(3) EL HOYO, de Galder Gaztelu-Urrutia (2019)

Món desigual

Una sèrie d'extravagants fets se succeeixen en una espècie de cruel i asfixiant bogeria confinada. Estem veient El Hoyo, on ens esperen noranta minuts de frenètic desassossec. Tot el que esdevé en les imatges té un punt d'estrafolari i estrambòtic: el comportament dels personatges és inusitat i estrany, de la mateixa manera que la fisonomia del film en si, d'aquesta manera el deliri mental, el canibalisme, la indiferència, la maldat i l'escatologia deambulen per cada seqüència i per cada cavitat circular. 
Com a espectadors podem observar l'arquitectura del film com a tal: un digne entreteniment que ens porta a un estat d'intranquil·litat resolt en una sort de distopia, els valors fonamentals de la qual són l'opressió i el sofriment. Ara bé, aquesta xocant i impactant història va molt més enllà. Això s'evidencia en el seu atraient simbolisme traduït en un metafòric dibuix de les desigualtats socials —com són la deficient redistribució de la riquesa i la insensibilitat— les quals porten al benestar de la minoria i al martiri de la majoria. 
Es mostra clarament, també, una bona repassada a tots els valors pertanyents al neoliberalisme on no es deixa canya dreta (governants, burocràcia, administració…), fent pujant els colors a cadascun dels comportaments moralment nefastos del capitalisme feroç. I, finalment, la subversió, la rebel·lió i la revolució (el descens de la plataforma), actuen com a contrapés per a acabar amb un sistema opressor imperant.
A part d'aquests dards subrepticis, la condició humana queda també en entredit: ¿Com actuem en els moments de màxima desesperació? ¿Som egoistes per naturalesa? ¿Tot queda supeditat a l'instint de supervivència? Hauríem de prendre un temps assossegat per respondre a aquestes preguntes. Encara que, malgrat això, l'escletxa d'esperança apareix amb l'actuació de la funcionària i el seu afany per racionalitzar el menjar per compartir i, tal com s'ha apuntat, amb la revolució final i el seu intent del benestar comú.
D'aquesta obra podem quedar-nos amb el que passa, amb allò que s'oculta per tal d’interpretar-ho o amb les dues coses. Això ja suposa un gran mèrit, perquè malgrat les seues llacunes de guió (alguns aspectes no s'acaben ni d'explicar ni de transmetre de manera adequada), aquesta òpera prima és un film suggerent on subjau un missatge contestatari que convida a la reflexió.

EL HOYO. 2019. Espanya. Color. 94 Min. 

Direcció: Galder Gaztelu-Urrutia

Intèrprets: Ivan Massagué, Zorion Eguileor, Antonia San Juan, Emilio Buale, Alexandra Masangkay, Eric Goode, Algis Arlauskas, Miriam Martín, Óscar Oliver 

Guió: David Desola, Pedro Rivero

Música: Aránzazu Calleja
Fotografia: Jon D. Dominguez

(2) LES VERGES SUÏCIDES, de Sofia Coppola (1999)

Control parental

Hi ha en aquest film una clara al·lusió a un dels elements més comuns de la condició humana com és la seua complexitat. D'aquesta manera, ens diu alguna cosa així com que per molt que escrutem experimentalment als altres, mai no podem saber què és el que realment s'amaga a l'interior de cada persona. M'estic referint a una complexitat tenyida de contradicció. En el cas de les cinc germanes de la nostra història l'espectador intenta buscar una explicació racional al comportament de les protagonistes. No obstant això, si bé és veritat que totes viuen sota un univers opressiu i repressor a causa d'una mare severa, fanàtic-religiosa i controladora, segurament altres persones hagueren actuat de diferent manera i no hagueren arribat al suïcidi. 
La pel·lícula està ambientada en els anys setanta en la societat nord-americana on s'extreuen clixés i estereotips d'aquest context determinat, a saber: famílies de classe mitjana amb uns objectius de vida ja establerts, una fal·locràcia regnant, la figura del mascle i les guapetes, una adolescència teixida d'una fatxenderia allunyada d'altres valors més propers a la igualtat...
La cinta, molt ben rodada, se sosté pel seu bon ritme i per una factura tècnica de qualitat. D'altra banda, caldria destacar la seua denúncia sobre la perillositat de coartar i restringir la llibertat de la nostra descendència, però, a mi em dóna la sensació que la cinta li falta profunditat tant en la història com en la psicologia dels personatges.

.
THE VIRGIN SUICIDES. 1999. USA. Color. 97 Min.

Direcció: Sofia Coppola
Intèrprets: Isuzu Yamada, Yôko Umemura, Benkei Shiganoya, Eitarô Shindô, Taizô Fukami, Fumio Okura, Namiko Kawajima, Reiko Aoi

Guió: Sofia Coppola (Novela: Jeffrey Eugenides)
Música: Brian Reitzell
Fotografia: Corine Day

(4) LES GERMANES DE GION, de Kenzi Mizoguchi (1936)

 

 Crítica al poder masculí

Tot i estar rodada als anys trenta estem davant d'una història vigent i universal com és l'explotació i cosificació de la dona. Mizoguchi mostra una societat patriarcal i masclista (en Contes de la lluna pàl·lida d'agost ja feia referències a aquesta vilesa masculina) il·lustrat en el senyor Furusawa qui —obligat a tancar el seu negoci de mobles i arruïnat—, és capaç d'abandonar a la seua família i fills xicotets per trobar refugi en el "districte del plaer" a l'aixopluc de les geishes i la beguda.
És molt substanciós el plantejament de les dues germanes geishas en considerar dos punts de vista diametralment oposats. D'una banda, Umekichi, conservadora, abnegada, submissa i amb una òptica conformista de la vida, opta per fer-li el joc al poder (el gènere masculí) considerant que és l'única manera de sortir il·lesa d'una atmosfera tan negativa. A l'altre extrem Omocha, rebel, revolucionària i inconformista, pensa que davant d'una situació tan abusiva el millor és prendre avantatge i aprofitar-se al màxim de l'element alienador i explotador que és l'home (el seu enemic perenne).
Per sobre de tot queda patent una crítica ferotge a una societat perversa que al llarg de la història s'ha caracteritzat per usar, beneficiar i esprémer als més vulnerables. En aquest cas les dues germanes, tot i que amb un sistema de creences diferent, donen una lliçó de suport mutu i solidaritat perquè totes dues són víctimes d'un món inacceptable i injust. Tal com comenta Omocha en la magistral última escena amb el zoom aproximant-se a ella postrada al llit: «Per què hem de patir així?, per què hi ha professions com la de Gheisa?, per què el món necessita aquesta professió? És tan injust. Tant de bo no existira!» 
Segons el mateix director aquesta va ser la seua primera gran pel·lícula (anteriorment es va dedicar a realitzar adaptacions de Tostói o versions de l'expressionisme alemany). I és que en realitat, amb aquesta "òpera prima" Mizoguchi va realitzar un interessant relat de denúncia replet de bells plans. Imprescindible.

GION NO SHIMAI. 1936. Japó. Color. 67 Min.

Direcció: Kenzi Mizoguchi
Intèrpretes: Isuzu Yamada, Yôko Umemura, Benkei Shiganoya, Eitarô Shindô, Taizô Fukami, Fumio Okura, Namiko Kawajima, Reiko Aoi

Guió: Kenji Mizoguchi, Yoshikata Yoda (Novela: Aleksandr Kuprin)
Fotografía: Minoru Miki

Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):

Contes de la Lluna Pàlida d'Agost (1953), Els Amants Crucificats (1954), El Carrer de la Vergonya (1956)

(1) DESESPERACIÓ, de Rainer Werner Fassbinder (1978)

 

 Dissociació entre el film i l'espectador

Film errat de Fassbinder, un estudi de l'evasió individual davant del món i l'existència. El problema és que tota aquesta dissociació que el director tracta de transmetre a través del protagoniste ho aconsegueix també amb l'interés de l'espectador, almenys en el meu cas. Cal valorar el que el director alemany ha volgut fer arribar, però, és molt difícil de plasmar-ho en la pantalla. Avorrida i sense connexió.

DESPAIR. 1978. RFA. Color. 119 Min.

Direcció: Rainer Werner Fassbinder
Intèrprets: Dirk Bogarde, Andréa Ferréol, Klaus Löwitsch, Volker Spengler, Peter Kern

Guió: Tom Stoppard (Novela: Vladimir Nabokov)
Música: Peer Raben
Fotografia: Michael Ballhaus

(1) LA INFLUENCIA, de Denis Rovira Van Boekholt (2019)

 Massa soroll per no res

Realitzada a base de retalls de pel·lícules clàssiques i contemporànies del cinema fantàstic i amb un pols narratiu que evoluciona a espentes i redolons, "La influencia" és un film absolutament fallit. El seu guió intenta mostrar una història de profundes empremtes psicològiques i, mitjançant el fet sobrenatural, saciar la set de venjança d'una despitada mare amb dots de bruixeria. No obstant això, només són bones intencions que ensopeguen davant d'una història que no aconsegueix transmetre credibilitat (tampoc les seues interpretacions). A més, els seus colps d'efectes constants al costat de pujades de volum d'una banda sonora ad hoc, no fan més que maquillar una obra mancada de profunditat i plena de focs d'artifici.

LA INFLUENCIA. 2019. Esp. Color. 99 Min.

Direcció: Denis Rovira Van Boekholt
Intèrprets: Manuela Vellés, Maggie Civantos, Alain Hernández, Emma Suárez, Claudia Placer, Mariana Cordero, Ramón Esquinas, Bianca Kovacs, David Luque, Daniela Rubio

Guió: Denis Rovira , Michel Gaztambide, Daniel Rissech (Novela: Ramsey Campbell)
Música: Arnau Bataller
Fotografia: Isaac Vila

(3) JO TONYA, de Craig Gillespie (2017)

Mala mare

Com a éssers humans estem condicionats a una genètica i un ambient determinat. A partir de tots dos fenòmens es posa en marxa una atzarosa barreja que ens dibuixa un paisatge vital amb el qual hem de lluitar.
La història de Tonya ve delimitada a través d'una vigilància i dominància constant per part d'una mare controladora (ambient) i per les seues condicions innates per al patinatge artístic (genètica). Durant aquest temps va haver de combatre contra el maltractament psicològic i físic de la seua progenitora i contra la relació tempestuosa que va mantenir amb la seua parella (violència domèstica). El resultat va ser una vida de sacrifici constant: entrenar durant vuit hores al dia renunciant, per a això, a la seua formació acadèmica.
Aquest biopic presenta una interessant qüestió retòrica: ¿es vulneren, per part dels pares, els drets d'alguns xiquets i xiquetes que tenen una gran potencialitat en qualsevol disciplina esportiva? Si furguem al llarg de la història podem trobar casos que responen afirmativament a la pregunta, en tot cas, Tonya, va ser una víctima de les circumstàncies, una dona que va ser maltractada per la vida. La seua mare i, en gran manera, el seu pare, van ser els seus autèntics botxins, ja que li van procurar una joventut infeliç a canvi d'un benefici egocèntric i personal.
Les mancances afectives, les seues relacions personals (amb la seua parella i amic d'aquest, tots dos uns autèntics destarifats comportamentals) i, com a conseqüència, la falta d'autoestima i seguretat en si mateixa, van conformar una existència complicada que, afortunadament després, segons els títols de crèdit va saber redreçar.
Destacar, finalment, la intel·ligent utilització en el rodatge del fals documental, la convincent interpretació de Margot Robbie i la fantàstica posada en escena i ambientació acompanyades d'una excel·lent banda sonora (Supertramp, Dire Straits, Fleetwood Mac) que reforcen l'impacte de les imatges.  

I, TONYA. 2017. USA. Color. 121 Min.

Direcció: Craig Gillespie
Intèrprets: Margot Robbie, Sebastian Stan, Allison Janney, Caitlin Carver, Julianne Nicholson, Bojana Novakovic, Mckenna Grace, Paul Walter Hauser, Bobby Cannavale

Guió: Steven Rogers
Música: Peter Nashel
Fotografia: Nicolas Karakatsanis