(4) EL GABINET DEL DR. CALIGARI, de Robert Wiene [1920]

Força visual

El Gabinet del Dr Caligari va suposar el naixement de l'expressionisme alemany en el cinema. Aquesta pel • lícula del director alemany Robert Wiene -Fritz Lang seria en principi el realitzador però no va poder perquè encara estava enmig del rodatge del seu film Les Aranyes- està proveïda d'una fantàstica posada en escena amb suggerents decorats i una atmosfera espectral molt ben aconseguida que influeix substancialment en la trama. 

Una història extraordinàriament narrada, amb volta de rosca inclosa, quelcom sorprenent ja que estem parlant dels anys vint. De fet la seva influència posterior ha sigut immensa com el cinema de la Hammer o en directors contemporanis com Burton o Lynch.

Imprescindible.  

EL GABINET DEL DR. CALIGARI. 1920. Alemanya. Muda.
Direcció: Robert Wiene
Intèrprets: Werner Krauss, Conrad Veit, Friedrich Feher, Lil Dagover, Rudolf Klein-Rogge, Hans Heinz Von Tawardowski
Guió: Carl Mayer, Hans Janowitz
Fotografia: Willy Rameister

(2) The Decemberists "The King is Dead" [2011]

The Decemberists han realitzat un magnífic compendi de folk i country rock. Harmòniques, òrgan, pedal steel i guitarres acústiques es convenen per realitzar temes d'apreciable qualitat com "Your say carry it all", "Calamity song", "Rox in the box"o "All arise!".

Ja va despertar el meu interès el seu conceptual The Hazards of Love (09) amb referències a l'edat mitjana, no obstant, aquest The King is Dead és encara més reflexiu amb reminiscencies a Dylan i Young.
A escoltar. 

(3) NADIER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ, de Asghar Farhadi [2011]

 Visions diferents

Un dels trets que més criden l'atenció en aquest brillant film és la seva espontaneïtat. Al llarg del metratge, la càmera es passeja davant d'uns personatges i unes situacions de manera tan absolutament objectiva que deixa l'espectador totalment implicat. 

Una història de posicions enfrontades en què es donen una gran diversitat de circumstàncies (drama familiar iranià sobre el divorci, malaltia d'Alzheimer, diferència de classes, judicis ...) que sota la mirada imparcial del seu realitzador, mostra els diferents punts de vista de cada personatge del film. 

Cal vore-la.  

NADIER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ. 2011. Irán. Color
Direcció: Asghar Farhadi
Intèrprets: Peyman Moaadi (Nader), Leila Hatami (Simin), Sareh Bayat (Razieh)
Guió: Asghar Farhadi
Fotografia: Mahmuoud Kalari
Música: Sattar Oraki 

Crítiques d'Asghar Farhadi: Todos lo saben (2018)

(2) Bon Iver "Bon Iver" [2011]

Estimable segon disc del grup del cantautor Justin Vernon ple de temes en què la quietud i la malenconia són el factor predominant. 

La seua veu a manera de falset ajuda a escoltar aquesta col·lecció de cançons com un sentiment de somni que porta a l'oient fins un estat quasihipnòtic.  

"Holocene" i "Towers" són una bona prova, dues balades que marquen l'estil del disc, una barreja de folk i de dream pop.

(2) Beady Eye "Different gears, still speeding" [2011]

Beady Eye és el projecte que ha creat Liam Gallagher després de la ruptura d'Oasis.
El resultat ha estat un interessant treball amb reminiscències sesenteras i psicodèliques, sense oblidar que l'esperit de Lennon sobrevola cada solc del disc (escoltar "Three ring circus"). 

D'entre les grans cançons cal destacar l'estupenda psicodèlia-pop de "Millonaire", la fantàstica balada amb aires d'himne "Kill for a dream" i el genial progressiu "Wigwam".

(4) INCENDIES, de Denis Villeneuve [2011]

 La dona que canta

Amb una narració impecable mitjançant fragments -passats i presents- que es van embastant a mesura que es desenvolupa la història, el canadenc Denis Villeneuve signa una pel • lícula que deixa l'espectador totalment implicat en tot el que passa.
Les vicissituds de la mare, el viatge cap l'horror que han de realitzar els fills per descobrir la veritat, les guerres, conflictes de religió, incest accidental... Tot es barreja per convidar-nos a reflexionar sobre l'angoixa i el perdó.
Una cinta dura, punyent -amb magnífiques interpretacions-, sobre les conseqüències de l'extremisme religiós i la indestructible voluntat d'una mare en la lluita per la vida dels seus fills. Va ser nominada a l'Oscar a la millor pel • lícula estrangera, no va poder emportar-se'l però va ser també digna mereixedora.
De visió imprescindible.

INCENDIES. 2011. Can. Color
Direcció: Denis Villeneuve
Intèrprets: Lubna Azabal (Nawal), Mélissa Dèsormeaux-Poulin (Jeanne), Maxim Gaudette (Simon), Rémy Girard (notari Jean Lebel)
Guión: Denis Villeneuva, a partir de l'obra teatral de Wajdi Mouawad
Música: Grégoire Hetzel

MADRID

Existeix una gran quantitat de cançons escrites al voltant de Madrid, fins i tot algunes cases discogràfiques han editat discos temàtics amb aquesta ciutat com a eix central.

La ciutat de Madrid ha estat un referent quant a l'evolució del rock a l'estat espanyol, especialment perquè es va convertir en punt neuràlgic de la moguda (moviment que va trencar esquemes a finals dels 70 i principis dels 80-tot i que actualment , cal afegir, alguns dels seus membres s'han venut al poder establert-, però bé ... això seria una altra història).

D'entre totes les cançons em quede amb dues: "Madrid" dels Burning del seu disc homònim Madrid (78) i "En las calles de Madrid" de Loquillo y los Trogoloditas del seu àlbum ¿Dónde estabas tú en el 77? (84).

Cançons que es complementen pel seu personal homenatge a la ciutat i pel realitzat pel grup segon grup esmenat a Pepe Risi, guitarriste dels Burning.

Temps ha, vaig escoltar en una entrevista a radiofònica comentar a Sabino Méndez el següent: "Si he arribat a poder tocar la guitarra ha sigut gràcies a dues persones: Chuck Berry i  Pepe Risi". 

D'ahí aquesta frase que hi apareix a la cançó: “… dile a Pepe Risi que ya puede sonreír, él mató el silencio en las calles de Madrid”

(3) CHICO & RITA, de Fernando Trueba i Javier Mariscal [2011]

 Imatges, Música i Passió 

Suggestiu film d'animació realitzat pel tàndem Trueba-Mariscal amb una impecable qualitat artística i narració. Amb tan sols l'arrencada de la pel•lícula ja ens submergim en el fascinant univers visual que proposen els seus realitzadors. 

La seva música (bolero, bebop, jazz ...), el seu homenatge a la idiosincràsia cubana i el seu romanticisme passional es combinen en aquesta aconsellable obra plena de sensualitat.

 A veure i a escoltar.

CHICO & RITA. 2011. Esp. Color
Direcció: Fernando Trueba i Javier Mariscal
Intèrprets: Personatges d'animació
Guió: Fernando Trueba i Ignacio Martínez de Pisón
Música: Bebo Valdés

ENRIQUE SIERRA: EL SO ELÈCTRIC

Enrique Sierra és una figura crucial per a entendre el panorama del rock a l'estat espanyol. Personatge emblemàtic a "La Movida", va pertànyer a Kaka de Luxe i posteriorment a una de les bandes més importants en els huitanta i primer dels noranta com van ser Radio Futura. Una volta extingit el grup, va continuar el seu camí musical amb diversos discos en solitari. 

A part de la modernitat que va imprimir en una època en què el país estava despertant d'una sempiterna letargia, el que més ressalta és la seva sonoritat elèctrica i la seva perícia en les sis cordes (no pare de sorprendre’m en escoltar "El nadador"). 

La seua desaparició ha suposat una gran commoció per a tots aquells que hem crescut amb la seva música. Mai no oblidaré quan vaig comprar el vinil de La ley del desierto / La ley del mar (84) . A la carpeta interior mostrava eixa imatge seua tan innovadora i sorprenent que captivava. Va ser la primera vegada que el vaig veure. Des d’aleshores es va convertir en un emblema, un paradigma i un exemple a seguir per les noves generacions. 

Sempre ens quedarà el record del seu llegat.

VA PASSAR A ONTINYENT, de Manuel Mira [2009]

Vaig gaudir d’aquest curtmetratge en un concurs realitzat a Ontinyent. Els organitzadors van fer un passe dels curts guardonats i en tots ells vaig observar molts d’aspectes a destacar. Tanmateix aquest que us presente va ser el que més em va sorprendre per la seua originalitat.  
Va pasar a Ontinyent és una història de desamor, propera al fantàstic, de multiples lectures i molt ben interpretada per la parella protagonista. Al voltant de tot gira una extraordinària camèra de fotos amb un inquietant poder vampiritzador que fa desmuntar la ment de l’espectador. 

No us el perdeu.  

VA PASSAR A ONTINYENT. 2009. Esp. Color
Direcció: Manuel Mira
Intèrprets: Maria Albiñana, Paco Vera.
Guió: Manuel Mira 
Música: José Luis Martínez

NICOLAS JAAR & SCOUT LA RUE

Nicolas Jaar, músic electrònic novaiorquès amb arrels xilenes, porta diversos EPs en el seu haver i un disc d'estudi Space is only noise (11). Malgrat la seva joventut es diu que està revolucionant aquest estil de música.
“With just one glance” és una cançó gravada amb Scout LaRue (filla de Bruce Willis i Demi Moore), famosa perquè la seva mare va aparèixer embarassada i nua a la portada de la revista Vanity Fair.

La seva veu hipnòtica i sensual reforcen els ritmes d'aquesta suggestiva cançó.

"BIG" JOE TURNER, UN PIONER IMPRESCINDIBLE

A causa de la saturació d'escoltar música actual i de no trobar res fora del normal, hom a vegades es pregunta quina és la música que realment li fa estremir. Quan arribe a aquest estat, per descongestionar, sempre recórrec al purisme del blues, del rock o del boogie-woogie. Ací és quan em retrobe amb el meu venerat "Big" Joe Turner (1911-1985): "Shake, Rattle and Roll", "Corrine, Corrina", "Teenage Letter", "Still in Love", "Crawdad Hole", "Roll 'Em Pete".
Un pioner imprescindible i fonamental.