(3) LA TRINCHERA INFINITA, de Jon Garaño, Aitor Arregui, José Mari Goneaga (2019)

  Els talps de la guerra civil

La vida dels denominats talps en la guerra i postguerra civil espanyola va ser un grup nombrós de persones que va haver d'ocultar-se en un zulo de les seues pròpies cases per tal d'evitar una mort segura. No obstant això, el preu que van haver de pagar va ser molt alt: més de tres dècades de confinament i sofriment.
La trinchera infinita realitza una anàlisi objectiva de la realitat esdevinguda en una determinada zona d'Andalusia dins d'un període de temps molt convuls com era l'any 1936. Per aquests llocs passejaven la repressió, la mort quotidiana, el dolor, el turment, això és: el patiment psíquic i físic, tots ells enquistats en una societat tacada per la sang i venjança. És per això que l'obra no enjudicia, simplement relata uns fets no deixant clar, de manera voluntària, la veritat del que va passar.
És molt suggestiva la manera que els realitzadors fan partícips a l'espectador convertint-los en un transsumpte del protagonista (Higinio Blanco). Així doncs, tot el que esdevé en la incessant recerca d'Higinio ho veiem —des del seu amagatall— a través dels seus ulls, fent la impressió que actuem en qualitat de testimonis passius. Com si es tractara d'una màquina del temps, el film té la virtut de situar-nos en aquests anys per donar compte de la forma d'actuar tan despietada que tenien alguna part de la ciutadania: les delacions i la set de revenja.
La tensió emocional que pateix el personatge principal i la seua parella (Rosa) està molt ben estructurada en les diferents paraules i corresponents definicions que van apareixent a la pel·lícula. Així, podem observar l'evolució mental i física d'Higinio i les seues frustracions (la indiferència dels aliats, les potències occidentals) i les seues (petites) alegries (el seu fill i la seua dona). El metratge va més enllà de les dues hores, però en cap moment dóna la sensació de fer-se llarg, prova del seu bon pols narratiu, de la bona feina actoral, de la seua posada en escena i de la seua acurada ambientació i fotografia.

LA TRINCHERA INFINITA. 2019. Espanya. Color. 147 Min. 

Direcció: Jon Garaño, Aitor Arregui, José Mari Goneaga

Intèrprets: Antonio de la Torre, Belén Cuesta, Vicente Vergara, José Manuel Poga, Emilio Palacios, José María del Castillo, Carlos Bernardino, Adrián Fernández, Nacho Fortes.

Guió: Luiso Berdejo, José Mari Goenaga

Música: Pascal Gaigne
Fotografia: Javier Aguirre Er

(4) NOCTURNAL, de Nathalie Biancheri (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

 L'amor etern

A la vida es poden donar situacions rocambolesques que ens poden portar a camins inesperats. ¿Com seria ara el meu present si hagués actuat de manera diferent en el passat? Les circumstàncies donades per l'atzar determinen el nostre futur. Encara podríem afegir infinitat de variables com l'edat, la classe social, l'herència, l'ambient... No obstant això, tot i aquesta gran quantitat de factors comentats, a la fi, el que preval és la nostra essència.
El nostre protagonista, Pete, és això: pura essència. Certes condicions li van conduir a un punt lluny d'allò que més estimava i, davant una trobada sobrevinguda, va haver d'intentar gestionar, amb moltíssimes dificultats, una potencial relació.
Conflueixen en el film una gran quantitat d'emocions amagades. Així, la possibilitat d'enamorar-se d'algú que a la fi és el teu pare és com una bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment. L'obra manté el seu interés durant tot el metratge i l'espectador se sent totalment atret per un guió fantàsticament trenat, on empatitza i entén per parts iguals al trienni pare-filla-mare. Nocturne és una emotiva història d'amor paternofilial, amb un superb final.

NOCTURNAL. 2019. Gran Bretanya. Color. 86 Min. 

Direcció: Nathalie Biancheri 

Intèrprets: Cosmo Jarvis, Laurie Kynaston, Sadie Frost, Amber Jean Rowan, Yasmin Monet Prince, Amy Griffiths, Lauren Coe.

Guió: Olivia Waring, Nathalie Biancheri (Historia original: Olivia Waring)

Música: Aaron Cupples
Fotografia: Michal Dymeck

(3) ADAM, de Rhys Ernst (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

 Un cant a la igualtat

Valenta mirada a l'univers LGTB a través de les inseguretats d'un adolescent cisgènere (tal com es planteja en la pel·lícula) que viatja a la casa de la seua germana, lesbiana, a Nova York per passar l'estiu. Allà es topa amb una atmosfera presidida pels comportaments de personatges amb orientacions sexuals i identitats de gènere diferents de la seua. El camí que es trobarà serà una mica sinuós però ple de vitalisme i aprenentatge. El film va fent salts, així passem del que en un principi era despreocupat i frívol a allò que és dramàtic i reflexiu, fins a arribar al canvi que es produeix en el mateix Adam.
El director proposa un aspecte molt suggestiu com és l'engany del protagonista de fer-se passar per trans per poder lligar-se a la xica dels seus somnis. El que hagués pogut donar lloc a una típica comèdia d'embolics esdevé en un joc determinant en l'obra per a ser conscient de la realitat d'un col·lectiu molt marginat en la societat.
La cinta em sembla molt didàctica, fresca, reivindicativa i llibertària, però especialment honesta perquè, a part de posar veu a una majoria silenciada, tampoc amaga certes contradiccions i postures trobades que apareixen en aquesta comunitat. D'aquesta manera, podem observar com hi ha manifestacions a favor del matrimoni homosexual (en plena era Bush) i, per contra, d'altres, en el mateix lloc, on no estan a favor que es prioritze tal matrimoni perquè perpètua els valors d'una societat patriarcal. Així mateix, també es mostren conductes de domini, submissió i promiscuïtat. Contradiccions que, per cert, apareixen en tots els col·lectius, comunitats i, per extensió, en tots els éssers humans. Per això, Adam, és més que res, un cant a la llibertat i a la igualtat.

ADAM. 2019. USA. Color. 95 Min. 

Direcció: Rhys Ernst

Intèrprets: Nicholas Alexander, Margaret Qualley, Ashlie Atkinson, Chloe Levine, India Menuez, Mj Rodriguez, Haley Murphy, Gracie Lawrence, Julia Weldon, Hayley Huntley, Marie Danger, Colton Ryan.

Guion: Ariel Schrag (Libro: Ariel Schrag)

Música: Jay Wadley
Fotografia: Shawn Peters

(3) MONSTRI, de Marius Olteanu (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

 Un proper distanciament

A punt de tocar, però des d'una distància molt opaca. Així és la relació de la parella protagonista d'aquesta introspectiva pel·lícula que recull un món interior ple de contradiccions, pors i inseguretats.
Imatges, converses, relacions homosexuals. Tot és molt directe, sense atenuants, representant fidelment una realitat tenyida de tensions emocionals. El film és una mirada interior a una relació que no acaba de funcionar. A través dels fets ocorreguts, en un espai de temps de quatre hores, podem observar l'angoixa de tots dos i la seua desorientació vital. És important destacar l'arriscat de la proposta en una manera de fer cinema allunyat del que és convencional: enquadraments, il·luminació i moviments de càmera. Monstri és una obra, profunda, reflexiva i pausada, amb falta de ritme de vegades, però amb molts aspectes d'interés.

MONSTRI. 2019. Romania. Color. 116 Min. 

Direcció: Marius Olteanu 

Intèrprets: Serbian Paviu, Cristian Popa, Alexandru Potocean, Judith State

Guió: Marius Olteanu

Fotografia: Luchian Ciobanu

(3) NI OBLIT NI PERDÓ, de Jordi Boquet Claramunt (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Curtmetratges"

 Víctimes de la violència feixista

Guillem Agullo va ser assassinat el dia 11 d'abril de 1993, als 18 anys per un grup de feixistes a la vila de Montanejos (València).
Estimable document de denúncia que mostra la impotència de la família després de tants anys de crim. Un mòbil d'un assassinat que va ser únicament polític i que l'Estat no ha sigut capaç de condemnar ni de parar els constants assetjaments que ha arribat a patir la família. Com sempre, Espanya, en calçotets a l'hora de netejar les escombraries feixistes que pul·lulen per tot arreu. Malgrat tot això: indiferència de les autoritats, processos judicials que fan olor de ignomínia, etc., la cinta emet, alhora, un missatge d'esperança i motivació perquè lluitem i acabem amb el malaltís feixisme incrustat en la nostra societat.
Al treball es pot observar una absència de rancor en les seues víctimes. La càmera segueix a la germana de Guillem, tretze anys després de la seua mort: la seua mirada trista i nostàlgica és una dada clarificadora i significativa de tot el que sent. A més, estan els seus pares, amb la seua ímproba constància en el seu record i també els seus amics que actuen per i per a ell.
En definitiva, el pacifisme dimanant i la recerca de la justícia seran la seua lluita. Com aquest curt, com el proper llargmetratge: la lluita continua. Ni oblit, ni perdó.

NI OBLIT NI PERDÓ. 2019. Espanya. Color. 21 Min. 

Direcció: Jordi Boquet Claramunt 

Intèrprets: Raquel Ferri, Marina Alegre, Pep Molina, Isabel Rocatti, Sergi Torrecilla, Amparo Moreno .

Guió: Tomás Bayo, Jordi Boquet Claramunt

Música: Carlos Montfort
Fotografia: Lucía Ajuria

(3) HABITACIÓ 212, de Christophe Honoré (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Pel·lícules"

 Parella en crisi

Les inseguretats i reflexions d'una parella que ha traspassat la línia de la joventut, les seues pors, infidelitats, amors, els seus dubtes pel que fa a l'elecció de la seva parella... Tot es posa en marxa quan Richard descobreix que la seua parella Maria li està enganyant amb un alumne d'aquesta. Ella, després de la discussió, decideix passar la nit en un hotel situat davant del seu pis.
Tots dos s'enfronten al seu passat a través de personatges ficticis: el "jo jove" de Richard i el "jo jove" de la seua professora de piano. Aquest instrument ajuda al film a reflexionar en l'intent de trobar-se cada un amb si mateix. A més, gràcies a això, dóna joc perquè es donen situacions molt divertides (els amants de Maria, Charles Aznavour com a consciència d'ella).
El film gaudeix d'una fantàstica fotografia i d'un pòsit nostàlgic, però també esperançador: un veritable delit per a l'espectador que recorda a algunes obres de Woody Allen.  

CHAMBRE 212. 2019. França. Color. 86 Min. 

Direcció: Christophe Honoré 

Intèrprets: Chiara Mastroianni, Benjamin Biolay, Vincent Lacoste, Camille Cottin, Carole Bouquet, Harrison Arevalo, Kolia Abiteboul, Marie-Christine Adam .

Guió: Christophe Honoré

Música: Aaron Cupples
Fotografia: Rémy Chevrin

(3) OLEG, de Juris Kursietis (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

  La metàfora del corder

Dins de les moltes arestes que pot tenir la immigració, la història d'Oleg ens explica fets universals sobre ella, tal com la desprotecció que té aquesta gent que deixa la seua terra per trobar un món millor. Sí, a més, a això li afegim que altres circumstàncies poden empitjorar la seua situació ens trobem en un viatge laberíntic a les profunditats de l'infern. Així, Oleg, és víctima de, primerament, un deficient funcionament de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals a Bèlgica (una investigació adequada de l'accident no li haguera hagut de suposar un acomiadament laboral) i després de l'extorsió, en aquest cas de la màfia i corrupció, perpetrat pel malèfic Andrei, polonés buscat per la Interpol.
El resultat de tot això són moments de patiment per part d'una persona innocent que escapa del seu país per trobar feina i enviar diners a la seua família. La trama va lligada a la metàfora del corder que li explicava la seua àvia: "Quan l'àvia em va explicar la història del corder que sacrifiquen em vaig posar a plorar. L'àvia em va dir: " No plores, no és una història trista, és una història d'esperança. "I jo li vaig dir: " Com vols que ho siga si el corder es mor? Va dir que jo no ho entenia, que no anava d'això. Vaig començar a tenir por, perquè vaig comprendre que jo era el corder". I després quan entra al museu i es parla del quadre dels germans Huber i Jan van Eyck, antics pintors flamencs, el guia explica: " Se la considera una obra mestra de l'art europeu i un tresor mundial. El panell central té com a peça principal un altar on està el Corder de Déu. El corder està sobre l'altar envoltat de catorze àngels disposats en cercle. El corder té una ferida al pit de la qual brolla la sang fins al calze daurat, però no expressa cap mena de dolor, en referència al sacrifici de Crist". El corder és Oleg, perquè és sacrificat en un món moltes vegades injust, però també, com deia la seua àvia, ell és també l'esperança per tornar i canviar les coses.
La duresa de les imatges i la sensació d'angoixa que transmet, donen bon compte d'una realitat que està a l'abast dels nostres ulls i que s'ha de denunciar, tal com ho fa magistralment aquest sorprenent film.

OLEG. 2019. Letònia. Color. 108 Min. 

Direcció: Juris Kursietis 

Intèrprets: Valentin Novopolskij, Dawid Ogrodnik, Anna Próchniak, Guna Zarina, Adam Szyszkowski, Marcos Adamantiadis, Ronald Beurms, Toussaint Colombani, .

Guió: Liga Celma-Kursiete, Juris Kursietis, Kaspars Odins

Música: Aaron Cupples
Fotografia: Bogumil Godfrejów

(3) DISCO, de Jorunn Myklebust Syversen (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

  Víctimes de l'adoctrinament

El pes que l'ambient exerceix sobre l'ésser humà és, de vegades, difícil de suportar. En Disco, la protagonista adolescent de dèneu anys està marcada per l'ombra dels abusos sexuals per part del seu pare, acompanyat d'un dolorós silenci familiar. La seua mare i el seu padrastre són fanàtics religiosos, pertanyents a una congregació dedicada a "evangelitzar" i captar adeptes des de la més tendra infància.
Ella sent que no vol abraçar eixe fanatisme, no obstant això, la pressió de l'entorn la faran sucumbir. El film tracta amb objectivitat el tema del sectarisme religiós i deixa la possibilitat que l'espectador puga "entendre" a les persones que en formen part. Tanmateix, també mostra l'evident manipulació que es practica, coartant la llibertat individual i de pensament dels seus deixebles. És per això que, Disco, ofereix una anàlisi argumentativa i una conclusió: la necessitat de denunciar aquest tipus d'adoctrinament dogmàtic que va en contra del desenvolupament normal de l'ésser humà.

DISCO. 2019. Noruega. Color. 94 Min. 

Direcció: Jorunn Myklebust Syversen 

Intèrprets: Josefine Frida Pettersen, Nicolai Cleve Broch, Fredericke Rustad Hellerud, Andrea Bræin Hovig, Espen Klouman Høiner .

Guió: Jorunn Myklebust Syversen

Música: Thom Hell
Fotografia: Marius Matzow Gulbrandsen

(3) ALL FOR MY MOTHER, de Malgorzata Imielska (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

  L'estigma dels abusos sexuals

Aquest film es podria definir com un continu bipolar amb dos pics diferenciats en els seus extrems que suposen un enorme contrast entre allò que és sa i allò que és insà. D'una banda, la recerca incessant d'una adolescent per abraçar l'amor maternal i per una altra la denúncia a la indiferència, a la connivència en els delictes i la vulneració dels drets humans a través de la violació.
All for my mother és també una estirada d'orelles a la societat polonesa per la seua impassibilitat i insensibilitat a la desprotecció de la dona (això es pot notar en les preguntes capcioses de la policia i que ens recorda una cosa que la "justícia" espanyola va realitzar amb l'ignominiós cas de "La manada"). La cinta mostra sense embuts una realitat universal com són els delictes sexuals. És per això que, malgrat la seua duresa, és una pel·lícula molt necessària per a revelar i denunciar el comportament masculí en l'estigma dels abusos sexuals. Al seu voltant, la complicada vida de l'adolescent Ola de disset anys, ofegada en un ambient d'orfenats corruptes i perverses famílies d'acollida. La seua via d'escapada, el running —les seues condicions físiques d'atleta li permeten tenir possibilitats de ser olímpica— serà el seu estímul per fugir del món podrit que l'envolta en el trànsit de l'adolescència a l'edat adulta.

WSZYSTKO DLA MOJEJ MATKI. 2019. Polònia. Color. 103 Min. 

Direcció: Malgorzata Imielska 

Intèrprets: Zofia Domalic, Maria Sobocinska, Malwina Laska, Edyta Januszewska, Zuzanna Puławska, Helena Englert, Halina Rasiakówna,.

Guió: Malgorzata Imielska

Música: Wlodzimierz Pawlik
Fotografia: Tomasz Naumiuk

(3) NEVIA, de Nunzia De Stefano (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

 La meua lluita, la meua dignitat

Nevia, adolescent de desset anys, exemplifica la rebel·lia davant les adversitats i la injustícia. Lluitadora incansable per la recerca de la llibertat, viu atrapada en un ambient asfixiant i poc edificant (especialment per la seua germana menor). La seua atmosfera familiar, dominada per les drogues, la prostitució i el proxenetisme (la seua àvia al capdavant i el seu pare fent tripijocs), intenta buscar una via d'escapament que li oxigene i dignifique la seua vida i el seu futur. No obstant això, el circ i la seua gent, la seua tia i l'encant de la seua germana xicoteta seran el motor que reforçarà la seua lluita.
Apreciable obra que es nodreix del neorealisme i que és una mostra de bon cinema social amb belles imatges i una atraient banda sonora, la qual il·lumina l'halo poètic que desprén.

NEVIA. 2019. Itàlia. Color. 86 Min. 

Direcció: Nunzia De Stefano

Intèrprets: Virginia Apicella, Pietra Montecorvino, Rosy Franzese, Pietro Ragusa, Gianfranco Gallo.
Guió: Nunzia De Stefano, Chiara Ridolfi

Música: Michele Braga
Fotografia: Guido Michelotti

(2) ABOU LEILA, d'Amin Sidi-Boumédiène (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

  Estrès postraumàtic

Drama psicològic contextualitzat a l'Algèria de 1994 —en la devastadora guerra civil algeriana, anomenada "dècada negra"— en el qual s'emfatitzen els horrors de la violència a través de la ment sensible i malalta de S. (enrolat a la policia) i del seu amic de la infància Lofit (pertanyent a l'exèrcit de lluita antiterrorista). Tots dos emprenen un viatge cap a la recerca d'un terrorista, l' Abou Leila del títol.
 Molt ben narrada, al film imperen les seqüències oníriques ubicades a la imaginació de S., confonent a l'espectador entre la ficció i la realitat. Encara que, al capdavall, això ajudarà a fer que s'entenguen millor les motivacions i comportament d'ambdós. Potser, el metratge resulte una mica extens, no obstant això, estem davant d'una òpera prima digna, que mereix la nostra atenció.

ABOU LEILA. 2019. Algèria. Color. 135 Min. 

Direcció: Amin Sidi-Boumédiène 

Intèrpretes: Slimane Benouari, Lyès Salem, Azouz Abdelkader, Fouad Megiraga, Meriem Medjkrane, Hocine Mokhtar, Samir El Hakim

Guió: Amin Sidi-Boumédiène

Fotografia: Kaname Onomaya

(2) HOMEWARD (EVGE), de Nariman Aliev (2019) - "D'A Film Festival Barcelona 2020" - Secció "Talents"

  L'aspre viatge

El director ucraïnés ens mostra un viatge cap al dolor per part d'un pare i un fill que, en el context de la guerra entre Rússia i Ucraïna, han de transportar el fèretre del fill i germà gran. A partir d'ací, sorgeixen conflictes generacionals i, la religió extremadament marcada per part de progenitor, farà que el camí es convertisca en una autèntica odissea. Tant el pare (castrador que prioritza els costums del seu poble a l'evolució personal del seu descendent) com el fill (qui, a la fi, entén la lluita del seu progenitor) pateixen una metamorfosi durant el trajecte.
 És molt interessant observar com es construeix, en un ambient hostil, tal confluència paternofilial la qual, però, quedarà truncada pel sinuós panorama que conformen els conflictes armats.  
Visualment magnífica, crua i aspra. Emocional i sensitiva alhora. Llàstima que no aprofundisca en el seu rerefons històric polític i històric.

EVGE. 2019. Ucraïna. Color. 96 Min. 

Direcció: Nariman Aliev

Intèrpretes: Akhtem Seitablaev, Remzi Bilyalov, Veronika Lukyanenko, Viktor Zhdanov, Dariya Barihashvili.

Guió: Nariman Aliev, Marysia Nikitiuk (Idea: Novruz Hikmet)

Música: Aaron Cupples
Fotografia: Anton Fursa