Crime of the century va posar el llistó molt alt en la carrera d'aquest magnífic grup simfònic que va tenir en els anys 70 la seua dècada -sinó l'única- més reivindicable. Així i tot, la pressió que els podia haver passat factura a causa de l'èxit i la qualitat del seu anterior treball, no els va afectar en absolut. La banda capitanejada per Davies & Hodgon va realitzar una espècie de continuació amb un grapat de superbes cançons. L'obra emprèn el seu recorregut amb la tranquil·la introducció “Easy does it” la qual enllaça amb la dinàmica guitarra de “Sister Moonshine”, dues cançons amb una suggestiva acústica. El rock-blues “Ain´t nobody but me” és un gran tema que frega la instrumentació hard, “A Soapbox opera”, bellíssima simfonia que desplega les qualitats compositives de Roger Hodgson, deixa l'oient en una espècie d'estat hipnòtic. En l'equador del disc trobem l'obra mestra “Another's man woman” amb un Rick totalment inspirat en la seua execució pianística i amb una magnífica part instrumental com a punt culminant del tema. “Lady” i “Poor boy” -a base de ritmes de teclat i cor- acrediten el seu característic segell. Una de les meues preferides és “Just a normal day”, sobretot per la sensibilitat que desprèn la seua melodia i pel joc vocal entre el tàndem de compositors. “The meaning”, la seua cançó mes arriscada, té una gran qualitat amb incursions jazzístiques (sempre persistent la fonamental aportació de Helliwell en els instruments de vent). La mítica “Two of us”, que tanca tots els seus concerts suposa un admirable epíleg per a aquest recomanable àlbum. Per finalitzar, ressaltar la seua enginyosa i mordaç portada en què podem veure el seu saxofonista descansant plàcidament en una gandula -ombrel·la i còctel inclòs- junt a un paisatge totalment desolador (mai no una escenificació serà tan sempiterna com aquesta).
Si hi ha un grup a l'actualitat que deteste són els britànics Keane. Tant les seues cançons mel·líflues com les seues melodies apegaloses del seu horrorós Hopes and Fears (04) sempre m'han produït una espècie d'aversió que em condueix cap a la desconnexió de qualsevol reproductor que comence a emanar les seues notes musicals. M'irritava quan, en aquell moment, la premsa especialitzada començava a comparar-los amb la banda de Chris Martin. No entenia com a un grup que havia sigut capaç de gestar obres tan interessants com Parachutes (00) o, en menor grau, A rush of blood to the head (02), ambdues -sobretot la primera- d'una extraordinària puresa i amb certes reminiscències del "sinfonisme setenter", se'ls podia comparar amb semblant badoqueria. No obstant, desgraciadament, el quartet s'ha esforçat a donar la raó als qui pregonaven dita analogia. Si X&Y (05) ja va suposar un vertader salt arrere en la seua discografia amb el seu afany de crear música d'estadi a base de formules arxiconegudes, aquest Viva la vida or death and all his friends és un autèntic descens als inferns. Cançons facilones, singles fets a mesura per als 40 principales com la penosa “Viva la vida”, embafoses beneiteries com “Lovers in Japan”, peces de sabor prefabricat com “Violet hill” i tonades ximples i assequibles per al gran públic com “Death and all his friends” fan que es complisca el desencant que s'endevinava en el seu anterior treball. Alguns encerts com “Yes” amb el seu aire oriental que recorda a “Daylight” de A rush of blood to the head, només fan que maquillar el resultat d'aquesta obra. Espere que el talent de Chris Martín reflote en les seues pròximes entregues, perquè un altre fiasco com aquest m'obligarà a dimitir com a seguidor.
La cantautora novaiorquesa Jaime Seerman ha realitzat un superb treball, al meu parer un dels discs de l'any. El seu estil folk -hereu del millor Dylan o Young- és transportat al seu terreny personal a través de la seua càlida guitarra, la seua suggeridora veu i les seues cadencioses melodies. Aquest disc introspectiu empolvora llàgrimes d'optimisme amb una col·lecció de belles cançons que té el seu màxim exponent en temes com el single “Gray or blue”, les delicioses “Blue skies” i “Sycamore down”, la sorprenent pinzellada swing-jazzy “Hard to say”, l'encisadora taral·la de “Green sea blue” i els deu minuts de “You'd rather run” que ens recorden a alguns passatges del Blonde on Blonde de Dylan . Per a coronar el disc Jay May ens brinda dos autèntics himnes guarnits d'una prodigiosa melodia: “III willed person” i “You are the only one”, una i una altra, per a quedar-se amb els ulls clucs i somiar.
Crime of the century va posar el llistó molt alt en la carrera d'aquest magnífic grup simfònic que va tenir en els anys 70 la seua dècada -sinó l'única- més reivindicable. Així i tot, la pressió que els podia haver passat factura a causa de l'èxit i la qualitat del seu anterior treball, no els va afectar en absolut. La banda capitanejada per Davies & Hodgon va realitzar una espècie de continuació amb un grapat de superbes cançons.
