Terrorisme d'Estat Imagineu-vos als Estats Units d'Amèrica com una gran poma amb una magnífica i abellidora aparença exterior. No detingueu el vostre pensament i continueu amb la il·lusió. Apareix ara un home rabassut, de mitjana edat amb gorra i ulleres qui, amb una navalla, comença a pelar la poma assossegadament. Una vegada tallada en fines làmines comencem a observar com el seu interior dista enormement del seu aspecte original ja que aquesta fruita pomàcia està totalment podrida.
Açò és el que ha fet Michael Moore amb el seu magnífic documental Sicko. Una demolidora crítica al sistema sanitari nord-americà: La sanitat en poder del sector privat amb l'únic objectiu d'obtenir beneficis a costa de la salut de la societat. A través de les seues imatges esglaiadores podem reparar en famílies destrossades -per la mort d'algun familiar (fills, marits)- perquè la seua asseguradora no els va permetre l'operació. Malalts abandonats a causa de la falta de solvència per a pagar la seua estada a l'hospital o a persones obligades a decidir, després d'un accident laboral, quin dels dos dits restituir depenent de la suma de l'operació (permitiu-me la redundància).
Sicko és, a més, un documental de contrasts: 1.- La diferència que mostra el director entre diversos llocs: Creuar la frontera canadenca és, per a un ciutadà americà, introduir-se en un nou món on la sanitat és solidària, doncs és pública i s'aplica a tot el món. Moore passeja la seua càmera per altres països on la sanitat està socialitzada (fins i tot en el demonitzat país cubà). 2.- L'ignominiós tracte rebut per part de l'administració americana cap als bombers, policies i rescatadors de l’11 de setembre. “Van respondre amb vertader heroisme”, “Els devem tot!” -van dir al principi-. Després la cosa es va complicar. Molts van patir efectes secundaris (problemes de respiració, fibrosi pulmonar, insomni, deficiències psicològiques…) per la seua ajuda incondicional als seus conciutadans. Centenars de rescatadors no eren empleats estatals però van estar a la Zona Zero per a tirar una mà. Ací és quan el govern va dir “No són la nostra responsabilitat! Perquè no estan en la nostra plantilla”. Van ser tractats com a escòria sense un subsidi per a la seua malaltia. Moore els va portar a Cuba on van rebre una atenció gratuïta i de qualitat.
Diu el seu director: Per què un país lliure no pot tenir assegurança mèdica? Al cap i a la fi tots estem en el mateix vaixell i, més enllà de les nostres diferències, ens afonem o nadem junts. Així sembla en tots els altres llocs. Es cuiden entre si més enllà de les seues discrepàncies. Quan veiem una bona idea d'un altre país, l'adoptem. Si fan un cotxe millor, el conduïm. Si fan un vi millor, el bevem. Així que si tenen una forma millor d'atendre als malalts, d'ensenyar-los als seus fills, de cuidar els seus bebès, de simplement ser bons amb el proïsme, quin és el nostre problema? Per què nosaltres no podem fer-ho? Viuen en un món del "nosaltres" en compte de "jo". Mai no arreglarem res fins que no entenguem bé això. Les forces poderoses esperen que mai no ho fem perquè continuem sent l'únic país del món occidental sense atenció mèdica gratis i universal.
És EE.UU. un país totalment desenvolupat?
S'ha de veure.
SICKO. 2007. USA. Color
Direcció: Michael Moore
Intérprets: Personajes de documental
Fotografía: Andrew Black
Música: Erin O'Hara
Encara que inferior als seus predecessors -Little Heart Attack (04) i Tiny Telephone (07)- els toledans continuen mantenint una bona línia en cada entrega. Es tracta ara de The End of Maiden Trip, un estimable treball amb clares influències de The Beatles i dels actuals Wilco.
