dimarts, 31 de març del 2009

(3) GRAN TORINO, de Clint Eastwood [2009]

Clint Eastwood en plena forma
Van ser eixos desconeguts. Sí, aquella gent que la prejutjava com a bàrbara. Una banda d'indesitjables amb l'únic objectiu d'usurpar-nos aquesta terra que ens pertany i canviar-nos uns costums forjats al llarg de la història.
El més esperat és que hagueren sigut la meua família o els meus acostats. Però no. Van ser ells, els meus forans veïns, els qui van aconseguir traure el millor de mi. Eixe potencial latent que sempre vaig tenir. Una força interior mai no demostrada que a causa de les meues erràtiques accions i els meus traumes de joventut va quedar ancorada en els fons del meu esperit.
Per això us vaig oferir la vida. Per això et vaig donar el meu bé més preat.

GRAN TORINO. 2008. USA. Color
Direcció: Clint Eastwood
Intèrprets: Clint Eastwood, Christopher Carley, Bee Vang, Ahney Her, Brian Haley, Geraldine Hughes, Dreama Walker, Brian Howe, John Carroll Lynch
Guió: Nick Schenk
Fotografía: Tom Stern
Música: Kyle Eastwood y Michael Stevens


dimecres, 25 de març del 2009

GENEROSITAT ROCKERA

És grat contemplar com el rock clàssic s'introdueix en l'imaginari musical de bandes que, independentment de la seua experiència, donen clara mostra de la seua font d'influència en produccions que ens retrotrauen a un rock de sabor anyenc.
Fiction Plane, la banda de Joe Summer, fill de Sting, ha realitzat un treball prou estimable. Pop melòdic, agitació rockera, llampades reagges i vuitanteres, així com elements psicodèlics, ronden per cada solc junt amb la sòbria veu de Joe (en alguns moments increïblement semblant a la del seu progenitor).
“Death Machine” i “Drink” són dos clars exemples del contrast entre el rock esguerrat i la balada harmoniosa presents en el grup. “Running the country” i “Cross the line” són dues peces a destacar per la seua arriscada instrumentació i per la seua proposta psicodèlica. Un grup a seguir.
Els germans Rich i Chris Robinson al front de The Black Crowes realitzen un encomiable compendi de Rock, Hard, Folk, Blues i Country en Warpaint. Consolidats en el panorama musical des que debutaren amb Shake your money maker (90), el grup -encara que amb menys fuel que llavors- continua il·lusionant amb eixa barreja de rock clàssic i sureny. Com a prova, el magnífic blues-rock “God's got it”.
Quan escoltes The Fleshtones et preguntes: Estan ací els Sonics? Perquè aquests veterans de Nova York són deutors i hereus del garatge-rock primigeni que despatxaven els americans The Sonics a mitjan dels anys 60.
Take a good look , replet de temes curts que estan sustentats per guitarres garatgeres i per la veu esguerrada de Peter Zaremba ens porta a escoltar bombes tan notables com la intensa “First day (are you coming on to me)”, la surfera “Ruby's old estafe” o el seu senyal als citats Sonics en “New York City”. En definitiva, energia a dolls fabricada per aquestos incombustibles rockers novaiorquesos.

(2) Fiction Plane "Left Side Of The Brain" Valoración: 2,06
(2) The Black Crowes "Warpaint" Valoració: 2,14
(2) The Fleshtones "Take a Good Look" Valoració: 2,18

dimarts, 17 de març del 2009

(4) EL TRUCO DEL MANCO, de Santiago A. Zannou [2008]

Working on a dream
Contundent, arriscada i estupenda òpera prima del realitzador Santiago A. Zannou qui analitza a la perfecció tant la psicologia d'uns personatges com les circumstàncies d'uns ambients no habituals en el cinema convencional. Si això li afegim l’honestedat del realitzador a l'hora de tractar la condició de discapacitat del seu protagonista principal el resultat és un film que deixa una empremta indeleble en la ment de l'espectador.
La història de Cuajo i els seu somni (el projecte de muntar un estudi de musica hip hop), és una bellíssima metàfora sobre l'afany de superació (“A mi no me digas que no se puede”). L'entrebanc de les deficiències físiques son suplides amb escreix per una prodigiosa força moral, tot el contrari que el seu company Adolfo, fill d'immigrant alcohòlic i amb problemes d'addicció a les drogues. Tots dos amb famílies desestructurades lluiten fugir dels tripijocs de carrer amb l’esperança de trobar un treball digne, per a d’aquesta manera autorealitzar-se en el millor que saben fer: cantar i mesclar.
La direcció atrau, especialment, pel seu realisme i per mostrar la cara més crua de la vida amb totes les seues amargures. La marginació que a causa de l'atzar del naixement en barris perifèrics marginals han de patir els protagonistes esdevé en una autentica lliçó de fortesa i de convicció.
Cal destacar la interpretació de Juan M. Montilla “El Langui” y de Ovono Candela (magistral la ultima escena on presenta el seu habitual posat impertèrrit amb el rostre ensanguinat).
Per tot això, podem afirmar que El truco del manco és un film que destil.la honestedat, frescor i sinceritat en tots els seus aspectes. Valga el títol del darrer disc del Boss per resumir l’esperit d’aquesta obra. De visió imprescindible.

EL TRUCO DEL MANCO. 2008. Esp. Color
Direcció: Santiago A. Zannou
Intèrprets: Juan Manuel Montilla, Ovono Candela, Javier Iglesias, Elio Toffana, Fanny Gatibelza, Juan Navarro, Alicia Orozco, Mala Rodriguez
Guió: Santiago A. Zannou e Iván Morales
Fotografía: Albert Pascual
Música: Woulfrank Zannou

dilluns, 9 de març del 2009

(2) Mudcrutch "Mudcrutch" [2008]

Mudcrutch va ser el primer grup de Tom Petty abans de formar la seua banda de sempre, The Heartbreakers. En l'actualitat s'han tornat a reunir per a fer aquesta obra homònima.
Estem davant d'un atractiu disc d'arrels on podem apreciar totes les influències country, folk i rock de l'autor. Peces tradicionals tan magnífiques com “Shady Groove” i “June Apple”, de collita pròpia com la sensacional “The wrong thing to do” amb ascendència del Dylan més elèctric, la fantàstica balada “Crystal River” o la moguda “Bootleg Flyer”.
Per finalitzar, cal destacar l'estimable cover de Dave Dudley “Six days on the road” que és una autèntica delícia rockera i la versió de The Byrds “Lover of the Bayou”, magistral revisitació representada per una perfecta conjunció de guitarra amb la resta d'instruments dotada d'una gran capacitat emotiva.

Valoració: 2,35

dimarts, 3 de març del 2009

(3) CENIZAS DEL CIELO, de J.A.Quirós [2008]

¿Per què has de fotre'm la vida?
Hi havia una lletra d’una cançó (La gent vol viure en pau) del grup de folk-fusió català Companyia Elèctrica Drama que deia quelcom així: “…la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana…”. Doncs bé, aquesta frase encaixaria perfectament en el pensament de Federico, el protagonista del film.
I és que deixant a banda la contraposició i les contradiccions que mostra el realitzador entre el progrés i el respecte a la terra, el que és evident en aquesta obra és l’alteració (i manipulació) que pateix un paisatge originàriament tranquil i rural.
La causa de Federico -qui durant tota la seua vida ha lluitat per tancar eixa monstruositat (la central tèrmica) adherida a la seua realitat concreta- s’enriqueix amb l’aparició de Ferguson, escriptor escocés de guies turístiques que irromp per casualitat a causa d’una avaria de la seua roulotte en el lloc on es desenvolupa la història. Aquest s’amera involuntàriament d’una realitat injusta i dels esdeveniment que envolten el grup amb el qual es belluga Federico. Arran d’això naix una complicitat entre ambdós que es barreja amb la influència que té amb la gent del poble.
Cenizas del cielo és una pel.lícula optimista i llibertària amb un bon grapat de dosis d’humor (la metàfora de l’esperança en el naixement de Kyoto -nom que li posa al vedell en homenatge al Compromís-, l’abraç al cirerer, el golf…) que es combina amb el dramatisme de l’atemptat contra el medi ambient i contra el modus vivendi d’una estructura social acostumada al contacte directe amb la natura.
Però el súmmum del desvergonyiment arriba quan acusen al protagonista de delicte ecològic, i es que, a propòsit de la cançó de l’encapçalament d’aquest post, la pel.lícula ens fa meditar sobre les accions dels nostres mandataris, així com el perquè de vegades la gent humil ha de suportar qüestions alienes a la seua voluntat per a engreixar les butxaques dels poderosos.
Amor, reivindicació, amistat, poesia i denúncia es convenen en aquest magnífic film de J.A Quirós, un director compromés que ja va donar comptes de la seua vàlua al seu anterior treball Pídele cuentas al rey (que per cert, l’anomenen com a una mena d’autohomenatge).
Ressaltar, per finalitzar, la immensa interpretació de Celso Bugallo, un excel.lent actor (qui ja ho va demostrar en la Noche de los girasoles) on podem comprovar com l’edat avançada no està en absolut renyida amb el bon treball d’un actor.

CENIZAS DEL CIELO. 2008. Esp. Color
Direcció: José Antonio Quirós
Intèrprets: Celso Bugallo, Clara Segura, Gary Piquer, Fran Sariego, Beatriz Rico, Txema Blasco, Raquel Evia, Eduardo Antuña, Nicolas Fernandez, Carlos Kaniowski
Guió: Dionisio Pérez y José Antonio Quirós
Fotografía: Álvaro Gutiérrez
Música: Ramón Prada