LA MESTRA, de Sergi Pitarch Garrido (2023)

Gràcies, Marifé

"És que jo no vull que els meus fills lladren com els meus pares". Ço és el que va dir un pare quan la mestra va introduir el valencià a l'escola de Barx. Aquesta frase és absolutament clarificadora. Exemplifica el complex d'inferioritat i l'autoodi que hem anat inoculant els valencians al llarg de la nostra història. Com a bons súbdits, hem normalitzat, dia rere dia, la colonització i la humiliació. Una compra barata del discurs supremacista i un mimetisme que condueix a la renúncia de la nostra identitat. 

Sempre sorgeixen, però, atletes del somni que lluiten pel que som, com ara La Mestra. Que el conjur no dura sempre, ja ho deia Al Tall. Val al dir que fer això l'any 1974, encara amb el franquisme vigent, fou un acte d'autèntica valentia i compromís en la defensa dels nostres drets lingüístics. En arribar al poble de la Safor i en escoltar a la xicalla parlant en la nostra llengua, Marifé Arroyo —castellanoparlant i d'arrels salmantines— els va dir: "vull que em parleu en valencià, vull aprendre la vostra llengua i amerar-me de la vostra cultura". Marifé, sense saber-ho, s'endinsava en un camí atapeït de pedres gegants sota la botiflera i aguaitadora mirada dels subjugadors de calça llarga. Així les coses, va patir la repressió i va acabar expulsada de l'escola de Barx. 

Amb tot, el llegat i l'empremta que hi va deixar ha sigut clau perquè es desenvolupara una consciència col·lectiva al nostre país. La seua innovadora metodologia educacional, amb un model d'ensenyament progressista —el valencià hi va ser una eina més—i avançada al seu temps, ens va obrir les portes a una modernitat amb valors nous: la igualtat, la cooperació mútua i l'humanisme com a concepció integradora. La mateixa Marifé apareix al documental explicant la seua experiència i el seu projecte a Barx. També Víctor Labrado, autor del llibre de la història de la mestra, hi analitzà les circumstàncies i l'estratègia dels blavers amb la gastada paranoia anticatalanista. Hi apareixen molts més (entre ells, el seu marit, el poeta Josep Piera), amb apunts molt interessats, tot entremesclat amb imatges de l'època: la persecució de València (que no la batalla, com molt bé deia un dels entrevistats), la bomba a Fuster, la prohibició de parlar valencià en el pati, la UCD i les —maleïdes— forces d'ocupació que encara les sofrim avui en dia... El valencià, però, es va introduir i es va consolidar en l'àmbit educatiu. Que lladre qui haja de lladrar. Nosaltres, no. Gràcies, Marifé.

 

LA MESTRA. 2023. País Valencià. Color. 79 Min.

Direcció: Sergi Pitarch Garrido

Guiò: María Bravo Cortes, Sergi Pitarch Garrido

Música: Javier Pitarch Garrido

Fotografia: Ricardo Fornés

(3) HOLLY SPIDER, d'Ali Abbasi (2022)

L'intermediari tòxic

La religió pot tenir diverses accepcions i interpretacions. Totes busquen el significat de la vida i veneren un o més éssers suprems. Tot i que se suposa que el seu objectiu final és fer el bé al proïsme, la història suggereix el contrari. Sent-hi objectius, podríem afirmar que es tracta d'una caòtica hermenèutica amb resultats devastadors per a la humanitat. 

Holly Spider se submergeix en el tema del fanatisme religiós i el seu paroxisme, bo i centrant-se en les víctimes d'una societat patriarcal i misògina on la injustícia afecta principalment els més pobres, especialment al gènere femení. La pel·lícula t'introdueix des del primer instant en un entorn pertorbador, amb el protagonista a cavall de la seua motocicleta fent una exploració visual per atrapar la seua pròxima víctima. 

M'agradaria destacar-hi la interpretació de Mehdi Bajestani. Hi sap com transmetre sensacions. Res més veure-l'hi, experimentem angoixa. És aquell tipus de personatge que aparentment porta una vida normal, però que sabem que amaga alguna cosa malèvola. 

L'obra exposa alguna cosa que ja sabem: el mal es pot inocular. Provoca calfreds el fet de veure al fill com explica el modus operandi del seu pare a l'hora d'assassinar les seues víctimes. Però, hi ha més: Saeed —tot i que realment és un psicòpata i un assassí en sèrie que mata a 16 prostitutes— als ulls de la societat és un heroi; algú compromés amb la xaria que es dedica a "netejar" els carrers de dones corrompudes. Això s'estén a la seua dona i, per descomptat, al seu fill. 

A més a més, ens trobem amb Rahimi, periodista i, a sobre, dona. Ningú la pren seriosament i l'hi posaran tots els impediments per poder treballar-hi amb garanties. La pel·lícula parla d'ella, i, per tant, de les dificultats de ser dona a la societat islàmica. És, en definitiva, un homenatge a elles i una denúncia de la seua situació. 

La fragilitat i corrupció de les institucions també s'assenyalen en el metratge a través de la policia i la judicatura. He de confessar que l'espectador queda enganyat (igual que el protagonista en la seua fatalitat). És aquí on es reflecteixen les grans deficiències de la república islàmica, en la qual religió (la xaria) i política estan absolutament vinculades. 

Dins d'aquest tumult i desordre, la pel·lícula reserva un espai per a l'admiració i, possiblement, per a l'amor. A vegades, no és necessari expressar amb paraules el que sentim: en la relació entre els dos periodistes s'hi pot observar i la càmera ho exposa —amb la inestimable ajuda dels intèrprets— clarament. I és que el director utilitza un hàbil llenguatge fílmic i un àgil guió que aborda drama, injustícia i quotidianitat. Potser la humanitat només necessite les seues dones i homes per fer el bé, sense intermediaris tòxics com la religió.

 

HOLLY SPIDER. 2022. Dinamarca. Color. 117 Min

Direcció: Ali Abbasi

Intèrprets: Zar Amir Ebrahimi, Mehdi Bajestani, Arash Ashtiani, Sina Parvaneh, Forouzan Jamshidnejad, Nima Akbarpour, Mesbah Taleb, Firouz Agheli, Sara Fazilat, Alice Rahimi

Guió: Ali Abbasi, Afshin Kamran Bahrami. Historia: Jonas Wagner. Biografía sobre: Saeed Hanaei

Música: Martin Dirkov

Fotografia: Nadim Carlsen

(2) KIDS, de Larry Clark (1995)

El germen de la violència de gènere

La infantesa i l'adolescència són unes fases del desenvolupament molt importants en el nostre cicle vital car les etapes posteriors estan determinades per tot allò que ens ocórrega. Aquest tema s'ha tractat de diferents maneres en el seté art. Ara bé, Larry Clarck fa un retrat dur, descarnat i, lamentablement, cert sobre aquest segment poblacional que va des dels dotze anys fins als dèsset anys. 

Contextualitzat en la societat novaiorquesa i allunyat dels canons convencionals, el director fa palesa de quelcom real, que està ahí davant dels nostres nassos i que de vegades mirem de gaidó. Cal dir que el film està rodat l'any 1995, però que la vigència la hi manté. En aquesta època, el fantasma de la sida aguaitava i planava sobre el cap de tothom, no sent com en l'actualitat, una malaltia controlada. 

Doncs bé, la pel·lícula mostra a uns dels protagonistes del film (Telly), com un xic insensible, mascliste i misògin, només preocupat pel sexe —obsessionat en desvirgar xiquetes— i les drogues. Hi apareixen dues seqüències molt interessants. En cadascuna d'elles (una amb xics solament i l'altra amb xiques) parlen de les seues aventures sexuals. Ambdues hi comparteixen la neciesa, la inconsciència i la desinformació. El resultat és un grup de jovenalla totalment desconnectat del món, sense compromís i amb una actitud càndida cap al futur. 

El film té una estètica (conscientment) descuidada que casa i correlaciona amb l'atmosfera, sòrdida i plena de riscos que originen les anades i vingudes dels seus personatges. Va causar polèmica en el seu moment per les seues escenes crues que creaven disgust en l'espectador (ja en les primeres imatges hi surten Telly i una adolescent de dotze anys tenint relacions sexuals). Es plantejava si aquesta era la manera de presentar la problemàtica juvenil o, per contra, es recreava massa en la part més fosca. Crec que en el temps s'ha pogut comprovar que posar en discussió i reflexió aquesta problemàtica és necessari, atesa la vulnerabilitat de la canalla. No cal dir que l'obra té defectes (en el meu parer, l'atapeïment de fotogrames continus, sense donar cap treva a assolir la trama). És de justícia, però, afirmar que aporta un assumpte molt interessant com és l'afrontament de la joventut al món de la sexualitat i de les drogues, i una mirada crítica al germen de la violència de gènere.

KIDS. 1995. Estats Units. Color. 90 Min

Direcció: Larry Clark

Intèrprets: Leo Fitzpatrick, Justin Pierce, Chloë Sevigny, Rosario Dawson, Joseph Chan, Sarah Henderson, Sajan Bhagat, Billy Valdes, Billy Waldeman

Guió: Larry Clark, Harmony Korine, Jim Lewis

Música: Lou Barlow

Fotografia: Eric Alan Edwards

(2) CREATURA, d'Elena Martin (2023)

Autoconeixença

El descobriment obri portes. En eixe procés s’escampa una làmina diàfana que ens permet avançar i realitzar les connexions adients per entendre (i també, entendre'ns). Un cop venim a aquest món, s'engega el motor de la consciència. Serà important llavors denudar el nostre nucli interior i fer els ajustes bàsics per abastar l'homeòstasi. 

Aquesta pel·lícula s'endinsa en el terreny de la sexualitat des de la infància fins a l'adultesa a través de Mila, qui s'adona de la falta d'apetència sexual amb el seu xicot. 

La directora fa una mirada molt intel·ligent a través d'unes càlides imatges i unes escenes i diàlegs molt directes que es combina amb una subtilesa fílmica aclaparant (de vegades, no calen les paraules). Estimable film.

 

CREATURA. 2023. Espanya. Color. 112 Min

Direcció: Elena Martín

Intèrprets: Elena Martín, Oriol Pla, Álex Brendemühl, Clara Segura, Marc Cartanyà, Carla Linares, Teresa Vallicrosa, Clàudia Dalmau, Mila Borràs

Guió: Elena Martín, Clara Roquet

Música: Michael Nyman, Black Rebel Motorcycle Club, The Von Bondies, Elbow, Primal Scream, The Dandy Warhols, Super Furry Animals, Franz Ferdinandr

Fotografia: Alana Mejía González

(3) STOCKHOLM, de Ricardo Sorogoyen (2013)

De la nit al dia

La coses solen canviar de la nit al dia. Expressions com "demà serà un altre dia" o "gita't i demà veuràs les coses d'una altra manera", exemplifiquen clarament els canvis que experimentem els éssers humans. La nostra idiosincràsia és molt difícil de desxifrar i utilitzem estratègies per aconseguir els nostres propòsits. 

Sorogoyen planteja una història aparentment senzilla, però carregada de profunditat on es produeix una metamorfosi salvatge als personatges. De la frivolitat de l'esbargiment al nerviosisme i serietat quan es genera una situació de crisi. Aquestes dues parts que mostra la pel·lícula, és a dir, la nit i el matí estan molt marcades no només en el comportament dels protagonistes, sinó també en la posada en escena i en les imatges: de la tenuïtat a la blanca il·luminació. 

Se subratllen de manera molt intel·ligent aquests contrastos que fa que l'espectador canvie el seu estat d'ànim de manera sobtada. La soledat del carrer a les hores de matinada acompanyades per eixe halo, barreja de romanticisme i il·lusió per assolir la simbiosi amb la persona que coneixes, les converses a l'escala o la bogeria per agradar dansant nu pels carrers, dóna pas a un enfrontament i una forta tensió a la casa del protagonista. 

Amb una atractiva posada en escena, propera a la teatralitat, Stockholm és una metàfora de les relacions humanes—indispensables per evolucionar socialment— però que guarden una complexitat que fan que siguen enriquidores de vegades i perjudicials d'altres.

STOCKHOLM. 2013. Espanya. Color. 90 Min

Direcció: Ricardo Sorogoyen

Intèrprets: Javier Pereira, Aura Garrido

Guió: Ricardo Sorogoyen, Isabel Peña

Música: Diversos autors

Fotografia: Álex de Pablo

(3) SOL DAVANT EL PERILL, de Fred Zinnemann (1952)

Desemparança a l'oest

La sensació de desemparament en què et trobes quan ho has donat tot pels altres i no ets correspost en el moment que ho necessites és realment indescriptible. Així ho experimenta Will Kane quan —per motius de compromís moral— decideix retornar al poble davant de l'imminent atac, per desitjos de venjança, de Frank Miller i els seus tres texans acompanyants. El guió aprofundeix en la psicologia del protagonista a través de la pugna entre la seua ètica, sentiments, pors i inseguretats. Kane, s'introdueix en un cas molt arriscat que s'intensifica quan adverteix que no comptarà amb l'ajuda dels seus homes. La pel·lícula reflecteix, i alhora denuncia, la covardia dels éssers humans davant les injustícies; com els personatges del film, solem mirar cap a una altra banda i aixoplugar-nos a l'arbre que més ombra ens proporciona. 

L'escena de l'església és absolutament memorable. En ella s'inicia una interessant i democràtica discussió —moderada molt astutament pel Major Jonas Henderson— on diversos conciutadans opinen sobre la conveniència o no d'ajudar el xèrif en la seua missió. Escoltant-los, l'espectador s'adona que cadascú té la seua part de raó, els nostres dubtes creixen i empatitzem amb els diferents personatges. Tot i això, Will Kane té diferents fronts oberts. Acabat de casar, només ha passat una hora de la cerimònia i ja es disposa a jugar-se la vida. Compta amb l'esperança dels seus amics perquè creu que se'n valdrà per enfrontar-se als seus enemics. I, especialment, el seu vell amor, Helena Rodríguez, que juga un paper molt important en la història —a causa del seu caràcter i la seua determinació— perquè influeix en tots els personatges que l'envolten. Així, ho fa amb el mateix Kane (com un fil invisible que l'arrossega cap a ella), amb la seua dona Amy (a qui desvetlla el seu passat i li aconsella com actuar) i amb Harvey Pell, la seva parella actual (amb qui trenca perquè és sabedora que, si Kane no rep ajuda, el poble serà arrasat en tots els sentits). Harvey Pell serà el contrapunt de la trama; despitós i ple de dubtes sobre si unir-se a Kane o facilitar-ne la fugida (com bé es pot observar a la baralla entre tots dos plena de "cops de puny bondadosos"). 

L'ambient de tensió continu que dimana el film (acompanyat amb una encertada banda sonora) està molt ben reeixit, d'aquesta manera, intriga i incertesa s'apoderen de cada seqüència. Gary Cooper està fantàstic: amb els gestos, les mirades, amb la forma de caminar i la planta d'home de l'oest, reflecteix un personatge humà i terrenal. 

Al final, Amy, renega del seu quaquerisme per salvar el seu estimat (una mica inversemblant quan es desfà de l'home que la sosté), una referència més de l'estat d'indecisió i vacil·lació en què es troben els seus protagonistes, perquè Sol davant del perill és una pel·lícula eminentment humana.

HIGH NOON. 1952. Estats Units. Blanc i negre. 80 Min

Direcció: Fred Zinnemann

Intèrprets: Gary Cooper, Grace Kelly, Lloyd Bridges, Otto Kruger, Lon Chaney Jr., Thomas Mitchell, Katy Jurado, Lee Van Cleef, Harry Morgan, Robert J. Wilke, Ian MacDonald, Morgan Farley, Eve McVeagh, Harry Shannon, Sheb Wooley

Guió: Carl Formean

Música: Dimitri Tiomkin

Fotografia: Floyd Crosby

(3) MEMÒRIES D'ÀFRICA, de Sidney Pollack (1985)

Força emocional

Històries de la vida que esdevenen crucials i s'adhereixen d'una manera indeleble a la nostra consciència. Tothom podria contar-ne, no importa la magnitud, sinó la impregnació en la nostra ànima a causa de la seua força emocional. I tenen tant de valor perquè són etèries i intangibles, i perquè ens insuflen un aroma infinit i sempitern que envolta la nostra essència. 

Out of Africa parla sobre els elements més capitals de la vida. L'amor entés com un viatge iniciàtic a les profunditats filosòfiques de l'ésser humà, amb les seues benaurances i els seus desenganys, però que atresora tot el nervi poètic de la tendresa, de la senzillesa i de la benignitat. 

Els exteriors, els paisatges, la fotografia, la posada en escena, juntament amb el tema central de John Barry hi són fascinants. Aquest —espectacular—embolcall, enforteix la seua trama i la seua narració, esquitxada d'un romanticisme escultòric, culte, que no cau en cap mena de sensibleria. 

Hi ha altres temes que passegen en aquesta obra, com ara el qüestionament del colonialisme, l'adulteri, les malalties sexuals, la solitud, la introspecció, els matrimonis de conveniència, l'amor passional, la llibertat... No deixa res de costat aquesta pel·lícula la qual, enquadrada a principis del segle XX en Kènia, ens mostra unes belles imatges del cor d'Àfrica amb un final molt emotiu.

OUT OF AFRICA. 1985. Estats Units. Color. 160 Min

Direcció: Sidney Lumet

Intèrprets: Meryl Streep, Robert Redford, Klaus Maria Brandauer, Michael Kitchen, Malick Bowens, Michael Gough, Rachel Kempson, Leslie Phillips, Graham Crowden, Joseph Thiaka, Iman, Stephen Kinyanjui

Guió: Kurt Luedtke. Novela: Karen Blixen

Música: John Barry

Fotografìa: David Watkin

(3) EL DISCRET ENCANT DE LA BURGESIA, de Luis Buñuel (1972)

Objectiu inconcret

Un grup de persones entra a sopar a un restaurant i, alhora, en una habitació contigua, s'està plorant un difunt. Un ambaixador dispara a un gosset de joguet. Un bisbe, que es vol acostar als capellans obrers, s'ofereix com a jardiner a casa d'uns burgesos. Una dona s'horroritza per un violoncel, com si fos un element monstruós. Un tinent explica somnis sobre una infància traumàtica i éssers estimats morts. 

I així, produint estats de desassossec i pertorbació a l'espectador, se succeeixen diferents episodis d'una manera anàrquica en què el director aragonés exposa les constants de la seua obra; la mort, la hipocresia, les pulsions freudianes, els somnis i l'inconscient. Les seues crítiques directes a uns comportaments establerts i, per tant, subjectes a les convencions socials, es consoliden en personatges extravagants que amaguen molt més del que mostren. El realitzador treu el cap al seu interior i els despulla (magistral l'escena del teatre amb el públic observant els comensals). 

Sense deixar canya dreta, Buñuel, ataca la corrupció, les actituds hipòcrites (la vida en parella), les diferències de classes (el xofer i la ginebra) i les repúbliques bananeres (l'ambaixador). 

Com ja passara a l'obra mestra, El Ángel Exterminador, el nostre destí és com el mite de Sísif i els personatges mai no aconsegueixen culminar el que es proposen (en aquest cas, el sopar). Si ho extrapolem a la vida mateixa, fem mil intents per arribar a un objectiu que al final queden en res. Tornem una altra vegada a espentar la pedra cap al cim, però romanem a la superfície. No obstant això, el punt important —la cosa profunda— sempre queda en segon pla (com en els eixordadors sorolls del film). 

Tota la narrativa de la pel·lícula està condensada en somnis dins de somnis i, encara que amb alguns alts i baixos, podem afirmar que estem davant d'una obra complexa, caòtica, absurda i surreal amb aspectes força interessants .

LE CHARME DISCRET DE LA BOURGEOISIE. 1972. França. Color. 100 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Fernando Rey, Paul Frankeur, Delphine Seyrig, Bulle Ogier, Stéphane Audran, Jean-Pierre Cassel, Julien Bertheau, Milena Vukotic, Claude Piéplu, Michel Piccoli, Muni

Guió:  Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière
Fotografia: Edmond Richard
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest enllaç)