(3) EL TIMBAL DE LLAUNA, de Volker Schlöndorff (1979)

La rebel·lia interior

El timbal  de llauna descriu els períodes de guerres i entre guerres de l'Alemanya contemporània a través dels ulls d'Oskar, un xiquet afectat d'una discapacitat psíquica, que es rebel·la a acceptar una vida de patiment en un context social convuls. 

Inconformista davant el comportament hipòcrita de l'edat adulta, en el seu tercer aniversari, cau (voluntàriament) del soterrani de sa casa i, com a mecanisme de defensa, decideix no créixer. Tal com li va prometre sa mare, rep com a regal d'aniversari un petit tambor; objecte simbòlic i preponderant que actuarà com a metàfora d'un temps d'indefensió i abandonament. 

Dins de la situació polític-social descrita cohabiten assumptes familiars (el triangle, oncle-mare-pare) que conformen la personalitat reticent d'Oskar als estàndards imposats per la societat. Sa mare, amb emocions amagades, porta una motxilla plena de culpes i d'inseguretats (embaràs) que la conduiran al seu enfonsament vital. 

A més, en aquest entorn, l'ascens del nazisme és imminent i en un dels primers actes de la II Guerra Mundial —l'assalt a l'oficina de correus polonesa de Dunrig—, morirà Jan Bronski, el seu veritable pare. A partir d'ací, fins a l'arribada dels russos, desfilen un bon grapat d'aspectes històrics com l'evolució, desenvolupament i procedir de la ideologia nazi; la persecució de jueus (el comerciant Markus), la implantació de la puresa racial (Albert provarà de la seua pròpia medicina quan la Gestapo requereix l'internat d'Oskar en una clínica). A això hem d'afegir elements personals del protagonista, és a dir: el seu despertar sexual amb Maria, la seua bonica relació amb els nans circenses, l'explotació de la seua habilitat per trencar el vidre amb la veu, el seu amor incondicional per Roswitha, el plor per la seua pèrdua... 

Volker Schlöndorff aconsegueix un film absolutament didàctic, emocional, asfixiant, grotesc, extravagant, amb elements surrealistes: el tambor, els peixos, les monges... Tot aquest còctel conceptual ens encamina cap a un llenguatge cinematogràfic complex i interessant, amb multitud de matisos a analitzar que impacten en el cervell de l'espectador.

 

DIE BLECHTROMMEL. 1973. RFA. Color. 142 Min. 

Direcció: Volker Schlöndorff

Intèrprets: David Bennent, Mario Adorf, Angela Winkler, Daniel Olbrychski, Charles Aznavour, Andrea Ferréol, Heinz Bennent, Otto Sander

Guió: Jean-Claude Carrière, Franz Seitz, Volker Schlöndorff (Novela: Günter Grass)

Música: Maurice Jarre

Fotografia: Igor Luther

(3) XACAL, de Fred Zinnemann (1973)

Matar a De Gaulle

Contextualizada en la França dels anys seixanta durant l'època del terrorisme de l'organització clandestina OAS (contraris a la independència a Algèria), aquest didàctic punt de partida dóna peu a conformar un suggestiu film d'intriga. La seua trama va agafant forma —fins a atrapar totalment a l'espectador— a través d'imatges realistes i d'un guió perfectament estudiat. 

Tot i la fredor que demostra Xacal, l'assassí a sou, qualsevol observador subjectiu patiria una dicotomia amb el seu comportament. D'una banda, desaprovaria els seus mitjans, però, de l'altra, admiraria la seua destresa a l'hora de manipular els esdeveniments per sortir airós en els moments més complicats. 

La tensió que desprén, la fredor en la minuciositat dels preparatius del protagonista, i, especialment, la intervenció del comissari Claude Lebel, interpretat per un magnífic Michael Londsale que actua com a contrapunt a l'experiència i intel·ligència de Xacal —els inspectors i ministres són mers comparses i, encara que a la fi es pengen les medalles, queden supeditats a la perícia del comissari a la investigació— té com a resultat un interessant, instructiu i entretingut treball (tot i que l'última caracterització del personatge cante una mica, amb la seua aparença de vell mutilat de la guerra). Un brillant exercici d'un cinema per revisitar.

 

THE DAY OF THE JACKAL. 1973. Estats Units. Color. 141 Min. 

Direcció: Fred Zinnemann

Intèrpretes: Edward Fox, Michael Lonsdale, Derek Jacobi, Alan Badel, Cyril Cusack, Eric Porter, Donald Sinden, Delphine Seyrig, Timothy West, Ronald Pickup, Maurice Denham

Guió: Kenneth Ross (Novela: Frederick Forsyth)

Música: George Delerue

Fotografia: Jean Tournier

(3) DIA DE PLUJA A NOVA YORK, de Woody Allen (2019)

Tot en un dia

Un passeig per un dia plujós novaiorquès al costat d'una jove parella d'estudiants universitaris. Ella, il·lusionada amb l'entrevista que li ha de fer a un director de culte. Ell, almenys, visitarà la seua ciutat que està allunyada de la seua actual residència. Encontres i desacords van modelant una divertida i profunda comèdia que reflexiona sobre els primigenis projectes de vida i sobre allò que s'oculta darrere de cada persona. El film mostra, a més, una realitat tangible com és la desorientació en què ens trobem al principi i durant la nostra existència (ja podem ser tant joves principiants com intel·lectuals madurs). Tot això, es conforma a través d'una refinada comèdia romàntica —fantàstica la posada en escena, la música, els seus diàlegs i la fotografia de Vittorio Storaro—, allunyada de les idioteses de Hollywood, d'un octogenari i pletòric Woody Allen.

.  

A RAINY DAY IN NEW YORK. 2019. Estats Units. Color. 92 Min. 

Direcció: Woody Allen

Intèrpretes: Timothée Chalamet, Elle Fanning, Selena Gomez, Jude Law, Diego Luna, Liev Schreiber, Annaleigh Ashford, Rebecca Hall, Cherry Jones, Will Rogers

Guió: Woody Allen

Fotografia: Vittorio Storaro

(2) LUCKY STAR, de Frank Borzage (1929)

 

Il·luminació de sentiments

Frank Borzage proposa un triangle d'amor on rellisca amb els seus apunts excessivament propers al maniqueisme, aspectes que li resten versemblança a un relat ensucrat en excés. No obstant, el film conté moments brillants pel que fa a la interpretació, ambientació (magnífica l'escenografia il·luminada) i la tensió psicològica dels personatges. Un film menor de l'època silent que es deixa veure amb satisfacció.

LUCKY STAR. 1929. Estats Units. Blanc i Negre. 90 Min. 

Direcció: Frank Borgaze

Intèrprets: Janet Gaynor, Charles Farrell, Guinn 'Big Boy' Williams, Paul Fix, Hedwiga Reicher, Gloria Grey, Hector Sarno

Guió: Sonya Levien (Historia: Tristram Tupper)

Fotografia: Chester A. Lyons, William Cooper Smith

(2) ENDEVINA QUI VE A SOPAR, de Stanley Kramer (1967)

La injustícia racial i la doble moral

Tenint en compte que els matrimonis interracials estaven prohibits en disset estats en l'època que es va rodar la pel·lícula, podem dir que aquest film de Stanley Kramer té un valor afegit. I és que, al marge de la seua qualitat artística, el seu llançament va ser un compromís social envers els drets socials dels ciutadans americans. 

Un mèrit destacable de la història plantejada és que el director no es limita únicament a exposar el problema de la segregació racial a la societat americana, sinó que reflexiona sobre la doble moral d'aquesta (els pares de Joey Drayton, liberals i laics, troben en conèixer a John Prentice una sèrie de contradiccions en les seues idees establertes que creien tenir clares). 

Confluències d'opinions entre els pares de tots dos, el reverend (que actua com a contrapunt donant una visió sensata i, aquest cop sí, liberal del problema sorgit), la criada (que renega de la seua raça i adopta els cànons de la supremacia blanca) fins a arribar a l'emotiu (i una mica sensibler) discurs final del pare d'ella. 

Per la resta, el film mostra una escenografia molt teatral (les transparències canten una mica) amb interessants diàlegs on els personatges mostren les seues pors, expectatives i emocions. Estimable film, barreja de drama, comèdia i denúncia social que, malgrat les seues llacunes, suposa un exercici digne de tolerància.

GUESS WHO'S COMING TO DINNER. 1967. Estats Units. Color. 108 Min. 

Direcció: Stanley Kramer

Intèrpretes: Spencer Tracy, Sidney Poitier, Katharine Hepburn, Katharine Houghton, Cecil Kellaway, Beah Richards

Guió: William Rose

Música: Frank de Vol
Fotografia: Sam Leavitt

(2) DURANTE LA TORMENTA, de Oriol Paulo (2018)

  Agònic viatge en el temps

Sempre m'han atret les històries sobre els viatges en el temps. Des d'aquest punt de vista —un cop llegida la sinopsi— aquesta pel·lícula ja tenia un plus de motivació per a mi. Així doncs, en els primers instants, el film no em va decebre en absolut. La veia com un relat molt intel·ligent, amb aquestes dues cares davant el televisor en dos temps —que no espais-diferents— donant-li un halo de suggestió molt interessant. Cal destacar que la narrativa respecta les línies del temps i que els gestos de complicitat a Robert Zemeckis a "Retorn al Futur" o a Alejandro Amenábar en "Abre los ojos" són més que evidents.
Ara bé, estava clar que al guió calia dotar-lo d'un contingut proper a thriller i la intriga. No és que en aquest aspecte el realitzador embaste una trama fallida però sí que podríem afirmar que entre tanta anada i vinguda l'obra es desinfla una mica. No obstant això, cal reconèixer que, amb els seus 130 minuts de metratge, és un treball digne i que manté en tot moment desperta l'atenció i la tensió emocional de l'espectador.

DURANTE LA TORMENTA. 2018. Espanya. Color. 128 Min. 

Direcció: Oriol Paulo

Intèrprets: Adriana Ugarte, Chino Darín, Álvaro Morte, Javier Gutiérrez, Miquel Fernández, Nora Navas, Clara Segura, Julio Bohigas-Couto, Mima Riera, Francesc Orella

Guió: Oriol Paulo, Lara Sendim

Música: Fernando Velazquez
Fotografia: Xavi Giménez

(3) THE NAVIGATORS de Ken Loach (2001)

  Abans persones que no pas treballadors

Ambientada en 1995, amb John Major al capdavant deL govern, Ken Loach denuncia en aquest film les polítiques neoliberals aplicades al Regne Unit que van donar com a resultat l'alienació de la classe treballadora. Taurons capitalistes —dins d'un procés de privatització dels ferrocarrils britànics per adjudicar-lo a diferents empreses privades— que l'únic que buscaven era el rèdit empresarial a costa de la suor i la retallada dels drets dels obrers, sent capaços, fins i tot, d'aplicar cruelment dicotomies sense matisos, sense atendre a raons i menyspreant els pactes amb els sindicats. És colpidor veure la impotència de l'interlocutor laboral —el qual vol actuar correctament d'acord amb la legislació laboral, pactant i consensuant amb els empleats— davant les exigències de l'empresari (quan li ofereixen la dimissió si no fa el que la companyia li requereix, això és: desdir-se dels pactes prèviament establerts).
En la pel·lícula també es mostren intel·ligents tocs d'humor que li donen un aire positiu i que, al mateix temps, contrasten amb la situació dramàtica que travessen els obrers amb les seues famílies. No obstant, el director britànic va més enllà de les relacions laborals i planteja qüestions morals sobre el nostre comportament com a treballadors. El final —duríssim— dona bon compte d'això.

THE NAVIGATORS. 2001. Regne Unit. Color. 93 Min. 

Direcció: Kean Loach

Intèrprets: Dean Andrews, Tom Craig, Joe Duttine, Steve Huison, Venn Tracey, Sean Glenn, Andy Swallow, Charlie Brown, Juliet Bates, John Aston, Graham Heptinstall, Angela Saville

Guió: Rob Dawber

Música: George Fenton
Fotografia: Mike Eley, Barry Ackroyd

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

(3) CAPTAIN FANTASTIC, de Matt Ross (2016)

 Un altre món és possible

Estem acostumats a una manera de vida determinada. Com aneguets que segueixen les petjades dels seus progenitors, tenim la tendència de reproduir tot allò al que hem sigut ensinistrats. Així, conductes, accions, comportaments i pensaments són fruit de l'educació que hem rebut tant del nostre ambient extern com intern. Ara bé, ¿qui ens diu que aquest conjunt de coneixements, idees, tradicions i costums són els més adequats? 
Captain Fantastic posa en dubte tota aquesta tirallonga de dogmatismes a través del modus vivendi d'una família, allunyada de l'urbs, que viu d'acord amb la naturalesa i que practica una escola alternativa al sistema educatiu imperant. A causa de la mort de la mare, han d'acudir a la ciutat i és ací quan comença l'eclosió i xoc de cultures.
És cert que la pel·lícula mostra una manera peculiar d'ensenyar. En aquest cas, el pare realitza unes pràctiques molt estrictes, properes a l'entrenament militar (tocant totes les disciplines: des de la física quàntica fins a l'esport de risc). Potser una altra idea més allunyada del que castrense hagués donat peu a un altre de punt de vista final més objectiu. Però centrant-nos en el que el film ens ofereix, crec que el realitzador posa sobre la taula totes aquelles contradiccions que emanen en cadascuna de les accions de l'ésser humà.
D'una banda, es deixa en evidència —clara i contundent denúncia per part de l'obra-—al sistema educatiu (en aquest cas al nord-americà, però per extensió, a la gran majoria de països occidentalitzats). Això es pot observar en l'escena, absolutament realista, sobre la carta de drets quan els xiquets d'un ensenyament i d'un altre en són preguntats. D'altra banda, però, s'endevina una clara manca de socialització per part dels infants i adolescents.
La cinta és molt valenta en el sentit que qüestiona els principis del capitalisme i fomenta altres formes de pensar, viure i experimentar. Funciona molt bé com a comèdia, drama i entreteniment, però, rellisca una mica en abraçar alguns convencionalismes del telefilm de sobretaula: hippies de disseny, sogre furiós, tots són perfectes... Així i tot, aquest treball segueix sent molt recomanable pels seus aspectes didàctics i per la seua invitació a la reflexió.  

CAPTAIN FANTASTIC. 2016. Estats Units. Color. 118 Min. 

Direcció: Matt Ross

Intèrprets: Viggo Mortensen, George MacKay, Samantha Isler, Annalise Basso, Nicholas Hamilton, Shree Crooks, Charlie Shotwell, Kathryn Hahn, Trin Miller

Guió: Matt Ross

Música: Alex Somers
Fotografia: Stéphan Fontaine

(4) EL COCHECITO, de Marco Ferreri (1962)

 

Oldie rider

Dins d'aquesta comèdia negra —basada en el relat del també guionista Rafael Azcona— es mostra una formidable radiografia de la societat espanyola dels anys seixanta. Augusto viu a la casa del seu fill, junt amb la seua gendre i la seua néta (tot sent el passant, així mateix, el promès d'aquesta última). A més, al pis l'utilitzen com a oficina de treball (el seu fill és procurador). Un temps, en definitiva, on l'economia domèstica no permetia fer gaire ostentació.
A partir d'ací, en l'obra es plantegen qüestions com ara el modus vivendi i l'oci a la jubilació: l'aïllament, la solitud i la recerca de la independència en la senectut. Així les coses, es passa d'una època on es té ocupat la majoria del temps a una situació en la qual una gran part d'aquest segment de població pot experimentar la sensació de sentir-se buit. En aquell període les institucions tampoc estaven molt atentes a la cura de les persones amb discapacitat, és per això que la invenció de "El cochecito" suposava una mena d'escapament i alliberament per a aquest col·lectiu, encara que també per al nostre protagonista que evita, siga com siga, sentir-se rebutjat pels seus amics.
Augusto, viu obcecat en la consecució del cotxet per guanyar la seua llibertat i per sortir amb els amics amb el carro motoritzat. Davant l'oposició de la seua família, els quals argüeixen que les seues cames estaven en perfecte estat, comença a simular malalties imaginàries.
Ferreri al costat de la bona feina de Pepe Isbert, mostra situacions còmiques hilarants i la picardia es converteix en el tema estrella del film (com el venedor i el mateix August).
El venedor al senyor Anselmo: "¿Que se la anquilosan las piernas?, ¡mejor!, si en el año 2000 nadie va a utilizarlas, salvo los futbolistas, naturalmente; pero los demás, todos en coche". Augusto a la seua néta: "Además, para qué quieres aprender francés si tienes novio formal: ¡casarte, es lo que debes hacer!"
El film està ple de diàlegs i frases genials. Aquesta estranya i suggerent combinació de comèdia junt uns enginyosos tints negres li donen al film un punt psicodèlic molt atraient, tal com mostra el magistral primer pla de Pepe Isbert quan observa com s'emporta l'ambulància a la seua família després d'enverinar-la: la culpa se li dibuixa a la cara, portant-nos a preguntar com ha pogut el protagonista arribar a cometre tal atrocitat, una persona amb un bon caràcter i que moltes vegades apareix com a mediador per solucionar conflictes i discussions.
La frase final que li etziba als guàrdies civils és per guardar-la en els annals de cinema. Una autèntica joia.

EL COCHECITO. 1960. Espanya. Blanc i Negre. 85 Min. 

Direcció: Marco Ferreri

Intèrprets: José Isbert, Pedro Porcel, María Luisa Ponte, José Luís Lopez Vazquez, Antonio Riquelme, Chus Lampreave, Antonio Gavilán

Guió: Rafael Azcona y Marco Ferreri

Música:Miguel Asins Arbó
Fotografia: Juan Julio Baena