Afortunadament, no va ser un somni
Conscient de trobar-se en una ciutat allunyada del món anglosaxó i de parlar una llengua diferent, Roger Hodgson va transmetre, el 14 d'agost de 2018, el seu amor per una ciutat com Alacant i el seu penediment per no dominar la llengua espanyola. És per això que va tenir la deferència —cosa que no fan tots— de comunicar-se amb l'audiència de manera pausada en anglès perquè una gran part del públic poguera entendre’l.
Música des del cor per a endinsar-se en les ànimes dels que l'escolten. Aquesta és la proposta que proclama el cantant i que l'ha portat al llarg de la seua carrera a signar un gran nombre de cançons emblemàtiques que formen part de la banda sonora de les nostres vides. Si bé, cada vegada que acaba un concert seu o dels Supertramp actuals, un sempre té la sensació que allò que ofereixen queda com coix (es troba a faltar les cançons, teclats i veu de Davies i els instruments de vent de Helliwell -en el primer- o la veu de Hodgson en el segon) sí que cal reconèixer que en la sessió vam poder observar a un Roger en plena forma i amb una banda bastant solvent.
I és que el músic de Portsmouth va oferir un set memorable, molt emocionant, ple de cançons de Supertramp (tretze cançons) i unes poques dels seus discos en solitari (quatre temes). Només començar el recital, van sonar les primeres notes amb l'harmònica de "Take The Long Way Home" i, sense adonar-te'n, ja estaves introduït en un món paral·lel aliè als problemes mundans. Després, "School", ¿estava al·lucinant ?, esperava el sol de piano del músic que l'acompanyava, ¿ho farà igual de bé que Rick?, ho va fer bé, però no tan bé. "In Jeopardy" del seu primer disc en solitari, "Breakfast in America", ¡es desencadena la bogeria !, ¿què més dóna com sonen? Vam viatjar del Crisis, What Crisis? a Crime of the Century, de la genial "Sister Moonshine" a l'emotiva "Hide in your Shell".
Més tard, immersos en una treva, buf ..., massa emocions deslligades, escoltem "Alone Came Mary" de Open the Door, dosi relaxant per arribar a la força de "The Logical Song", ¡quina pujada d’adrenalina!. Seguidament, Roger es va asseure al piano i va començar a sonar la melodia preciosista de "Lord is it Mine".
A mitat concert arribem a una altra xicoteta aproximació al seu últim treball amb "Animal Death" per introduir-se amb la guitarra en el tema del disc homònim "Even in the Quietest Moments" (com bé diu la cançó va suposar un moment d'assossec —i entendriment— extrem). El crit gutural d'un bebè ens va conduir al seu hit en solitari "Had a Dream" per arribar fins a la fabulosa interpretació de la progressiva "Child of Vision".
Per finalitzar, quatre extraordinaris bombes —"Dreamer", "Fools Overture" (indescriptibles les sensacions experimentades), "Give a Little Bit" i "It 's Raining Again"—en una nit absolutament màgica i inoblidable.
Música des del cor per a endinsar-se en les ànimes dels que l'escolten. Aquesta és la proposta que proclama el cantant i que l'ha portat al llarg de la seua carrera a signar un gran nombre de cançons emblemàtiques que formen part de la banda sonora de les nostres vides. Si bé, cada vegada que acaba un concert seu o dels Supertramp actuals, un sempre té la sensació que allò que ofereixen queda com coix (es troba a faltar les cançons, teclats i veu de Davies i els instruments de vent de Helliwell -en el primer- o la veu de Hodgson en el segon) sí que cal reconèixer que en la sessió vam poder observar a un Roger en plena forma i amb una banda bastant solvent.
I és que el músic de Portsmouth va oferir un set memorable, molt emocionant, ple de cançons de Supertramp (tretze cançons) i unes poques dels seus discos en solitari (quatre temes). Només començar el recital, van sonar les primeres notes amb l'harmònica de "Take The Long Way Home" i, sense adonar-te'n, ja estaves introduït en un món paral·lel aliè als problemes mundans. Després, "School", ¿estava al·lucinant ?, esperava el sol de piano del músic que l'acompanyava, ¿ho farà igual de bé que Rick?, ho va fer bé, però no tan bé. "In Jeopardy" del seu primer disc en solitari, "Breakfast in America", ¡es desencadena la bogeria !, ¿què més dóna com sonen? Vam viatjar del Crisis, What Crisis? a Crime of the Century, de la genial "Sister Moonshine" a l'emotiva "Hide in your Shell".
Més tard, immersos en una treva, buf ..., massa emocions deslligades, escoltem "Alone Came Mary" de Open the Door, dosi relaxant per arribar a la força de "The Logical Song", ¡quina pujada d’adrenalina!. Seguidament, Roger es va asseure al piano i va començar a sonar la melodia preciosista de "Lord is it Mine".
A mitat concert arribem a una altra xicoteta aproximació al seu últim treball amb "Animal Death" per introduir-se amb la guitarra en el tema del disc homònim "Even in the Quietest Moments" (com bé diu la cançó va suposar un moment d'assossec —i entendriment— extrem). El crit gutural d'un bebè ens va conduir al seu hit en solitari "Had a Dream" per arribar fins a la fabulosa interpretació de la progressiva "Child of Vision".
Per finalitzar, quatre extraordinaris bombes —"Dreamer", "Fools Overture" (indescriptibles les sensacions experimentades), "Give a Little Bit" i "It 's Raining Again"—en una nit absolutament màgica i inoblidable.
