(3) L'EVANGELI SEGONS MATEU, de Pier Paolo Pasolini (1964)

Jesucrist xiula un blues

L'austeritat i la senzillesa són les pedres angulars d'aquesta cinta que es caracteritza per projectar un reflex simètric dels ensenyaments de Jesús de Natzaret. Pasolini movent la càmera amb intel·ligència, a manera de fals documental, mostra les aventures d'aquesta figura central del cristianisme. Així, ho podem comprovar, especialment, en les escenes del judici i la crucifixió, on l'espectador es pot sentir com un personatge més del film. 

El director es basa en l'evangeli segons Sant Mateu i subratlla les doctrines de Crist tot posant èmfasi en els seus principis ètics, en la hipocresia dels fariseus (quelcom que arriba fins als nostres dies) i en la impossibilitat d'arribar a la glòria per aquells que ostenten el poder a costa dels altres. Conceptes com l'ajuda als més desfavorits i la deontologia cristiana —que ni s'ha seguit ni complert per aquells mateixos que propugnen les benevolències d'aquesta religió monoteista completen una proposta que suposa un retret a l'activitat humana al llarg de la història. En definitiva, es reivindica l'honestedat, la justícia i l'ètica: hi ha algú que complisca tots aquests principis? 

Per la resta, el realitzador mostra un retrat bastant fidedigne —un Pasolini diguem que un poc tou en aquest aspecte—, però, al mateix temps, personal des del punt de vista filosòfic i tècnic. 

Cal destacar la interpretació del barceloní Enrique Irazoqui i la música clàssica per emfatitzar el dramatisme dels fets. Resulta del tot innovador la utilització d'estils com el gòspel i blues. Tots dos són metaforitzats com l'art popular que emana del poble, lloc on en realitat hauria de residir la sobirania perquè les societats es puguen desenvolupar i evolucionar de manera real d'una vegada per totes. Aquesta és la doctrina i, per tant, el Crist personal de Pasolini.

IL VANGELO SECONDO MATTEO. 1964. Itàlia. Color. 137 Min. 

Direcció: Pier Paolo Pasolini

Intèrprets: Enrique Irazoqui, Margherite Caruso, Marcello Morante, Susanna Pasolini, Mario Socrate, Settimio Di Porto, Alfonso Gatto, Luigi Barbini, Giacomo Morante  
Guió: Pier Paolo Pasolini

Música: Luis Bacalov, Varios.
Fotografia: Tonino Delli Colli

Crítiques de Pier Paolo Pasolini: 

Accatone (1961)
Uccelacci e uccelini (1966)

(3) LA PROFESSORA, de Jan Hřebejk (2016)

Abús de poder

El fet que qualsevol sistema dictatorial i totalitari tinga controlats tots els nostres moviments i que la nostra llibertat siga coartada i restringida per un suposat benefici de la comunitat, és una cosa tan coneguda i indesitjable que a ningú li pot sorprendre. Aquesta opressió de l'estat enfront de la població ha estat, malauradament, un denominador comú al llarg de la història. 

La professora rememora un dels tants episodis esdevinguts en aquest espai de temps i realitza una revenja amb el règim comunista des de la incorporació de Txecoslovàquia al bloc soviètic oriental (1948) fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989). Els successos ocorren en els últims temps del règim (1983) en una escola de Bratislava, on una professora —aprofitant-se de la seua condició de funcionària (ja que pertany al partit comunista) tot utilitzant una malícia pròpia de qualsevol conte de bruixes— extorsiona i fa xantatge als pares dels seus alumnes a canvi d'un aprovat en el seu expedient. 

Les primeres imatges de la professora —educada, amable i de rostre angelical, fet que contrasta amb la seua impactant abjecció- preguntant el primer dia de classe als seus alumnes les professions dels seus pares, són esfereïdores. A partir de l'intent de suïcidi d'una alumna, la directora del centre es reuneix amb les mares i pares dels estudiants i comencen a sorgir les diferents representacions de persones que estan per sota de qualsevol règim: el delator, l'interessat, el rebel, el conformista, el poruc davant el càstig... Figures que emanen d'una forma de govern repressor i corrupte. 

És molt interessant observar els diferents comportaments en la reunió, en la qual les emocions i pors es disparen i on la por a la represàlia està constantment present (ressaltar que la majoria estaven subjugats a una administració vigilant i a l'escassetat de recursos. De fet, al final signen la queixa de manera individual.

Jan Hřebejk aconsegueix un brillant film, narrativament àgil on —a base de flashbacks i utilitzant la major part del temps una planificació mitjana en espais tancats— tradueix i metaforitza, malgrat els seus fets verídics, les desigualtats i les injustícies que qualsevol estat pot cometre.

 

UČITEĽKA. 2016. Eslovàquia. Color. 102 Min

Direcció: Jan Hřebejk

Intèrprets: Zuzana Mauréry, Zuzana Konecná, Csongor Kassai, Tamara Fischer, Martin Havelka, Éva Bandor, Oliver Oswald, Peter Bebjak, Richard Labuda

Guió: Petr Jarchovský

Música: Michal Novinski

Fotografia: Martin Ziaran

(3) TRAFFIC "Mr. Fantasy" (1967)

Després de Spencer Davis Grup, Steve Winwood, amb tan sols dinou anys, passaria a donar forma a un nou projecte anomenat Traffic. Aquesta banda de Birmingham va oferir, en el context de la música rock, un segell distintiu ja que, amb la seua manera de compondre i improvisar, van posar els fonaments d'això que a la fi del 67 i principis del 68 se li va començar a anomenar "música progressiva ". Des d'aquest punt de vista el grup ha estat un dels pioners en aquesta característica d'evolució del rock. 

Mr. Fantasy va ser l'àlbum de debut de la formació i suposa una interessant aproximació al blues-rock i més concretament al rock progressiu, especialment amb el seu tema més emblemàtic: la fantàstica "Dear Mr Fantasy". Aquesta peça conté un colpidor sol de guitarra conjugat a la perfecció amb un fons d'orgue i harmònica. Altres temes atractius són "Utterly Simple" amb efluvis orientals i una suggerent utilització del sitar, la cançó que obre el disc; la rítmica "Heavens is in your Mind", la simfònica "Dealer", la estranyament psicodèlica a manera de corda de rellotge; "House of Everyone" o la que tanca el disc; la jazzísitica "Giving to you". 

La resta del disc són la majoria cançons dignes com la carabetera "Berkshire Poppies", l’espiral "Coloured Rain", la coral "Hope I Never Find Me There". L’únic retret d’aquest treballa és “No Face, no Name, no Number”, una balada fallida, edulcorada i avorrida. 

En definitiva, un gran i influent feina que s'engrandiria amb la fastuosa carrera d'aquesta atractiva banda britànica. .  

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar):

Dr. Mr. Fantasy

Utterly Simple

Dealer

Giving to You

(1) DISPONGO DE BARCOS, de Juan Cavestany (2010)

Un film que no transmet res

La finalitat d'una obra artística a través de qualsevol canal de comunicació és, al meu parer, connectar amb el receptor. Connectar en el sentit de transmetre algun tipus d'emoció que, d'alguna manera, et toque el cervell i el cor. No importa el gènere cinematogràfic ni la manera de realització, l'essencial és quedar-se atrapat amb allò que està davant de nosaltres. 

És veritat que la pel·lícula de Juan Cavestany és arriscada, allunyada d’allò convencional i comercial, però també és cert que això no és suficient perquè el treball exercit aporte alguna cosa interessant a l'espectador. Durant el seu visionat la impressió és més aviat de desassossec. Esperes que passe alguna cosa, però el que impera és la sensació de tedi, exceptuant la seqüència de la caòtica planificació del robatori on s'extreuen uns cinc minuts fantàstics de comèdia. En aquest instant, la sensació que estàs davant un punt d'inflexió es dilueix immediatament per tornar a unes situacions argumentals sense ordre ni concert. 

Realitzada de manera domèstica amb format casolà, el resultat final és en la seua major part d'avorriment i únicament el salva la sensacional escena comentada i el seu metratge, afortunadament curt; poc més d'una hora de durada, més..., haguera sigut insuportable.

 

DISPONGO DE BARCOS. 2010. Espanya. Color. 69 Min

Direcció: Juan Cavestany

Intèrprets: Antonio de la Torre, Roberto Álamo, Diego Paris, Andrés Lima, Juanjo del Rey, Miguel Ortiz, Antonio de Casas, Pietro Olivera, Gerardo Malla

Guió: Juan Cavestany

Música: Nick Powell, Oskar

Fotografia: Juan Cavestany

(3) THE CASTLE, de Lina Lužytė (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

Supeditar els nostres somnis a tot

Unos episodis aparentment normals com poden ser l'adaptació d'una família lituana a Irlanda, juntament amb els seus problemes quotidians (l'àvia amb demència i la mare gairebé sense recursos, treballadora d'una planta de processament de peix) esdevenen en un gir inesperat manejat fantàsticament per Lina Lužytė. I és que el que al principi semblava que anava a ser un relat de lluita per véncer les dificultats (malaltia mental, problemes adolescents i relació mare-filla) es converteix en una mena de thriller que dispara frontalment a l'emotivitat i la sensibilitat de l'espectador. 

Monika i la seua mare Jolanta, totes dues amb gran talent per a la música, es dediquen a fer petits concerts en funerals amb l'objecte d'aconseguir un complement als diners que entren a casa. Davant l'oferta de treball —que els ofereix Liam Maguire, un misteriós empresari musical que troben en un enterrament adjacent— per tocar a The Castle (un prestigiós recinte proper a la capital irlandesa), la ment de Monika comença a divagar quina és la millor manera d'afrontar-ho. Els problemes sorgeixen quan la seua mare, atabalada pel seu treball i desmotivada amb el món de la música, decideix vendre el teclat de totes dues. 

L'adolescència, aquest primer estadi en el qual ens és més difícil prendre decisions, portarà a Mónica a escollir entre diverses opcions. Un cop observat el seu comportament conduït pels seus processos mentals, la pel·lícula ens fa preguntar: ¿què hauríem fet nosaltres en aquesta edat?, hi ha alguna patologia en ella atenent a la seua manera d'actuar? Aparentment no, però, la seua cega ambició l'obligarà a decantar-se per la determinació més errònia. El personatge principal sent com qualsevol ésser humà i fa l'efecte que cada acte comés està estudiat per no passar-se de la ratlla, sent conscient del seu alt risc. Al final, l'àvia s'endinsa cap al mar i la mirada de la seua néta desprén tendresa en forma de mà que l'empeny cap a la seua mort, però també cap al seu alliberament: contradiccions humanes.  

Lluitar pels nostres somnis sense importar-nos els mitjans per aconseguir-los. Difícil decisió en una pel·lícula, molt ben narrada i construïda, que fa estremir i reflexionar a l'espectador.

 

PILIS. 2020. Lituània. Color. 91 Min

Direcció: Lina Luzyte

Intèrprets: Barbora Bareikyte, Gabija Jaraminaite, Jurate Onaitite, Andrei Ciopec, Martyna Peszko

Guió: Lina Luzyte

Música: Jonas Jurkunas

Fotografia: Michael Lavelle

(2) POPPY FIELD, d'Eugen Jebeleanu (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Retuyeos"

Homosexualitat no normalitzada

No és fàcil viure en contextos i societats on no està normalitzada l'homosexualitat. Poppy Field passa a Romania, on —com es pot observar— hi ha grups homòfobs que lluiten per erradicar el que ells consideren una malaltia. 

L'acció succeeix en un dia quan Cristi, agent de policia, va a una operació en la qual un grup neosfascista boicoteja la projecció d'una pel·lícula queer. Una volta entra a les instal·lacions, comença a experimentar una sèrie de sensacions i dissonàncies que li bloquegen el seu comportament. Quan un membre del grup el reconeix, davant el risc de ser delatat, les seues pors i inseguretats es multipliquen per mil. 

El film realitza una valenta denúncia a aquests grups extremistes junt amb la passivitat dels aparells de l'estat (els agents tracten a les víctimes, és a dir, el públic assistent, com si foren ells els agitadors) i és, a més, un cant a l'amor en si, amb independència de l'orientació sexual. 

Rodada de manera senzilla, utilitzant moltes vegades càmera en mà per imprimir-la de més realisme, l'obra està dotada de llargues i interessants converses on sobresurten la inquietud i l'aflicció del protagonista. 

En definitiva, una suggestiva reflexió sobre la situació de l'homosexualitat a Romania. I és que, el fet que un agent de policia ho siga, xoca frontalment amb els estereotips conformats en les ments més masculinitzades (en el sentit pejoratiu del terme).

 

CÂMP DE MACI. 2020. Romania. Color. 81 Min

Direcció: Eugen Jebeleanu

Intèrprets: Conrad Mericoffer, Alexandru Potocean, Radouan Leflahi, Cendana Trifan, Ionut Niculae, Alex Calin

Guió: Ioana Moraru

Fotografia: Marius Panduru

(2) FIRST COW, de Kelly Reichardt (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

Amistat en temps difícils

Una història d'amistat, l'any 1820 conforma aquest minimalista western d'autor; un relat de subsistència i supervivència on es pot apreciar tota la naturalesa silvestre de l'Amèrica de segle XIX. Tal com diu l'immigrant xinés, King Lu, cal aprofitar les oportunitats que apareixen en un món on els més desfavorits estan condemnats a patir. Tots dos, conscients el risc que corren, retornen cada dia a munyir a la primera vaca apareguda al territori. Amb això, pretenen complir els seus somnis en altres llocs on emprendre noves idees i negocis. 

La pel·lícula desenvolupa la trama des dels inicis quan el cuiner Figowitz (Cookie) és contractat per una expedició de caçadors de pells. En aquest espai de temps coneix a King Lu, qui fuig d'un grup de russos que el persegueix. La primera part és força parsimoniosa fins a arribar al negoci dels bunyols, cuinats amb llet de la vaca del patró. És ací, en aquest moment, quan l'obra comença a cobrar ritme i on arriba el seu punt més interessant. Belles imatges i exteriors en una cinta estimable, dura i realista, però amb alts i baixos.

FIRST COW. 2020. Estats Units. Color. 121 Min

Direcció: Kelly Reichardt

Intèrprets: John Magaro, Orion Lee, Toby Jones, Ewen Bremner, Scott Shepherd, Gary Farmer, Lily Gladstone, Alia Shawkat, John Keating, Dylan Smith

Guió: Jonathan Raymond, Keely Reichardt (Novela: Jonathan Raymond)

Música: William Tyler

Fotografia: Christopher Blauvelt

(3) VOICES IN THE WIND, de Nobuhiro Sowa (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Albar"

El telèfon del vent

Som a casa tan tranquils i ens assabentem pels mitjans de comunicació que hi ha hagut una desgràcia natural arreu de món. Ens alarmem i, inconscientment, fem càbales de les baixes probabilitats que allò passe a casa nostra. És un mecanisme de defensa, una estratègia per tranquil·litzar-nos. I, sí, ho sentim per tota aquesta gent desconeguda i aliena a nosaltres que ha mort o que ha quedat òrfena dels seus éssers estimats. La vida continua i el succés es torna com aquell núvol que, amenaçant, planava sobre els nostres caps. 

Voices in the wind és un film catàrtic i terapèutic. Mitjançant el viatge d'una adolescent de dèsset anys que busca trobar respostes a tot el que li ha esdevingut en els darrers anys (va perdre als seus pares i al seu germà en el tsunami de Ōtsuchi en 2011). Viu amb la seua tia a Hiroshima, i aquesta cau malalta. És per això que la protagonista decideix escapar per emprendre una travessia, dura i incerta, cap als seus orígens). En el seu camí es troba amb persones i situacions que l'ajudaran en el seu aprenentatge existencial: l'anciana marcada per la bomba d'Hiroshima, el treballador de la central nuclear amb la pèrdua de la seua família per l'accident nuclear de Fukushima, la parella, propers a ser pares, que li transfereixen tot el seu afecte i suport, la família kurda ..., fins i tot l'episodi dels tres delinqüents que l'assetgen li servirà com a ensenyament. 

La pel·lícula té el seu punt d'abatiment representat a través del rostre i caràcter taciturn del seu personatge principal. En essencia, aquesta obra és nostàlgica, malenconiosa, metafòrica i poètica on en cada seqüència absorbim totes les sensacions i percepcions que es manifesten latents en els seus fotogrames. El telèfon del vent serà l'element suprem, el zenit que actua com a sanador de les males emocions que circumden l'interior de les víctimes. 

El film resulta, a la fi, una mica extens perquè que es recrea de vegades en determinades escenes, potser alguna que una altra retallada en el muntatge li haguera donat més agilitat, encara que no per això deixe de ser una estimable cinta.

 

KAZE NO DENWA. 2020. Japó. Color. 139 Min

Direcció: Nobuhiro Sowa

Intèrprets: Shoko Ikezu, Serena Motola, Toshiyuki Nishida, Hidetoshi Nishijima, Tomokazu Miura

Guió: Kyôko Inukai, Nobuhiro Suwa

Música: Hiroko Sebu

Fotografia: Takahior Hairaba

(2) MARYGOROUN, de Daria Woszek (2020) - "Festival Internacional de Cine de Gijón/Xixón 2020" - "Sección "Retueyos"

Alliberar-se als cinquanta

Amb una estètica atraient, dels huitanta i, moltes vegades, a manera de videoclip, aquesta pel·lícula tracta de mostrar els temors, les inseguretats i somnis d'una dona virginal de mig segle d'edat. Les seues relacions, secrets i enamoraments suren en unes seqüències trufades de comèdia i dramatisme. El fet que la directora expose i plantege un tema no gaire habitual en qualsevol manifestació artística —com és el lloc que ocupen i la sexualitat que experimenten persones que acaben de superar la mitjana edat i amb camí directe a la senectut— afegint-li, a més, una sorprenent ornamentació funky-panki, podem dir que estem davant d'un film estimable, valent i arriscat. No obstant això, tot aquest maremàgnum de pensaments i desitjos es queden estancats sense realment connectar del tot amb l'espectador, resultant avorrida per moments.

MARIJKI. 2020. Polònia. Color. 75 Min. 

Direcció: Daria Woszek

Intèrprets: Grazyna Misiorowska, Janusz Chabior, Barbara Kurzaj, Magdalena Kolesnik, Agnieszka Wosinska, Michal Majnicz, Pawel Smagala.

Guió: Sylwester Piechura, Aleksandra Swierk, Daria Woszek

Música: Marcin Macuk
Fotografia: Michal Pukowiec