(2) ROBOT DREAMS, de Pablo Berger (2023)

Véncer la solitud

"September", d'Earth, Wind and Fire. Ço és el que em ve al cap quan pense en aquesta pel·lícula que, com la cançó, reivindica eixos moments d'amor i d'amistat que gaudim a la vida. Aquesta vegada el protagonista trenca la solitud amb la compra d'un robot i, a partir d'eixe instant, comencen a fluir sentiments d'il·lusió per experimentar sensacions que havien estat bloquejades dins del seu ésser. I com la mateixa existència, li succeiran esdeveniments pròspers i adversos que haurà d'intentar resoldre. Robot Dreams és una pel·lícula d'animació sota la direcció de Pablo Berger, el qual —seguint el patró de "Blancanieves", el seu segon treball— utilitza el mutisme dels personatges (a excepció d'alguns balbucejos o xiulits). L'organització de les accions i la composició de les escenes fa partícips als espectadors de les aventures d'aquests personatges. Tal volta, en la seua hora i quaranta minuts de metratge tinga alguns moments pròxims al tedi (l'escena dels pardalets al voltant del robot), però això no és impediment per a dir que estem davant d'un producte molt entretingut i, encara que no parega, també reflexiu: com bé sabem la IA (Inteligència Artificial) avança a passos agegantats. Necessitarem de les màquines i de l'enginy electrònic per a ser feliços?

 

ROBOT DREAMS. 2023. Espanya. Color. 102 Min.

Direcció: Pablo Berger

Intèrprets: Personatges d'animació

Guió: Pablo Berger. Novel·la gràfica: Sara Veron

Música: Alfonso de Villalonga

Fotografía: Animació

(3) LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de Juan Antonio Bayona (2023)

Sense nom i sense rostre

És important aclarir que no estem davant d'un remake de Viuen!, de Frank Marshall perquè ni n'és una adaptació ni una nova versió. A més, les dues pel·lícules estan basades en els mateixos fets reals, però en diferents llibres. Ara bé, per la similitud de la trama sí que són comparables. I si al film de  Marshall se'l notava en excés la seua estimació hollywoodiana, aquest que ens ocupa s'ajusta més adequadament a la realitat de l'accident aeri. És veritat que compta amb un alt pressupost, però com sabem això no és sempre sinònim de qualitat. I sí, la seua factura tècnica és impressionant (transmet, inclús, fins a la sensació de fred extrem). Tot i això, no només es queda amb això perquè el director aprofundeix en la psicologia dels personatges i, la qual cosa, revesteix al film d'un atractiu que va més enllà del cinema de catàstrofes. 

Com reaccionem els éssers humans davant d'una situació de crisi extrema? Com ens desenvolupem quan hem de prendre decisions ràpides i incòmodes? Bayona aprofundeix en aquest aspecte, especialment en el més cru de la tragèdia: el canibalisme. És a partir d'ací quan comencen a sorgir dubtes, pensaments i inseguretats existencials entre els supervivents. El realitzador ho retrata fantàsticament, fent servir diàlegs i expressions que ens apropen a les emocions viscudes pels protagonistes. Els interiors i exteriors es combinen amb plans memorables, i el sentiment d'identificació de l'espectador es va engrandint a mesura que avancen les seqüències. 

Arturo Nogueira i Numas conversen sobre la Fe i la creença en Déu. El primer li comenta: "Numa, jo no crec en el teu Déu. Jo crec a les mans de Roberto quan ve a curar-me les ferides, crec en les mans d'Adolfo quan talla la carn i no ens diu de qui és, crec en les cames de Nando que entrena esperant el moment de sortir a buscar ajuda". Sense nom i sense rostre: Adolfo actuava com un déu de veritat. Els que van sobreviure durant el trànsit van creure en moltes coses. Un colp fora de perill van creure en l'ésser humà.

 

LA SOCIEDAD DE LA NIEVE. 2023. Espanya. Color. 144 Min.

Direcció: Juan Antonio Bayona

Intèrprets: Rafael Federman, Enzo Vogrincic, Fernando Contingiani, Matías Recalt, Esteban Bigliardi, Agustín Pardella, Felipe Ramusio, Simon Hempe, Felipe González Otaño, Juan Caruso

Guió: Juan Antonio Bayona, Bernat Vilaplana, Jaime Marqués, Nicolás Casariego. Libro: Pablo Vierci. Novela: Pablo Vierci

Música: Michael Giacchino

Fotografía: Pedro Luque

(3) QUE NADIE DUERMA, d'Antonio Méndez Esparza (2023)

Traïció

Un trauma del passat, una feina estable que es perd, un enamorament, un negoci que s'emprèn, conéixer gent nova... Circumstàncies consubstancials a la vida que li passen a Lucía, la protagonista d'aquest film la qual, en perdre la feina com a informàtica decideix fer un gir a la seua vida per convertir-se en taxista. 

És important destacar que la història està ben treballada. S'hi condensen, com hem esmentat anteriorment, diferents aspectes que d'alguna manera o altra afecten l'ésser humà atorgant-li, a més, visibilitat al suïcidi i com aquest afecta les persones més properes. Però, sobretot, "Que nadie duerma" és una història de traïcions. La traïció de l'amistat s'erigeix en l'actitud regnant. Lucía en el seu nou treball de taxista se sent lliure i vol experimentar noves sensacions. Així ho fa, fins que es troba amb el trencament de la lleialtat que li havien de guardar aquells amb qui suposadament mantenia una relació d'amistat. Primer l'empresari corrupte amb la seua amiga, i després el trio que pertany al món del teatre amb el cop de gràcia final. 

Turandot (Nessun dorma) com a contrapunt i la venjança com a solució final. El treball de Malena Alterio és descomunal. Ella és qui realment sustenta el relat, tapant algunes esquerdes al guió. Amb tot, la pel·lícula té ritme i és interessant.

 

QUE NADIE DUERMA. 2023. España. Color. 122 Min.

Direcció: Antonio Méndez Esparza

Intèrprets: Malena Alterio, Aitana Sánchez-Gijón, Rodrigo Poisón, José Luis Torrijo, Manuel de Blas, Mariona Ribas

Guió: Antonio Méndez Esparza, Clara Roquet. Novela: Juan José Millás

Música: Zeltia Montes

Fotografia: Barba Balasoiu

(3) SABEN AQUELL, de David Trueba (2023)

"Trabajar, sonreir..."

Reconec que, en un principi, anar a veure una pel·lícula sobre l'humorista Eugenio em frenava un poc. La meua ignorància em repetia constantment que seria una avorrida, sosa i feixuga història d'acudits concorde a la vida del protagonista. Realment, n'estava convençut. I és que, de vegades —lamentablement— els prejudicis no ens deixen veure més enllà dels nostres nassos. 

El fet que fora dirigida per David Trueba, però, em va animar a donar-li un colp d'ull. I sí; ho va girar tot a l'inrevés. Em va fer comprendre que, independentment que t'agrade més o menys algú, darrere de la figura d'un artista mediàticament coneguda s'amaga una intrahistòria que comprén tots els aspectes vitals de qualsevol persona. 

Així, talment, el seu focus se centra en conceptes tan humans com la psicologia emocional del protagonista: les seues pors, les seues esperances, les seues inseguretats, els seus reptes, els seus projectes... Aquesta obra parla de la superació personal en els seus inicis professionals (la seua etapa més lluminosa abans d'entrar la depressió posterior), però també de la història d'amor —la bonica història d'amor— que va mantenir amb Conchita Alcaide, la seua parella, qui va ser el seu autèntic sustentacle: essencial per al desenvolupament professional i personal de l'artista. 

Primer la música. Després l'humor, i amb això; l'autoconeixença d'allò que podia ser capaç. Així i tot, Eugenio tenia dubtes. S'hi pot copsar a la pantalla mitjançant una càmera que retrata a un ésser humà indecís. Retalls que Trueba hi reflecteix de manera molt interessant a través d'una posada en escena i un guió molt acurat (la veritat és que hi mesura molt bé les anècdotes, els esdeveniment i els acudits). La interpretació de David Verdaguer és absolutament magistral. 

Eugenio era un home molt reservat que li costava exterioritzar el que sentia, que patia quan havia d'actuar (de fet les estratègies per a controlar l'angoixa damunt l'escenari li les donava Conchita), però tenia talent (s'hi mostra el seu procés de creació que prové de la seua percepció d'imatges quotidianes). Agradava molt al públic i també tenia el suport dels seus (la seua dona es fa a un costat en adonar-se de l'èxit del seu marit). 

"Trabajar, sonreir", cantaven la parella en la prèvia d'Eurovisió. I així va ser la seua vida fins a la mort de Conchita. Bo i gaudint-la —amb les seues llums, les seues ombres— fent feliços als altres (molt bonica i emotiva l'escena de la sala de químio), per a aterrar, després en la més profunda tristesa.

 

SABEN AQUELL. 2023. Espanya. Color. 109 Min.

Direcció: David Trueba

Intèrprets: David Verdaguer, Carolina Yuste, Pedro Casablanc, Marina Salas, Ramon Fontserè

Guió: David Trueba, Albert Espinosa. Biografía sobre: Eugenio. Novela: Gerard Jofra 

Música: Andrea Motis

Fotografia: Sergi Vilanova Claudín

(3) 20.000 ESPECIES DE ABEJAS, d'Estibaliz Urresola (2023)

Diferents maneres de sentir

Normalment és molt fàcil parlar des de fora sense conéixer en profunditat allò que es cou a l'interior de cada persona. Si extrapolem aquesta afirmació a qualsevol àmbit de la vida tindrem servit un plat ple de paraules buides i mancades de càrrega emocional. El problema s'agreuja quan això passa a la infància. Què sent una persona pertanyent a aquesta etapa de la vida quan està sumida en un estat de preocupació i de confusió que afecta el seu psicoorganisme? La resposta requereix esforç i empatia, cosa que, malauradament, pateix una gran part de la societat. 

Estíbaliz Urresola ens acosta a l'univers de la transsexualitat a través de la mirada d'Aitor/Cocó/Lucía (utilitze els tres noms intencionadament) qui, a l'edat de vuit anys, experimenta un despertar de la seua consciència. Durant aquesta transformació interior, la xiqueta no deixarà de sofrir en la lluita quotidiana per l'autoconeixement en la seua crisi d'identitat. D'aquesta manera, els seus iguals, la família, les cognicions, la conducta, i en definitiva tot allò que l'envolta condicionarà la seua evolució. 

L'encert més gran d'aquesta pel·lícula és el tractament que dona a les persones que envolten Lucía. En aquest sentit, no deixa de banda la seua psicologia i la càmera està molt atenta a les seues reaccions davant l'actitud de la xiqueta. Gestos, mirades, silencis, converses furtives (escoltades per la protagonista)..., aquest conglomerat està retratat de manera clara, concisa i precisa, facilitant a l'espectador la comprensió de les emocions que van i venen a velocitat vertiginosa en cada seqüència. La companyia d'una factura tècnica atraient —amb una esplèndida fotografia i posada en escena— reforcen la diègesi d'aquest film. 

Lucía, té un llarg camí per recórrer. Necessita la tolerància, la transigència il'amor que troba a la bella relació amb la seua tia Lourdes, tot un exemple d'intel·ligència emocional. Lourdes sap què fer, què no fer i què dir a cada moment. Sap callar quan cal. Sap com empényer els tutors de la xiqueta perquè la comprenguen i parlen amb ella. La seua saviesa racional i els seus ensenyaments actuen com un passatge poètic sobre la vida. Diferents espècies d'abelles, diferents persones i mil maneres de sentir. Emotiu i interessant film. Val la pena.

 

20.000 ESPECIES DE ABEJAS. 2023. Espanya. Color. 129 Min.

Direcció: Estibaliz Urresola 

Intèrprets: Sofía Otero, Patricia López Arnaiz, Ane Gabarain, Itziar Lazkano, Martxelo Rubio, Sara Cozar, Miguel Garcés, Unax Hayden, Andere Garabieta

Guió: Estibaliz Urresola 

Fotografia: Gina Ferrer

(2) LA ZONA D'INTERÉS, de Jonathan Glazer (2023)

Vida plàcida al costat del filat

La vida i la mort. La llum i la penombra. La calma i el terror. Contrastos que, si bé són consubstancials a la vida, en aquesta pel·lícula s'accentuen fins a la indecència. Les converses esfereïdores, la indiferència desoladora i una atmosfera atapeïda de supremacisme porten en sopols a una enfiladissa que actua com a pantalla opaca de la massacre. Cruel, inversemblant i, el més trist de tot, real. 

El que més m'agrada d'aquesta obra és que la càmera hi mostra distància (de fet, l'offscreen és el prinicipal element de la seua posada en escena). L'holocaust no s'hi veu, però s'hi sent i l'horror s'hi fa més palés. El director sap jugar amb el llenguatge fílmic. La seua metàfora dels germans Grimm, la utilització del format animat juntament amb un so esgarrifós emfatitzen l'ambient pertorbador que s'hi mostra. No obstant això, eixa dissociació també existeix entre la pel·lícula i l'espectador. No sé ben bé per què, però no he acabat de connectar del tot amb ella. A parer meu, la realització es dilueix en eixa distància que el director vol transmetre. L'estil visual és arriscat i això fa que el resultat final se'n ressenta. No obstant això, els seus aspectes d'interés (amb la seua anàlisi del mal i de l'horror) són innegables.

 

THE ZONE OF INTEREST. 2023. Regne Unit. Color. 106 Min.

Direcció: Jonathan Glazer

Intèrprets: Christian Friedel, Sandra Hüller, Freya Kreutzkam, Ralph Herforth, Max Beck, Imogen Kogge, Ralf Zillmann, Christopher Manavi, Lilli Falk, Stephanie Petrowitz

Guió: Jonathan Glazer. Novel·la: Martin Amis

Música: Mica Levi

Fotografia: Lukasz Sal

(4) CERRAR LOS OJOS, de Víctor Erice (2023)

Despertar l'ànima

"Erice és collonut, però cony, fes-ne una altra!" Aquesta va ser la frase encertada i divertida del ja desaparegut Jess Franco quan li van preguntar la seua opinió sobre el director biscaí. La veritat és que han passat trenta-un anys des de "El sol del membrillo" i en tot aquest temps un gran nombre d'admiradors seus (entre els quals m'incloc) han estat àvids del seu cinema. Doncs bé, puc afirmar rotundament que el seu darrer treball no m'ha decebut en absolut perquè m'ha semblat un film que, darrere de la seua aparent senzillesa, amaga una fonda complexitat existencial. Al meu entendre veure aquesta pel·lícula és submergir-te —a través de les trames, subtrames i replecs— en les profunditats psicològiques de l'ésser humà. 

És important assaborir aquesta cinta durant i després del seu visionat (el seu pòsit és incontestable), així ho avalen les dues hores i quaranta minuts de metratge, amb els diferents tons impregnats de situacions i diàlegs que conviden a la reflexió. D'aquesta manera; el pas del temps, l'amor, l'amistat, l'autoconeixement i les petites coses són considerades per Erice com a elements vitals, bàsics i crucials. La seua mirada interior ressalta l'emotivitat i la sensibilitat en recerca d'acariciar el veritable valor existencial. 

"Els escacs són un mirall del món. Tota la meua vida he estat un empedreït jugador d'escacs i en un tauler, el rei, no sé gaire bé per què... sempre m'ha semblat una peça trista en relació amb les altres. Triste le Roy, el Rei Trist". 

Primera seqüència. El fantàstic actor Josep Maria Pou. Escena de cinema dins del cinema que, com a motor d'engranatge, connecta amb el guió i les imatges posteriors. Triste le Roy és la magdalena de Proust d'aquesta obra perquè la seua tristor s'encasta a les escletxes de cada pla que la història ens ofereix. La malenconia i la recança planen sobre els protagonistes, tots mostren les seues mancances transcendentals amb una vida incompleta. Miguel Garay; director de cinema retirat, està perdut, tot sentint-se pres del seu passat (amor fallit, mort d'un fill...), Julio Arenas /Gardel; actor professional desaparegut, sense acceptar l'envelliment, afectat per una relació sentimental conflictiva i amb problemes amb l'alcohol i, finalment, Ana Arenas; resignada i buida per la relació i, posteriorment, desaparició del pare. 

És curiós com el guió instrumentalitza un programa de televisió sensacionalista per obrir les portes del descobriment als personatges principals. Aquesta caricatura —no exempta d'humor— juga molt encertadament amb la dicotomia existent entre la insubstancialitat i la transcendència. En aquest sentit, Miguel Garay, econòmicament desesperat, recorre a la cadena televisiva sense saber les conseqüències (gratament sorprenents) que aquesta decisió li oferirà. 

De les imatges formades per la fantasia de Miguel sobre quan el seu amic va forjar la idea de desaparéixer (la magistral escena onírica del penya-segat de Julio Arenas i la postura del porter final), s'arriba a la realitat a l'última hora del metratge, just en el moment que informen al nostre protagonista que el seu amic —amb amnèsia retroactiva i sense reconèixer ningú— es troba a la residència de gent gran "El pocico". Amb la intriga i el misteri, cadascun dels personatges assimila els fantasmes del passat fins a arribar a la catarsi col·lectiva. 

A l'escena final, de tornada una altra vegada al metacinema —perquè aquesta cinta és també un homenatge al seté art, plena de referències cinèfiles— les peces del coneixement encaixen. Els espectadors només hem d'observar les mirades atentes dels protagonistes a la pantalla fins a aferrar l’efluvi humanista que desprén el film. Filla ficció, pare real: tots dos tanquen els ulls. Nosaltres, també. D'aquesta manera ens cerciorem de la força inexpugnable de l'emoció i la raó. Tots som una mica Triste le Roy perquè com deia el doctor Benavides: "... la memòria és molt important, sí, però una persona no és només memòria. També és sentiment i sensibilitat. És ací on vosté i els familiars poden fer alguna cosa per ell, capaç de commoure'l..., capaç de despertar la seua ànima". 

 

CERRAR LOS OJOS. 2023. Espanya. Color. 169 Min.

Direcció: Víctor Erice

Intèrprets: Manolo Solo, José Coronado, Ana Torrent, María León, Petra Martínez, Soledad Villamil, Mario Pardo, Helena Miquel, Josep Maria Pou

Guió: Víctor Erice, Michel Gaztambide

Música: Federico Jusid

Fotografia: Valentín Álvarez

(3) FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki (2023)

Un cant silent i fosc a l'amor

Uns dels majors mèrits d'aquest director finés és que és fàcilment reconeixible. Ho dic perquè des de sempre ha comptat amb una empremta molt peculiar, i això, en la meua opinió, és molt difícil d'aconseguir. Ho recorde ben bé; estava passejant per la ciutat i em vaig topar amb un cartell de la pel·lícula anunciada per un cineclub. Només veure'l ja sabia que era del gran Kaurismäki.

Aquesta darrera obra continua amb la mateixa tònica de la seua filmografia: personatges marginals, freds i hièratics que no exterioritzen els sentiments, diàlegs lacònics, persones extravagants al voltant dels protagonistes i una posada en escena simple i minimalista acompanyada d'uns comportaments i escenaris a la manera antiga. En veritat, el fet de tractar de socialitzar en un bar (o en qualsevol altre lloc d'esbarjo), sumat a la inclinació de la gent per buscar a alguna persona amb la qual compartir moments de la seua vida, han sigut, són i seràn conductes atemporals. I això, realment, és el que la cinta hi mostra: aspectes de la vida que no fan referència a cap temps concret. Nosaltres, com a animals socials, ho hem fet al llarg de la història, tot evidenciant la seua consubstancialitat al gènere humà. Ara bé, els llocs comuns reflectits a la pantalla són bastant "clàssics" (ho pose entre cometes voluntàriament i ho escric en el bon sentit de la paraula). I és que aquesta gent de mitjana edat cap a dalt s'apleguen en un Karaoke, es passen els números de telèfon en un paperet i fumen en els bars (desconec si a Finlàndia està prohibit o no). No obstant això, aquesta circumstància, lluny de llevar-li valor al film, li dona un aspecte versemblantment vintage (permeteu-me el terme) que, com a espectadors ho atribuïm, a la grisa personalitat dels personatges. 

Fallen leaves parla de la soletat, de l'amor, de la precarietat laboral (bo i denunciat l'abús de certs empresaris), de l'alcoholisme i de la marginalitat social. Eixe és el dibuix que s'hi plasma. L'atmosfera és com de tristesa, fosca, aparentment resignada... Kaurismaki,però, té un as a la màniga: l'humor. Cada conversa, cada situació (o una bona part d'elles) estàn tenyides per l'humor. Un humor negre i caustic, potser, però que representa, tot i que no parega, una mirada alegre a la vida. La banda sonora és una barreja entre jovialitat i recança (La 6ª sinfonia de Tchaikovsky, Mambo italiano, Gardel, Schubert...), les referències cinèfiles son recurrents i als títols de crèdit —hi era inevitable— sona "The autumn leaves" simbolitzant el que realment és la pel·licula: un cant silent i fosc a l'amor.

 

KUOLLET LEHDET. 2023. Finlàndia. Color. 81 Min.

Direcció: Aki Kaurismäki

Intèrprets: Alma Pöysti, Jussi Vatanen, Janne Hyytiäinen, Nuppu Koivu, Alina Tomnikov, Martti Suosalo, Maria Heiskanen, Sakari Kuosmanen, Matti Onnismaa, Simon Al-Bazoon

Guió: Aki Kaurismäki

Música: Diferents autors

Fotografia: Timo Salminen

(3) UPON ENTRY, d'Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vasquez (2022)

Angoixa

Ha sigut veure aquest film i se m'han llevat totes les ganes de volar als Estats Units. Això ho dic meitat seriosament, meitat de broma perquè aquesta pel·lícula —escrita i dirigida per Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez— es basa en les experiències personals dels directors com a immigrants. La cinta funciona com a denúncia, però també com a drama i com a thriller. I funciona perquè ambdós realitzadors —amb molt d'ofici— han sabut donar-li a la història una atmosfera claustrofòbica, opressiva i de tensió que torba a qualsevol persona que es pose davant de la pantalla. Tot això, amb un espai reduït (hem de tenir en compte que, tret de l'entrada a l'aeroport i la sala d'espera, tota la trama es desenvolupa en una xicoteta habitació. Una taula, quatre cadires, i para de comptar). Hem d'afegir-hi també, la fantàstica interpretació dels quatre protagonistes principals (també els extres estan molt bé). En qualsevol cas, jo em quede amb el paper que fa Laura Gómez amb una presència aclaparadora. 

Què dir de la tortura que han de passar la parella protagonista: humiliació, falta de respecte, preguntes impertinents que vulneren els drets de les persones. Un autèntic infern, amb una angoixa que desprén que em recorda a la "La Cabina", de Mercero. Directe i interessant treball que paga la pena visionar.

 

UPON ENTRY. 2022. Espanya. Color. 77 Min.

Direcció: Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vasquez

Intèrprets: Alberto Ammann, Bruna Cusí, Ben Temple, Laura Gómez, Nuris Blu, Gerard Oms

Guió: Alejandro Rojas y Juan Sebastian Vasquez

Fotografia: Juan Sebastián Vasquez

(2) TE ESTOY AMANDO LOCAMENTE, d'Alejandro Marin (2023)

Les coses estan canviant

Som a Sevilla l'any 1977 on la Llei de perillositat social és vigent i el simple fet de ser homosexual es considera un delicte. Als primers anys de la Transició és una odissea pertànyer al moviment LGTBI, i l'estigmatització és el denominador comú. Des de les institucions, des de les autoritats de l'Estat i des de la societat, el col·lectiu gai és constantment vilipendiat i humiliat. La injustícia està a l'ordre del dia i les persecucions per part d'un context patriarcal i masclista estan normalitzades. 

La cinta conta la història de Reme (magnífica la interpretació d'Ana Wagener), una mare tradicional i abnegada pel seu fill que pateix una metamorfosi personal en adonar-se de l'orientació sexual d'aquest. El guió se centra en el dit procés, però també en la determinació del fill per renunciar a les imposicions socials i perseguir els seus somnis. Reme s'involucrarà en el moviment LGTBI andalús (el qual comptarà amb l'ajuda d'un capellà progressista pertanyent al si de l'església). Això, i les reivindicacions dels protagonistes (els amics del fill) donen forma a una bella història de superació i justícia social. Estèticament, la pel·lícula està plena de colors que representa l'alegria d'aquest col·lectiu tan injustament marginat. Malgrat les traves i els obstacles en què es van trobar, van tenir la gosadia i l'energia suficient per a enfrontar-se a l'odi de les institucions i de les persones que les conformaven. Aquestes dificultats encara existeixen hui dia. Per això, és important continuar lluitant per aconseguir una igualtat plena. Com diu la pel·lícula: "la lluita d'aquestes persones va suposar una revolució tan necessària aleshores com ho és ara". Perquè les coses estan canviant".

 

TE ESTOY AMANDO LOCAMENTE. 2023. Espanya. Color. 107 Min.

Direcció: Alejandro Marin

Intèrprets: Ana Wagener, Omar Banana, Alba Flores, Jesús Carroza, Lola Buzón, Pepa Gracia, Manuel Morón, Mari Paz Sayago, La Dani, Oriol Vila

Guió: Carmen Garrido Vacas

Música: Nico Casal

Fotografia: Andreu Ortoll