(3) LA TRAMPA ("IL BIDONE"), de Federico Fellini (1955)

L'estafa de la vida

Un sistema de vida que obliga a guanyar diners per poder (sobre)viure comporta diferents mètodes per poder assolir-los. D'aquesta manera, es pot aconseguir mitjançant diferents oficis a canvi d'un salari (digne, ja seria farina d'un altre paner). Tot i això, les coses no són tan fàcils perquè, a partir d'ací, entren en joc valors tan negatius com la corrupció, el negoci i les desigualtats. Un sistema econòmic com el capitalista és sinònim d’iniquitat i, per tant, d’injustícia. Per això als lobbies no els interessa conceptes tan anticapitalistes com la Renda Bàsica Universal perquè realment el que ha predominat a la societat fins als nostres dies ha estat l'engany mitjançant l'estafa. Això és el que transmet Federico Fellini en aquesta pel·lícula a través de l'angoixa i la solitud del seu personatge principal. 

Il bidone, forma part, al costat de La Strada i Les nits de Cabiria de “La trilogia de la solitud”. Fellini, en aquest film, segueix el rastre de les seues creacions: éssers emocionalment desorientats i inadaptats que busquen una sortida a la seua angoixant situació. En aquest cas se centra en la figura d'August: víctima d'una desconnexió amb el seu entorn més proper —familiar, especialment la seua filla— focalitza el seu modus vivendi a les estafes per treure profit econòmic de les classes més desafavorides. Aquesta manera tan indigna i immoral de procedir –molt coneguda al llarg de la història (política, banca i elits poderoses)– serà l'eix central dels seus protagonistes amb motivacions diferents. Així, Picasso —qui somia viure de la pintura i explica a la seua dona una farsa sobre com es guanya la vida— o el mateix August són súbdits, marionetes de qui realment mouen els fils. El realitzador italià fa ací un retrat contundent fins a arribar a “humanitzar” el seu protagonista a través del sentiment de culpa i, alhora, també ens “enganya” a nosaltres, perquè crea una il·lusió sobre la seua bondat i el seu apropament quimèric a la realitat. 

Aquesta obra és una altra mostra d'anàlisi del caràcter psicològic dels éssers humans i una estupenda descripció de la societat italiana de mitjans dels anys cinquanta, a més d'una reflexió encertada sobre la solitud i el buit existencial.

IL BIDONE. 1955. Itàlia. Blanc i Negre. 95 Min.

Direcció: Federico Fellini 

Intèrpretes: Broderick Crawford, Giulietta Masina, Richard Basehart, Franco Fabrizi, Alberto de Amicis

Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli

Música: Nino Rota

Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(4) LES NITS DE CABIRIA, de Federico Fellini (1957)

Víctimes d'un món desigual

Sense apartar-se de la denúncia social a través de l'esclavitud de la prostitució i de les desigualtats socials, Fellini ens explica la història de Cabiria, una dona que, malgrat tots els contratemps pels que ha de travessar, mostra un optimisme vital indestructible. I és que, com pedra de Sísif, la protagonista ha de començar des de zero cada vegada que, donant pals de cec, intenta aconseguir el somni d'una relació afectiva. És aleshores quan es reivindica i lluita per sobreviure expressant la seua fortalesa com a mecanisme de defensa davant les adversitats.
Cabiria viu en un món d'indefensió, tanmateix, no cessarà en el seu afany de trobar la seua pròpia felicitat fins a arribar al cruel i dur final que l'espera. La fermesa que manifesta en les seus volicions no està exempta d'una mirada crítica del director cap a la societat preponderant, és a dir; un poble sotmès al jou del poder que cosifica a les dones i ofereix la religió com a única alternativa en el que creure i estimar.
Tots dos mons, classe alta i classe baixa, apareixen molt ben delimitats. El seu punt de trobada són les cerimònies religioses on la hipocresia es mou amb total llibertat amb aquells que instrumentalitzen la vulnerabilitat humana (explotació sexual) per després mostrar la seua devoció davant la Madonna (molt significativa l'escena en la qual el camioner sol·licita serveis sexuals i, en front, la imatge de la processó allunyant-se).
Existeix en Cabiria una forta creença en les persones. Se sent molt identificada amb el bon samarità que ajuda a la gent o amb el religiós que es preocupa pel seu benestar. El seu desemparament la portarà a demanar ajuda a la divinitat; és una víctima més d'un món desigual, un món que el realitzador italià retrata magistralment al llarg d'aquesta imprescindible pel·lícula.
Immensa Giulieta Massina, tant en la seua fantàstica vis còmica com en la interpretació dramàtica.

LES NITS DE CABIRIA (LE NOTTI DI CABIRIA). 1957. Italia. Blanco y Negro.

 Direcció: Federico Fellini
Intèrprets: Giulietta Masina, François Périer, Amedeo Nazzari, Aldo Silvani, Franca Marzí, Ennio Girolami, Mario Passante, Dorian Gray, Franco Fabrizi
Guió: Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli
Música: Nino Rota
Fotografía: Aldo Tonti 

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) LA DOLCE VITA, de Federico Fellini (1960)

Atrapat en el (des)plaer

Sempre recorde aquesta pel·lícula em ve al cap la imatge de la Fontana de Trevi. Una imatge prodigiosa, portentosa, amb una força que no perd mai vigor així passen els anys. Els ulls d'Anita Ekberg, l'elegància i la cega inclinació de Marcelo Mastroianni cap a ella, l'aigua, els llums reflectits en ells... I és que La Dolce Vita és sorprenent i admirable per la seua imatgeria visual, per la utilització dels amplis espais i pel seu desenvolupament coral. A més, passa comptes amb el periodisme sensacionalista més ferotge, un groguisme que s'arrossega d'una manera ignominiosa fins als nostres dies. Al bell mig està Marcelo Rubini: bohemi, vividor i faldiller, va bambant d'un lloc a un altre buscant la notícia més enganxosa. 

D'entre tanta faràndula sorgeixen —això és també un dels grans mèrits de l'obra— aspectes dramàtics i existencialistes. Així, els intents de suïcidi —a causa de no sentir-se estimada—de la parella de Marcelo, els problemes entre ells, l'episodi amb el pare de Marcelo, la mort del xiquet en l’episodi del miracle i, especialmente, el suïcidi del seu amic Steiner, pessimista existencialista, després de matar els seus dos fills xicotets.  Marcelo se sent ofegat i vol escapar però no li resulta senzill fugir d'un hedonisme trufat d'alcohol i perversió. Tres hores de metratge on el director italià amalgama i conjumina diferents aspectes socials, humans i filosòfics. Un gran treball.

LA DOLCE VITA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 175 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Anouk Aimée, Yvonne Furneaux, Magali Noël, Alain Cuny, Annibale Ninchi, Lex Barker, Walter Santesso, Ida Galli, Jacques Sernas, Nadia Gray, Valeria Ciangottini, Riccardo Garrone, Audrey McDonald  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi 

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(2) BOCCACIO '70 , de Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti (1962)

Moral flamejada

Aquesta extensa pel·lícula està dividida en quatre relats —quatre actes tal com resa en els títols anunciants—. Monicceli, Fellini, Visconti i De Sica. Cadascú fa un migmetratge d'uns cinquanta minuts aproximadament per explicar històries de relacions, contradiccions, moralitats i pulsions humanes, evocant, és clar, Boccacio. 

Renzo i Luciana (Renzo i Luciana), de Mario Monicelli, és autèntic cinema social. Aquest episodi conta les dificultats d'una parella per trobar un pis. A causa d'això, es veuen obligats a viure amb els membres de la família de Luciana. A més a més, estan sotmesos als abusos contractuals del cap de l'empresa en la qual tots dos treballen. Amor sotmés a les condicions socials a la Itàlia dels seixanta. (2). 

Les temptacions del Doctor Antonio (Le tentazionni del Dottor Antonio), de Federico Fellini és una meravellosa ratllada —en el bon sentit de l'expressió— del director italià. Per ella desfilen la beateria, la hipocresia i la doble moral d'aquesta casta de castradors que encapçalarien el rànquing de qualsevol llista de pervertits. Magnífics Peppino de Filippo i la gran Anita Ekberg que fagocita els instints més primaris d'aquest inquisidor, vingut a menys, del segle XX. (3)

El treball (Il lavoro), de Luchino Visconti. Amb guió basat en relats de Guy Maupassant ("Al costat del llit") i Arthur Schintzler ("La senyoreta Elsa") es rebla el clau als excessos comesos pel seu marit amb senyoretes de companyia. Seducció i reflexió en aquest interessant episodi. Les llàgrimes finals de Rommy Schneidder donen compte de les seues profunditats emocionals. (2)

Finalment, La Rifa (La Riffa), de Vittorio de Sicca és —de lluny— el pitjor dels capítols d'aquest film. Totalment prescindible, un autèntic nyap més proper al landisme que una altra cosa i amb tints masclistes. Per a oblidar. (0)

 

BOCCACIO '70. 1962. Itàlia. Color. 210 Min

Direcció: Vittorio De Sica, Federico Fellini, Mario Monicelli, Luchino Visconti

Intèrprets: Germano Gilioli, Marisa Solinas, Peppino De Filippo, Anita Ekberg, Antonio Acqua, Eleonora Nagy, Dante Maggio, Donatella Della Nora, Giacomo Furia, Alfredo Rizzo, Alberto Sorrentino, Monique Berger, Polidor, Romy Schneider, Tomás Milián, Romolo Valli, Sophia Loren

Guió: Cesare Zavattini, Luchino Visconti, Suso Cecchi d'Amico, Federico Fellini, Ennio Flaiano, Tullio Pinelli, Giovanni Arpino, Italo Calvino, Mario Monicelli

Música: Nino Rota, Armando Trovajoli, Piero Umiliani

Fotografia: Otello Martelli, Giuseppe Rotunno, Armando Nannuzzi

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(1) FELLINI SATYRICON, de Federico Fellini (1969)

Erroni experiment Petronià

Versió lliure del clàssic de Petroni on el realitzador italià obre la seua imaginació per mostrar un fresc absolutament absurd. El seu anhel d'experimentació i la barreja amb el seu univers propi donen com a resultat una infinitat de vaivens i de situacions que desemboquen en un despropòsit difícilment assimilable. La seua pretesa extravagància no fa més que insuflar nerviosisme a l'espectador. La pel·lícula, caòtica, fa aigües per tot arreu i no funciona en absolut. Fluixíssima.

FELLINI SATYRICON. 1969. Itàlia. Color. 129 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Martin Potter, Hiram Keller, Max Born, Salvo Randone, Magali Noël, Alain Cuny, Tanya Lopert, George Eastman, Donyale Luna, Carole André  
Guió: Bernardino Zapponi, Federico Fellini (Libro: Petronius)

Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)