Sempre m'han semblat molt interessants les trobades restauratives, una eina terapèutica i catàrtica que permet guarir ferides emocionals molt profundes. La seva voluntarietat és l'espoleta que facilita una "correspondència potencial" entre víctima i victimari. Aquestes trobades van néixer de la voluntat mateixa d'alguns reclusos de la presó de Nanclares d'Oca (Àlaba) d'acostar-se a les seves víctimes, com a part del procés interior de separar-se de l'exercici de la violència perquè, després d'un recorregut personal de reflexió i autocrítica sobre les barbaritats que van cometre, necessitaven —d'alguna manera— expressar aquest sentiment a les víctimes. No obstant això, aquestes reunions han generat força polèmica des de la seva implantació, fet absolutament comprensible atès el gran ventall de sensacions i percepcions que hi ha dins del grup que han patit la violència per part de la banda armada. Com he comentat, el seu caràcter opcional hi atorga plena llibertat per prendre la decisió final, cosa que no és justificable són els entrebancs que han posat a aquest programa comunicatiu únicament per rendibilitzar vots.
Pel que fa al funcionament d'aquest procediment és normal que, com a éssers humans, ens fem preguntes sobre ell: com reaccionaríem davant de l'assassí que ha matat un ésser estimat?, acceptaríem una trobada?, seríem capaços d'assumir el que esdevingui en el diàleg?, com repercutirà posteriorment aquesta interrelació? Reflexions molt estimulants, però alhora incòmodes atesa la dificultat de substituir l'odi i la rancúnia pel diàleg. En una entrevista la mateixa Maixabel Lasa comenta el següent pel que fa al penediment terrorista: "Ara mateix, jo els considero els deslegitimadors més grans de l'ús de la violència, com reflecteix la pel·lícula. La convivència és possible entre els que pensem de manera diferent. No cal utilitzar la violència per aconseguir [que es materialitzin] les teves idees polítiques. De fet, Bildu és a les institucions, toca poder i pot transmetre la seva manera de veure les coses, usant la paraula".
Icíar Bollaín fa un exquisit tractament d'aquestes trobades a través de la història de Maixabel Lasa, vídua de Juan María Jáuregui —polític basc pertanyent al Partit Socialista d'Euskadi— assassinat per ETA, tot sent una de les pioneres que van accedir a entrevistar-se amb els components de la banda que van cometre assassinats. La directora afronta tots els prismes des d'on qualsevol persona pot mirar. Així, es recull el punt de vista de totes les víctimes en els diferents graus i també dels executors de la violència. El tacte i la delicadesa de la càmera i de l'ull crític d'Iciar està acompanyada d'una esplèndida posada en escena i d'una interpretació commovedora de Blanca Portillo i Luis Tosar: fantàstics tots dos.
El resultat a la pantalla és com la mateixa trobada restaurativa; aliè a qualsevol indici d'enjudiciament i proper a tot intent per assolir l'empatia. El film té un —ampli i encertat— preàmbul abans d'arribar a aquestes confrontacions: l'assassinat, el patiment, la seva filla i els seus amics, la preparació de l'atemptat, el judici... Tot molt ben narrat i mantenint, cosa molt difícil, el punt d'inquietud a l'espectador.
La psicologia dels personatges és un aspecte molt important en aquesta obra. La càmera analitza amb profunditat l'interior de cada persona que hi intervé. Els seus pensaments, sentiments, propòsits, contradiccions i canvis. També remarca la voluntat democràtica de la parella Juan María i Maixabel, lluitadors per la pau, dialogants i de ment oberta (va ser la mateixa Maixabel la que va proposar que es reconeguessin totes les víctimes de la violència, ja fora d'ETA, del GAL, la policial...)
Les mateixes trobades, la seva atmosfera i les interpretacions em semblen absolutament emotives i magistrals. Si les seqüències introductòries són d'un sorprenent realisme, els acaraments es converteixen en una forma d'expressió que retenen i fan seva la realitat, fent partícips el públic assistent. Maixabel, és una oda al perdó a la reconciliació, és plorar, patir i, al final, guarir. Molt emotiva, una gran pel·lícula d’Icíar Bollaín que per la seua qualitat i el seu caràcter didàctic i pedagògic resulta de visió imprescindible.
MAIXABEL. 2021. Espanya. Color. 115 Min.
Direcció: Icíar Bollaín
Intèrprets:
Blanca Portillo, Luis Tosar, Urko Olazabal, María Cerezuela, Arantxa Aranguren, Mikel Bustamante, Bruno Sevilla, Jone Laspiur, David Blanka
Guió: Icíar Bollaín, Isa Campo
Música: Alberto Iglesias
Fotografíi: Javier Aguirre Erauso
La boda de Rosa (2020)
