(5) LOS OLVIDADOS, de Luis Buñuel (1950)

  Esclaus d'una societat desigual

La injustícia social esdevinguda al llarg dels segles en la història de la humanitat és retratada magistralment per Luis Buñuel a través d'unes imatges absolutament esfereïdores. Ja des dels primers compassos el missatge de la pel·lícula és dur, crític, directe i contundent, com bé mostra la veu en off que diu: "Les grans ciutats modernes: Nova York, París, Londres..., amaguen després dels seus magnífics edificis, llars de misèria que alberguen xiquets malnodrits, sense higiene, sense escola, planter de futurs delinqüents. La societat tracta de corregir aquest mal, però l'èxit dels seus esforços és molt limitat. Només en un futur pròxim podran ser reivindicats els drets de l'infant i de l'adolescent perquè siguen útils a la societat. Mèxic, la gran ciutat moderna no és excepció a aquesta regla universal. Per això aquesta pel·lícula basada en fets de la vida real no és optimista i deixa la solució del problema a les forces progressives de la societat."
La brillant posada en escena reforça encara més la denúncia que el director manifesta en la història amb persones desemparades —víctimes de la pobresa— sense més sortida a vegades que delinquir. Una podridura que impera en els llocs més recòndits dels carrers tot representant les diferències socials existents en la seua estratificació. D'aquesta manera el poder hegemònic, autoritari i imperceptible de vegades, aconsegueix el seu cruel objectiu, és a dir; la lluita entre les mateixes persones amb escassos recursos. 
Tot i que el film destil·le pessimisme apareix en ell un oasi en el desert personificat el pedagog, l’objectiu del qual és perseguir la utopia en forma de projecte innovador, buscant, d'aquesta manera, un món millor a través de la restauració dels menors. No obstant això, la pugna per sobreviure es condensa en famílies desestructurades i mancances afectives, en definitiva, en l'esclavitud social a la qual és sotmesa una gran part de la humanitat. D'aquí la vigència d'aquesta obra universal. De visió obligatòria.

LOS OLVIDADOS. 1950. Mèxic. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Luis Buñuel

Intèrprets: Alfonso Mejía, Roberto Cobo, Estela Inda, Miguel Inclán, Alma Delia Fuentes, Francisco Jambrina, Sergio Virel, Javier Amézcua, Efraín Arauz, Jesús García, Mário Ramírez

Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza

Música: Gustavo Pitaluga, Rodolfo Halftter

Fotografia: Gabriel Figueroa

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):
Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la Muerte (1955), La Vía Láctea (1969), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974) 

(3) PRIMAVERA TARDANA, de Yasujiro Ozu (1949)

 La nòvia resignada

Les relacions familiars i de parella són explorades en aquest primer lliurament de l'anomenada "Trilogia de Noriko". En una societat marcada per la guerra les normes huitcentistes coartaven els drets de la dona a l'hora de prendre decisions, Noriko emprèn una pugna, tant externa com interna, per intentar aconseguir la seua llibertat individual. El seu sistema de valors ho té molt definit (d'aquí que, entre altres coses, qualifique de "brut" casar-se de nou amb una altra dona com en el cas del Sr. Onoderis).
La moralitat de la comunitat japonesa d'aquella època contenia un tàcit precepte que tota jove del país havia de complir: evitar la solteria i procurar el casament. És per això que el pare i la tia es van posar mans a l'obra per trobar-li un marit "adequat". No obstant això, Noriko es rebel·la davant aquesta conjuntura i com a resultat, la seua jovialitat es convertirà en tristesa en sentir vulnerat el seu dret a decidir davant aspectes tan crucials per al desenvolupament de la seua vida.
La bella connexió que hi ha entre el pare i la filla es veurà amenaçada per aquest dogma consuetudinari que suposa aquest mandat: s'ha de complir com més prompte millor perquè les normes, encara que no estiguen detallades en un marc legal, s'han de respectar. En vista del comentat es podria concloure que, contradictòriament, quan s'aborden aquest tipus de situacions, la vida pausada i assossegada de la comunitat japonesa xoca frontalment amb una pressa excessiva tenyida d'ansietat les conseqüències de la qual en les interrelacions són força difícils de solucionar.
Tot això portarà a fer que la soledat i la tristesa s'apoderen de Shukichi, el seu pare (clarament mostrat en eixa magistral escena de la poma). I és que Ozu, a través de la càmera, ofereix un retrat subtil, senzill, metafòric i poètic de tot el que esdevé a través de les adversitats que ha de patir la família Somiya. Interessant radiografia.

BANSHUN. 1949. Japó. Blanc i Negre. 108 Min.

Direcció: Yasujiro Ozu

Intèrprets: Setsuko Hara, Chishu Ryu, Hohi Aoki, Masao Mishima, Kuniko Miyake, Haruko Sugimura

Guió:  Kazuo Hirotsu, Kogo Noda, Yasuziro Ozu

Música: Senji Ito

Fotografia: Yuuharu Atstuta

Crítiques de Yasujiro Ozu en Rockmetratge: 
Contes de Tòquio (1953)
El Sabor del Sake (1962)

(2) ABRACADABRA, de Pablo Berger (2017)

  El truc de màgia de l'alliberament

Abracadabra és una pel·lícula desconcertant. Al principi dóna la sensació que estem davant d'una autèntica fricada sense sentit, però, a mesura que va avançant el metratge, ens adonem que té molts elements d'interés.
Especialment, caldria destacar, les seues pinzellades de comèdia negra, les seues incursions en el fantàstic i l'interessant paral·lelisme entre els dos personatges oposats —encarnat fantàsticament Antonio De la Torre— que insuflen diferents sensacions al seu protagonista fins a portar-la al seu alliberament.
Hi ha algunes escenes memorables com l'equívoc a la casa d'intercanvi de parelles o eixe moment Pulp Fiction a la "sala de ball remember" amb l'esplèndid tema de la Steve Miller Band.

ABRACADABRA. 2017. España. Color. 88 Min.

Dirección: Pablo Berger

Intérpretes: Maribel Verdú, Antonio de la Torre, José Mota, Josep Maria Pou, Quim Gutierrez, Priscila Delgado

Guión:  Pablo Berger

Música: Alfonso de Villalonga

Fotografía: Kiko de la Rica

(4) EL FOTÒGRAF DEL PÀNIC, de Michael Powell (1960)

Pertorbació fílmica 

Martin Scorsese va ser qui va recuperar i va llançar aquesta pel·lícula presentant-la al Festival de Cinema de Nova York de 1979. Posteriorment va passar pels circuits comercials amb gran acceptació. El fotògraf del pànic fa una excel·lent radiografia de la psicopatia a través de Mark, un jove aparentment inofensiu i tranquil, amb signes de portar una vida recta que, no obstant això —com sol passar en la realitat darrere d'aquest halo de pacifisme que desprenen aquest tipus de persones— amaga una infinitat de carències afectives i emocionals.
Esglaia el fet que, des del primer instant, l'espectador és conscient que en qualsevol moment alguna cosa ens sorprendrà. Sensació, eixa, de desassossec que es barreja amb una altra estimulant i plaent en advertir que estem davant d'una obra diferent i inusual. Els minuts avancen, la inquietud creix: no sabem si identificar-nos amb el personatge principal, si empatitzar amb ell o no. Aquest és per a mi un altre dels grans èxits del film, ço és a saber: el joc emocional que ens suggereix el realitzador en el qual la nostra ment es projecta amb la del protagonista.
La trama i l'estètica (fantàstic l'ús del color i de la música) que proposa Powell és absolutament esgarrifós. Tot encaixa perfectament: el turment de la seua infància arrossegat en forma de trastorn a l'edat adulta, el seu treball com a escut per perpetrar els seus crims, l'escletxa de sana esperança que suposa la relació amb Helen, la intuïció de la mare cega, el psiquiatre ... Cada un d'aquests conceptes s'uneixen fins a desconcertar l'espectador mitjançant un combinat de sadisme, voyeurisme i misogínia. .  

PEEPING TOM. 1960. USA. Color. 109 Min.

Direcció: Michael Powell

Intèrprets: Karlheinz Böhm, Moira Shearer, Anna Massey, Maxine Audley, Esmond Knight, Michael Goodlife, Shirley Anne Field, Barlett Mullins, Jack Watson, Nigel Davenport, Pamela Green

Guió:  Leo Marks (Historia: Leo Marks)

Música: Brian Easdale, Wally Stott

Fotografia: Otto Heller

(3) PELL DE SERP, de Sidney Lumet (1960)

Embós emocional

Sidney Lumet aconsegueix, amb aquest film, un encertat reflex del drama humà a través d'una profunda anàlisi psicològica dels personatges. Així, en la història apareixen diferents figures amb diferents motivacions condicionades pel seu context (ubicat en un opressiu paisatge meridional) i per les seues circumstàncies personals: caracterologia, traumes, relacions maritals, alcoholisme, anhel per aconseguir la redempció, edat, físic i interrelació generacional. Brandon, Woodward i Magnani formen un triangle que lluita en un univers complex per trobar la seua identitat i sortir de l'atzucac emocional en què es troben immersos. 

D'aquesta manera, Lady Torrance pugna per desmarcar-se del seu xoc afectiu i del despotisme conjugal, Val Xavier —el protagonista— busca l'alliberament del seu passat i Carol —desarticulada per l'alcohol— intenta seduir Val per aconseguir una remissió de la seua asfixiant vida. Al voltant, a més, pul·lulen grotescs personatges: veritables abusadors de poder que l'executen a través de les prerrogatives de l'"imperi de la llei" i de la instrumentalització de la societat patriarcal. 

Dels seus actes, apareixen víctimes: éssers humans anul·lats pel pes del jou dels seus botxins (marits), com la senyora Vee Talbot. 

No hi falta la denúncia al racisme i la xenofòbia (crema de restaurant italià per servir menjar a negres)..., traduït en una ideologia feixista no gaire allunyada a la de l'actual president nord-americà.  

 

THE FUGITIVE KIND. 1960. Estats Units. Blanc i Negre. 119 Min

Direcció: Sidney Lumet

Intèrprets: Marlon Brando, Anna Magnani, Joanne Woodward, Maureen Stapleton, R.G. Armstrong, Victor Jory, Madame Spivy, Virgilia Chew, Ben Yaffee

Guió: Tenessee Williams, Meade Roberts (Novela: Tenessee Williams)

Música: Kenion Hopkins

Fotografia: Boris Kauffman

(4) LA SAL DE LA TERRA, de Herbert J. Biberman (1954)

  Get up, Stand up for your Rights!

La lluita per dignificar els drets de les persones treballadores ha estat una constant al llarg de la història. L'opressió exercida des del poder establert per explotar, aixafar i discriminar les classes més desfavorides sempre ha contrastat amb el concepte utòpic d'igualtat: una espècie d'Ítaca on totes les víctimes de la desprotecció volen arribar.
La Sal de la Terra es va abraçar a aquesta militància i és per això que va ser un film maleït i perseguit perquè va fer trontollar els fonaments del capitalisme. El senador McCarthy es va encarregar de col·locar a la "llista negra" a diferents components de la cinta (el director i l'actor Will Geer, entre d'altres) en la seua caça de bruixes contra ciutadans americans acusats de comunistes.
Els mèrits d'aquesta obra se centren en una interessant utilització del fals documental on apareixen actors professionals i no professionals, la major part dels últims van ser els vaguistes que van dur a terme la mobilització real en la qual es va basar el guió. 
Un element innovador en la pel·lícula és la seua adhesió al feminisme. Les dones prenen un protagonisme crucial en la història, així doncs, aprofitant la conjuntura, clamen també per la igualtat de drets amb els homes. Apareix aleshores una denúncia al masclisme regnant, ja que aquestes es troben amb l'oposició dels seus marits (intel·ligent denúncia en equiparar l'actuació de les autoritats per aplacar als piquets, amb la dels cònjuges per avortar la participació femenina).
El film de Biberman és una clara crida a la mobilització de la ciutadania, un treball didàctic que remou consciències i amb un clar objectiu per dur a terme una metamorfosi en el nostre cervell (de la mateixa manera que als miners quan se n'adonen de la importància de la igualtat amb les dones). El seu missatge és que evitem la indefensió i que ens preparem per a la lluita: ens poden treure la terra, els nostres drets, però no la nostra dignitat, no la sal de la terra.

.
SALT OF THE EARTH. 1954. USA. Blanc i negre. 95 Min.

Direcció: Herbert J. Bibermant

Intèrprets: Juan Chacón, Will Geer, Rosaura Revueltas, Mervin Williams, Frank Talavera, Clinton Jencks, Virginia Jencks

Guió:  Michael Wilson

Música: Sol Kaplan

Fotografia: Rodrigo Prieto

(3) L'IRLANDÉS, de Martin Scorsese (2019)

 Traïcions humanes

Ho sent, Martin, però he vist la pel·lícula des de la plataforma Netflix a la pantalla petita i no, no ho he fet d'un sol colp. Els meus horaris no m'ho han permès. No obstant això, he de dir-te que el teu últim treball m'ha semblat esplèndid. Com t'he escoltat en alguna entrevista, t'has arriscat a quelcom que no s'està fent en l'actualitat. Bé és cert que el teu nom pesa molt, però això de posar sobre la taula un llargmetratge de tres hores i mitja dona una bona mostra de la teua valentia i que estàs en un moment de la teua vida en la qual no hi ha cap cabuda per al conservadorisme . He de confessar que al principi estava una mica reticent pel que fa a l'elecció dels teus actors, fetitxes en aquest cas. El fet de passar-los, mitjançant la cosmètica, des dels setanta anys als quaranta i tants em semblava una cosa inversemblant, però, quan hi vaig començar a veure les seues magistrals actuacions —especialment les de De Niro, Pesci i Pacino— es van emmudir tots els dubtes que al principi m'assaltaven (malgrat algunes llacunes, com ara els moviments corporals, difícils de dissimular). Endinsant-me més profundament en l'obra, hi ha irremeiablement en ella, evocacions a Goodfellas (1990) o Casino (1995). Al costat de The Irishman, completen una impecable trilogia sobre el context gangsteril en la societat americana d'entre els anys 50 i 80. Però, la teua última cinta és —a part de les escenes d'acció i encara que semble una contradicció— terriblement humana. I ho és perquè tracta, precisament, sobre éssers humans. Estem parlant de persones, situades en aquest cas en el crim organitzat, però que, amb tot, també tenen família, emocions i sentiments (amagats, per la seua patologia). La seqüència on el pare parla amb la seua filla sobre la seua relació és un monument al cinema. Per això, també destacaria el seu to reflexiu a causa dels dubtes, contradiccions i vacil·lacions del seu protagonista. Així, en el desenvolupament de la història brollen aspectes vitals com la proximitat de la mort, el sentit de la vida, les relacions patern-filials l'amistat, la traïció, el penediment, el llegat al món, la protecció a la família...
Tot està molt ben tractat i entrellaçat narrativament en un film absolutament recomanable.
Bé valdrà la pena tornar-la a visionar, però ara, de veritat, seguint els teus consells: en cinema i de manera continuada (allò de la versió original, no cal dir-ho): segur que m'agradarà encara més.
Salutacions, mestre .

THE IRISHMAN. 2019. USA. Color. 209 Min.

Dirección: Martin Scorsese

Intérpretes: Robert De Niro, Al Pacino, Joe Pesci, Stephen Graham, Harvey Keitel, Bobby Cannavale, Anna Paquin, Ray Romano, Kathrine Narducci, Jesse Plemons, Jack Huston, Domenick Lombardozzi,  

Guión:  Steven Zaillian (Libro: Charles Brandt)  

Música: Robbie Robertson

Fotografía: Rodrigo Prieto

(3) 3 CORS, de Benoît Jaquot (2014)

Omplint buits emocionals

Ens creuem amb algú pel carrer. Com a espectadors subjectius pensem que aquest subjecte porta una vida (aparentment) feliç. No obstant això, la realitat és que en ell hi ha un buit interior difícil d'omplir, ja que estem parlant d'aspectes psicològics intangibles i imperceptibles per als nostres ulls. La persona amb les mancances de l'exemple esmentat, sol portar una vida tempestuosa i intenta trobar l'afectivitat necessària per a omplir aquests buits.
Una cosa semblant li passa al trio protagonista d'aquesta pel·lícula que el conformen dues germanes inseparables —ambdues amb parella suposadament estable— i un inspector d'hisenda que tracta d'omplir el seu buit a través de la conquesta de dones. Tots tres, sense sentir-se realitzats, quan es presenta la possibilitat, intenten trobar el seu camí en la seua vida sentimental.
Al costat d'aquestes llacunes comentades, caldria afegir la importància que li dóna el film a l'atzar (la trobada a "El Jardí de les Teuleries"). El fet que les circumstàncies esdevinguen d'una manera o altra determinarà el futur dels personatges. El realitzador contraposa aquesta imprevisibilitat de les situacions amb les cognicions de cadascun, posant a prova la seua força interior per poder vèncer aquestes adversitats. 
Així les coses, Benoît Jaquot construeix un relat molt interessant, barrejat de particularitats individuals, familiars i laborals que donen com a resultat una angoixant i torbadora cruïlla de cors que són colpejats durament per les diferents facetes de l'amor. 
Només una objecció a l'obra; la música és exageradament tensa, més propi de cinema de terror o de suspens. I un apunt final, les interpretacions són excel·lents, però la de Charlotte Gainsbourg és absolutament magistral; poques vegades una mirada ha pogut dir tant.

3 COEURS. 2014. França. Color. 106 Min.

Direcció:  Benoît Jaquot

Intèrprets: Benoît Poelvoorde, Charlotte Gainsbourg, Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, André Marcon, Patrick Mille, Cédric Vieira, Thomas Doret, Francis Leplay

Guió:  Benoît Jaquot, Julien Boivent

Música: Bruno Coulais
Fotografia: Julien Hirsch

(3) UCCELACCI E UCCELLINI, de Pier Paolo Pasolini (1966)

 Pessimisme existencial

Faula pessimista sobre la vida plantejada per Pasolini en aquest, el seu quart film fora del documental, que dóna un viratge bastant gran pel que fa als seus plantejaments fílmics. Aquesta vegada s'aparta de la reescriptura del neorealisme que estava realitzant en els seus inicis, per endinsar-se en una sàtira simbòlica en la qual proposa un peculiar enfocament sobre la transcendència existencial. Tot això ho canalitza a través d'un intel·lectual d'esquerres personificat en el corb, fidel acompanyant de les aventures i peripècies del pare i el fill.
"La fe creu i la ciència ho veu", "els rics passen de la vida a la mort, els pobres de la mort a la mort". Com podem observar, els protagonistes deixen anar algunes frases memorables amb un punt amargament càustic que enllacen perfectament amb el missatge fatalista que emana el seu contingut. La pel·lícula, a més, està farcida de referències polítiques i socials situades dins d'un marc que suposa una barreja entre la comèdia, l'absurd el surrealisme i l'slapstick (carrer de l'aturat, adreces a Istanbul i a Cuba, baralles i moviments a càmera ràpida ...).
Mitjançant l'al·legoria el director realitza una sèrie de clares reflexions i anàlisi a diferents qüestions del món: les diferències de classes i les desigualtats socials (rics i pobres serien els falcons i els pardals), la impossibilitat de la pau (quan el Germà Cicillo i el Germà Ninneto evangelitzen als ocells i aquests al final es barallen entre ells), la propietat privada, la solidaritat, la fam...
El fatalisme, el derrotisme, el desànim i la desesperança van sobrevolant a través del metratge, especialment en l'última acció quan la parella protagonista es menja al corb, una manera de mostrar i il·lustrar la mort de la intel·ligència, de la vida reflexiva i contemplativa i de les ideologies. En conclusió, un film, difícil de digerir, però -encara que es quede a mig camí en les seues propostes- valent i arriscat.

UCCELACCI E UCCELLINI. 1966. Italia. Blanc i Negre. 87 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Ninetto Davoli, Totò, Femi Benussi, Rossana Di Rocco, Renato Capogna, Vittorio Vittori, Giovanni Tarallo, Umberto Bevilacqua, Renato Montalbano, Alfredo Leggi

Guió: Pier Paolo Pasollini 

Música: Ennio Morricone 

 

Crítiques Pier Paolo Pasolini:

Accatone (1961)

L'Evangeli Segons Mateu (1964)

(3) LA RESPLENDOR, de Stanley Kubrick (1980)

Inquietant atmosfera 

Una vegada immers en els primers compassos del film vaig tenir la sensació d'estar davant d'una obra anodina. La meua percepció era de massa colps d'efecte i d'una música tramposa, exageradament tensada per a crear una artificiosa inquietud en l'espectador.
No obstant això, de mica en mica, em vaig anar adonant que estava equivocat perquè Kubrick demostra, una vegada més, que maneja amb mestria tot allò que vol suggerir i, en La Resplendor, ho fa d'una manera ombrivament oculta, creant una atmosfera asfixiant, inquietant i opressiva. El seu final obert dóna lloc a una pel·lícula, important i icònica, que guanya en cada visionat.

THE SHINNING. 1980. USA. Color. 146 Min.

Direcció: Stanley Kubrick

Intèrpretes: Jack Nicholson, Shelley Duvall, Danny Lloyd, Scatman Crothers, Barry Nelson, Philip Stone, Joe Turkel, Lia Beldam, Billie Gibson, Barry Dennen, David Baxt, Manning Redwood, Lisa Burns, Alison Coleridge, Norman Gay

Guió: Stanley Kubrick, Diane Johnson (Novela: Stephen King)

Música: Rachel Elkind, Wendy Carlos
Fotografia: John Alcott

(4) ANOTHER YEAR, de Mike Leigh (2010)

  Retrat humanament vital

Un altre any que passa, els problemes mundans i personals van passant, encara que no ho semble sí que passen coses extraordinàries perquè, ¿què hi ha més fora del normal que viure? En la nostra història ni existeixen els superherois ni som els protagonistes d'un emocionant videojoc, simplement calen etapes, processos que van esdevenint —naixement, infància, adolescència (el primer petó), joventut, adultesa, senectut ...— i totes les vicissituds que elles tanquen. 
Mike Leigh fa un magistral exercici d'estil en un film elegant i assossegat —amb unes superbes interpretacions— que parla de les coses senzilles i, al mateix temps, complexes que ocorren en el nostre periple vital. Separada per les quatre estacions de l'any, la pel·lícula se centra en el període de la maduresa presentant-lo com un espai de temps en el qual comprenem que la nostra joventut ja ha quedat enrere. A partir d'aquí, s'exposa el sorgiment d'una espècie de desassossec en la persona, traduït en una preocupació per un futur que ja no està totalment en el nostre control i on, a més, aprenem a ser conscients de la relativa proximitat d'una mort abans ignorada.
El director, així mateix, realitza una profunda mirada interior de l'ésser humà a través dels seus protagonistes. Així, podem trobar les pors, emocions, volicions i inseguretats que ens descriuen i retraten en la nostra quotidianitat.
Els contrastos que ofereix el realitzador són evidents: la parella i fill (família) emocionalment estables en contraposició amb els personatges buits i amb propensió a la depressió: Ken i Mary, als quals els sobrepassen les circumstàncies d'una vida que, irremeiablement, va arrasant amb tot el que tenim: amics, família, cos, ment ..., convertint-se en una cosa que hem d'acceptar. D'altra banda, tenim també a Ronnie i, el seu fill, Carl que formen un conjunt desestructurat, incapaços de canalitzar les emocions i expressar els seus sentiments.
En definitiva, diferents caràcters que fan que en les diverses situacions les relacions socials tinguen un diferent fluir. El gran mèrit d'aquesta obra és el seu magnífic estudi sobre la vida, tot posant el seu focus d'atenció en el que és realment important, és a dir: les persones.
Com podem intuir, Another year és una cinta humanista, però sobretot didàctica perquè d'ella es pot extreure moltes lliçons i lectures per analitzar i debatre. De visió obligada.

ANOTHER YEAR. 2019. Regne Unit. Color. 129 Min.

Direcció: Mike Leigh

Intèrprets: Jim Broadbent, Lesley Manville, Ruth Sheen, Peter Wight, Oliver Maltman, Imelda Staunton, David Bradley, Karina Fernández, Martin Savage, Michele Austin, Philip Davis, Stuart McQuarrie

Guió: Mike Leigh

Música: Gary Yershon
Fotografia: Dick Pope

(3) JOKER, de Todd Phillips (2019)

Revolució, bogeria i espiral de violència

Hi ha tres components que s'entrellacen i actuen com a suport dels esdeveniments al llarg d'aquest film. Primerament, es troba l'aspecte revolucionari: una mena de manifest antisistema que queda reflectit en l'inconformisme del protagonista davant de tanta injustícia. Així, la seua rebel·lió contra un ordre establert controlat pels més poderosos donarà lloc al segon punt de l'obra, és a dir: el seguiment messiànic de les seues accions tot exercint com a metàfora dels indignats que busquen una societat més igualitària.
El tercer element seria la bogeria. La pertorbació mental d'Arthur Fleck propiciada pel seu ambient familiar, roman moderadament latent i té el seu detonant quan mata els seus tres atacants al metro. Aquí la pel·lícula condueix a una qüestió bastant agitadora per a les nostres ments conservadores: ¿mereixien la mort aquests tres indesitjables? Una gran majoria dels espectadors, segurament, se sentiran identificats amb la reacció del feble davant del fort i és, a partir d'ací, quan la pel·lícula comença a sacsejar les nostres consciències. 
No obstant això, aquesta triple coexistència fa que tot es quede a mitjan camí perquè ni s'acaba de concretar ni tampoc de definir la proposta "trenca-esquemes" que al principi es preveia. Tot i això, és un film que val la pena veure: l'atractiva atmosfera cinematogràfica, la magistral interpretació de Joaquin Phoenix i la invitació a la reflexió per a les ments més endormiscades així ho avalen . 

 

JOKER. 2019. USA. Color. 121 Min.

Direcció: Todd Phillips

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Robert De Niro, Zazie Beetz, Frances Conroy, Brett Cullen, Bill Camp, Shea Whigham, Dante Pereira-Olson, Douglas Hodge, Jolie Chan, Bryan Callen, Brian Tyree Henry
Guió: Todd Phillips, Scott Silver

Música: Hildur Guðnadóttir
Fotografia: Lawrence Sher

(4) CUSTÒDIA COMPARTIDA, de Xavier Legrand (2017)

 La importància de la psique en la infància 

Tot allò que ens passa en la nostra infància afecta el nostre desenvolupament posterior. Hi ha una enorme diferència entre gaudir d'una infantesa agradable o viure un turment en aquesta etapa de la vida. Per a això intervenen multitud de variables que van des del context social en el qual estem immersos, passant pels educadors fins a arribar als mateixos pares.
Custòdia compartida planteja molt intel·ligentment un problema latent que està incrustat en la societat com és el fet de gestionar l'educació dels nostres fills quan la relació dels progenitors està clevillada. 
Xavier Legrand plasma un relat dur, contundent, però, al mateix temps, realista. Una clara prova d'això és la magistral escena de la persecució per part de pare, mentre mare i fill estan a l'habitació amb el telèfon avisant a emergències. En ella, els espectadors actuem com transsumptes de les víctimes, experimentant la inquietant tensió del moment.
L'obra parla, a més, del desemparament en els fills, la indefensió en la dona, el funcionament de les institucions davant el maltractament de gènere ..., situacions que el director mostra perquè amb elles reflexionem i avivem la nostra consciència. És important destacar la interpretació de tots els actors, especialment el xiquet. Un film per guardar i revisitar .

JUSQU'À LA GARDE. 2017. Fra. Color. 93 Min.
Dirección: Xavier Legrand
Intérpretes: Denis Menochet, Léa Drucker, Thomas Gioria, Mathilde Auneveux, Saadia Bentaïeb, Jean-Marie Winling, Martine Vandeville, Florence Janas, Jenny Bellay
Guión: Xaviern Legrand
Fotografía: Nathalie Durand

(3) AMADOR, de Fernando León de Aranoa (2010)

Els drames de la immigració i la dependència 

En Amador queden reflectits dos tipus de drames que estan molt enquistats en la nostra societat. El primer és el de la immigració: Marcela emigra a Espanya amb la finalitat de trobar una feina i una economia amb la qual ajudar a la seua família, no obstant això es topa amb el ressò de l'explotació —personificat en empresaris capaços d'oferir treballs de moltes hores a sous ínfims i sense seguretat social—. El segon seria el de la gent gran dependent: Amador, desproveït de l'emparament de la seua família i de l'Estat, ha de passar els seus últims moments sense l'atenció merescuda, sort que troba en Marcela un alleujament a la seua situació.
Malgrat que tots dos protagonistes són mons absolutament diferents, s'estableix entre ambdós un llaç molt fort que va augmentant al llarg de la seua relació.
Ressaltar la bella connexió amb Puri, la prostituta que visita cada dijous a Amador; dos éssers marginals amb converses aparentment vulgars però que, no obstant, tanquen una immensa profunditat sobre la saviesa de la vida.
Fantàstica l'ambientació i la realització d'Aranoa a través de les superbes interpretacions de Magaly Solier i Celso Bugallo: gestos, mirades directes i fugisseres, somriures quasi imperceptibles ..., fan que el drama subjacent en cada història personal cobre més sentit en aquest film didàctic, social i compromès. 

 
AMADOR. 2010. Esp. Color. 112 Min.
Direcció: Fernando León de Aranoa
Intèrprets: Magaly Solier, Celso Bugallo, Pietro Sibille, Sonia Almarcha, Fanny de Castro, Antonio Durán, Eleazar Ortiz, Raquel Pérez, Manolo Solo, Mayra Terry
Guió: Fernando León de Aranoa
Música: Lucio Godoy
Fotografia: Ramiro Civita

(3) MIENTRAS DURE LA GUERRA, d'Alejandro Amenábar (2019)

 Paranoia Franquista

Primerament, abans d'entrar a aprofundir en l'anàlisi del film, és important remarcar —atenint-nos al que ha passat darrerament— la manca de maduresa democràtica de l'Estat Espanyol. En qualsevol país veritablement democràtic una obra com aquesta no hagués provocat cap mena de controvèrsia. Si n'hi ha hagut, ha sigut perquè l'Estat així ho ha permès. Resulta ignominiós observar com grupuscles nazis, legalitzats a Espanya, poden campar al seu aire rebentant qualsevol exhibició de la pel·lícula amb la connivència de l'Estat (més vergonyós encara si ho comparem amb la brutalitat policial que s'està aplicant a Catalunya).
Després d'aquest preàmbul, necessari al meu entendre, passe a endinsar-me en la crítica purament cinematogràfica. La cinta d'Amenábar engloba diferents aspectes humanístics, socials i polítics que els dividiria en tres apartats, tots juxtaposats entre si:
En primer lloc, la personalitat de Miguel de Unamuno, plena de complexitats i contradiccions dins d'una etapa convulsa de la societat espanyola. Estem en l'inici de la revolta de les tropes nacionals amb la perpetració d'un cop d'Estat a un govern elegit democràticament. La metamorfosi de l'escriptor és un dels punts més atractius de la trama, és a dir; com va caient en el compte que el país està en mans d'un feixisme aterridor. D'altra banda —d'ací el mèrit del realitzador en no ser partidista— també podem veure tant a un Unamuno que exposa el seu desencís amb la República (que en un principi havia sigut un dels seus pares i tant havia defensat) com a una Espanya totalment dividida (discussions amb amics i família).
En segon lloc, es mostra molt intel·ligentment el cinisme i la paranoia franquista a través de personatges psicopàtics com Millán-Astray o el mateix Francisco Franco. En aquest punt, el director actua amb valentia perquè denuncia un fet moltes vegades obviat per l'herència franquista que arriba fins als nostres dies. Em referisc a presentar al Francisco Franco Bahamonde com el que realment era: un autèntic genocida que, podent acabar la guerra, la va ampliar per "depurar" als que no pensaven com ell i forjar el poder perpetu i absolut.
En tercer lloc, remarcar el seu paper didàctic. Mientras dure la guerra és un film que cal veure, especialment les noves generacions: conèixer el nostre passat per entendre el present i per no cometre els mateixos errors.
Destacar, finalment, la seua factura tècnica amb exteriors molt ben encertats i amb notables interpretacions, especialment la de Karra Errejalde en el paper d'Unamuno i la d'Eduard Fernandez en el de Millán-Astray .

 
MIENTRAS DURE LA GUERRA. 2019. Esp. Color. 107 Min.
Direcció: Alejandro Amenábar
Intèrprets: Karra Elejalde, Eduard Fernández, Santi Prego, Patricia López, Inma Cuevas, Nathalie Poza, Luis Bermejo, Mireia Rey, Tito Valverde, Luis Callejo, Luis Zahera, Carlos Serrano-Clark, Ainhoa Santamaría, Itziar Aizpuru, Pep Tosar
Guió: Alejandro Amenábar, Alejandro Hernandez
Música: Alejandro Amenábar
Fotografia: Alex Catalán

 

Crítiques d'Alejandro Amenábar (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):  

Abre los ojos (1997)

(4) COS i ÀNIMA, de Robert Rossen (1947)

Colp de ganxo al capitalisme

EL primer que crida l'atenció d'aquest film, independentment de la profunditat de la seua proposta, és que estem davant d'una obra d'artesania perfecta amb una història que enganxa des del primer moment. Contextualitzada en el món de la boxa, Cos i ànima llança un missatge clarificador denunciant la corrupció que hi ha darrere d'aquesta modalitat esportiva i, per extensió als altres àmbits de la vida, és a dir: una societat jerarquitzada i injusta, amb el poder pervers a la seua cúspide que busca instrumentalitzar al poble per tal d’esprémer-lo i extreure-li tot el rèdit econòmic possible. Amb tal argumentació, el seu guionista, Abraham Polonsky, li va propinar un bon ganxo al capitalisme (després vindria la coneguda i ignominiosa Caça de Bruixes que, com bé se sap, encara s'aplica en diferents territoris del globus terraqüi). 
La crueltat de les seues imatges —amb accions abanderades per un Roberts, cap de l’hampa, sense escrúpols— són esfereïdores. Charley, el protagonista, provinent d'una família humil, fagocitat pel núvol organitzatiu de terbolesa de l’atmosfera que es respira, arribarà l’absolut desencís i el seu somni s'esvairà en veure allunyar-se als seus éssers estimats.
En definitiva, una brillant pel·lícula on s’ha de destacar l’excel·lent interpretació de John Garfield.  

BODY AND SOUL. 1947. USA. Blanc i Negre. 104 Min.
Direcció: Robert Rossen
Intèrpretes: John Garfield, Lilli Palmer, Hazel Brooks, Anne Revere, William Conrad, Joseph Pevney, Lloyd Gough, Canada Lee
Guió: Abraham Polonsky
Música: Hugo Friedhofer
Fotografia: James Wong Howe

(2) LA FORMA DE L'AIGUA, de Guillermo del Toro (2017)

 Connexió interior 

Encara que tots entrem entrar dins de la categoria d'éssers humans, la distància entre nosaltres és, en alguns casos, abismal. Tal com deia la teoria platònica: som esclaus del nostre cos i la nostra aparença fa callar tot el que realment amaguem en el nostre interior. D'aquesta manera, costa trobar un igual amb el qual podem connectar i, per això, al llarg de la nostra existència ens topem amb multitud de persones tòxiques de les quals hem de fugir com més aviat millor.
El film filtra aquesta connexió a través d'un relat fantàstic contextualitzat en plena guerra freda. El segell de Guillermo del Toro és innegable: la seua encomiable construcció poètica i la seua màgica ambientació amb ressons somiadors ens traslladen a un univers únic i irrepetible. Ara bé, a pesar de tot el que hem comentat, La forma de l'aigua em sembla una obra menor, amb algun defecte de guió —allunyada d'altres títols seus com Cronos (1993) o El laberinto del Fauno (2006)— encara que en global es deixa veure de grat .

THE SHAPE OF WATER. 2017. USA. Color. 119 Min.
Direcció: Guillermo del Toro
Intèrpretes: Sally Hawkins, Doug Jones, Michael Shannon, Octavia Spencer, Richard Jenkins, Michael Stuhlbarg, Lauren Lee Smith, David Hewlett, Nick Searcy, Morgan Kelly, Dru Viergever, Maxine Grossman, Amanda Smith, Cyndy Day, Dave Reachill
Guió: Guillermo del Toro, Vanessa Taylor
Música: Alexandre Desplat
Fotografia: Dan Lausten

(2) BIRD BOX, de Susanne Bier (2018)

 Futur opressiu

Conec dues estupendes pel·lícules de Susanne Bier: Després de la boda (2006) i En un món millor (2011). En totes dues, la realitzadora demostra ser una fantàstica comptadora d'històries que adopta un atraient to reflexiu i una gran dosi de profunditat en cadascuna d'elles. De fet, el seu visionat em va portar a decidir-me fa un temps a anar coneixent tota la seua filmografia. No obstant això, he de confessar que m'he topat amb aquesta cinta pertanyent a Netflix per casualitat i he descobert la seua autoria als crèdits finals.
En realitat, aquesta producció sí que s'aparta bastant del seu estil tan peculiar de cinema d'autora, potser perquè l'adaptació del llibre no dóna per a molts arguments d'anàlisi. Tanmateix, cal reconèixer que la pel·lícula té ritme i manté l'atenció de l'espectador fins al final.
El film és una mena de metàfora apocalíptica del futur de la nostra espècie. Una advertència del que ens pot passar si continuem enverinant el planeta a través de guerres imperialistes i maltractaments ecològics. El desenvolupament de la trama i la posada en escena recorden sèries com The Walking Dead, en les quals hi ha una contínua tensió en cada seqüència.
El resultat final és, en general, satisfactori especialment pel segell personal de Bier (que es nota, sobretot, quan entren en conflicte diferents personalitats en la lluita per sobreviure). L'obra compta, a més, amb actors de renom: el gran John Malcovich i Sandra Bullock —una mica inversemblant allò de l'embaràs— la qual és també productora executiva del film .

BIRD BOX . 2018. USA. Color.124 min.

Direcció: Susanne Bier
Intèrpretes: Sandra Bullock, Trevante Rhodes, John Malkovich, Sarah Paulson, Jacki Weaver, Danielle Macdonald, Julian Edwards, Vivien Lyra Blair, Rosa Salazar, BD Wong, Tom Hollander, Machine Gun Kelly, David Dastmalchian, LilRel Howery, Happy Anderson, Amy Gumenick, Parminder Nagra, Taylor Handley, Keith Jardine, Chanon Finley, Damon O'Daniel, Matt Leonard
Guió: Eric Heisserer (Novela: Josh Malerman)

Música: Trent Reznor, Atticus Ross

Fotografia: Salvatore Totino

(3) JEFFERSON AIRPLANE "SURREALISTIC PILLOW" (1967)

A San Francisco, fins al gener de l'any 1967 l'LSD estava permès i a partir d'aleshores es va il·legalitzar. Grups com Greatful Dead o Jefferson Airplane eren abanderats d'aquesta substància. Aquest "coixí surrealista" que comentarem el podríem definir com un extracte d'aquesta filosofia de vida abraçada a l'hedonisme. 

Surrealistic Pillow és un excel·lent treball de la banda californiana Jefferson Airplane composta per onze pinzellades psicodèliques embolicades per la inquietant veu de Grace Slick. 

Aquesta obra es caracteritza per ser un intent d'anar més enllà, és a dir; en cada tema la banda no s'expressa només passió pel blues, beat o rock, sinó que trobem alguna cosa nova, original i diferent que crida poderosament l'atenció: no s'assembla a res del que s'ha escoltat anteriorment. A més d'aquest tret innovador, el disc es distingeix per la guitarra àcida de Jorma Kaukonen trufada amb ritmes refulgents que estan condensats en un suggerent binomi folk-rock. 

Conegut com l'àlbum de l'"Estiu de l'amor" destaca per peces emblemàtiques com els hits "Somebody to Love" i la lisèrgica i himne del moviment hippy "White Rabbit": una fascinant lectura psicodèlica d'"Alícia al país de les meravelles" a través de l'àcid que va ser gravada el 1966 quan el LSD encara era legal. 

Així mateix compta amb melodies cadencioses com "How do You Feel", "Today" o "Come Back to me", animosos i enèrgics talls rock; "She Has a Funny Car", viatges cap a la lluminositat; "D.C.B.A.", psicodèlia poppy; "My Best Friend" i "3/5 of a Mile in 10 seconds" i hipnòtics instrumentals com "Embryonic Journey". La guinda a aquest fantàstic plàstic la trobem -valga la redundància- amb l'estupenda "Plastic Fantastic Lover", expeditiva trallada rockera i verbal amb una atractiva conjunció grupal.   

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Somebody to Love
White Rabbit
Plastic Fantastic Lover
D.C.B.A.

Per escoltar el disc complet:

Jefferson Airplane "Surrealistic Pillow" (1967)

(3) PAISÀ, de Roberto Rossellini (1946)

 La crua realitat

Uns dels majors assoliments d'aquest film de Rosellini és que mostra la crua realitat tal com és. Normalment les històries de la vida, més encara si es basen en conteses bel·licoses, no acaben bé. Tanmateix, la indústria cinematogràfica s'ha encarregat un munt de vegades d'edulcorar guions, per traure-li'n més rèdit a la producció, clar està. I així és com el realitzador italià, en aquesta segona pel·lícula de la seua anomenada "trilogia neorealista" sobre la guerra, dibuixa un esborronador paisatge dividit en sis parts, totes separades i interconnectades alhora mitjançant l'alliberament d'Itàlia pels aliats. 

Al primer relat podem gaudir de poesía pura quan sorgeix el trobament entre Carmela i el Sergent Joe. La diferència de l'idioma no suposa cap entrebanc per traure la llum de les emocions de cadascun. Bell sentiment profund que només pot truncar la violència de les guerres i que condueix a la misèria més absoluta del segon episodi; on la relació entre el xiquet i el militar americà deixarà a aquest últim trastocat per la dissortada vida del primer. 

La tercera part parla de tot allò que haguera pogut ser i que no és quan estem immersos en un conflicte bèl·lic. Relacions impossibles i, sobretot, la necessitat de sobreviure. Necessitat per culpa de la fam, ombra que aguaita amb les seues urpes preparades. La gent, Francesca en aquest cas, ha de resistir com siga i és ací quan el director planteja la injustícia social de la prostitució. 

L'amor trencat, la lluita de religions i l'abatiment de partisans i americans per part de les tropes alemanyes -a la quarta, cinquena i sisena sessió, respectivament- al costat de la utilització d'actors no professionals mostren i emfatitzen, més si és possible, aquest panorama desolador i de sofriment que vol transmetre el film. Absolutament recomanable. 

PAISÀ . 1946. Itàlia. Blanc i Negre.

Direcció: Roberto Rossellini
Intèrprets: Maria Michi, Gar Moore, Carmela Sazio, Dots M. Johnson, Harriet White, Bill Tubbs, Dale Edmonds
Guió: Federico Fellini, Roberto Rossellini, Sergio Amidei

Música: Renzo Rossellini

Fotografía: Otello Martelli

(4) UMBERTO D., de Vittorio de Sica (1952)

Desesperació vital

Una manifestació de persones jubilades exigint un augment en les seues pensions pels carrers de Roma. Aquesta és la primera imatge, absolutament impactant, de la història d'Umberto Domenico; empleat del govern retirat que tot i haver passat tota la vida treballant com a funcionari es troba en la seua senectut sense recursos i sense poder atendre gairebé a les seues necessitats bàsiques.
Vittorio de Sica retrata aquest context social desolador a la Itàlia de la postguerra; éssers desprotegits i marginals, víctimes d'un entorn estatal que desatén als seus ciutadans (plantejament totalment vigent en l'actualitat).
Les seqüències són realment dures amb una música tensa que reforça la cruesa del drama. L'angoixa interna del protagonista està perfectament plasmada en els gestos del personatge i en els suggestius posats (els seus intents per demanar almoina o de suïcidar-se). Cada fotograma traspua quotidianitat, premissa bàsica en els cànons del neorealisme, perquè d'això es tractava en aquesta innovadora forma de fer cinema; mostrar les coses per comprometre’s socialment a través del setè art.  

UMBERTO D . 1952. Itàlia. Blanc i Negre. 100 Min.

Direcció: Vittorio de Sica
Intèrprets: Carlo Battisti, Maria Pia Casilio, Lina Gennari, Memmo Carotenuto, Alberto Albani Barbieri

Guió: Cesare Zavattini, Vittorio de Sica
Música: Alessandro Cicognini

Fotografia: G.R. Aldo

(3) UNA HISTÒRIA IMMORTAL, d'Orson Welles (1968)

L'ambició pel poder total

L'afany de poder portat fins al paroxisme a través de la personalitat ruda, i esquerpa del Sr. Clay es barreja amb els desitjos de venjança del seu secretari Levinsky i de Virgine, filla de l'home que va arruïnar i es va suïcidar per culpa seua. La pel·lícula planteja algunes preguntes morals: ¿Tenim tots un preu?, ¿podem evitar la desgràcia i la tristesa acumulant riqueses?
La paranoia per ser una espècie de déu per part del comerciant es tradueix, no només en el fet de posseir abundant capital, sinó també en el desig per controlar la vida dels altres i convertir la fantasia en realitat: "...creieu fer-ho perquè voleu, però no, ho feu perquè jo ho dic". La seua aspra personalitat no fa més que amagar un ésser amargat i insatisfet a la vida.
Welles, a partir del relat curt de l'escriptora danesa Karen Blixen ("Memòries d'Àfrica", "El festí de Babette”), plasma una interessant i profunda obra amb una realització dotada d'una excel·lent ambientació, magnífiques interpretacions (el mateix OrsonWelles, Jean Moreau i Roger Coggio) i una estupenda utilització del color (la primera vegada que va experimentar amb ell). La música d'Erik Satie tenyeix de nostàlgia cada fotograma d'aquest estrany —amb la seua atmosfera pessimista— i fascinant film.  

THE IMMORTAL STORY . 1968. França. Color.

Direcció: Orson Welles
Intèrprets:Orson Welles, Jeanne Moreau, Roger Coggio, Norman Eshley, Fernando Rey

Guió: Orson Welles, Louise de Vilmorin (Novela: Karen Blixen)
Música: Música d'Erik Satie

Fotografía: Willy Kurant

(4) LA STRADA, de Federico Fellini (1954)

 

Realitat Social, Realitat Emocional

Fellini plasma mitjançant aquest fantàstic retrat social les dificultats que ha de travessar la població en la Itàlia de la postguerra. La seua arrencada ja és esgarrifosa: una mare es veu "obligada" a vendre la seua filla gran a un recent vidu, treballador de circ ambulant. A partir, d'ací la pel·lícula passa a través dels ulls de Gelsomina (fantàstica, un cop més, Giulietta Massina) que representa la bondat i ingenuïtat quasi infantil. El seu objectiu és ser feliç i sembla estar expectant perquè el vent bufe a favor seu. No obstant això, es topa amb la vida mateixa, i les hostilitats que comporta. Els interessos personals, els laments del desamor, la manca d'empatia, l'enveja, l'engany ..., tot es gira en contra seu. Ella és víctima d'una dependència emocional cap al seu botxí del qual sent un amor autoimposat.

La història es va desenvolupant mitjançant un halo poètic, social, còmic, humanístic i emocional. De fons, la recurrent i hipnòtica melodia de Nino Rota ens condueix al moment més dur de la vida: la mort. La benignitat i blanor de Gelsomina, que no suporta el dolor dels altres, la farà embogir. Zampanò caurà en el compte de tot després (gran paper el d'Anthony Quinn); el seu plor i desesperació en la magistral última escena així ho manifesten.

El realitzador italià afirmava que "el neorealisme hauria d'abastar no només la realitat social, sinó també la realitat espiritual, la realitat metafísica i tot el que hi ha dins l'home". Ací, ho va brodar.

LA STRADA . 1954. Italia. Blanco y Negro.

Dirección: Federico Fellini

Intérpretes: Anthony Quinn, Giulietta Masina, Richard Basehart, Aldo Silvani, Marcella Rovere, Livia Venturini

Guión: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)
Música: Nino Rota

Fotografía: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(3) FAUST, de F.W. Murnau (1926)

 Imatgeria reflexiva

A través d'una imatgeria prodigiosa, tot abordant conceptes tant mundans com filosòfics, Murnau s'endinsa en el mite de Faust. En aquesta obra, darrera filmada a Alemanya per donar pas al seu periple americà —que va començar amb la fantàstica Sunrise: A Song of Two Humans— el director alemany continua donant lliçons fílmiques amb una escenografia plena d’expressionisme. Basant-se en el text de Goethe, la cinta rellança en cada seqüència totes aquelles sempiternes reflexions que l'ésser humà es planteja al llarg de la seua existència. 
D'aquesta manera, temes com la finitud de la vida, la pèrdua de la joventut o l'hedonisme en constant pugna amb l'avorriment servicial als condicionants socioculturals, són mostrats amb l'objecte d’intercalar-se amb diversos aspectes que completen el film. Així, comprovem com d’allò que és terrorífic (els constants jocs de cambra, llums i ombres i vestuari), podem passar al còmic (el flirteig de tia Marta amb el Diable) fins a arribar al punt més tràgic i cruel (la mort de congelació del xiquet de bolquers i la condemna a la foguera de la mare).
En definitiva, una pel·lícula molt completa, tècnicament impecable i innovadora (cal recordar que va ser rodada el 1926).  

FAUST . 1926. Alemanya. Blanc i Negre. Muda

Dirección: F.W. Murnau

Intèrprets: Emil Jannings, Gösta Ekman, Camilla Horn, William Dieterle, Yvette Guilbert, Frida Richard, Eric Barclay, Hanna Ralph, Werner Fuetterer, Hans Brausewetter

Guió: Hans Kyser (Novela: Johann Wolfgang Von Goehte)

Fotografia: Carl Hoffmann

Crítiques de F.W. Murnau:
Sunrise: A Song of Two Humans (1927) 

(3) SIN RETORNO, de Miguel Cohan (2010)

L'ètica al servei de la vida

El punt de partida de Sin retorno és una proposta que conté un espinós plantejament moral: ¿Què faríem nosaltres, com a pares, si el nostre fill atropellara a una altra persona i aquest haguera ocultat tal succés? Segurament, en primera instància, triaríem l'opció més aparentment sensata com és la de denunciar el fet a la policia. Tanmateix, en la vida, els episodis que s'esdevenen no solen ser tan senzills i de vegades la dualitat cor-ment pot entrar en un conflicte difícil de resoldre.
Federico Samaniego i Víctor Marchetti són les dues víctimes de la trama (exceptuant al fill de Víctor i el seu fatal desenllaç). El primer serà el fals culpable i el segon es trobarà desemparat davant la falta de resultats per part de l'acció policial. Tots dos seran els que mouran els fils de la investigació de manera separada en l'espai i en el temps; Víctor per descobrir l'autor de la mort del seu fill i Federico –una volta alliberat de la presó i amb l'afany de trobar una reparació davant la seua injustícia- per trobar al vertader responsable de la mort.
El film compta amb un intel·ligent guió les històries paral·leles de les quals es van acostant i entremesclant fins arribar a la confrontació final. El seu final obert és molt interessant en fer-nos reflexionar sobre els sentiments de culpa i la responsabilitat unida al deure, a l'obligació i a l'ètica. I és que cada acte que realitzem a la vida té les seues conseqüències, sense volta de fulla i sense retorn al seu punt d'inici.

SIN RETORNO . 2010. Arg. Color.
Direcció: Miguel Cohan
Intèrpretes: Leonardo Sbaraglia, Federico Luppi, Martín Slipak, Luis Machín, Bárbara Goenaga, Ana Celentano
Guió: Miguel Cohan, Ana Cohan
Música: Lucio Godoy
Fotografia: Hugo Colace

(2) MOTÖRHEAD "ACE OF SPADES" (1980)

Un compendi de trallades en abundància conduïdes per la greu veu de Lemmy conforma el quart disc d'aquesta banda britànica. He de confessar que els Motörhead no entren dins dels meus intocables, no obstant això, és de justícia reconèixer la seua determinació a l'hora de proposar una pionera intensitat i contundència en els seus temes que van desfilant sense treva amb una gran vehemència.
A destacar el seu hit homònim i la magnífica "The Chase is Better Than The Catch".

Cançons destacades en el disc (clicar per escoltar): 
Ace of Spades
The Chase is Better Than The Catch

Per escoltar el disc complet:

Motörhead "Ace of Spades" (1980)

(3) CLÈO DE 5 À 7, d'Àgnès Varda (1962)

  Espera infinita

Imaginem un moment determinat de la nostra vida on l'ansietat i l'angoixa s'apoderen de nosaltres. Un espai de temps en el qual tot allò que hem confeccionat al llarg dels anys potser s'ensorre a causa d'una possible fatídica malaltia. Aquest contratemps psicofisiològic donarà pas a una espera agònica, eterna i infinita fins a conèixer el resultat de les proves. Però, a més, la duresa d'aquesta amarga experiència es duplicarà perquè es dóna la circumstància que ha passat en el moment més dolç de la nostra existència: la joventut. Arran d'ací començaran a fluir preocupacions, pors, pensaments especulatius i reflexions metafísiques.
Agnès Varda amb aquest llenguatge fílmic innovador de la nouvelle vague plasma de manera suggestiva tal maremàgnum emocional a través d'hora i mitja de filmació, amb temps real i fragmentat en petits capítols a manera de fals documental.
La pel·lícula medita i considera conceptes com la vulnerabilitat humana, la finitud de la vida, la solidaritat, l'hedonisme i l'aprofitament al màxim de cada moment vital. La seua realitzadora ens fa partícips de tot allò que esdeveneix en un moment concret de la història de Cleo. A causa d'això, serem com els seus ulls i la seua ment: per davant de nosaltres desfilaran els pensaments dels altres, el context social i les preocupacions de la ciutadania (la guerra d'Alger) el que suposa una suggestiva relació bidireccional entre espectador i film.

CLÉO DE 5 À 7 . 1962. Fra. Blanc i negre.
Dirección: Àgnes Varda
Intèrprets: Corinne Marchand, Antoine Bourseiller, Dorothée Blanck, Michel Legrand, Dominique Davray, José Luis de Vilallonga, Loye Payen, Jean-Luc Godard, Anna Karina, Eddie Constantine, Jean-Claude Brialy, Sami Frey
Guió: Àgnes Varda
Música: Michelle Legrand
Fotografia: Jean Rabier

(3) COCO, de Lee Unrick i Adrián Molina (2017)

   

Acceptem mort (com a animal de companyia)

Pel que fa a la visió de la mort hi ha grans diferències interculturals. En la nostra societat suposa un tabú que s'intenta allunyar de la nostra quotidianitat. Una cosa així com si portarem una bena als ulls per tal d'ignorar qualsevol coneixement sobre la fi de la vida.
Davant del prisma pejoratiu d'aparició i representació dels morts en la nostra pusil·lànime cultura, trobem "El Dia de los Muertos" que marca el calendari mexicà. En aquesta data se celebren les memòries que els difunts han deixat entre els vius. Els éssers estimats tornen a la festa de la vida on podem brindar de nou amb ells i obsequiar-los, així, amb les seues begudes preferides. Perquè realment ..., ¿qui se’n recordarà de nosaltres dins de dos-cents anys? Expirem físicament i, després, el nostre record vaga per les ments de les persones amb les quals vam tenir relació i vam deixar emprempta en el nostre curt recorregut vital. No obstant això, aquesta memòria —tal com mostra la pel·lícula— tindrà un límit i s'extingirà, de fet, serà la segona vegada que morim i, per tant, la definitiva.
¿Per què ens han inoculat al llarg de la nostra existència que tot allò que puga procedir del més enllà ha de ser malèfic? ¿Per què aquest interès desmesurat en desnaturalitzar la mort? ¿No seria millor una continuació de la vida a través de la memòria dels éssers estimats que ens han deixat? 
Coco mostra molt bé tota l'energia positiva —que podem canalitzar i emanar— com a mostra d'homenatge cap a aquestes persones que ens van deixar però que, tanmateix, continuaran pervivint en el nostre interior.
Cal destacar la seua perfecta animació que conjuga moments còmics, summament divertits amb reflexions profundes —molt intel·ligent aquest món paral·lel— sobre la desmitificació de la mort.

COCO. 2017. USA. Color. 
Direcció: Lee Unrick y Adrián Molina
Intèrprets: Personatges d'animación
Guió: Adrián Molina, Matthew Aldrich (Historia original: Lee Unrich, Jason Katz, Adrián Molina, Matthew Aldrich
Fotografia: Animació: Matt Aspurby, Danielle Feinberg
Musica: Michael Giacchino

(2) CAMPEONES, de Javier Fesser (2018)

  

Gestionant els nostres pors

Hi ha dos vessants molt interessants que destacaria en esta pel·lícula. En primer lloc, el procés de canvi intrínsec pel qual travessa el seu protagonista, qui passa d'una situació de crisi personal a aprendre d'un col·lectiu de gent que al principi li eren indiferents. En segon lloc, la lliçó de vida que ens ofereix el seu director a través d'uns protagonistes que ens demostren una altra manera molt diferent d'enfocar la vida. És quelcom així com un pas més enllà; al final l'aprenentatge és de Marc i no dels discapacitats.
Álvaro Pastor y Antonio Naharo van fer en Yo también (2009) un interessant tractament al respecte. Campeones, encara que allunyada de la qualitat d'aquella, aconsegueix transmetre el seu missatge per mitjà de situacions còmiques i emotives molt ben aconseguides. Si bé li podríem retreure algun moments previsibles i tendents a la sensibleria, encara que en conjunt no entrebanca el resultat final d'un film didàctic que es deixa vore amb satisfacció.

 
CAMPEONES 2018. Esp. Color. 
Direcció: Javier Fesser
Intèrpretes: Javier Gutiérrez, Juan Margallo, Luisa Gavasa, Jesús Vidal, Daniel Freire, Athenea Mata, Roberto Chinchilla, Alberto Nieto Ferrández, Gloria Ramos, Itziar Castro
Guió: David Marqués, Javier Fesser
Fotografia: Chechu Graf 
Musica: Rafael Arnau