divendres, 29 de gener del 2021

(2) BLACK JACK, de Ken Loach (1979)

Triangle marginal
Film molt ben ambientat i entretingut en el qual el director britànic s'endinsa —a partir de l'adaptació de la novel·la de Leon Garfield— en aspectes propis de l'època del segle XVIII. Així, la picardia per sobreviure i guanyar-se la vida, el casament per conveniència, la indiferència, la ignorància i la crueltat davant les malalties mentals solien ser el denominador comú. 
És important tenir present que estem en un espai de temps de la història en què els drets humans i la justícia brillaven per la seua absència, tenint, a més a més, unes diferències de classe molt marcades. Amb aquests elements, Loach dibuixa una amena pel·lícula, amb una brillant posada en escena, fent-nos partícips de les aventures i desventures del triangle d'éssers marginats: el xiquet, el francès Black Jack i la xiqueta amb problemes mentals. Entre ells sorgeix una mena de maremàgnum d'emocions que prendran forma a mesura que el metratge es desenvolupa. Val la pena.
 
BLACK JACK. 1979. Regne Unit. Color. 105 Min
Direcció: Ken Loach
Intèrprets: Jean Franval, Stephen Hirst, Louise Cooper, Packie Byrne, Pat Wallis, John Young, William Moore, Russell Waters, Brian Hawksley
Guió: Ken Loach (Novel·la: Leon Garfield)
Música: Bob Pegg
Fotografia: Chris Menges

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

diumenge, 24 de gener del 2021

(4) L'HOME ELEFANT, de David Lynch (1980)

La veritable essència de la bellesa
Moltes vegades no som conscients de la fondària del sofriment, entre altres coses perquè és un concepte que no es pot quantificar. No ens adonem del mal que podem fer als altres atés que ni planifiquem els nostres actes ni valorem les sensibilitats que es troben al nostre voltant. Sí, el patiment és intern, ocult i, normalment, escapa a la visió exterior. No obstant això, aquesta obra capta i transmet de manera magistral eixa experimentació a través de la tràgica i trista història de Joseph Merrick. Batejat com "L'home elefant" va ser obligat i, sobretot, condemnat per les circumstàncies a guanyar-se la vida exhibint-se en cercles ambulants de criatures deformes, convertint-se així en un ésser cosificat i mercantilitzat. 
Mai no arribarem a saber com pot ser de cruel l'ésser humà, tanmateix, la cinta revela el grau de sevícia de la nostra espècie, cosa que ens hauria d'avergonyir. Efectivament, si ens parem a pensar uns segons, ens cerciorem de la nostra connivència a l'hora de tractar al feble o al diferent a través de processos psicològics com la influència social o la conformitat de grup. En el llargmetratge, el context social, ple segle XIX, propiciava encara més la vulneració dels drets humans amb el resultat de la normalització de les constants humiliacions de John. En l'actualitat, igualment, solem deixar-nos portar pels comportaments de l'oligarquia dominant i veiem com quelcom “normal” les injustícies inconcebibles que es tradueixen en guerres, invasions, detencions, etc. 
David Lynch proposa, de manera molt encertada, altres interessants reflexions com quan el Doctor Frederick Treves dubta sobre la seua pròpia bondat. Es pregunta si està actuant de la mateixa manera que Bytes (el "propietari" de Johan) i li assalten els dubtes per si ha fet també de Merrick una curiositat, però en lloc d'en una fira, en un hospital. En altres paraules es planteja obertament la qüestió: ¿ajudem els altres per altruisme o per egoisme personal? 
Encara que semble un clixé, la subjectiva i aparent bellesa física és absolutament efímera. La veritable bellesa —reivindicant a Plató— es troba més enllà d'allò que és aparent, això és; en la veritat, en la saviesa, en l'ètic i en alló cognoscitiu. 
L'home elefant és una crítica a la hipocresia (les visites de l'alta burgesia), una oda a la bona educació (les exquisides formes de Merrick malgrat les seues penúries i la seua privació social), però és sobretot un enigmàtic, profund i emocionant film, tenyit d'un halo dolçament tètric.
 
THE ELEPHANT MAN. 1980. Estats Units. Color. 125 Min
Direcció: David Lynch
Intèrpretes: Anthony Hopkins, John Hurt, Anne Bancroft, John Gielgud, Wendy Hiller, Freddie Jones, Dexter Fletcher
Guió: David Lynch, Eric Bergren, Christopher de Vore
Música: John Morris
Fotografia: Freddie Francis

dissabte, 9 de gener del 2021

(3) ELEGY, d'Isabel Coixet (2008)

¿Tenen edat les relacions sentimentals?
El plantejament o missatge primigeni d'Elegy és molt interessant: ¿condiciona l'edat per mantenir relacions sentimentals i, per tant, sexuals amb altres persones molt més joves? David, professor d'universitat sexagenari i divorciat des de fa molts anys, se sent atret per la seua alumna de vint anys Consuela. En una festa de comiat de curs es coneixen més profundament, intimen i, posteriorment, emprenen una relació. Això, com és obvi, suposarà un punt d'inflexió en la vida del professor perquè a partir d'aquí sorgirà el recel al compromís i la por davant el que dicta el convencionalisme social. 
La pel·lícula remarca els clixés típics del sexe masculí (tot i provenint d'un col·lectiu intel·lectual), és a dir: el comportament fal·lòcrata, gelosia infundada, impossibilitat de tancar relacions anteriors i el fet de presumir constantment davant els altres (en aquest cas amb el seu amic confident). 
David sent la seua conquesta al principi com un trofeu (és clarificadora la frase seua; “quan fas l'amor amb una dona et venges de totes les coses que et van derrotar en la vida"). Després, especialment a partir de la separació entre tots dos, ve el canvi, el creixement i la maduració en el seu interior. A més, la mort del seu amic George i la seua trobada amb el seu fill li faran reflexionar amb deteniment sobre les coses importants i valuoses de la vida. I és que l'ombra de la mort aguaita en el film, més encara quan Consuela apareix després de dos anys i li explica el seu càncer. Una pluja d'impotència amanida de preguntes i dubtes comença a descarregar sobre David; "¿Què va poder ser i no va ser?", "Crec que no vaig saber estar amb ella", "¿per què la por em va paralitzar?", "¿Per què aquests dos últims anys no vaig estar amb la persona que més estime en la meua vida? " 
Elegy conté el peculiar “toc” Coixet, trufat d'un aire molt refinat i amb els seus personatges, —la majoria pertanyent a les classes altes— mostrant els seus dubtes, misèries i inseguretats. La directora plasma molt bé en l'obra el contrast entre dos mons tan dispars entre Consuela i David, tant per estatus com per edat (joventut-vellesa). Un film que val la pena.
 
ELEGY. 2008. Estados Unidos. Color. 108 Min
Direcció: Isabel Coixet
Interpretes: Ben Kingsley, Penélope Cruz, Dennis Hopper, Patricia Clarkson, Peter Sarsgaard, Deborah Harry, Charlie Rose, Antonio Cupo, Sonja Bennett, Chelah Horsdal
Guió: Nicholas Meyer (Novela: Philip Roth)
Música: Varios
Fotografia: Jean-Claude Larrieu  

Crítiques d'Isabel Coixet: Aprenent a conduir (2014), La llibrería (2017).

divendres, 1 de gener del 2021

(3) LUCKY, de John Carroll Lynch (2017)

Reflexionant sobre la senectut
La senectut és una realitat que ens aguaita i, tanmateix, no solem tenir-la present. Sempre pensem que és una cosa que encara falta temps perquè arribe. No obstant això, de sobte, apareix un dia en què ens adonem que estem immersos en aquest últim període de la vida. 
Lucky és un homenatge a la vellesa. La mostra tal com és i la tracta amb absoluta naturalitat. Entre el desencís i la felicitat, la càmera mostra —a través d'uns paisatges desèrtics de l'Amèrica profunda— la personalitat del seu protagonista. Qualitats que es conjuguen amb el seu microcosmos particular, és a dir; la gent amb la qual interactua, el seu acostament a la cultura mexicana (impagable l'escena de Henry Dean Staton cantant la ranxera "Volver, volver"), els seus hobbies, els seus records i, especialment, la consciència d'una finitud imminent. 
El film juga molt amb els silencis i les metàfores (l'escena final de la tortuga). És important destacar el seu rerefons reflexiu i filosòfic: arribarà un moment en què el timbre ens avisarà i a la fi arribarem al final del nostre viatge que és el no-res. I és que entre l'existencialisme i el nihilisme només ens queda somriure, igual que la xiqueta víctima de l'horror de la guerra .
 
LUCKY. 2017. Estats Units. Color. 88 Min
Direcció: John Carroll Lynch
Intèrprets: Harry Dean Stanton, Ed Begley Jr., Beth Grant, James Darren, Barry Shabaka Henley, Yvonne Huff, David Lynch, Hugo Armstrong, Bertila Damas
Guió: Logan Sparks, Drago Sumonja
Música: Elvis Kuehn
Fotografia: Tim Suhrstedt