan la pel·lícula comença a sacsejar les nostres consciències. 
No obstant això, aquesta triple coexistència fa que tot es quede a mitjan camí perquè ni s'acaba de concretar ni tampoc de definir la proposta "trenca-esquemes" que al principi es preveia. Tot i això, és un film que val la pena veure: l'atractiva atmosfera cinematogràfica, la magistral interpretació de Joaquin Phoenix i la invitació a la reflexió per a les ments més endormiscades així ho avalen . 

 

JOKER. 2019. USA. Color. 121 Min.

Direcció: Todd Phillips

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Robert De Niro, Zazie Beetz, Frances Conroy, Brett Cullen, Bill Camp, Shea Whigham, Dante Pereira-Olson, Douglas Hodge, Jolie Chan, Bryan Callen, Brian Tyree Henry
Guió: Todd Phillips, Scott Silver

Música: Hildur Guðnadóttir
Fotografia: Lawrence Sher

(4) CUSTÒDIA COMPARTIDA, de Xavier Legrand (2017)

 La importància de la psique en la infància 

Tot allò que ens passa en la nostra infància afecta el nostre desenvolupament posterior. Hi ha una enorme diferència entre gaudir d'una infantesa agradable o viure un turment en aquesta etapa de la vida. Per a això intervenen multitud de variables que van des del context social en el qual estem immersos, passant pels educadors fins a arribar als mateixos pares.
Custòdia compartida planteja molt intel·ligentment un problema latent que està incrustat en la societat com és el fet de gestionar l'educació dels nostres fills quan la relació dels progenitors està clevillada. 
Xavier Legrand plasma un relat dur, contundent, però, al mateix temps, realista. Una clara prova d'això és la magistral escena de la persecució per part de pare, mentre mare i fill estan a l'habitació amb el telèfon avisant a emergències. En ella, els espectadors actuem com transsumptes de les víctimes, experimentant la inquietant tensió del moment.
L'obra parla, a més, del desemparament en els fills, la indefensió en la dona, el funcionament de les institucions davant el maltractament de gènere ..., situacions que el director mostra perquè amb elles reflexionem i avivem la nostra consciència. És important destacar la interpretació de tots els actors, especialment el xiquet. Un film per guardar i revisitar .

JUSQU'À LA GARDE. 2017. Fra. Color. 93 Min.
Dirección: Xavier Legrand
Intérpretes: Denis Menochet, Léa Drucker, Thomas Gioria, Mathilde Auneveux, Saadia Bentaïeb, Jean-Marie Winling, Martine Vandeville, Florence Janas, Jenny Bellay
Guión: Xaviern Legrand
Fotografía: Nathalie Durand

(3) AMADOR, de Fernando León de Aranoa (2010)

Els drames de la immigració i la dependència 

En Amador queden reflectits dos tipus de drames que estan molt enquistats en la nostra societat. El primer és el de la immigració: Marcela emigra a Espanya amb la finalitat de trobar una feina i una economia amb la qual ajudar a la seua família, no obstant això es topa amb el ressò de l'explotació —personificat en empresaris capaços d'oferir treballs de moltes hores a sous ínfims i sense seguretat social—. El segon seria el de la gent gran dependent: Amador, desproveït de l'emparament de la seua família i de l'Estat, ha de passar els seus últims moments sense l'atenció merescuda, sort que troba en Marcela un alleujament a la seua situació.
Malgrat que tots dos protagonistes són mons absolutament diferents, s'estableix entre ambdós un llaç molt fort que va augmentant al llarg de la seua relació.
Ressaltar la bella connexió amb Puri, la prostituta que visita cada dijous a Amador; dos éssers marginals amb converses aparentment vulgars però que, no obstant, tanquen una immensa profunditat sobre la saviesa de la vida.
Fantàstica l'ambientació i la realització d'Aranoa a través de les superbes interpretacions de Magaly Solier i Celso Bugallo: gestos, mirades directes i fugisseres, somriures quasi imperceptibles ..., fan que el drama subjacent en cada història personal cobre més sentit en aquest film didàctic, social i compromès. 

 
AMADOR. 2010. Esp. Color. 112 Min.
Direcció: Fernando León de Aranoa
Intèrprets: Magaly Solier, Celso Bugallo, Pietro Sibille, Sonia Almarcha, Fanny de Castro, Antonio Durán, Eleazar Ortiz, Raquel Pérez, Manolo Solo, Mayra Terry
Guió: Fernando León de Aranoa
Música: Lucio Godoy
Fotografia: Ramiro Civita

(3) MIENTRAS DURE LA GUERRA, d'Alejandro Amenábar (2019)

 Paranoia Franquista

Primerament, abans d'entrar a aprofundir en l'anàlisi del film, és important remarcar —atenint-nos al que ha passat darrerament— la manca de maduresa democràtica de l'Estat Espanyol. En qualsevol país veritablement democràtic una obra com aquesta no hagués provocat cap mena de controvèrsia. Si n'hi ha hagut, ha sigut perquè l'Estat així ho ha permès. Resulta ignominiós observar com grupuscles nazis, legalitzats a Espanya, poden campar al seu aire rebentant qualsevol exhibició de la pel·lícula amb la connivència de l'Estat (més vergonyós encara si ho comparem amb la brutalitat policial que s'està aplicant a Catalunya).
Després d'aquest preàmbul, necessari al meu entendre, passe a endinsar-me en la crítica purament cinematogràfica. La cinta d'Amenábar engloba diferents aspectes humanístics, socials i polítics que els dividiria en tres apartats, tots juxtaposats entre si:
En primer lloc, la personalitat de Miguel de Unamuno, plena de complexitats i contradiccions dins d'una etapa convulsa de la societat espanyola. Estem en l'inici de la revolta de les tropes nacionals amb la perpetració d'un cop d'Estat a un govern elegit democràticament. La metamorfosi de l'escriptor és un dels punts més atractius de la trama, és a dir; com va caient en el compte que el país està en mans d'un feixisme aterridor. D'altra banda —d'ací el mèrit del realitzador en no ser partidista— també podem veure tant a un Unamuno que exposa el seu desencís amb la República (que en un principi havia sigut un dels seus pares i tant havia defensat) com a una Espanya totalment dividida (discussions amb amics i família).
En segon lloc, es mostra molt intel·ligentment el cinisme i la paranoia franquista a través de personatges psicopàtics com Millán-Astray o el mateix Francisco Franco. En aquest punt, el director actua amb valentia perquè denuncia un fet moltes vegades obviat per l'herència franquista que arriba fins als nostres dies. Em referisc a presentar al Francisco Franco Bahamonde com el que realment era: un autèntic genocida que, podent acabar la guerra, la va ampliar per "depurar" als que no pensaven com ell i forjar el poder perpetu i absolut.
En tercer lloc, remarcar el seu paper didàctic. Mientras dure la guerra és un film que cal veure, especialment les noves generacions: conèixer el nostre passat per entendre el present i per no cometre els mateixos errors.
Destacar, finalment, la seua factura tècnica amb exteriors molt ben encertats i amb notables interpretacions, especialment la de Karra Errejalde en el paper d'Unamuno i la d'Eduard Fernandez en el de Millán-Astray .

 
MIENTRAS DURE LA GUERRA. 2019. Esp. Color. 107 Min.
Direcció: Alejandro Amenábar
Intèrprets: Karra Elejalde, Eduard Fernández, Santi Prego, Patricia López, Inma Cuevas, Nathalie Poza, Luis Bermejo, Mireia Rey, Tito Valverde, Luis Callejo, Luis Zahera, Carlos Serrano-Clark, Ainhoa Santamaría, Itziar Aizpuru, Pep Tosar
Guió: Alejandro Amenábar, Alejandro Hernandez
Música: Alejandro Amenábar
Fotografia: Alex Catalán

 

Crítiques d'Alejandro Amenábar (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):  

Abre los ojos (1997)