(4) UMBERTO D., de Vittorio de Sica (1952)

Desesperació vital

Una manifestació de persones jubilades exigint un augment en les seues pensions pels carrers de Roma. Aquesta és la primera imatge, absolutament impactant, de la història d'Umberto Domenico; empleat del govern retirat que tot i haver passat tota la vida treballant com a funcionari es troba en la seua senectut sense recursos i sense poder atendre gairebé a les seues necessitats bàsiques.
Vittorio de Sica retrata aquest context social desolador a la Itàlia de la postguerra; éssers desprotegits i marginals, víctimes d'un entorn estatal que desatén als seus ciutadans (plantejament totalment vigent en l'actualitat).
Les seqüències són realment dures amb una música tensa que reforça la cruesa del drama. L'angoixa interna del protagonista està perfectament plasmada en els gestos del personatge i en els suggestius posats (els seus intents per demanar almoina o de suïcidar-se). Cada fotograma traspua quotidianitat, premissa bàsica en els cànons del neorealisme, perquè d'això es tractava en aquesta innovadora forma de fer cinema; mostrar les coses per comprometre’s socialment a través del setè art.  

UMBERTO D . 1952. Itàlia. Blanc i Negre. 100 Min.

Direcció: Vittorio de Sica
Intèrprets: Carlo Battisti, Maria Pia Casilio, Lina Gennari, Memmo Carotenuto, Alberto Albani Barbieri

Guió: Cesare Zavattini, Vittorio de Sica
Música: Alessandro Cicognini

Fotografia: G.R. Aldo

(3) UNA HISTÒRIA IMMORTAL, d'Orson Welles (1968)

L'ambició pel poder total

L'afany de poder portat fins al paroxisme a través de la personalitat ruda, i esquerpa del Sr. Clay es barreja amb els desitjos de venjança del seu secretari Levinsky i de Virgine, filla de l'home que va arruïnar i es va suïcidar per culpa seua. La pel·lícula planteja algunes preguntes morals: ¿Tenim tots un preu?, ¿podem evitar la desgràcia i la tristesa acumulant riqueses?
La paranoia per ser una espècie de déu per part del comerciant es tradueix, no només en el fet de posseir abundant capital, sinó també en el desig per controlar la vida dels altres i convertir la fantasia en realitat: "...creieu fer-ho perquè voleu, però no, ho feu perquè jo ho dic". La seua aspra personalitat no fa més que amagar un ésser amargat i insatisfet a la vida.
Welles, a partir del relat curt de l'escriptora danesa Karen Blixen ("Memòries d'Àfrica", "El festí de Babette”), plasma una interessant i profunda obra amb una realització dotada d'una excel·lent ambientació, magnífiques interpretacions (el mateix OrsonWelles, Jean Moreau i Roger Coggio) i una estupenda utilització del color (la primera vegada que va experimentar amb ell). La música d'Erik Satie tenyeix de nostàlgia cada fotograma d'aquest estrany —amb la seua atmosfera pessimista— i fascinant film.  

THE IMMORTAL STORY . 1968. França. Color.

Direcció: Orson Welles
Intèrprets:Orson Welles, Jeanne Moreau, Roger Coggio, Norman Eshley, Fernando Rey

Guió: Orson Welles, Louise de Vilmorin (Novela: Karen Blixen)
Música: Música d'Erik Satie

Fotografía: Willy Kurant