Després de l'extraordinari I am a bird now (millor disc per a Rockmetratge 2005), Antony Hegarty continua amb els seus màgics registres malenconiosos i emocionals carregats, això sí, de més experimentació progressiva. El resultat està lluny del seu anterior treball però conté temes estimables com la cançó que obri el disc “Her eyes are underneath the ground”, un nostàlgic tema, tan bell com la veu i el piano que l'acompanya, la jovial “Kiss my name” o la bella melodia “Epilepsy is dàncing”. Els veterans U2 han realitzat un disc -un poc procliu a l'experiment musicocultural- amb massa alts i baixos i sense consistència. No obstant es poden trobar bons moments en cançons com l'homònima “No line on the horizon”, l'evocadora “Unknown caller”, la rockera “Stand up comedy” o la introspectiva “Withe as snow”.
(2) Antony & The Johnsons"The Crying Light" [2009]Valoració:1,82 (2) U2"No Line On The Horizon"[2009]Valoració: 1,64
Interessant aproximació als orígens de la música contemporània a través de la història de Leonard Chess, un emigrant polonès que va crear el conegut segell discogràfic -capdavanter del blues- “Chess Records”. Leonard va aconseguir el seu somni, a més d'un elenc d'artistes d'una gran qualitat musical (a causa del seu bon ull a l'hora cercar talents). I és que per la casa Chess van desfilar figures de la importància de Muddy Waters, Little Walter, Howlin' Wolf, Chuck Berry, Etta James… Atés l'entrebanc d'aprofundir en cada un dels artistes, la pel•lícula realitza una succinta pinzellada sobre les bases -que van tenir la seua arrancada als camps surenys de cotó- d'aquest tipus de música i la seua posterior comercialització. Des d'un punt de vista sociocultural el director contempla el negoci de la indústria discogràfica, la rivalitat i l'amistat entre músics, la seua agitada vida, els problemes amb l'alcohol i l'heroïna, la segregació racial… I com a narrador de la història actua el Déu (I am the blues) del blues, Willie Dixon. Creador aquest de gran part dels èxits dels artista esmentats i figura influent entre els emblemàtics del rock (Led Zeppelin, Steve Ray Vaughan, Jeff Beck, Rolling Stones, Eric Clapton…). Gran encert per part de la directora la utilització de la seua veu en off com a fil conductor de l'argument. Cal destacar també anècdotes i curiositats amb referencia a plagis musicals (quan Chuck Berry se n'adona per la ràdio que els Beach Boys els ha copiat les notes d'una cançó seua) o de l'admiració professada cap a aquests músics per icones del rock posteriors a ells (quan apareixen uns jóvens Rolling Stones demostrant la seua total admiració per un Muddy Waters en declivi). Amb relació a açò últim, va ser a Europa on existia una total devoció per aquests músics, així que des d'allí fou on es va reactivar la carrera –de manera pòstuma o no- de cadascú. Beyoncé apareix recreant la figura d'una autodestructiva Etta James i realitza una tan sorprenent com magnífica interpretació. La seua portentosa veu en les gravacions és combinada amb el seu domini absolut de tots els registres dramàtics. La direcció d'actors està molt aconseguida en la que destaca Adrien Brody en el paper de Leonard Chess. Una didàctica història del blues perquè tot el món, sobretot la joventut actual, siga conscient d'on vénen tots eixos meravellosos ritmes i sentiments que trobem en cada acord i nota de les cançons actuals en la música popular. I és que com va dir Willie Dixon: “Vam crear el tipus de música que pot convertir-se en el que siga: Rhythm And Blues, Rock and Roll, Hip Hop. Siga el que siga allò que toques, xicon, estarem allí amb tu.”
CADILLAC RECORDS. 2009. USA. Color Direcció: Darnell Martin Intèrprets: Adrien Brody, Jeffrey Wright, Beyoncé Knowles, Columbus Short, Cedric The Entertainer, Emmanuelle Chriqui, Eamonn Walker, Mos Def, Gabrielle Union Guió: Darnell Martin Fotografía: Anastas Michos Música: Terence Blanchard
Terry's Song és la cançó oculta per antonomàsia. Springsteen va decidir incloure-la a l'àlbum d'una manera subreptícia (per això no apareix en els seus títols de crèdit). Aquest va ser el seu homenatge al seu gran amic Terry Magovern (Bruce ja la va interpretar al seu funeral). El tema és una bellíssima elegia folk amb una lletra que evoca tot el que l'autor sent per la figura d'una persona que l'ha acompanyat durant una gran part de la seua vida, i que, alhora, representa un bell cant nostàlgic a la profunditat de l'amor i l'amistat. Una autèntica obra mestra.
Todo Paracuellos engloba els sis volums que l'autor Carlos Giménez va realitzar entre 1977 i 2003. Estem davant d’una magnífica visió d'una part de la postguerra espanyola enquadrada “en los hogares de la Obra Nacional de Auxilio Social”. Aquesta sèrie d'historietes té com a fil conductor als òrfens que va deixar la guerra civil, la qual passa comptes a la paranoia falangista (amb el malvat instructor Antonio com màxim exponent) i a la repressió que va exercir el franquisme sobre la societat espanyola. La inculcació de l'esperit nacional era el seu objectiu. I les seues víctimes, com sempre, els més febles: els xiquets. Un blanc perfecte per al seu diabòlic pla: Instrumentalitzar la innocència d'uns sers vulnerables i fàcilment manipulables per a insuflar el seu verí dogmàtic (que tant de mal ha fet a tantes generacions de l'estat espanyol i del qual, malauradament, encara queden badalls). Aquestes criatures significaven una fàcil presa per a eixa colla de covards com eren tots els dirigents, components i adlàters del règim franquista. El patiment, la soledat, la fam dels xiquets estan plasmades d'una manera esglaiadora. Però, al contrari, també s'aguaiten els seus somnis (dibuixar còmics), els seus jocs, els seus codis i el seu sentit de l'humor (genial l'episodi de “A Dios rogando…” on es posa de manifest la hipocresia i la doble moral de la classe feixista). Però si he de triar alguna vinyeta em quede quan Cagapoco impregna de merda a l'esperpèntica infermera, sobretot quan un s'imagina a eixe grotesc personatge com a símbol de l'Espanya franquista Segons paraules del mateix Carlos Giménez: “M'agradaria que aquestos relats que es conten en els sis àlbums de la sèrie Paracuellos foren considerats no sols com la història d'uns col·legis rars i perversos, sinó a més, també, com una xicoteta part de la història de la postguerra espanyola. Potser una part no molt important en termes generals, però en termes particulars, per als que ens va tocar viure-la i per als nostres familiars, prou important com per a voler deixar constància d'ella”. Un còmic de lectura imprescindible per a entendre el nostre passat. Què com sé tot això? Porque me lo ha dicho Zampabollos que oyó como se lo contaban a la directora.
Magnífic al·legat a favor de la convivència entre cultures representat a través de la solitària mirada d'un gris professor d'economia d'universitat. El seu protagonista -un magistral Richard Jenkins- superara els seus entrebancs personals gràcies a la trobada accidental amb una parella d'immigrants “il·legals”, provinents de països tan desconeguts per al ciutadà mitjà nord-americà com Síria i Senegal. El seu desencant esdevé en una nova manera de veure i gaudir la vida -expressat metafòricament mitjançant l'instrument tradicional africà yembé-, a causa de, entre altres coses, la bonica amistat que sorgeix amb el jove i alegre Tarek, la qual suposa una reflexió sobre l'absurditat de les barreres establides per la societat entre la diferència d'edat. Entre les moltes lectures del film cal destacar la solidaritat del professor que col·lideix frontalment amb la incomprensió del drama de la immigració en la societat nord-americana. Una deliciosa cinta independent altament recomanable.
THE VISITOR. 2009. USA. Color Direcció: Tom McCarthy Intérprets: Richard Jenkins, Hiam Abbass, Haaz Sleiman, Danai Gurira, Maggie Moore Guió: Tom McCarthy Fotografía: Oliver Bokelberg Música: Jan A.P. Kaczmarek
Consolidats com una les bandes més importants de l'estat espanyol els toledans The Sunday Drivers van presentar el seu últim treball The End of Maiden Trip a la Sala Mirror de València. “(Hola) to see the animals” va ser la cançó que va obrir un repertori nodrit de bones cançons, moltes d'elles concentrades en els seus magnífics Little Heart Attacks i Tiny Telephone. La banda va oferir en la seua hora i mitja de concert gran part de les seues melodies elaborades amb un so cristal·lí i una marcada instrumentació. El seu últim disc és un llarg estimable que, pel que es va observar a la sala, ha deixat empremta entre els seus fans. Així ho va agrair el seu cantant quan va comentar: “Estoy escuchando cómo estáis cantando nuestras nuevas canciones. Estamos flipados”. No obstant la bogeria col·lectiva va arribar quan van interpretar les seus bombes: “Do it”, “On my mind”, “Love our love”, “She”, “Paranoid” o el seu últim single “My plans”. “Cuando empezamos siempre nos preguntaban acerca de los Beatles. Nosotros contestábamos que preferíamos escuchar otras cosas. Bueno, pues ha llegado el momento de quitarnos las máscaras”, va sentenciar el seu cantant. I va ser llavors quan es va produir el seu particular homenatge als fab four amb la interpretació per part del duo format per Jero Romero i Lyndon Parish d'una bella versió acústica de “In mi life”. Va destacar també l'experimentació de “So what” amb un gran de treball de Fausto Pérez a la guitarra i l'acostament beat de “Everything reminds me of you” demostrant al públic la seua gran versatilitat. A l'hora dels típics bis va impressionar en gran manera quan van interpretar “Little heart Attacks” -al meu parer la seua millor cançó- i “Rainbows of colours” amb una sensacional part instrumental que va suposar el colofó d'un gran concert caracteritzat per la seua suavitat, la seua emoció i el seu dinamisme.
Insòlita obra mestra del rock espanyol protagonitzada per uns musicalment madurs Brincos els quals tractaven a través del progrock experimentar en nous sons que els introduïra en el mercat anglosaxó. La formació era prou diferent de la dels seus inicis. L'alma mater Fernando Arbex i el baixista Vicente Gonzalez anaven acompanyats ara dels germans Morales a les guitarres i de l'excel·lent teclista Oscar Lazprilla. El seu rock psicoprogressiu es va traduir en el disc conceptual Mundo, Demonio y Carne el qual va tenir la seua versió anglesa World, Devil & Body per a eixe mercat. Després de prou esforços al final vaig poder aconseguir ambdós discs. Al meu parer, tècnicament, no se'ls pot tractar com a versions pel fet que cada obra conté cançons que no estan en l'altra. De tal manera que, per exemple, aquest Kama-sutra no es troba en la “versió anglesa”. Però la cançó en si és una esplèndida incursió en el rock psicodèlic trufada de sons hindús i deutora de cançons com “Within you without you” del Harrison més oriental del Sgt. Peppers. Set minuts conformen aquesta peça instrumental realment sorprenent tant per la seua qualitat com pel context social en què es va produir. Una cançó oculta que és una autèntica delícia tant per a aquells que la descobreixen com per als qui la tornen a visitar.
A finals dels 60 i principis dels 70 existien grups en l'estat español allunyats de tota la brutícia repressora i “anticultural” que imperava al territori. Un d'ells eren Los Canarios que destacaven per fagocitar els ritmes provinents d'Anglaterra i dels Estats Units per a plasmar-los mitjançant la seua nodrida instrumentació en temes valents i arriscats deutors del soul i la psicodèlia regnant en l'època. Molt li deu la música actual espanyola a aquest tipus de grups pioners. L'actualment controvertit Teddy Bautista capitanejava aquesta insòlita banda de la qual més endavant comentarem la seua discografia. M'agradaria destacar un single que van llançar en 1971. La cançó Reaction! és un contundent soul amb tints de rock dur i uns magnífics cors que li donen un suggestiu so motown. Un tema no prou valorat atesa la seua qualitat. Si vols ésser honrat, vés-te'n de la terra on ets nat.
Trencar esquemes, innovar, establir avantguarda, crear tendències... Açò (i molt més) és el que es podria comentar sobre aquest sensacional cinqué disc del prolífic David Bowie (el vertader títol original del qual és The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars). Es tracta d'un àlbum conceptual sobre una història galàctica, rockera i sexualment dicotòmica repleta de cançons extraordinàries i màgiques com “Five Years”, “Soul Love”, “Starman” que reflecteixen un inquietant compendi de folk, rock i glam-espacial. Entre aquests tres temes es troba “Moonage Daydream” que és una bella melodia amb una magistral guitarra de Mick Ronson. Cal destacar també el folk-psicodèlic de “It Ain't Easy”, la sensualitat de la balada “Lady Stardust”, el rock clàssic de “Star” i “Suffragette City”, el garatge de “Hang on to yourself” i l'epíleg melancòlic folk-soul de “Rock 'n' Roll Suicide”. Cal ressaltar especialment la potència elèctrica oferida en “Ziggy Stardust” amb un mític riff de guitarra acompanyat per la fantàstica veu de Bowie. Al meu parer el més meritori d'aquest treball -a part de mantindre la seua vigència inspiradora- és l'addicció que crea en l'oient des de primera vegada que s'escolta (característica peculiar de la primera etapa del cantant britànic). Vaig adquirir el disc amb motiu del 25 aniversari de l'àlbum. A banda de les onze cançons, el treball arreplegava altres gravacions com remasteritzacions, remescles i demos originals. Em va fascinar la maqueta de Lady Stardust, sobretot pel seu so nu; el piano solo que acompanya a la suggeridora veu de Bowie li dóna un caire més enigmàtic que captiva inevitablement a l'oient.
Per tal de ressenyar tots els discs escoltats l'any passat, inserisc en aquest post els tres últims que quedaven per comentar. Comence per l'homenatge que li tributa al blues el genial guitarrista Gary Moore amb el seu estimable Bad for your baby. Des que va donar el seu gir del hard-rock al blues, allà per l'inici de la dècada dels 90, l'irlandés ha creat grans treballs (Still got the blues (90) i After hours (92), especialment). Bad for you baby -que no abasta la qualitat dels dos mencionats- està compost per creacions pròpies i per les següents quatre versions: Muddy Waters (“Walking´ thru de park” i “Someday baby”), J.B Lenoir (“Mulle Boogie”) i Al Kooper ("I Love You More Than You'll Ever Know"). Aquesta última és, al meu parer, el més fluix del disc. Es tracta d'un cover poc atractiu que està eixamplat innecessàriament i d'una manera molt edulcorada (el guitarrista sempre ens sol oferir, desafortunadament, en cada àlbum alguna cançó passada de sucre i de minuts). No obstant el treball posseeix fantàstics solcs de collita pròpia: “Down the line”, “Umbrella man” o el magnífic blues “Did you ever feel lonely” són una bona prova d'això. Els australians AC/DC, encara que no deceben, continuen despatxant discos amb una proposta (ritme, riffs, veu) calcada als seus treballs de sempre, encara que és just reconéixer que aquestes melodies recurrents les executen a la perfecció. El cantautor Nacho Vegas ens ha oferit enguany dos álbums: Lucas 15 i El manifiesto desastre, ambdós fidels a la seua idiosincràsia com a cantautor allunyat de radiofòrmules. Lucas 15 el va gravar junt amb Xel Perereda i és un llarg que arreplega una mostra del cançoner tradicional asturià adaptat a la seua realitat folk-rock amb un resultat prou digne. D'altra banda El manifiesto desastre no acaba de quallar en el seu conjunt. A pesar de contindre alguna bon tema com “Dry Martini, S.A”, “Detener el tiempo” o la que dóna el nom al disc “El manifiesto desastre”, la monotonia impera al llarg de la majoria dels seus solcs.
(2) Gary Moore "Bad for your Baby" Valoració: 2,08 (2) AC/DC "Black Ice" Valoració: 1,52 (1) Nacho Vegas "El Manifiesto Desastre" Valoració: 1,33
Magnífic debut d'aquest duet barceloní amb un primer disc homònim que comporta una proposta valenta i arriscada. Rock psicodèlic, folk, progressiu i krautrock es convenen en un àlbum replet d'elements lisérgics on la màgia calidoscòpica emana en abundància a través de tots els seus solcs. Escoltant “Come with me”, la cançó que obri el disc, s'endevina la influència de Syd Barret -tant en Pink Floyd, com en els seus llargs en solitari- en el treball de la banda. Evocacions hipnòtiques beatlelianes apareixen en “It will be ok”, un magnífic tema amb l'encertada veu d'Israel Marco. “Mi estricta libertad” recorda per moments a Los Planetas pel seu ritme pausat i els seus recursos vocals, però és sobretot una bella cançó amb una constant guitarra d'estil oriental. “Summertime in Sweden” i “Breathing again” són un clar exemple de l'habilitat d'ambdós per a combinar a la perfecció guitarra i percussió. Com va dir Israel Marco en una entrevista: “La clau està en traure profit de la limitació de ser dos. A vegades arribes més a l'essència de la cançó, jugues més amb el buit, el silenci, i és molt més directe, més cru”. “The house” mostra la vessant més experimental, així com també la inquietant “Grauen”, una espècie d'interludi surrealista que dóna pas a “Cuando te canto”, composició conductora a l'inici d'un so dolç, suau i instrumental per a, en els seus compassos finals, transitar cap a un exercici vocal –junt amb el joc sempitern entre guitarra i percussió- que recorda als pioners Brincos en l'òptica més progressiva del seu estimable World, Devil & Body. Els seus tres temes finals “To come back”, “Behind” i “Black and White numbers” estan tractats pel duet des d'una perspectiva més melòdica. Són tres elegants i belles harmonies que tanquen un treball sensacional, considerat per aquest blog com un dels millors de l'any i que atribueix als seus creadors –Israel Marco (guitarra, veu) i Daniel Domínguez (bateria, percussió)- la condició d'exploradors musicals. Valoració: 2,78
JayMay ha realitzat, per a ROCKMETRATGE, el millor disc de l'any
Aquest any passat ens ha deparat en conjunt una acceptable col·lecció de treballs amb diferents estils i propostes. Heus ací un succint repàs a aquelles obres que he tingut l'oportunitat d'escoltar, sent conscient de l'existència d'altres treballs els quals, a causa de la impossibilitat d’abastar tota la producció anual, em veuré obligat a ometre. Fantàstic el càlid pop-folk de la cantautora novaiorquesa Jaymay amb el seu Autumn Fallin', el qual és un admirable disc amb deu bells solcs carregats d'emocions musicals i que ha sigut escollit per ROCKMETRATGE com a millor disc de l'any. No queda a la saga la proposta psicodèlica dels barcelonins Cuchillo, una magnífica opera prima repleta d'elements lisèrgics. També és admirable la regressió de Tom Petty amb el seu grup Mudcrutch, llarg homònim farcit de country, folk i rock; una autèntica delícia per a l'actual dècada. Seguint per semblants llocs el cantant Eli "Paperboy" Reed ha construït una magnífica revisitació del soul amb Roll with you, gràcies sobretot a una veu portentosa, instal·lada en uns acords propis del soul d'antany. I si continuem per la senda marcada ens trobem amb el garatge-rock de The Fleshtones i el seu Take a good look, amb un estil que ens retrotrau inevitablement als mítics The Sonics. Deu cançons directes posseïdores d'un ritme frenètic són el que ens ofereixen els veterans REM en Accelerate. Un autèntic encert. Com també ho ha sigut la sempiterna proposta instrumental dels escocesos Mogwai. Josele Santiago, per la seua banda, ha aconseguit transmetre les bones sensacions del seu primer disc en solitari. The Black Crowes continuen realitzant bons discs amb la seua aposta pel rock clàssic. El Bad for your baby de Gary Moore ha sigut una molt apreciable revisitació del blues. 22 Songs és el nom de l'últim disc de Paul Weller. Un treball valent i arriscat amb una paleta cromàtica francament admirable. El segon àlbum de Fiction Plane, Left side of the brain, és un treball prometedor. Aquest trio londinenc capitanejat per Joe Sumer (fill se Sting i amb una veu molt pareguda a la del seu progenitor) exerciten un rock vigorós mesclat amb belles melodies (“Two Sisters”). Pel que fa a la temàtica folk-rock cal destacar a John Mellencamp i Conor Oberst, aquest últim allunyat de la seua anterior banda Bright Eyes. El rock ombriu de Nick Cave & The Seeds ha deixat empremta amb el seu Dig, Lazarus Dig un treball que encara que un poc irregular no deixa indiferent. Angel of destruccion de Marah és un disc de rock-pop amb alguns bons moments. A pesar dels alts i baixos, es poden catalogar com acceptables els treballs d'Okkerville River, Fleet Floxes i Nada Surf en tots tres rock, folk i indie és la temàtica dominant. Encara que faltats de consistència, han sigut una grata sorpresa els treballs del madrileny Remate amb el seu Safe & Sound, una obra amb reminiscències del glam setenter i el debut de Russian Red en I love your glasses en el que s'ha pogut comprovar la seua habilitat per a la composició. També és apreciable La ley innata, l'últim disc conceptual d'Extremoduro. Si ens endinsem en una línia més melòdica caldria destacar tres treballs irregulars però amb algunes bones cançons: el post-rock dels islandesos Sigur Ros, el rock-folk assossegat dels Lambchop i les melodies amb secció de vents del baladisteRon Sexsmith. Drive-By Truckers segueixen amb la seua línia country i rock sureny amb un últim disc que encara que estimable ha sigut inferior al seu anterior A blessing and a curse. Beck, per la seua banda, s'ha recuperat del seu anterior entropessó en The Information i amb aquest Modern Guilt (amb un arrancada espectacular en les seues quatre primeres cançons) s'acosta més a l'esperit d'Odelay. Els veterans AC/DC no aporten res de nou amb un so molt semblant als seus anteriors treballs, no obstant sempre es pot rescatar alguna que una altra cançó que destaque de la majoria com és el cas de “Anything goes”. Primal Scream han realitzat un pas arrere amb Beatiful future, encara que és just comentar que el llistó que van deixar en el seu anterior treball Riot citiy blues era molt alt. També The Raconteurs han estat per baix de la seua anterior obra Broken boy soldiers. Consolers of the lonely conté alguna cançó apreciable però últimament, ja ho vaig dir en el resum de l'any passat, Jack Withe no acaba de convéncer si s’atenim al talent que atresora. I per finalitzar, absolutament decebedors han sigut els treballs de Kings of Lion, Supergrass, Coldplay, Nacho Vegas i The Magnetic Fields. Sobretot si tenim en compte que Kings of Lion van ser escollits com a creadors del millor disc 2008 amb Because of Times en aquest blog i Coldplay van realitzar en els seus inicis dos superbs primers discs. Sent no haver-hi pogut escoltar l'ultim de Guns N' Roses, així com també als Queen amb la seua nova formació amb Paul Rodgers al capdavant. Han sigut bons discs? Fins al pròxim resum!
Fent referència a la música creada per compositors pertanyents a l'estat espanyol, comentem quatre treballs realitzats en 2008. Dos d’ells en parla anglesa (Russian Red i Remate) i els dos restants en llengua castellana (Extremoduro i Josele Santiago) El debut discogràfic de Russian Red es caracteritza per una apreciable suavitat acústica acompanyada per una magnífica, potent i vibrant veu. Bona atmosfera melancòlica en cançons com “Cigarretes” ,“Gone, play on” o “Take me home”. Ressaltar també l'encertat cover de Cindy Lauper “Girls just want to have fun”, adaptat perfectament al terreny de la cantant. Un llarg prometedor. Valent, arriscat i digne és La ley innata, el nové treball d'estudi d'Extremoduro. Es tracta d'un àlbum conceptual fragmentat en sis parts (una introducció, quatre moviments i una coda). Melodies i líriques recurrents actuen com a element unificador en un treball que utilitza la música simfònica (quartet de corda, oboé, flauta…) en “Dulce introducción al caos” i “Primer movimiento: El sueño”, el seu rock urbà més característic en “Tercer movimiento: Lo de dentro” i fins i tot el flamenc progressiu en “Coda flamenca: (Otra realidad)”. Cuidats arranjaments en la instrumentació i agudes lletres són els factors més destacables d'aquest honest disc. Reminiscències de Lou Reed, folk, pop i rock componen l'últim disc de Remate. Aquest músic ha creat un treball replet de bones cançons, melodies hipnòtiques i glam setenter. Encara que faltat de consistència és un àlbum a tindre en compte. El debut de Josele Santiago en Las golondrinas etcètera (04) va ser sensacional. El disc amb un ambient més assossegat respecte al seu grup Los Enemigos tenia, a més d'uns textos molt intel·ligents, uns exquisits arranjaments de piano i guitarra. Cançons com “Ole papa”, “Tragón”, “Rompes mi canción” o l'obra mestra “Mi prima y sus pinceles” (quina gran cançó!) configuraven un L.P. que va suposar un èxit de vendes i de crítica (millor disc nacional per a les revistes Rolling Stones i Rock de Luxe). Posteriorment amb Garabatos (06) el compositor va perdre tota la frescor del seu treball anterior. No obstant, ara amb aquest Loco Encontrao, encara que sense arribar a les cotes del seu debut, ha aconseguit assemblar-se prou. Junt amb el seu grup "Sus Menudencias” pels seus temes passegen ritmes rock, swing i jazz. Cançons portentoses com “Mar de fondo” i l'apoteòsica instrumentació final de “De repente nada” donen compte d'uns resultats satisfactoris.
En principi aquest blog estava concebut per a fer comentaris sobre música i cinema. No obstant això, m' agradaria eixamplar-lo a diferents arts com en aquest cas el còmic. Comence amb una obra de Paco Roca anomenada “Arrugas”. Aquest treball que ha sigut guardonat amb el “Premio Nacional de Comic 2008”, és una magnífica anàlisi sobre la senectut. Els nostres majors, eixa gent que amuntona saviesa i experiència, son mostrats com a víctimes de la més profunda soledad sense el valor que els haurien d'oferir els seus descendents. Aquestos viuen allunyats dels seus acostats en una residencia dividida en dues plantes: La de baix; en la qual estan els qui es poden valer per ells mateix i la de dalt; en la qual apareixen els ancians que necessiten assistència. Tanmateix, per damunt de tot açò sobrevola el pitjor (és possible que hi haja alguna cosa més dolenta?). Parle d' eixa malaltia tan terrible, i sobretot cruel, com és el Mal d'Alzheimer, encarregada d'aniquilar la història individual de cadascú. Altres factors com l'amistat (de Miguel amb Emilio), la picaresca (del mateix miguel), els anhels de llibertat i emancipació (la magnífica escena de la fugida amb el cotxe dels tres ancians) conformen un relat entretingut i rigorós, però principalment, ens ajuda a reflexionar sobre quin és el paper que juguem amb relació als nostres majors: són suficientment valorats i respectats?, així com també en la presa de consciència sobre l'esmentada malaltia neurodegenerativa i els seus efectes devastadors. Altament recomanable.
La música tranquil·la i relaxant amb certa tendència a la malenconia -llegat de grups de principis dels setanta- continua actualment vigent i conviu en perfecta harmonia junt amb altres vessants musicals prou més allunyades. Aquests quatre treballs -realitzats a 2008- que a continuació comentarem exemplifiquen eixa successió i tots ells, dins de les seues comprensibles llacunes, tenen aspectes a destacar. El classicisme de Ron Sexsmith en Exit strategy of the soul es tradueix en belles melodies amb apreciables seccions de vents en “This is how I now”, “One last round” i “Music to my ears”, així com senyals al mestre Mccartney en “Impossible song”. Un treball digne encara que en el seu conjunt es ressent per la seua excessiva dulcificació. Màxima quietud en l'últim treball de Lambchop. Sensualitat soul, mescladissa de folk, simfònic i retalls jazz conformen un acceptable treball replet d'alts i baixos però amb grans cançons com “Slipped, dissolved and loosed” i “A hold of you”. Multitud d'harmonies vocals, gospel i sentiments d'arrels americanes abrigades per un folk classicista, no exempt d'elements psicodèlics ens condueixen al primer L.P. homònim de Fleet Foxes. Aquesta banda de Seattle ha aconseguit crear un bon treball que té l'habilitat de fagocitar les primigènies influències folk adaptades a la seua peculiar manera d'entendre la música en les seues composicions. Obviant alguns temes reiteratius que, en alguns aspectes, donen una sensació de lleu monotonia, cançons com “Red squirrell, sun rises”, White winter hymnal” o “Tiger mountain peasant song” mostren el camí d'un futur prometedor. Seguint per semblants passatges ens trobem amb Okkerville River i el seu estimable “The Stands in”. Rock-folk impreses en belles melodies evocadores del primer indie dels 80 i l'emotiva veu de Will Sheff es reflecteix en grans temes com “Blue tulip”, “Loast coastlines” i “Starry stairs” amb una precisa secció de vents.
(2) Ron Sexsmith"Exit Strategy of the Soul"Valoració: 1,50
Sempre he pensat que un dels exercicis més difícils en la composició musical és la realització de balades. Una vegada immersos en tal ocupació, poden ocórrer coses tan dispars com que la peça siga una magistral partitura emotiva o que, al contrari, caiga en les profunditats de la més vergonyant frevolesa. Kings of Leon han destacat per la seua precisió en tal procés creatiu, no obstant en aquesta última entrega han demostrat tenir la pólvora mullada. Si Because of the times (07) va ser una perfecta combinació de temes tranquils i el seu particular noise-rock amb arrels surenyes -millor disc 2007 per a rockmetratge-, aquest Only by the night és el seu antagonista: balades que no arriben ni de lluny a la profunditat de “True love way” o “Arizona” i amb peces rockeres que es queden totalment a mitjan camí si exceptuem la magnífica “Closer”. En definitiva, un salt arrere d'aquesta banda de Tenesse que ens deixa un poc dubitatius davant dels seus futurs treballs. Esperem que s'allunyen d'aquesta línia tan edulcorada i reprenguen la contundència del seu fantàstic Because of the times. Valoració: 1,28
Stadium Arcadium és el nové treball en estudi d'aquesta banda californiana Un ambiciós projecte en forma de doble disc amb 28 cançons que són un combinat del seu genuí estil funk-rock -aquest en menor grau- i de la seua vessant rock amb traços psico-hard que sempre han mostrat, més o menys obertament, en les seues entregues. Un estimable disc que no agrada als més puristes del grup pel seu distanciament respecte als seus primers treballs. Dit açò em ve a la memòria una frase d'un seguidor seu qui afirmava que des de Californication (99) els Red Hot Chili Peppers són “mes que una gran banda, una banda gran”. Polèmiques a part m'agradaria rescatar “Turn it again”. Un tema que conjuga les seues millors virtuts, en la qui destaca el seu excepcional guitarrista John Frusciante -un músic, hereu dels grans guitarristes del rock (Hendrix Page, etc.) qui li dóna un toc especial a la banda amb els seus majestuosos riffs- i el seu apoteòsic solo de guitarra cap al final de la cançó.
Tercer disc en solitari del cantant de The Verve amb un treball, al meu parer, no prou valorat. Es tracta d'una honesta col·lecció de cançons acompanyades d'una inquietant atmosfera malenconiosa, però també combinades amb altres peces d’estil Britpop (“Why not nothing”) o soul-funk (“Music is power”). M'agradaria rescatar el seu sisè tema "Sweet brother Malcom”, una cançó que reuneix -tant en la seua música (excel·lents cordes) com en la seua lletra (oda poètica a l'absència terrenal)- una subtilesa sentimental, reforçada i ornamentada per la tonalitat vocal del seu intèrpret, amb un resultat molt emotiu.
Immens quart disc d'aquesta banda gallega amb què aconsegueixen, tant per la seua profunditat lírica com per la seua capacitat sonora, la plena maduresa. Manual para los fieles està prop de diferents estils però manté simultàniament el seu segell distintiu que millora gràcies a un Iván Ferreiro amb una veu esguerrada, portentosa i, al mateix temps dúctil, perquè s'acomoda perfectament a l'atmosfera que desprèn cada tema. La seua introducció és un tema tradicional que dóna pas a la magnífica “Fecha caducada” amb guitarres constants i melòdiques entrellaçades amb un el seu rock potent -present en la majoria de l'obra- atorgant-li una tonalitat absolutament atraient. “Mi Coco” és una bella balada amb tints malenconiosos recolzat per la lletra i la veu del seu líder. En aquest moment del disc és quan som engolits per la força de “La canción de la tierra”, magistral manifest ecologista assaonat amb una gran empremta sonora rockera, a més de l'excel·lent col·laboració de Kepa Junquera que aporta un so espectacular amb la seua Trikitixa (acordió diatònic de botons basc). Una autèntica delícia. Continuant amb el passeig pel disc ens trobem amb les fantàstiques “M”, genial peça i melodia amb una relaxant veu -que actua com a consciència- de Cristina Perales i “Te echaré de menos” que és una gran tonada amb la veu acompanyant de Sole Jimenez. “Mi matadero clandestino (big stations)” posseeix un gran ritme de baix, suggestius trets lírics i harmònics, així com la com la col·laboració en segona veu de Miqui Puig. “Canción para pris”, “Tr” i “”Tan fácil” segueixen amb la mateixa línia i, encara que dignes, són els temes més fluixos de l'àlbum. Destacar l'encertada elecció, en l'equador del disc, de l'interludi de temàtica tradicional que alerta a l'oient dels nous camins que queden per descobrir. Ara ens endinsem a l'abisme amb “Comarcal al infierno”, el seu "Simpathy for the devil" particular, que representa una magnífica aproximació del grup al Hard-Rock. En els últims compassos trobem l'acceptable “Mr. Wah Wah" i l'efecte purificador que representa “El viaje sideral del pequeño saltamontes en modo D 2ª parte”, que opera com un artefacte de recuperar records. Una temàtica psicodèlica i surrealista encarregada de resumir totes les peces escoltades per a recompondre-les en forma de cançó i que, amb la suau veu rap d'Antón Reixa, ens deixa sumits en un feliç atordiment. Per finalitzar, “Tristura” una notable peça, amb lletra de Rosalía de Castro, composta per Alfonso Román i Paco Serén que suposa un tancament excepcional a un treball que per la seua qualitat perdurarà en l'imaginari col·lectiu musical a l'estat espanyol. Un treball que guanya cada vegada que l'escoltes. Per a gaudir.
Segons el meu criteri hi ha cançons que per diverses causes passen totalment desapercebudes. Què hi ha d'aquella cançó que sempre ens va captivar però que pertanyia a eixe disc tan fluix? I d'eixe estimable tema de l'últim treball d'aquella vella banda que ja quasi ningú li presta atenció? Tal vegada, la incomprensible decisió de no llançar com a single la nostra peça preferida d'un àlbum va ser el que va fomentar el seu oblit encara que, segurament, hauran d'existir altres motius. De totes les maneres, independentment de les raons, és evident que aquesta situació comentada deriva en què una gran part del públic puga arribar a desconèixer temes que, potser en altres circumstàncies, hagueren sigut més valorats. I és per això que, des d'aquesta nova secció, m'agradaria rescatar cançons del seu confinament, per a exercir amb elles una espècie d'alliberament amb l'objecte d'impulsar el seu descobriment. Accepte propostes. Comence per una cançó de Deep Purple, extreta del seu disc Bananas (03). Dessetè àlbum de la banda sense ja els seus emblemàtics Jon Lord als teclats (substituït pel senyor Don Airey) i Ritchie Blackmore a la guitarra (reemplaçat per Steve Morse), però sí amb l'excel·lent veu d'Ian Gillan, el baix de Roger Glover i la bateria d'Ian Paice. Com era d'esperar estem davant una obra menor -encara que digna- en la discografia del grup, la qual compta amb bones cançons com “House of Pain”. Fidels al seu estil Hard-Rock i amb apunts simfònics, el disc va passar sense pena ni glòria per a crítica i públic. No obstant, entre els seus solcs podem trobar una extraordinària cançó anomenada “Walk on” la qual, al meu entendre, perfectament podria entrar dins dels seus discs grans. Balada amb base blues i grandiosa melodia acompanyada per l'eficaç veu de Gillan Vaig assistir al concert de presentació del disc a Múrcia en 2003. Vaig esperar amb anhel l'execució de "Walk on" en directe, però també va romandre oculta per a la banda perquè, per a la meua desgràcia, no va entrar en el seu repertori. En fi, desitge recobrar amb aquest post l'atenció d'aquesta cançó. Confie que agrade.
Sentiria traïts els meus orígens musicals si no fera una ressenya al recentment desaparegut Antonio Vega. Cofundador, junt amb el seu cosí Nacho García, d'un dels grups més emblemàtics del rock a l'estat español com van ser els Nacha Pop, sempre va destacar per la seua capacitat per a escriure interessants texts sonors dotats d'una penetrant aurèola malenconiosa. Després va prosseguir la seua carrera en solitari amb algunes creacions prou interessants com “El sitio de mi recreo” o “Se dejaba llevar” En la meua primerenca joventut un bon amic -qui ja no l'he tornat a veure des de llavors-, sempre em recomanava dues peces curtes dels Nacha Pop. S'anomenaven "Luz de Cruce" i “Sin conversación” (amb veu de Nacho), ambdues del seu disc Más números, otras letras (83). Ací vos les deixe en record del meu antic company, un tal Roger, component d'un grup que crec que s'anomenava Dulces Tiranos (si per casualitat lliges açò alguna vegada, deixa comentari) i, sobretot, en homenatge a l'intimista i introspectiu Antonio Vega.
Al meu parer reinventar-se a un mateix es torna imprescindible per a aquells autors que porten molts anys al terreny musical. Aquests artistes s'arrisquen a quedar-se estroncats en aquelles composicions que tant van impactar en les seues primeres entregues si no s'exposen a aventurar-se en noves experimentacions enllaçades amb el seu mètode intrínsec. De la mateixa manera considere fonamental la capacitat d'innovació de músics que s'estan refermant amb les seues noves creacions amb l'objecte de deixar una empremta distintiva de la seua qualitat.
Tot açò és pot exemplificar amb l'escolta d'aquestos quatre treballs realitzats al 2008 i que comentem a continuació. Segueix en la seua bona línia el cantautor nord-americà Conor Oberst. Després d'apartar-se de la seua banda ha debutat amb un disc en solitari guarnit del seu característic neofolk amb la magnífica “Cape canaveral” com a màxim exponent. John Mellencamp amb Live, Death, Love and Freedom ofereix un estimable treball de folk-rock quasitradicional. Bones mostres d'això són la melòdica i tranquil·la “Longest Days”, l'interessant rock-country “John Cockers” i la superba “A ride back home”. Després de l'estimable As is now (05), Paul Weller -en altre temps líder de grups com The Jam i Style Council -ha oferit un treball arriscat i ambiciós amb una interessant proposta repleta de diferents tints cromàtics (rock, psicodèlia, ambient, freejazz, soul, funk, folk... ) El disc obri amb la fantàstica “Light Nights” amb guitarra acústica i folk d'aires psicodèlics. Després podem apreciar cançons d’estil pop-rock com “All I wanna do (is be with you)”, el single “Have you maid up your mind”, les experimentals i instrumentals “111” i “Night lights”, la surrealista i inquietant “God”, el magnífic interludi de caire sisenter “The Dark Pages Of September Lead To The New Leaves Of Spring” i el meravellós optimisme que desprèn en “Sea spray”. Destacable també les col·laboracions, entre altres, de Noal Gallagher (Oasis) en “Echoes assalt the sound” i Graham Coxon (Blur) en “Black Rive”. El post-rock dels escocesos Mogwai en el seu sisè disc d'estudi titulat The Hawk is Howling, és un bon treball amb progressions harmòniques ben estructurades que captiven l'oient. “I'm Jim Morrison, I'm dead” és la seua carta de presentació en l'arrancada del disc amb un ambient psicoprogresiu crepuscular molt encertat. Peces sensitives de gran calat emocional com “The sun smell remolque loud”, melodies relaxants amb matisos hipnòtics com “I love you, I'm going to blow” o reminiscències floydianes com “Scotland's shame” no fan més que certificar la sobrietat d'una banda d'essència instrumental, diferent i innovadora.
(2) Conor Oberst "Conor Oberst" Valoración: 1,99 (2) John Mellencamp "Life, Death, Love and Freedom" Valoració: 2,00 (2) Paul Weller "22 Dreams" Valoració: 2,06 (2) Mogwai "The Hawk is Howling" Valoració: 2,15
"This machine kills fascits" ("Aquesta màquina mata feixistes") era la inscripció que portava en la seua guitarra el cantautor de folk americà Woody Guthrie. El seu inofensiu instrument suplantava a les agressives armes que simbolitzaven tot el que ell detestava. La seua guitarra era un mecanisme de defensa utilitzat per a lluitar contra l'opressió, la guerra i el feixisme. L'art com a mitjà per a comprometre's amb el món en què vivim. Eixa va ser la utopia de Woody i eixa és la influència que el bluesmen i altres artistes del seu temps han deixat fins als nostres dies. Vals con Bashir, és això. A banda d'un magnífic film docuanimat és una cinta compromesa. Una manera de recobrar la memòria i de denunciar uns fets que mai no haurien de quedar com a impunes. La matança en Sabrà i Chatila a càrrec de falangistes cristians libanesos amb la vergonyosa connivència de l'estat israelià és desbloquejada de la ment del protagonista (director de la cinta qui en aquell moment complia el servei militar en l'exercite hebreu). A través de passatges onírics i de conversacions amb companys i participants de l'època, el realitzador mamprén un viatge d'exploració que li servirà per a revelar tot l'horror que guardava latent en el seu esperit. Magnífica la narració a manera de documental amb unes imatges animades molt aconseguides i que, al mateix temps, estan reforçades per una encertada elecció musical. Una excel·lent forma de continuar amb el llegat de Woody Guthrie que suposa una espècie de teràpia per a l'autor: Cine contra la impunitat. Cine com a màquina de matar feixistes
VALS CON BASHIR. 2009. Isr-Fra-Al. Color Direcció: Ari Folman Guió: Ari Folman Música: Max Richter Montaje: Nili Feller
Eli “Paperboy” Reed s'ha encarregat d'agafar el testimoni que va deixar Amy Winehouse en 2007 amb Back to Black. Una més que digna continuació repleta de referències al soul sisenter amb evocacions de les grans veus del gènere (Sam Cooke, Wilson Picket, Otis Redding...). Dotat d'una admirable capacitat vocal -a més d'una excel·lent banda a les seues esquenes- la seua òpera prima Roll With You representa una espècie de resurrecció del soul en cançons com la magnifica secció de vents de “Stake your claim”, “Am I wasting my time” que sembla extreta del repertori de Redding, l'ostensible força que ofereix en “I’m gonna getcha back”, balades de soul genuí com “(Am I just) Fooling myself” i la magnífica ofrena a James Brown en eixa agitada barreja de soul, gospel i funk que desprèn “(Doin' the) Boom Boom”. En resum, una extraordinària i poderosa veu d'un cantant que junt amb la citada Amy, s'albira com l'autèntic rei del renascut estil durant els pròxims anys.
Van ser eixos desconeguts. Sí, aquella gent que la prejutjava com a bàrbara. Una banda d'indesitjables amb l'únic objectiu d'usurpar-nos aquesta terra que ens pertany i canviar-nos uns costums forjats al llarg de la història. El més esperat és que hagueren sigut la meua família o els meus acostats. Però no. Van ser ells, els meus forans veïns, els qui van aconseguir traure el millor de mi. Eixe potencial latent que sempre vaig tenir. Una força interior mai no demostrada que a causa de les meues erràtiques accions i els meus traumes de joventut va quedar ancorada en els fons del meu esperit. Per això us vaig oferir la vida. Per això et vaig donar el meu bé més preat.
GRAN TORINO. 2008. USA. Color Direcció: Clint Eastwood Intèrprets: Clint Eastwood, Christopher Carley, Bee Vang, Ahney Her, Brian Haley, Geraldine Hughes, Dreama Walker, Brian Howe, John Carroll Lynch Guió: Nick Schenk Fotografía: Tom Stern Música: Kyle Eastwood y Michael Stevens
És grat contemplar com el rock clàssic s'introdueix en l'imaginari musical de bandes que, independentment de la seua experiència, donen clara mostra de la seua font d'influència en produccions que ens retrotrauen a un rock de sabor anyenc. Fiction Plane, la banda de Joe Summer, fill de Sting, ha realitzat un treball prou estimable. Pop melòdic, agitació rockera, llampades reagges i vuitanteres, així com elements psicodèlics, ronden per cada solc junt amb la sòbria veu de Joe (en alguns moments increïblement semblant a la del seu progenitor). “Death Machine” i “Drink” són dos clars exemples del contrast entre el rock esguerrat i la balada harmoniosa presents en el grup. “Running the country” i “Cross the line” són dues peces a destacar per la seua arriscada instrumentació i per la seua proposta psicodèlica. Un grup a seguir. Els germans Rich i Chris Robinson al front de The Black Crowes realitzen un encomiable compendi de Rock, Hard, Folk, Blues i Country en Warpaint. Consolidats en el panorama musical des que debutaren amb Shake your money maker (90), el grup -encara que amb menys fuel que llavors- continua il·lusionant amb eixa barreja de rock clàssic i sureny. Com a prova, el magnífic blues-rock “God's got it”. Quan escoltes The Fleshtones et preguntes: Estan ací els Sonics? Perquè aquests veterans de Nova York són deutors i hereus del garatge-rock primigeni que despatxaven els americans The Sonics a mitjan dels anys 60. Take a good look , replet de temes curts que estan sustentats per guitarres garatgeres i per la veu esguerrada de Peter Zaremba ens porta a escoltar bombes tan notables com la intensa “First day (are you coming on to me)”, la surfera “Ruby's old estafe” o el seu senyal als citats Sonics en “New York City”. En definitiva, energia a dolls fabricada per aquestos incombustibles rockers novaiorquesos.
(2) Fiction Plane "Left Side Of The Brain" Valoración: 2,06 (2) The Black Crowes "Warpaint" Valoració: 2,14 (2) The Fleshtones "Take a Good Look" Valoració: 2,18
Contundent, arriscada i estupenda òpera prima del realitzador Santiago A. Zannou qui analitza a la perfecció tant la psicologia d'uns personatges com les circumstàncies d'uns ambients no habituals en el cinema convencional. Si això li afegim l’honestedat del realitzador a l'hora de tractar la condició de discapacitat del seu protagonista principal el resultat és un film que deixa una empremta indeleble en la ment de l'espectador. La història de Cuajo i els seu somni (el projecte de muntar un estudi de musica hip hop), és una bellíssima metàfora sobre l'afany de superació (“A mi no me digas que no se puede”). L'entrebanc de les deficiències físiques son suplides amb escreix per una prodigiosa força moral, tot el contrari que el seu company Adolfo, fill d'immigrant alcohòlic i amb problemes d'addicció a les drogues. Tots dos amb famílies desestructurades lluiten fugir dels tripijocs de carrer amb l’esperança de trobar un treball digne, per a d’aquesta manera autorealitzar-se en el millor que saben fer: cantar i mesclar. La direcció atrau, especialment, pel seu realisme i per mostrar la cara més crua de la vida amb totes les seues amargures. La marginació que a causa de l'atzar del naixement en barris perifèrics marginals han de patir els protagonistes esdevé en una autentica lliçó de fortesa i de convicció. Cal destacar la interpretació de Juan M. Montilla “El Langui” y de Ovono Candela (magistral la ultima escena on presenta el seu habitual posat impertèrrit amb el rostre ensanguinat). Per tot això, podem afirmar que El truco del manco és un film que destil.la honestedat, frescor i sinceritat en tots els seus aspectes. Valga el títol del darrer disc del Boss per resumir l’esperit d’aquesta obra. De visió imprescindible.
EL TRUCO DEL MANCO. 2008. Esp. Color Direcció: Santiago A. Zannou Intèrprets: Juan Manuel Montilla, Ovono Candela, Javier Iglesias, Elio Toffana, Fanny Gatibelza, Juan Navarro, Alicia Orozco, Mala Rodriguez Guió: Santiago A. Zannou e Iván Morales Fotografía: Albert Pascual Música: Woulfrank Zannou
Mudcrutch va ser el primer grup de Tom Petty abans de formar la seua banda de sempre, The Heartbreakers. En l'actualitat s'han tornat a reunir per a fer aquesta obra homònima. Estem davant d'un atractiu disc d'arrels on podem apreciar totes les influències country, folk i rock de l'autor. Peces tradicionals tan magnífiques com “Shady Groove” i “June Apple”, de collita pròpia com la sensacional “The wrong thing to do” amb ascendència del Dylan més elèctric, la fantàstica balada “Crystal River” o la moguda “Bootleg Flyer”. Per finalitzar, cal destacar l'estimable cover de Dave Dudley “Six days on the road” que és una autèntica delícia rockera i la versió de The Byrds “Lover of the Bayou”, magistral revisitació representada per una perfecta conjunció de guitarra amb la resta d'instruments dotada d'una gran capacitat emotiva.
Hi havia una lletra d’una cançó (La gent vol viure en pau) del grup de folk-fusió català Companyia Elèctrica Drama que deia quelcom així: “…la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana…”. Doncs bé, aquesta frase encaixaria perfectament en el pensament de Federico, el protagonista del film. I és que deixant a banda la contraposició i les contradiccions que mostra el realitzador entre el progrés i el respecte a la terra, el que és evident en aquesta obra és l’alteració (i manipulació) que pateix un paisatge originàriament tranquil i rural. La causa de Federico -qui durant tota la seua vida ha lluitat per tancar eixa monstruositat (la central tèrmica) adherida a la seua realitat concreta- s’enriqueix amb l’aparició de Ferguson, escriptor escocés de guies turístiques que irromp per casualitat a causa d’una avaria de la seua roulotte en el lloc on es desenvolupa la història. Aquest s’amera involuntàriament d’una realitat injusta i dels esdeveniment que envolten el grup amb el qual es belluga Federico. Arran d’això naix una complicitat entre ambdós que es barreja amb la influència que té amb la gent del poble. Cenizas del cielo és una pel.lícula optimista i llibertària amb un bon grapat de dosis d’humor (la metàfora de l’esperança en el naixement de Kyoto -nom que li posa al vedell en homenatge al Compromís-, l’abraç al cirerer, el golf…) que es combina amb el dramatisme de l’atemptat contra el medi ambient i contra el modus vivendi d’una estructura social acostumada al contacte directe amb la natura. Però el súmmum del desvergonyiment arriba quan acusen al protagonista de delicte ecològic, i es que, a propòsit de la cançó de l’encapçalament d’aquest post, la pel.lícula ens fa meditar sobre les accions dels nostres mandataris, així com el perquè de vegades la gent humil ha de suportar qüestions alienes a la seua voluntat per a engreixar les butxaques dels poderosos. Amor, reivindicació, amistat, poesia i denúncia es convenen en aquest magnífic film de J.A Quirós, un director compromés que ja va donar comptes de la seua vàlua al seu anterior treball Pídele cuentas al rey (que per cert, l’anomenen com a una mena d’autohomenatge). Ressaltar, per finalitzar, la immensa interpretació de Celso Bugallo, un excel.lent actor (qui ja ho va demostrar en la Noche de los girasoles) on podem comprovar com l’edat avançada no està en absolut renyida amb el bon treball d’un actor.
CENIZAS DEL CIELO. 2008. Esp. Color Direcció: José Antonio Quirós Intèrprets: Celso Bugallo, Clara Segura, Gary Piquer, Fran Sariego, Beatriz Rico, Txema Blasco, Raquel Evia, Eduardo Antuña, Nicolas Fernandez, Carlos Kaniowski Guió: Dionisio Pérez y José Antonio Quirós Fotografía: Álvaro Gutiérrez Música: Ramón Prada
Ens endinsem en el comentari de sis discs realitzats l'any que hem deixat i que -almenys parcialment- compleixen amb les expectatives creades:
Amb una notable milloria respecte al seu anterior The Information (07), Beck ens ofereix en aquest Modern Guilt un prometedora arrancada amb quatre primeres cançons (“Orphans”, “Gamma Ray”, “Chemtrails” i “Modern Guilt”) que són una encertada combinació de Rock, Garatge i Psicodèlia, llàstima que algunes de la resta de peces es diluïsquen en una inoportuna experimentació. Destacar també el tema que tanca el disc, l'apreciable balada “Volcano”. Inferior al seu darrer llarg A blessing and a curse (06), els nord-americans Drive- By Truckers continuen amb el rock “sureño” per a plasmar-ho en un ambiciós treball de 19 cançons. Brighter than creation's dark és una obra que combina influències de grups com Lynyrd Skynyrd amb el neocountry tan peculiar de la banda i que resulta -a causa de la seua alternança de grans temes amb altres més avorrits- tan estimable com excessiu. Els islandesos Sigur Ros reflecteixen el seu post-rock de reminiscències simfòniques en el seu últim redó Með suð i eyrum við spilum endalaust. Obra que ens introdueix dins del seu univers melòdic i que, malgrat en alguns passatges hi haja una excessiva grandiloqüència, suposa un agradable exercici de relaxació. Power pop i Rock alternatiu és la proposta de Nada Surf en Lucky; replet de melodies enèrgiques amb contínues guitarres encara que amb la sensació de massa similitud entre elles. Ressaltar la magnífica dolçor a dues veus de la seua ultima cançó “The film did not go assalt”. La setena entrega de Marah és un disc de rock-pop inspirat a estones i quelcom inconsistent però, no obstant, amb bones peces com “Coughing up blood”, “Santos de madera”, “Angels of destruccion” i “Wilderness” que és un interessant collage final de deu minuts amb una trepidant instrumentació (gaites incloses). Per últim, l'australià Nick Cave expandeix el seu característic rock amb tints ombrius a la seua darrera entrega. Pinzellades surreals, grans texts i gemecadores guitarres conformen aquest Dig, Lazarus Dig que -encara que amb algunes llacunes- conté temes tan formidables com “Lie down here (and be my girl)”, “More news from nowhere” i l'excepcional balada “Jesús of the moon”
(2) Beck "Modern Guilt" Valoración: 1,68
(2) Drive- By Truckers "Brighter Than Creation's Dark" Valoració: 1,70
(2) Sigur Ros "Med Sum I Eyrum Vid Spilum Endalaust" Valoració: 1,71
(2) Nada Surf "Lucky" Valoració: 1,76
(2) Marah "Angels of Destruction" Valoració: 1,83
(2) Nick Cave & The Bad Seeds"Dig, Lazarus Dig" Valoració: 1,89
Analitzem ara quatre discs produïts durant el passat any per grups i músics consolidats en el panorama actual i que, no obstant, han suposat un intent fallit per enfortir la seua posició en l'ambient musical. L'embolic de pop, rock i tecno -així com la seua evocació dels vuitanta- que proposen Magnetic Fields en el seu Distortion no acaba de convèncer, més prompte deixa l'oient en una sensació general de monotonia. Els britànics Supergrass van tenir el seu moment més àlgid amb la publicació del seu fantàstic homònim Supergrass (99) i amb la seua digna continuació Life on the other planets (02); ambdós oferien un rock prou peculiar, deutor del glam i el simfònic. No obstant, els seus següents treballs -tant el seu Road to rouen (05), com aquest Diamond Hoo Ha- han perdut la frescor i l'enginy dels seus antecessors, amb unes cançons que es queden sempre a mitjan camí. Em va agradar el primer disc de la reunió de Jack White provinent de White Stripes per a formar The Raconteurs. El seu Broken brown soldier (06) va ser una acceptable i arriscada obra amb reminiscències psicodèliques i beatlelianes. No obstant, no puc dir el mateix del seu últim Consolers of the Lonely perquè, a excepció d'alguns interessants passatges, resulta -a causa de la seua aguda instrumentació- massa carregós. Lluny del magnífic i stonià Riot city blues (06), els escocesos Primal Scream s'acosten en aquest Beatiful Future massa a l'electre-rock i presenten un treball amb molts alts i baixos encara que amb alguna que altra cançó apreciable com “Beatiful Summer”. Per tant, quatre treballs que estan desproveïts de la suficient substància per a entusiasmar.
(1) The Magnetic Fields "Distortion"Valoració: 1,07 (1) Supergrass "Diamond Hoo Ha"Valoració: 1,21 (1) The Raconteurs "Consolers of the Lonely"Valoració: 1,36 (1) Primal Scream "Beatiful Future"Valoració: 1,37
Interessant producció alemanya guanyadora d'un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa que suposa una revenja contra el sistema governant de l'extinta Republica Democràtica Alemanya (RDA). Des d'un punt de vista cinematogràfic cal destacar la seua posada en escena amb una atmosfera grisa -molt ben aconseguida- que simbolitza el règim dominant, així com la magnífica interpretació de Ulrich Mühe en el paper d'espia com a oficial de la Stasi (la policia secreta alemanya de l'estat). Si bé l'obra no aprofundeix en els aspectes que comporten a aquest sistema a realitzar mètodes tan contundents -algunes veus han titlat a la pel·lícula de parcial i d'oferir una visió irreal sobre la RDA (segons comenten està realitzada per part de ciutadans occidentals (wessi) en contra dels de l'est (ossi) amb l'objecte de perpetuar el Mur que contínua vigent a la ment col·lectiva d'ambdues Alemanyes)- el més rellevant al meu entendre -al marge d'altres aspectes d'interès com les relacions del grup de dissidents- és tant el retrat sobre la soledat que ofereix el director com el conjunt de processos mentals que experimenta l'oficial, una persona freda, calculadora i escrupolosa, per a arribar a participar afectivament, mitjançant les escoltes, amb les seues víctimes. I és que durant l'espionatge brollaran, d'un lloc recòndit del seu esperit, les seues voluntats més reprimides. Cal destacar l'habilitat del director en el darrer tram del film, amb una intriga molt intel·ligent que desemboca en la conversió de Gerd Wiesler a la filantropia.
LA VIDA DE LOS OTROS. 2007. Alemanya. Color Direcció: Florian Henckel von Donnersmarck. Intèrprets: Martina Gedeck, Ulrich Mühe, Sebastian Koch, Ulrich Tukur, Thomas Thieme, Hans-Uwe Bauer, Volkmar Kleinert, Matthias Brenner, Herbert Knaup. Guió: Florian Henckel von Donnersmarck Música: Gabriel Yared y Stéphane Moucha. Fotografía: Hagen Bogdanski. Vestuari: Gabriele Binder.
Woody Allen torna, una vegada més, a demostrar que maneja com ningú la psicologia dels personatges. Estem davant una comèdia impregnada per una atmosfera hedònica i sensual que es materialitza en un triangle amorós on s'entremesclen diferents personalitats. El conservadorisme de la futura esposa Vicky (Rebecca Hall) -rígida en les seues pròpies regles i cautelosa en els seus actes, la qual cosa li impedeix realitzar allò que més desitja- contrasta amb la desinhibició de Cristina (Scarlett Johansson) i el seu afany per experimentar. D'altra banda, Juan Antonio (Javier Bardem) pintor bohemi i partidari d'assaborir el “ara i ací”, sorgeix com a motor de la relació. La seua latent càrrega sexual fa trontollar les emocions i preceptes de Vicky a l'experimentar una espècie de “rebuig-acceptació” cap a la seua persona. Al mateix temps, aquesta força eròtica impacta com un obús tant a la ment com en el cos de Cristina. Tal triangle es complica amb l'aparició del personatge de María Elena (Penélope Cruz) qui continua mantenint una tempestuosa relació amb Juan Antonio i que influirà en el nexe d'unió dels personatges. Com sempre el director, deixant al marge la seua meritòria capacitat per a la comèdia, ens obliga a reflexionar sobre les relacions dels essers humans, les seues volicions i els seus comportaments. Existeix l'amor perfecte i impol·lut? Reprimim els nostres actes pel manteniment d'eixe amor? Promiscuïtat? Amor Lliure? Fidelitat amb contenció? En definitiva, una altra bona mostra de l'ofici del realitzador amb un infinitat de lectures i interpretacions.
VICKY CRISTINA BARCELONA. 2008. USA-Esp. Color Direcció: Woody Allen Intèrprets: Javier Bardem, Scarlett Johansson, Rebecca Hall, Penélope Cruz, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Chris Messina Guió: Woody Allen Fotografia: Javier Aguirresarobe
Important documental amb el qual, a través de diversos testimonis, s’exposa la dimensió de les atrocitats de la repressió franquista tant a la ciutat de València com a altres poblacions del territori valencià. Aquest acurat treball és fruit de la investigació duta a terme pel Fòrum per la Memòria arran del descobriment per la seu banda de les fosses comunes al cementeri de València, on ja s’han identificat 26.000 cadàvers d’assassinats per la dictadura franquista que constaven com a desapareguts. Amb els testimonis -sobre les tortures i afusellaments- dels familiars de les víctimes es desprén una angoixa que simbolitza la injustícia traspassada i fagocitada entre generacions. També es un document de denúncia a l’Ajuntament de València a causa de la seua barbàrie, comesa al cementiri de la ciutat, en construir nínxols sobre les tombes de milers de víctimes. Una obra que li trau els colors i deixa en evidència a la quimèrica democràcia de l’estat espanyol. Amb una manera d’actuar –pel que fa a la reparació de la dignitat de les víctimes i a la revisió del seu passat més tràgic- molt allunyada dels exemples realitzats en països com Xile, Alemanya o Argentina, i que ha estat justificada en el vergonyós “pacte de silenci” de la transició.
EL GENOCIDI FRANQUISTA A VALÈNCIA. Les fosses silenciades del cementeri. 2008. Direcció: Daniel Lopez Izquierdo Intèrprets: Personatges implicades en la investigació i familiars de les víctimes Guió: Anna Justo Fotografia: Jonathan Blasco Música: Pere Jou
Després de l'extraordinari I am a bird now (millor disc per a Rockmetratge 2005), Antony Hegarty continua amb els seus màgics registres malenconiosos i emocionals carregats, això sí, de més experimentació progressiva. El resultat està lluny del seu anterior treball però conté temes estimables com la cançó que obri el disc “Her eyes are underneath the ground”, un nostàlgic tema, tan bell com la veu i el piano que l'acompanya, la jovial “Kiss my name” o la bella melodia “Epilepsy is dàncing”.
