(3) L'EVANGELI SEGONS MATEU, de Pier Paolo Pasolini (1964)

Jesucrist xiula un blues

L'austeritat i la senzillesa són les pedres angulars d'aquesta cinta que es caracteritza per projectar un reflex simètric dels ensenyaments de Jesús de Natzaret. Pasolini movent la càmera amb intel·ligència, a manera de fals documental, mostra les aventures d'aquesta figura central del cristianisme. Així, ho podem comprovar, especialment, en les escenes del judici i la crucifixió, on l'espectador es pot sentir com un personatge més del film. 

El director es basa en l'evangeli segons Sant Mateu i subratlla les doctrines de Crist tot posant èmfasi en els seus principis ètics, en la hipocresia dels fariseus (quelcom que arriba fins als nostres dies) i en la impossibilitat d'arribar a la glòria per aquells que ostenten el poder a costa dels altres. Conceptes com l'ajuda als més desfavorits i la deontologia cristiana —que ni s'ha seguit ni complert per aquells mateixos que propugnen les benevolències d'aquesta religió monoteista completen una proposta que suposa un retret a l'activitat humana al llarg de la història. En definitiva, es reivindica l'honestedat, la justícia i l'ètica: hi ha algú que complisca tots aquests principis? 

Per la resta, el realitzador mostra un retrat bastant fidedigne —un Pasolini diguem que un poc tou en aquest aspecte—, però, al mateix temps, personal des del punt de vista filosòfic i tècnic. 

Cal destacar la interpretació del barceloní Enrique Irazoqui i la música clàssica per emfatitzar el dramatisme dels fets. Resulta del tot innovador la utilització d'estils com el gòspel i blues. Tots dos són metaforitzats com l'art popular que emana del poble, lloc on en realitat hauria de residir la sobirania perquè les societats es puguen desenvolupar i evolucionar de manera real d'una vegada per totes. Aquesta és la doctrina i, per tant, el Crist personal de Pasolini.

IL VANGELO SECONDO MATTEO. 1964. Itàlia. Color. 137 Min. 

Direcció: Pier Paolo Pasolini

Intèrprets: Enrique Irazoqui, Margherite Caruso, Marcello Morante, Susanna Pasolini, Mario Socrate, Settimio Di Porto, Alfonso Gatto, Luigi Barbini, Giacomo Morante  
Guió: Pier Paolo Pasolini

Música: Luis Bacalov, Varios.
Fotografia: Tonino Delli Colli

Crítiques de Pier Paolo Pasolini: 

Accatone (1961)
Uccelacci e uccelini (1966)

(3) LA PROFESSORA, de Jan Hřebejk (2016)

Abús de poder

El fet que qualsevol sistema dictatorial i totalitari tinga controlats tots els nostres moviments i que la nostra llibertat siga coartada i restringida per un suposat benefici de la comunitat, és una cosa tan coneguda i indesitjable que a ningú li pot sorprendre. Aquesta opressió de l'estat enfront de la població ha estat, malauradament, un denominador comú al llarg de la història. 

La professora rememora un dels tants episodis esdevinguts en aquest espai de temps i realitza una revenja amb el règim comunista des de la incorporació de Txecoslovàquia al bloc soviètic oriental (1948) fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989). Els successos ocorren en els últims temps del règim (1983) en una escola de Bratislava, on una professora —aprofitant-se de la seua condició de funcionària (ja que pertany al partit comunista) tot utilitzant una malícia pròpia de qualsevol conte de bruixes— extorsiona i fa xantatge als pares dels seus alumnes a canvi d'un aprovat en el seu expedient. 

Les primeres imatges de la professora —educada, amable i de rostre angelical, fet que contrasta amb la seua impactant abjecció- preguntant el primer dia de classe als seus alumnes les professions dels seus pares, són esfereïdores. A partir de l'intent de suïcidi d'una alumna, la directora del centre es reuneix amb les mares i pares dels estudiants i comencen a sorgir les diferents representacions de persones que estan per sota de qualsevol règim: el delator, l'interessat, el rebel, el conformista, el poruc davant el càstig... Figures que emanen d'una forma de govern repressor i corrupte. 

És molt interessant observar els diferents comportaments en la reunió, en la qual les emocions i pors es disparen i on la por a la represàlia està constantment present (ressaltar que la majoria estaven subjugats a una administració vigilant i a l'escassetat de recursos. De fet, al final signen la queixa de manera individual.

Jan Hřebejk aconsegueix un brillant film, narrativament àgil on —a base de flashbacks i utilitzant la major part del temps una planificació mitjana en espais tancats— tradueix i metaforitza, malgrat els seus fets verídics, les desigualtats i les injustícies que qualsevol estat pot cometre.

 

UČITEĽKA. 2016. Eslovàquia. Color. 102 Min

Direcció: Jan Hřebejk

Intèrprets: Zuzana Mauréry, Zuzana Konecná, Csongor Kassai, Tamara Fischer, Martin Havelka, Éva Bandor, Oliver Oswald, Peter Bebjak, Richard Labuda

Guió: Petr Jarchovský

Música: Michal Novinski

Fotografia: Martin Ziaran

(3) TRAFFIC "Mr. Fantasy" (1967)

Després de Spencer Davis Grup, Steve Winwood, amb tan sols dinou anys, passaria a donar forma a un nou projecte anomenat Traffic. Aquesta banda de Birmingham va oferir, en el context de la música rock, un segell distintiu ja que, amb la seua manera de compondre i improvisar, van posar els fonaments d'això que a la fi del 67 i principis del 68 se li va començar a anomenar "música progressiva ". Des d'aquest punt de vista el grup ha estat un dels pioners en aquesta característica d'evolució del rock. 

Mr. Fantasy va ser l'àlbum de debut de la formació i suposa una interessant aproximació al blues-rock i més concretament al rock progressiu, especialment amb el seu tema més emblemàtic: la fantàstica "Dear Mr Fantasy". Aquesta peça conté un colpidor sol de guitarra conjugat a la perfecció amb un fons d'orgue i harmònica. Altres temes atractius són "Utterly Simple" amb efluvis orientals i una suggerent utilització del sitar, la cançó que obre el disc; la rítmica "Heavens is in your Mind", la simfònica "Dealer", la estranyament psicodèlica a manera de corda de rellotge; "House of Everyone" o la que tanca el disc; la jazzísitica "Giving to you". 

La resta del disc són la majoria cançons dignes com la carabetera "Berkshire Poppies", l’espiral "Coloured Rain", la coral "Hope I Never Find Me There". L’únic retret d’aquest treballa és “No Face, no Name, no Number”, una balada fallida, edulcorada i avorrida. 

En definitiva, un gran i influent feina que s'engrandiria amb la fastuosa carrera d'aquesta atractiva banda britànica. .  

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar):

Dr. Mr. Fantasy

Utterly Simple

Dealer

Giving to You

(1) DISPONGO DE BARCOS, de Juan Cavestany (2010)

Un film que no transmet res

La finalitat d'una obra artística a través de qualsevol canal de comunicació és, al meu parer, connectar amb el receptor. Connectar en el sentit de transmetre algun tipus d'emoció que, d'alguna manera, et toque el cervell i el cor. No importa el gènere cinematogràfic ni la manera de realització, l'essencial és quedar-se atrapat amb allò que està davant de nosaltres. 

És veritat que la pel·lícula de Juan Cavestany és arriscada, allunyada d’allò convencional i comercial, però també és cert que això no és suficient perquè el treball exercit aporte alguna cosa interessant a l'espectador. Durant el seu visionat la impressió és més aviat de desassossec. Esperes que passe alguna cosa, però el que impera és la sensació de tedi, exceptuant la seqüència de la caòtica planificació del robatori on s'extreuen uns cinc minuts fantàstics de comèdia. En aquest instant, la sensació que estàs davant un punt d'inflexió es dilueix immediatament per tornar a unes situacions argumentals sense ordre ni concert. 

Realitzada de manera domèstica amb format casolà, el resultat final és en la seua major part d'avorriment i únicament el salva la sensacional escena comentada i el seu metratge, afortunadament curt; poc més d'una hora de durada, més..., haguera sigut insuportable.

 

DISPONGO DE BARCOS. 2010. Espanya. Color. 69 Min

Direcció: Juan Cavestany

Intèrprets: Antonio de la Torre, Roberto Álamo, Diego Paris, Andrés Lima, Juanjo del Rey, Miguel Ortiz, Antonio de Casas, Pietro Olivera, Gerardo Malla

Guió: Juan Cavestany

Música: Nick Powell, Oskar

Fotografia: Juan Cavestany

(3) THE CASTLE, de Lina Lužytė (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

Supeditar els nostres somnis a tot

Unos episodis aparentment normals com poden ser l'adaptació d'una família lituana a Irlanda, juntament amb els seus problemes quotidians (l'àvia amb demència i la mare gairebé sense recursos, treballadora d'una planta de processament de peix) esdevenen en un gir inesperat manejat fantàsticament per Lina Lužytė. I és que el que al principi semblava que anava a ser un relat de lluita per véncer les dificultats (malaltia mental, problemes adolescents i relació mare-filla) es converteix en una mena de thriller que dispara frontalment a l'emotivitat i la sensibilitat de l'espectador. 

Monika i la seua mare Jolanta, totes dues amb gran talent per a la música, es dediquen a fer petits concerts en funerals amb l'objecte d'aconseguir un complement als diners que entren a casa. Davant l'oferta de treball —que els ofereix Liam Maguire, un misteriós empresari musical que troben en un enterrament adjacent— per tocar a The Castle (un prestigiós recinte proper a la capital irlandesa), la ment de Monika comença a divagar quina és la millor manera d'afrontar-ho. Els problemes sorgeixen quan la seua mare, atabalada pel seu treball i desmotivada amb el món de la música, decideix vendre el teclat de totes dues. 

L'adolescència, aquest primer estadi en el qual ens és més difícil prendre decisions, portarà a Mónica a escollir entre diverses opcions. Un cop observat el seu comportament conduït pels seus processos mentals, la pel·lícula ens fa preguntar: ¿què hauríem fet nosaltres en aquesta edat?, hi ha alguna patologia en ella atenent a la seua manera d'actuar? Aparentment no, però, la seua cega ambició l'obligarà a decantar-se per la determinació més errònia. El personatge principal sent com qualsevol ésser humà i fa l'efecte que cada acte comés està estudiat per no passar-se de la ratlla, sent conscient del seu alt risc. Al final, l'àvia s'endinsa cap al mar i la mirada de la seua néta desprén tendresa en forma de mà que l'empeny cap a la seua mort, però també cap al seu alliberament: contradiccions humanes.  

Lluitar pels nostres somnis sense importar-nos els mitjans per aconseguir-los. Difícil decisió en una pel·lícula, molt ben narrada i construïda, que fa estremir i reflexionar a l'espectador.

 

PILIS. 2020. Lituània. Color. 91 Min

Direcció: Lina Luzyte

Intèrprets: Barbora Bareikyte, Gabija Jaraminaite, Jurate Onaitite, Andrei Ciopec, Martyna Peszko

Guió: Lina Luzyte

Música: Jonas Jurkunas

Fotografia: Michael Lavelle

(2) POPPY FIELD, d'Eugen Jebeleanu (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Retuyeos"

Homosexualitat no normalitzada

No és fàcil viure en contextos i societats on no està normalitzada l'homosexualitat. Poppy Field passa a Romania, on —com es pot observar— hi ha grups homòfobs que lluiten per erradicar el que ells consideren una malaltia. 

L'acció succeeix en un dia quan Cristi, agent de policia, va a una operació en la qual un grup neosfascista boicoteja la projecció d'una pel·lícula queer. Una volta entra a les instal·lacions, comença a experimentar una sèrie de sensacions i dissonàncies que li bloquegen el seu comportament. Quan un membre del grup el reconeix, davant el risc de ser delatat, les seues pors i inseguretats es multipliquen per mil. 

El film realitza una valenta denúncia a aquests grups extremistes junt amb la passivitat dels aparells de l'estat (els agents tracten a les víctimes, és a dir, el públic assistent, com si foren ells els agitadors) i és, a més, un cant a l'amor en si, amb independència de l'orientació sexual. 

Rodada de manera senzilla, utilitzant moltes vegades càmera en mà per imprimir-la de més realisme, l'obra està dotada de llargues i interessants converses on sobresurten la inquietud i l'aflicció del protagonista. 

En definitiva, una suggestiva reflexió sobre la situació de l'homosexualitat a Romania. I és que, el fet que un agent de policia ho siga, xoca frontalment amb els estereotips conformats en les ments més masculinitzades (en el sentit pejoratiu del terme).

 

CÂMP DE MACI. 2020. Romania. Color. 81 Min

Direcció: Eugen Jebeleanu

Intèrprets: Conrad Mericoffer, Alexandru Potocean, Radouan Leflahi, Cendana Trifan, Ionut Niculae, Alex Calin

Guió: Ioana Moraru

Fotografia: Marius Panduru

(2) FIRST COW, de Kelly Reichardt (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

Amistat en temps difícils

Una història d'amistat, l'any 1820 conforma aquest minimalista western d'autor; un relat de subsistència i supervivència on es pot apreciar tota la naturalesa silvestre de l'Amèrica de segle XIX. Tal com diu l'immigrant xinés, King Lu, cal aprofitar les oportunitats que apareixen en un món on els més desfavorits estan condemnats a patir. Tots dos, conscients el risc que corren, retornen cada dia a munyir a la primera vaca apareguda al territori. Amb això, pretenen complir els seus somnis en altres llocs on emprendre noves idees i negocis. 

La pel·lícula desenvolupa la trama des dels inicis quan el cuiner Figowitz (Cookie) és contractat per una expedició de caçadors de pells. En aquest espai de temps coneix a King Lu, qui fuig d'un grup de russos que el persegueix. La primera part és força parsimoniosa fins a arribar al negoci dels bunyols, cuinats amb llet de la vaca del patró. És ací, en aquest moment, quan l'obra comença a cobrar ritme i on arriba el seu punt més interessant. Belles imatges i exteriors en una cinta estimable, dura i realista, però amb alts i baixos.

FIRST COW. 2020. Estats Units. Color. 121 Min

Direcció: Kelly Reichardt

Intèrprets: John Magaro, Orion Lee, Toby Jones, Ewen Bremner, Scott Shepherd, Gary Farmer, Lily Gladstone, Alia Shawkat, John Keating, Dylan Smith

Guió: Jonathan Raymond, Keely Reichardt (Novela: Jonathan Raymond)

Música: William Tyler

Fotografia: Christopher Blauvelt

(3) VOICES IN THE WIND, de Nobuhiro Sowa (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

El telèfon del vent

Som a casa tan tranquils i ens assabentem pels mitjans de comunicació que hi ha hagut una desgràcia natural arreu de món. Ens alarmem i, inconscientment, fem càbales de les baixes probabilitats que allò passe a casa nostra. És un mecanisme de defensa, una estratègia per tranquil·litzar-nos. I, sí, ho sentim per tota aquesta gent desconeguda i aliena a nosaltres que ha mort o que ha quedat òrfena dels seus éssers estimats. La vida continua i el succés es torna com aquell núvol que, amenaçant, planava sobre els nostres caps. 

Voices in the wind és un film catàrtic i terapèutic. Mitjançant el viatge d'una adolescent de dèsset anys que busca trobar respostes a tot el que li ha esdevingut en els darrers anys (va perdre als seus pares i al seu germà en el tsunami de Ōtsuchi en 2011). Viu amb la seua tia a Hiroshima, i aquesta cau malalta. És per això que la protagonista decideix escapar per emprendre una travessia, dura i incerta, cap als seus orígens). En el seu camí es troba amb persones i situacions que l'ajudaran en el seu aprenentatge existencial: l'anciana marcada per la bomba d'Hiroshima, el treballador de la central nuclear amb la pèrdua de la seua família per l'accident nuclear de Fukushima, la parella, propers a ser pares, que li transfereixen tot el seu afecte i suport, la família kurda ..., fins i tot l'episodi dels tres delinqüents que l'assetgen li servirà com a ensenyament. 

La pel·lícula té el seu punt d'abatiment representat a través del rostre i caràcter taciturn del seu personatge principal. En essencia, aquesta obra és nostàlgica, malenconiosa, metafòrica i poètica on en cada seqüència absorbim totes les sensacions i percepcions que es manifesten latents en els seus fotogrames. El telèfon del vent serà l'element suprem, el zenit que actua com a sanador de les males emocions que circumden l'interior de les víctimes. 

El film resulta, a la fi, una mica extens perquè que es recrea de vegades en determinades escenes, potser alguna que una altra retallada en el muntatge li haguera donat més agilitat, encara que no per això deixe de ser una estimable cinta.

 

KAZE NO DENWA. 2020. Japó. Color. 139 Min

Direcció: Nobuhiro Sowa

Intèrprets: Shoko Ikezu, Serena Motola, Toshiyuki Nishida, Hidetoshi Nishijima, Tomokazu Miura

Guió: Kyôko Inukai, Nobuhiro Suwa

Música: Hiroko Sebu

Fotografia: Takahior Hairaba

(2) MARYGOROUN, de Daria Woszek (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Retueyos"

Alliberar-se als cinquanta

Amb una estètica atraient, dels huitanta i, moltes vegades, a manera de videoclip, aquesta pel·lícula tracta de mostrar els temors, les inseguretats i somnis d'una dona virginal de mig segle d'edat. Les seues relacions, secrets i enamoraments suren en unes seqüències trufades de comèdia i dramatisme. El fet que la directora expose i plantege un tema no gaire habitual en qualsevol manifestació artística —com és el lloc que ocupen i la sexualitat que experimenten persones que acaben de superar la mitjana edat i amb camí directe a la senectut— afegint-li, a més, una sorprenent ornamentació funky-panki, podem dir que estem davant d'un film estimable, valent i arriscat. No obstant això, tot aquest maremàgnum de pensaments i desitjos es queden estancats sense realment connectar del tot amb l'espectador, resultant avorrida per moments.

MARIJKI. 2020. Polònia. Color. 75 Min. 

Direcció: Daria Woszek

Intèrprets: Grazyna Misiorowska, Janusz Chabior, Barbara Kurzaj, Magdalena Kolesnik, Agnieszka Wosinska, Michal Majnicz, Pawel Smagala.

Guió: Sylwester Piechura, Aleksandra Swierk, Daria Woszek

Música: Marcin Macuk
Fotografia: Michal Pukowiec

(4) PARIS, TEXAS, de Wim Wenders (1984)

Errors i redempció

Paris, Texas, igual que el seu desèrtic i assilvestrat paisatge, és un relat turbulent pel qual desfilen personatges peculiars que van des de L'extravagant metge fins, —l'anul·lat, amnèsic, apàtic, desorientat i amb la sensació de no trobar sentit a la seua existència— Travis. 

Wenders ens fa reflexionar sobre els errors que cometem en la vida en una història de redempció plena de sentiments i emocions mancades de resolució. Amb una carta de presentació enigmàtica —plasmada a través del seu protagonista deambulant pel desert de Mojave— comprenem que estem davant d'una estructura narrativa en què tot està per descobrir. 

És inevitable la identificació amb el seu germà Walt l'interés i afany del qual per saber és compartit per l'espectador, és més, la vida de Travis prendrà un caire diferent amb la seua arribada doncs, a partir de llavors, el seu objectiu girarà al voltant de la seua Ítaca particular , Paris, eixa parcel·la amb la qual somiarà compartir la seua vida amb la seua dona i fill. 

Un recés profund de sinceritat i de gran intensitat emocional suposa l'escena de l'antre del peep-show, on queda reflectida la seua relació tempestuosa que va desembocar en una ruptura familiar amb unes conseqüències funestes, deixant unes empremtes indelebles en l'interior de cada component. En definitiva, un film magistral, una autèntica meravella visual i amb una genial i hipnòtica BSO de Ry Cooder amb la seua constant slide guitar. Cal destacar la fotografia, el guió de Sam Sheppard i l'excel·lent interpretació de Harry Dean Stanton.

 

PARIS-TEXAS. 1984. Estats Units. Color. 144 Min

Direcció: Wim Wenders

Intèrpretes: Harry Dean Stanton, Nastassja Kinski, Dean Stockwell, Aurore Clément, Hunter Carson, Bernhard Wicki, Socorro Valdez, John Lurie, Sally Norvell, Sharon Menzel, Tom Farrell, Viva

Guió: Sam Shepard

Música: Ry Cooder

Fotografia: Robby Müller

(4) EL GENOLL DE CLARA, d'Éric Rohmer (1970)

 La complexitat de l'ésser humà

Una trobada inesperada —la d'una parella d'amics— dóna el tret de sortida a aquesta història de pensaments, dubtes i contradiccions allotjades a la ment dels éssers humans. Aurora, escriptora, presenta als propietaris de la casa on es troba com a inquilina a Jerome (diplomàtic), qui està passant els seus últims dies com a solter perquè es casarà d'ací a poc temps. Ella li proposa un joc amb l'objecte d'utilitzar-lo com conill d'índies per les seues novel·les. Laura, la filla de la propietària de quinze anys, sembla estar enamorada de Jerome i la novel·lista li instigarà per intentar conquistar-la. A partir d'ací, comença a fluir una relació intergeneracional on s'observen les distàncies i les proximitats entre la maduresa i l'adolescència. 

No obstant això, el punt d'inflexió ve quan Jerome coneix a Clara, la germanastra de Laura. Un cop aquest comença a interrelacionar-se amb ella s'adona que els seus pensaments comencen a entrar en conflicte. Així, encara que se li veu molt segur en les seues afirmacions, al seu interior és conscient de les seues debilitats com a home i com a ésser humà. I és que la torbació li arriba amb Clara: un interés no correspost que augmenta el seu desig per ser tingut en compte. Rohmer fa ací una interessant reflexió sobre la dificultat per aconseguir la fidelitat per part de l'ésser humà. Jerome en les seues tertúlies amb Aurora no fa més que justificar els seus actes i pensaments. Tanmateix, el film deixa ben clar que el que domina en la psicologia humana són els clarobscurs, conceptes sense definir que pugnen per sortir airosos en el nostre cervell. 

El genoll de Claire, serà l'element fetitxista i obsessiu que actuarà com a canalitzador en la recerca de la identitat de Jerome en els aspectes amorosos, sexuals i de desig. En realitat, l'obra ens ve a dir que la nostra existència està envoltada de microcrisis i és en l'adultesa quan s'accentuen encara més les inseguretats. En definitiva, aquesta cinquena pel·lícula dels Contes Morals de Rohmer és un magnífic retrat de la vida mateixa que compta amb unes bellíssimes imatges i paisatges (magistral fotografia de Néstor Almendros), acompanyat per uns excel·lents sons de la natura.

LE GENOU DE CLAIRE. 1970. França. Color. 105 Min

Direcció: Éric Rohmer

Intèrprets:Jean-Claude Brialy, Béatrice Romand, Aurora Cornu, Laurence de Monaghan, Michel Montel, Gérard Falconetti, Fabrice Luchini  

Guió: Éric Rohmer

Música: Varios

Fotografia: Néstor Almendros

(3) TOTS A CASA, de Luici Comencini (1960)

 La guerra no ha acabat

A més de didàctica —atés que posa de manifest el que va ocórrer a partir de l'armistici entre Itàlia i les forces aliades a 1943— aquesta estupenda pel·lícula conjuga d'allò més bé el drama i la tragèdia de la guerra. Així i tot, Comencini és capaç d'introduir magistralment, i no amb calçador, unes entranyables escenes còmiques. No obstant això, com s'ha comentat, la història no amaga les necessàries escenes dotades de moments realment durs: morts cruels de personatges pels quals l'espectador se sent identificat. 

El resultat és una obra propera al neorealisme, antibel·licista (grans seqüències com les converses amb el soldat americà sobre la importància de la vida en detriment de les conteses) i un cant a la solidaritat amb un fantàstic planter d'actors encapçalats per la gran personalitat del tot terreny Alberto Sordi. El seu final —després del llarg i sinuós camí amb intents fallits per tornar a casa— exposa el conte de mai acabar: un món ple de guerres interminables sustentades per prohoms amb deliris de grandesa.

TUTTI A CASA. 1960. Itália. Blanc i Negre. 105 Min

Direcció: Luigi Comencini

Intèrprets: Alberto Sordi, Serge Reggiani, Martin Balsam, Carla Gravina, Eduardo De Filippo, Claudio Gora, Didi Perego, Mario Feliciani

Guió: Agenore Incrocci, Furio Scarpelli, Luigi Comencini, Marcello Fondato

Música: Angelo Francesco Lavagnino

Fotografia: Carlo Carlini

(4) AQUESTA TERRA ÉS MEUA, de Jean Renoir (1943)

Al·legat pacifista

L'emotivitat que emana està fantàstica pel·lícula de Jean Renoir és indestructible. Recorde haver-la vist en la meua infància i ja em va transmetre totes les bones vibracions que he experimentat en aquest últim visionat. This Land is Mine no és només un al·legat a favor de la llibertat i els drets humans (no cal comentar el merescut repàs que li aplica el film a l'arxiconegut salvatgisme del període del Tercer Reich), sinó que va molt més enllà, ja que també aborda diferents aspectes de la personalitat del nostre ésser. Això es pot veure en el caràcter tímid del seu protagonista, Albert Lory, un mestre d'escola de mitjana edat i influenciat per una mare possessiva que viu acovardit en un món ombrívol assetjat pel perill constant de l'ocupació nazi. A Albert li costa expressar les seues emocions i és ací on el director realitza una interessant radiografia de les seues conductes i cognicions. El fet de no sentir-se capaç d'expressar-se i mostrar-se al món tal com és —a causa, especialment, del jou maternal— dóna com a resultat un home apagat, amb molt talent cultural latent, però sense desenvolupar el seu potencial a causa d'aquesta fosca i urgent autocensura que s'infligeix. ¿Com lluitar, doncs, per aquest amor que sent cap a aquesta dona molt més jove que ell? Les evidents injustícies que succeeixen en la història van esculpint una atractiva metamorfosi en Albert fins a arribar a la memorable escena final; una oda al cinema, a la vida i a la llibertat de l'ésser humà. 

Aquesta anàlisi de la personalitat humana continua mentre van desfilant els personatges en la trama. Així, ens topem amb la insídia del Major Erich von Keller, amb la covardia de George Lambert, amb l'exasperant displicència de l'alcalde, amb la gelosia i sobreprotecció de Mrs. Emma Lory i amb la intel·ligent valentia de Kent, el germà de la professora. En definitiva, una infinitat de naturaleses, exemples perfectes dels contextos històrics, socials i culturals que han succeït al llarg dels segles. Grandíssim guió i magistral interpretació de Charles Laughton en una pel·lícula que enganxa des del primer moment. Didàctica i imprescindible.

THIS LAND IS MINE. 1943. Estats Units. Blanc i Negre. 103 Min

Direcció: Jean Renoir

Intèrprets: Charles Laughton, Maureen O'Hara, George Sanders, Walter Slezak, Kent Smith, Una O'Connor, Philip Merivale, George Coulouris, Thurston Hall, Nancy Gates, Ivan Simpson, John Donat

Guió: Jean Renoir, Dudley Nichols

Música: Lothar Perl

Fotografia: Frank Redman

(3) JOHNNY GUITAR, de Nicholas Ray (1954)

Western passional

L'ambient sòrdid que emana aquesta història conjuga elements que estan estretament relacionats amb el context social d'una època. Anys després de la guerra civil americana, els temps estan canviant i, en conseqüència, la població s'ha d'adaptar a aquestes circumstàncies. La imminent arribada del ferrocarril desperta l'emprenedoria del seu protagonista. 

El que més crida l'atenció d'aquest western innovador és l'important paper que juga l'emancipació femenina. Dues personalitats fortes però diferents; Vienna versus Emma, comparteixen una cosa en comú; ambdues són dones marcades per l'amor. I és que Johnny Guitar és una pel·lícula on impera un sentiment d'intensa atracció emocional. Hi ha una relació a quatre bandes formada per Vienna i Johnny (separats des de fa un lustre i units pel desesperant desencís de no poder unir una altra vegada les seues vides), Dancing Kid (enamorat de Vienna, realitza les seues accions quotidianes sabent que mai ha estat -ni serà- del tot correspost) i, finalment, Emma qui mai va superar el rebuig de Dancing Kid, és una dona cruel amb problemes d'acceptació dels seus propis sentiments. 

És important destacar les contraposicions que ofereix el film, és a dir; el buit legal d'un període que dóna lloc a una violència gratuïta, el "masclisme fanfarró" imperant, la soga, els penjaments ..., tot això contrasta amb el romanticisme sentimental que desprenen els seus protagonistes. Un exemple de tal antagonisme és l'escena de Vienna on toca una bella peça al piano a l'espera de la seua potencial sentència de mort. 

Nicholas Ray plasma cadascuna de les característiques psicològiques i socials tot conferint un interessant realisme agònic al desenllaç de la trama. Cal atribuir-li a la pel·lícula algunes transparències que resulten estridents, però, això es compensa amb una posada en escena que la dota d'un aire quasi desèrtic i amb la utilització del color, els quals, reforcen la seua atmosfera opressora. I, finalment, destacar el gran treball actoral, especialment la immensa Joan Crawford la qual imprimeix una personalitat aclaparadora a cadascuna de les seqüències.

 

JOHNNY GUITAR. 1966. Estats Units. Color. 110 Min. 

Direcció: Nicholas Ray

Intèrprets: Joan Crawford, Sterling Hayden, Scott Brady, Mercedes McCambridge, Ward Bond, Ernest Borgnine, John Carradine, Royal Dano, Ben Cooper

Guió: Philip Yordan (Novela: Roy Chanslor)

Música: Victor Young

Fotografia: Harry Stradling Sr.

(3) NUEVE CARTAS A BERTA, de Basilio Martín Patino (1966)

Angoixa existencial

En aquesta obra la càmera, transsumpte de Lorenzo —el seu personatge principal— actua com un processador cognitiu que va descrivint els seus records, sensacions i emocions. De retorn de Londres, aquest troba la mateixa rutina de sempre; ancorada en unes situacions i llocs que li resulten desassossegants amb una Salamanca i un context social una mica tancat i gris. Enyora a Berta, una xica de pares espanyols que va conéixer a la ciutat britànica, però Lorenzo és captiu de les seues contradiccions. Les pors i inseguretats, la seua joventut estudiantil embrancada en una societat mancada de llibertat, les seues desavinences amb el seu pare i amb Mary Tere —la seua nóvia salmantina— i les aspiracions per créixer, madurar i trobar-se a si mateix, conformen els nou episodis a manera d'epístoles en la seua veu en off. 

Basilio Martín Patino utilitza un cinema experimental i trencador que surt del cinema convencional en què es va denominar "Nuevo cine español". D'aquesta manera, les imatges són de caràcter innovador, amb "seqüències de frenada" (alentits i congelats) que reforcen l'estat psicològic del seu protagonista. La seua proposta traspua modernitat i, tant tècnicament com socialment, és una pel·lícula valenta i arriscada, amb les seues referències i gestos a les generacions perdudes a Espanya (el cartell de "Tierra sin pan" de Buñuel, el professor exiliat, etc.). 

Diferent, avantguardista, amarga, pessimista, amb aires de tristesa en una generació de joves espanyols nascuts després de la guerra que es debatien en la dualitat entre un ambient opressiu i un altre llibertari.

 

NUEVE CARTAS A BERTA. 1966. Espanya. Blanc i Negre. 92 Min. 

Direcció: Basilio Martín Patino

Intèrprets: Emilio Gutiérrez Caba, Elsa Baeza, Montserrat Blanch, Mary Carrillo, Antonio Casas, José María Casaux, Manuel Domínguez Luna, María Elena Flores, Rosa Fúster

Guió: Basilio Martín Patino

Música: Carmen A. Bernaola, Gerardo Gombau

Fotografia: Luis Enrique Torán

(2) LA MATANÇA DE TEXAS, de Tobe Hooper (1974)

Violència directa

Producció absolutament estranya i pertorbadora que actua com a metàfora d'un món tenyit de violència i destrucció de l'ésser humà. Tot el que apareix és extravagant, des de la manera de rodar fins als personatges de la furgoneta (els aparentment normals). 

La pel·lícula, esgarrifosa i dotada d'una alta tensió emocional és un viatge a l'infern en la seua gairebé hora i mitja de durada. Sense embuts, sense manies, directa, La matança de Texas, malgrat les seues mancances (diàlegs, posada en escena, factura fílmica ...) és un digne producte de cinema independent americà que es va convertir en un film de culte amb gran influència posterior. 

Entre totes les imatges —dins d'aquesta espiral de violència del dement clan familiar— destacaria l'escena on a Leatherface (braç executor dominat per la figura del pare) se li escapa la seua víctima i, malgrat això, segueix dibuixant en l'aire, descontrolat, talls amb la seua serra mecànica: tota una representació de la bogeria, la psicopatia i el plaer de matar.

 

THE TEXAS CHAINSAW MASSACRE. 1974. Estats Units. Color. 83 Min. 

Direcció: Tobe Hooper

Intèrprets: Marilyn Burns, Paul A. Partain, Edwin Neal, Jim Siedow, Allen Danziger, Gunnar Hansen, William Vail, John Dugan, Teri McMinn, William Creamer

Guió: Tobe Hooper, Kim Henkel

Música: Tobe Hooper, Wayne Bell

Fotografia: Daniel Pearl

(3) SI ME BORRARA EL VIENTO LO QUE YO CANTO, de David Trueba (2019)

La resistència en la dictadura

Les primeres imatges del documental estan extretes de Tillsammans (Junts), de Lukas Moodyson —una coproducció entre Suècia i Dinamarca— on es veu en l'any 1975 a un grup de suecs, fins i tot xiquets, celebrant la notícia, que acaben d'escoltar per la ràdio, de la mort de Franco. Ja de per si, aquesta seqüència és absolutament impactant. Com és possible que unes persones, tan llunyanes i alienes a la idiosincràsia espanyola, s'alegren de la mateixa manera com si hagueren sigut víctimes del seu cruel i dictatorial règim? 

David Trueba, a partir de la vida del cantautor Chicho Sánchez Ferlosio, construeix un interessantíssim documental on ens dóna a conéixer aquesta vinculació amb el poble escandinau. 

Encara que no ho semblara, Espanya no estava del tota sola. Hi havia moltes persones que estaven conscienciades amb l'últim reducte feixista d'Europa (després de l'enderrocament de Salazar). Ja anteriorment hi va haver mobilitzacions contra la pena de mort de Julian Grimau i l'estat espanyol quedava, un cop més, com la vergonya d'Europa. El documental mostra la connexió que hi va haver entre aquests compromesos comunistes del país suec amb la resistència espanyola i d'aquí va sorgir l'emblemàtic disc "Canciones de la resistencia española". Un treball que realment va ser una odissea i un risc per a aquells que ho van fer possible, però que, gràcies a la seua ímproba i valent gesta, queda com un document que perviurà eternament. 

Preferisc no explicar molt més per no arruïnar la sorpresa del seu visionat. No obstant això, sí que he de fer constar que el director madrileny fa un impecable treball d'investigació on conta a través de les seues entrevistes la complexa i atraient personalitat de Chicho Sánchez Ferlosio, un personatge i una família sorprenent si tenim en compte que era fill del falangista Sanchez-Mazas. La seua manera de viure, d'enfrontar-se a l'ordre establert i la seua poesia en forma de cançons ens mostra que estem davant d'un personatge realment diferent. L'obra de Trueba a banda d'interessant i molt didàctica, ens motiva a estudiar més sobre aquest període del país i de descobrir les seues cançons i el seu temps. Val la pena.

 

SI ME BORRARA EL VIENTO LO QUE YO CANTO. 2019. Espanya. Color. 89 Min. 

Direcció: David Trueba

Intèrprets: Documental (Intervencions de Chicho Sánchez Ferlosio)

Guió: Joan F. Losilla, David Trueba

Música: Chicho Sánchez Ferlosio 

Fotografia: Julio César Tortuero, Noemí de la Peña

Crítiques de David Trueba:
Casi 40 (2018)

(4) EL CUIRASSAT POTEMKIN, de Sergei M. Eisenstein (1925)

Monumental escena de l'escala

Aquesta cèlebre pel·lícula està fragmentada en cinc parts que van des de l'opressió que pateixen els mariners del cuirassat fins al seu alliberament del jou tsarista. Contextualitzada en la fallida revolta 1905 (preludi de la revolució d'octubre de 1917), la pel·lícula té unes innovadores qualitats tècniques centrades en el seu prodigiós muntatge i en la seua supèrbia posada en escena. La seqüència de l'escala d'Odessa és un monument al cinema en la qual el director ofereix, en deu minuts, el drama individual d'alguns personatges, —amb enquadraments dividits— per mostrar una tragèdia conjunta. 

En cadascuna de les seues cinc parts els oprimits van prenent consciència de la seua classe i a mesura que avancen els esdeveniments, la seua metamorfosi arriba fins a la revolució. Així l'obra comença amb "Homes i cucs"; on els mariners comencen a rebel·lar-se davant les condicions infrahumanes a què estan sent sotmesos. A "Drama a la Badia" la mort de Vakulinchuk serà el detonant perquè, en la seua tercera part; "Un mort demana justícia" la població s'agrupe per a la lluita. "L'escala d'Odessa" mostra la repressió per les tropes tsaristes i, en la seua última peça, "Trobada amb la flota" donarà peu al fet que tots s'unisquen al crit de: Germans!, ja que els vaixells destinats a interceptar el Potemkin decideixen unir-se a la seua causa i no obrir foc. 

El cuirassat Potemkin va ser un encàrrec del govern soviètic al jove Eisenstein. Tot i ser un treball propagandístic, aquest film és un dels més estudiats en les escoles de cinema per la seua particular tècnica. El seu missatge revolucionari i d'unió dels oprimits va suposar que la cinta fos prohibida a diferents països. 

Polèmiques a banda, el realitzador rus va saber dotar al seu treball —combinant fets reals amb ficticis— d'un guió estructurat que, deixant de banda la seua notòria ideologia, va ser una crida per aixecar-se davant les injustícies a través d'unes seqüències i imatges immortals en la història de cinema. 

 

BRONENOSETS POTYOMKIN. 1925. URSS. Blanc i Negre. 77 Min. 

Direcció: Sergei M. Eisenstein

Intèrprets: Aleksandr Antonov, Vladimir Barsky, Grigori Aleksandrov, Mikhail Gomorov, Ivan Bobrov, Aleksandr Levshin, Konstantin Feldman

Guió: Sergei M. Einsenstein, Nina Agazdzhanova

Fotografia: Eduard Tissé, Vladimir Popov

(3) LA MORT DE GUILLEM, de Carlos Marques-Marcet (2020)

Crim polític

Els delictes d'odi i contra la ideologia de les persones és un assumpte que qualsevol estat democràtic hauria d'erradicar —o, si més no, penalitzar— per tal d'administrar justícia. La realitat és que els fets que mostra aquest treball són francament ignominiosos. Hem de tenir en compte que han passat quasi trenta anys i, dels seus assassins, el qui més temps ha passat a la presó, han sigut només quatre anys (a Pedro Cuevas, li va caure una pena de reclusió menor però li la van minorar per bona conducta). A aquest feixista el van detindre en 2005 per pertànyer a un grup neonazi de caràcter paramilitar (el van absoldre) i, per a escarni de la democràcia espanyola, es va presentar a les eleccions de 2007 a Xiva per Alianza Nacional (AN): ¿com és possible que partits feixistes i nazis, amb assassins al capdavant, es puguen presentar a les eleccions i, per contra, hi hagen presos polítics a la presó? 

Si en el curtmetratge Ni oblit, ni perdó (2019) ja es feia palesa de la impotència que havia de patir la seua família una vegada passat els anys (amb les germanes i els pares molt més majors), davant de l'extorsió feixista, en aquest llargmetratge —a més d'exposar el dol i el calvari familiar— es fa un recorregut sobre la vida de Guillem amb muntatges i fotografies de la seua infantesa, tot aportant un bon grapat d'imatges d'arxiu del panorama polític de l'estat espanyol des que va morir el general Franco. La pel·lícula —amb unes superbes interpretacions especialment de la parella protagonista, donant-li més realisme al relat— té la virtut de cuidar els detalls al màxim: els silencis, les pauses, les mirades, la cadira a la taula de Guillem... Una mena de tristesa, dolor, ràbia i melangia davant de la seua absència i de la injustícia constant que els envoltava. Carlos Marques-Marcet usa molt intel·ligentment una posada en escena austera i humana on, en cada gest i en cada escarida paraula, es comprén tot allò que es respirava en l'ambient regnant de l'època a més de tot el que passava per la psicologia dels personatges. L'obra va alternant entre moments de ficció i gravacions a la televisió tant del juí com de la mateixa família, fent una mescla entre pel·lícula i documental. Cal destacar l'encertada utilització de música valenciana amb, poemes de Vicent Andres Estelles, la Muixeranga o del magistral disc d'Al Tall, "Quan el mal ve d'Almansa..." la qual connecta especialment amb els fets que li ocorren a Guillem (més de tres segles de persecució): abastar la mort pel simple fet de tenir una identitat pròpia i una cultura diferent. 

Els pares volen saber què ha passat, volen esbrinar què hi ha darrere de tot això. El pare de Guillem fa un treball d'investigació casolà i s'adona que darrere de la mort del seu fill existeix un grup activista feixista, nazi i xenòfob que tracta d'eliminar a tot aquell que no pensa com ells. En aquest sentit la cinta fa una clara denuncia a la trama feixista que des de fa dècades porta al capdavant José Luís Roberto, polític d’extrema dreta, amb total impunitat. 

No falten les discòrdies, normals i comprensibles en els processos de dol, després de l'assassinat. La mare vol anar més enllà i fer constar que Guillem no era només un animal polític sinó que també tenia altres condicions admirables i quotidianes com qualsevol esser humà: li agradaven les croquetes de sa mare, era nadador, era molt volgut pels seus amics... Els pares lluiten contra la impunitat, es frustren davant la immobilitat dels polítics (quan visita el seu amic del PSOE i li retrau que li facen el joc els feixistes) i intenten, dia rere dia, superar la mort del seu fill. 

Tanmateix, la mort de Guillem Agulló no ha sigut en va, perquè la seua aportació en vida i la lluita de la seua família farà una societat millor, tot proclamant un cant a la vida i una tomba al feixisme. Tal com va dir sa mare: "Nosaltres tenim un fill mort que viurà per a sempre però ells (els pares dels assassins) desgraciadament —i segurament sense saber-ho— engendraren, fa uns vint anys, a la mort".

 

LA MORT DE GUILLEM. 2020. País Valencià. Color. 95 Min. 

Direcció: Carlos Marques-Marcet

Intèrprets: Pablo Molinero, Jordi Ballester, Belén Riquelme, Carles Martínez, Gloria March, Yani Collado, Diego Braguinsky, Mar Linares, Betlem Agulló

Guió: Roger Danès, Alfred Pérez Fargas

Música: Tarquim

Fotografia: Álex García

(4) UNA JORNADA PARTICULAR, d'Ettore Scola (1977)

Un dia de llibertat

L'obra mostra un punt de trobada entre dos universos oprimits: un per la situació política regnant, a més dels problemes que implicava l'orientació sexual d'ell i, un altre pel context familiar i domèstic asfixiant d'ella. Tots dos estan empresonats en els seus propis submons quan, la casualitat i l'atzar (el lloro que s'escapa de la seua gàbia per col·locar-se en la finestra pròxima del veí) donen l'oportunitat per començar una experiència catàrtica i rehabilitadora. La visita del Führer a Roma actua com un rerefons que es manifesta amb molta vivesa (la música i la retransmissió radiofònica) que reforça encara més l'atmosfera angoixant que destil·la la situació de cada personatge. 

Antonietta viu subjugada entre les quatre parets de la casa que ha de portar, juntament amb els seus sis fills i un marit, totalment alié a ella, que la utilitza per als quefers de la casa i per a la seua satisfacció sexual. Un cop el periodista li obre les portes de sa casa i de la seua vida, troba una via d'escapament i una alternativa a la contínua opressió al llarg de la seua vida de casada. Gabriele, també, encadenat per les ombres feixistes imperants, veu molt difícil (sobre) viure amb la seua condició d'homosexual i poder, així, continuar tasques periodístiques (va ser expulsat del seu treball per "actituds depravades"). Dins de la sinergia entre tots dos, hi ha conflictes davant la inviabilitat d'encadenar els seus sentiments, perquè aquesta pel·lícula és, sens dubte, una història d'amor impossible. I, d'aquesta manera, va passant la jornada particular, tan particular que per als dos suposa un despertar, un paradís finit on poder banyar-se en les aigües de l'amistat i de l'amor. 

Fantàstica la posada en escena, els plans cinematogràfics, els detalls (les calces foradades, els retocs davant del mirall per posar-se guapa, el recolliment dels grans de café ...) i els moviments de càmera, amb uns immensos Marcelo Mastroianni i Sophia Loren i un final clarificador on es tanca el cercle iniciat per tornar, cadascú, a la seua cel·la particular.

 

UNA GIORNATA PARTICOLARE. 1977. Itàlia. Color. 105 Min. 

Direcció: Ettore Scola

Intèrprets: Sophia Loren, Marcello Mastroianni, John Vernon, Françoise Berd, Patrizia Basso, Nicole Magny

Guió: Ruggero Maccari, Ettore Scola

Música: Armando Trovajoli

Fotografia: Pasqualino de Santis

(3) EL TIMBAL DE LLAUNA, de Volker Schlöndorff (1979)

La rebel·lia interior

El timbal  de llauna descriu els períodes de guerres i entre guerres de l'Alemanya contemporània a través dels ulls d'Oskar, un xiquet afectat d'una discapacitat psíquica, que es rebel·la a acceptar una vida de patiment en un context social convuls. 

Inconformista davant el comportament hipòcrita de l'edat adulta, en el seu tercer aniversari, cau (voluntàriament) del soterrani de sa casa i, com a mecanisme de defensa, decideix no créixer. Tal com li va prometre sa mare, rep com a regal d'aniversari un petit tambor; objecte simbòlic i preponderant que actuarà com a metàfora d'un temps d'indefensió i abandonament. 

Dins de la situació polític-social descrita cohabiten assumptes familiars (el triangle, oncle-mare-pare) que conformen la personalitat reticent d'Oskar als estàndards imposats per la societat. Sa mare, amb emocions amagades, porta una motxilla plena de culpes i d'inseguretats (embaràs) que la conduiran al seu enfonsament vital. 

A més, en aquest entorn, l'ascens del nazisme és imminent i en un dels primers actes de la II Guerra Mundial —l'assalt a l'oficina de correus polonesa de Dunrig—, morirà Jan Bronski, el seu veritable pare. A partir d'ací, fins a l'arribada dels russos, desfilen un bon grapat d'aspectes històrics com l'evolució, desenvolupament i procedir de la ideologia nazi; la persecució de jueus (el comerciant Markus), la implantació de la puresa racial (Albert provarà de la seua pròpia medicina quan la Gestapo requereix l'internat d'Oskar en una clínica). A això hem d'afegir elements personals del protagonista, és a dir: el seu despertar sexual amb Maria, la seua bonica relació amb els nans circenses, l'explotació de la seua habilitat per trencar el vidre amb la veu, el seu amor incondicional per Roswitha, el plor per la seua pèrdua... 

Volker Schlöndorff aconsegueix un film absolutament didàctic, emocional, asfixiant, grotesc, extravagant, amb elements surrealistes: el tambor, els peixos, les monges... Tot aquest còctel conceptual ens encamina cap a un llenguatge cinematogràfic complex i interessant, amb multitud de matisos a analitzar que impacten en el cervell de l'espectador.

 

DIE BLECHTROMMEL. 1973. RFA. Color. 142 Min. 

Direcció: Volker Schlöndorff

Intèrprets: David Bennent, Mario Adorf, Angela Winkler, Daniel Olbrychski, Charles Aznavour, Andrea Ferréol, Heinz Bennent, Otto Sander

Guió: Jean-Claude Carrière, Franz Seitz, Volker Schlöndorff (Novela: Günter Grass)

Música: Maurice Jarre

Fotografia: Igor Luther

(3) XACAL, de Fred Zinnemann (1973)

Matar a De Gaulle

Contextualizada en la França dels anys seixanta durant l'època del terrorisme de l'organització clandestina OAS (contraris a la independència a Algèria), aquest didàctic punt de partida dóna peu a conformar un suggestiu film d'intriga. La seua trama va agafant forma —fins a atrapar totalment a l'espectador— a través d'imatges realistes i d'un guió perfectament estudiat. 

Tot i la fredor que demostra Xacal, l'assassí a sou, qualsevol observador subjectiu patiria una dicotomia amb el seu comportament. D'una banda, desaprovaria els seus mitjans, però, de l'altra, admiraria la seua destresa a l'hora de manipular els esdeveniments per sortir airós en els moments més complicats. 

La tensió que desprén, la fredor en la minuciositat dels preparatius del protagonista, i, especialment, la intervenció del comissari Claude Lebel, interpretat per un magnífic Michael Londsale que actua com a contrapunt a l'experiència i intel·ligència de Xacal —els inspectors i ministres són mers comparses i, encara que a la fi es pengen les medalles, queden supeditats a la perícia del comissari a la investigació— té com a resultat un interessant, instructiu i entretingut treball (tot i que l'última caracterització del personatge cante una mica, amb la seua aparença de vell mutilat de la guerra). Un brillant exercici d'un cinema per revisitar.

 

THE DAY OF THE JACKAL. 1973. Estats Units. Color. 141 Min. 

Direcció: Fred Zinnemann

Intèrpretes: Edward Fox, Michael Lonsdale, Derek Jacobi, Alan Badel, Cyril Cusack, Eric Porter, Donald Sinden, Delphine Seyrig, Timothy West, Ronald Pickup, Maurice Denham

Guió: Kenneth Ross (Novela: Frederick Forsyth)

Música: George Delerue

Fotografia: Jean Tournier

(3) DIA DE PLUJA A NOVA YORK, de Woody Allen (2019)

Tot en un dia

Un passeig per un dia plujós novaiorquès al costat d'una jove parella d'estudiants universitaris. Ella, il·lusionada amb l'entrevista que li ha de fer a un director de culte. Ell, almenys, visitarà la seua ciutat que està allunyada de la seua actual residència. Encontres i desacords van modelant una divertida i profunda comèdia que reflexiona sobre els primigenis projectes de vida i sobre allò que s'oculta darrere de cada persona. El film mostra, a més, una realitat tangible com és la desorientació en què ens trobem al principi i durant la nostra existència (ja podem ser tant joves principiants com intel·lectuals madurs). Tot això, es conforma a través d'una refinada comèdia romàntica —fantàstica la posada en escena, la música, els seus diàlegs i la fotografia de Vittorio Storaro—, allunyada de les idioteses de Hollywood, d'un octogenari i pletòric Woody Allen.

.  

A RAINY DAY IN NEW YORK. 2019. Estats Units. Color. 92 Min. 

Direcció: Woody Allen

Intèrpretes: Timothée Chalamet, Elle Fanning, Selena Gomez, Jude Law, Diego Luna, Liev Schreiber, Annaleigh Ashford, Rebecca Hall, Cherry Jones, Will Rogers

Guió: Woody Allen

Fotografia: Vittorio Storaro

(2) LUCKY STAR, de Frank Borzage (1929)

 

Il·luminació de sentiments

Frank Borzage proposa un triangle d'amor on rellisca amb els seus apunts excessivament propers al maniqueisme, aspectes que li resten versemblança a un relat ensucrat en excés. No obstant, el film conté moments brillants pel que fa a la interpretació, ambientació (magnífica l'escenografia il·luminada) i la tensió psicològica dels personatges. Un film menor de l'època silent que es deixa veure amb satisfacció.

LUCKY STAR. 1929. Estats Units. Blanc i Negre. 90 Min. 

Direcció: Frank Borgaze

Intèrprets: Janet Gaynor, Charles Farrell, Guinn 'Big Boy' Williams, Paul Fix, Hedwiga Reicher, Gloria Grey, Hector Sarno

Guió: Sonya Levien (Historia: Tristram Tupper)

Fotografia: Chester A. Lyons, William Cooper Smith

(2) ENDEVINA QUI VE A SOPAR, de Stanley Kramer (1967)

La injustícia racial i la doble moral

Tenint en compte que els matrimonis interracials estaven prohibits en disset estats en l'època que es va rodar la pel·lícula, podem dir que aquest film de Stanley Kramer té un valor afegit. I és que, al marge de la seua qualitat artística, el seu llançament va ser un compromís social envers els drets socials dels ciutadans americans. 

Un mèrit destacable de la història plantejada és que el director no es limita únicament a exposar el problema de la segregació racial a la societat americana, sinó que reflexiona sobre la doble moral d'aquesta (els pares de Joey Drayton, liberals i laics, troben en conèixer a John Prentice una sèrie de contradiccions en les seues idees establertes que creien tenir clares). 

Confluències d'opinions entre els pares de tots dos, el reverend (que actua com a contrapunt donant una visió sensata i, aquest cop sí, liberal del problema sorgit), la criada (que renega de la seua raça i adopta els cànons de la supremacia blanca) fins a arribar a l'emotiu (i una mica sensibler) discurs final del pare d'ella. 

Per la resta, el film mostra una escenografia molt teatral (les transparències canten una mica) amb interessants diàlegs on els personatges mostren les seues pors, expectatives i emocions. Estimable film, barreja de drama, comèdia i denúncia social que, malgrat les seues llacunes, suposa un exercici digne de tolerància.

GUESS WHO'S COMING TO DINNER. 1967. Estats Units. Color. 108 Min. 

Direcció: Stanley Kramer

Intèrpretes: Spencer Tracy, Sidney Poitier, Katharine Hepburn, Katharine Houghton, Cecil Kellaway, Beah Richards

Guió: William Rose

Música: Frank de Vol
Fotografia: Sam Leavitt

(2) DURANTE LA TORMENTA, de Oriol Paulo (2018)

  Agònic viatge en el temps

Sempre m'han atret les històries sobre els viatges en el temps. Des d'aquest punt de vista —un cop llegida la sinopsi— aquesta pel·lícula ja tenia un plus de motivació per a mi. Així doncs, en els primers instants, el film no em va decebre en absolut. La veia com un relat molt intel·ligent, amb aquestes dues cares davant el televisor en dos temps —que no espais-diferents— donant-li un halo de suggestió molt interessant. Cal destacar que la narrativa respecta les línies del temps i que els gestos de complicitat a Robert Zemeckis a "Retorn al Futur" o a Alejandro Amenábar en "Abre los ojos" són més que evidents.
Ara bé, estava clar que al guió calia dotar-lo d'un contingut proper a thriller i la intriga. No és que en aquest aspecte el realitzador embaste una trama fallida però sí que podríem afirmar que entre tanta anada i vinguda l'obra es desinfla una mica. No obstant això, cal reconèixer que, amb els seus 130 minuts de metratge, és un treball digne i que manté en tot moment desperta l'atenció i la tensió emocional de l'espectador.

DURANTE LA TORMENTA. 2018. Espanya. Color. 128 Min. 

Direcció: Oriol Paulo

Intèrprets: Adriana Ugarte, Chino Darín, Álvaro Morte, Javier Gutiérrez, Miquel Fernández, Nora Navas, Clara Segura, Julio Bohigas-Couto, Mima Riera, Francesc Orella

Guió: Oriol Paulo, Lara Sendim

Música: Fernando Velazquez
Fotografia: Xavi Giménez

(3) THE NAVIGATORS de Ken Loach (2001)

  Abans persones que no pas treballadors

Ambientada en 1995, amb John Major al capdavant deL govern, Ken Loach denuncia en aquest film les polítiques neoliberals aplicades al Regne Unit que van donar com a resultat l'alienació de la classe treballadora. Taurons capitalistes —dins d'un procés de privatització dels ferrocarrils britànics per adjudicar-lo a diferents empreses privades— que l'únic que buscaven era el rèdit empresarial a costa de la suor i la retallada dels drets dels obrers, sent capaços, fins i tot, d'aplicar cruelment dicotomies sense matisos, sense atendre a raons i menyspreant els pactes amb els sindicats. És colpidor veure la impotència de l'interlocutor laboral —el qual vol actuar correctament d'acord amb la legislació laboral, pactant i consensuant amb els empleats— davant les exigències de l'empresari (quan li ofereixen la dimissió si no fa el que la companyia li requereix, això és: desdir-se dels pactes prèviament establerts).
En la pel·lícula també es mostren intel·ligents tocs d'humor que li donen un aire positiu i que, al mateix temps, contrasten amb la situació dramàtica que travessen els obrers amb les seues famílies. No obstant, el director britànic va més enllà de les relacions laborals i planteja qüestions morals sobre el nostre comportament com a treballadors. El final —duríssim— dona bon compte d'això.

THE NAVIGATORS. 2001. Regne Unit. Color. 93 Min. 

Direcció: Kean Loach

Intèrprets: Dean Andrews, Tom Craig, Joe Duttine, Steve Huison, Venn Tracey, Sean Glenn, Andy Swallow, Charlie Brown, Juliet Bates, John Aston, Graham Heptinstall, Angela Saville

Guió: Rob Dawber

Música: George Fenton
Fotografia: Mike Eley, Barry Ackroyd

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)