(4) TRAINSPOTTING, de Danny Boyle (1996)

 Interessant tractament de la drogodependència

Amb una estètica innovadora Danny Boyle se submergeix en els suburbis d'Edimburg per tractar el tema de la drogodependència d'una manera tan original que s'introdueix en el mateix interior dels protagonistes. El film relata la història d'un grup de joves, mancats d'al·licient, la premissa central de la qual és l'ús de la droga.
La filosofia de vida de Mark, el seu protagonista, s'allunya dels estàndards esclavitzadors que ens dicta la societat, és a dir; estudis, família, treball, fills, hipoteques, pagaments, responsabilitats..., (més o menys la síntesi que els Goodfathers realitzen en "Birth, School, Work, Death"). Amb aquesta actitud, es nega rotundament a entrar a la deteriorada "roda de la vida".
L'escena reflecteix encertadament el problema de la dependència psicològica i fisiològica de les drogues, cosa que obliga a preguntar-nos què ofereix la societat perquè la joventut -de qualsevol època- no trobe motivacions suficients, diferents i saludables. Aquesta interessant proposta d'anàlisi desemboca en el mestratge tècnic de Boyle a l'hora de combinar moments còmics amb situacions realment dures (la cruel mort de l'infant) i al seu excel·lent ús oníric de les imatges representant l'efecte de l'heroïna. Tot això, unit a la seua hàbil selecció de la banda sonora, fan de Trainspotting una de les pel·lícules més importants de la dècada dels noranta.

TRAINSPOTTING. 1996. Regne Unit. 90 Min. 

Direcció: Danny Boyle

Intérpretes: Ewan McGregor, Robert Carlyle, Jonny Lee Miller, Ewen Bremner, Kelly MacDonald, Kevin McKidd, Peter Mullan, James Cosmo, Eileen Nicholas, Susan Vidler, Pauline Lynch  
Guió: John Hodge (Novela: Irvine Welsh)

Música: Diversos intèrprets
Fotografia: Brian Tufano

Crítiques de Danny Boyle (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):

T2: Trainspotting 2 (2017), Yesterday (2019)

(2) BARRAVENTO, de Glauber Rocha (1962)

 Vèncer a la superstició

La desigualtat social, la religiositat i la superxeria s'embasten en un film contextualitzat en el microcosmos de litoral de la badia brasilera. Les precàries condicions de vida en què viuen els seus habitants (pescadors de "xarèu"), comporten a una existència basada en un misticisme (culte als déus africans) que adopta un caràcter primordial en el desenvolupament dels seus esdeveniments quotidians.
En l'obra apareixen dos contraris: "deixar el destí en mans de la providència" (poble que accepta la misèria, analfabetisme i explotació) versus "lluitar i aconseguir els mitjans materials per ells mateixos" (Firmino). Entre tots dos sorgeixen passions i emocions humanes (lluita per la jerarquia, amor, gelosia, etc.) i el jou explotador de l'empresa que els imposa unes disposicions infrahumanes per a treballar.
Rodada amb pocs mitjans que resulten una mica pedestres, la pel·lícula té aspectes d'interès reforçats per la manera de mostrar en les seues imatges la coreografia musical, el modus vivendi i, especialment, el retrat d'un temps esquitxat per l'estigma de la colonització de la cultura brasilera.

BARRAVENTO. 1962. Brasil. Blanc i Negre. 78 Min. 

Direcció: Glauber Rocha

Intèrprets: Antonio Pitanga, Luiza Maranhão, Lucy de Carvalho, Aldo Teixeira, Lidio Silva, Edmundo Albuquerque, Francisco dos Santos Brito, Hélio de Oliveira, Antônio Carlos dos Santos

Guió: Glauber Rocha, Luiz Paulino Dos Santos, Jose Teles

Música: Canjiquinha
Fotografia: Toni Rabatoni

(3) ACCATTONE, de Pier Paolo Pasolini (1961)

 La Roma marginal de mitjan segle XX

Contundent òpera prima del realitzador italià que s'endinsa en un neorealisme esquerp i fosc. Si Fellini a Els Inútils (1953) ja va fer un retrat dur i profund de la Itàlia dels cinquanta, Pasollini fa ara un tractament més aspre, si cap, introduint-se dins de l'infern del proxenetisme. A partir d'ací, comença una mirada crítica envers aquest tipus d'actituds intimidatòries i violentes que comporten al patiment de les dones, veient-se abocades —a causa tant del context social com de certs comportaments inhumans— a la prostitució. 
El director mostra a una Roma marginal amb personatges allunyats de les normes socials establertes. Matar l'estona, mandrejar, fer apostes, extorsionar i aprofitar-se de les xiques que no tenen recursos, són l'única motivació d'un grup de joves buits de contingut (cosa que també que recorda a Els Inútils). El seu protagonista principal Vittorio és un personatge sense escrúpols que representa al patriarcat més masclista. En contraposició a ell es troba el seu germà, Renato, qui intenta, tot i les òbvies adversitats, portar una vida equànime. Tots dos simbolitzen la cara i creu d'una mateixa moneda, dues maneres diferents d'afrontar la vida.
Aquesta obra és, en definitiva, la visió de l'altra Roma, amb personatges que són víctimes de la misèria d'un context social determinat i que trien lucrar-se aixafant als seus iguals en compte d'enfocar la seua ira cap als veritables culpables.
Finalment, Vittorio intenta redreçar parcialment la seua vida. És en eixe precís instant quan es dóna pas al magistral somni de la mort. En les seqüències, dóna la sensació d'estar dins d'aquesta successió d'imatges reforçades per la respiració del protagonista. L'espectador es pregunta si aquest somni serà profètic o metafòric, si realment estem davant de la mort simbòlica de l'anterior Accatone o, si per contra és la conseqüència lògica d'una sèrie de comportaments que condueixen al punt més tràgic. Millor no explicar res més i que un mateix ho comprove, només avançar que estem davant d'un realista, valent, arriscat film que val la pena veure.

ACCATTONE. 1961. Itàlia. Blanc i Negre. 116 Min. 

Direcció: Pier Paolo Pasolini

Intèrprets: Franco Citti, Silvana Corsini, Franca Pasut, Paola Guidi, Adriana Asti, Mario Cipriani, Roberto Scaringella, Adele Cambria

Guió: Pier Paolo Pasolini y Sergio Citti

Música: Johann Sebastian Bach 
Fotografia: Tonino Delli Colli

Crítiques de Pier Paolo Pasolini:

L'Evangeli segons Mateu (1961)

Uccelani e Uccelini (1966)

(1) THALASSO, de Guillaume Nicloux (2019)

 Desencís filosofal 

Primer de tot, seria important recalcar que Nicloux realitza un honest, valent i arriscat plantejament amb la utilització de personatges reals en l'obra. No obstant això, la seua proposta ensopega davant d'una història massa embolicada.
Thalasso, a la fi, resulta un intent fallit per mostrar un desencís filosofal i existencial, canalitzat a través dels seus personatges, que s'estanca en una trama massa forçada. Encara que aporta alguna reflexió interessant, el film no acaba de funcionar. Llàstima.

THALASSO. 2019. França. Color. 93 Min. 

Direcció: Guillaume Nicloux

Intèrprets: Michel Houellebecq, Gérard Depardieu, Maxime Lefrançois, Mathieu Nicourt, Daria Panchenko, Luc Schwarz

Guió: Declan May, Guillaume Nicloux

Fotografia: Christophe Offenstein

(2) ANTÒNIA FONT "Vostè és aquí" (2012)

Quaranta microcançons com a gotes escampades en una atmosfera hipnòtica. Així és com definiria al, lamentablement, últim treball d'aquesta excel·lent banda mallorquina. L'obra és una proposta heterodoxa, innovadora i conceptual amb estimables talls, encara que, francament, també arriscada. El fet que el treball oferisca temes que no superen els dos minuts fa que alguns d'ells es queden a mitat camí, trobant a faltar un major aprofundiment en cada peça.
Vosté és aquí no aconsegueix l'excel·lència d'anteriors treballs com Bafistato Katiuscas (06) o Lamparetes (11), no obstant això és un estimable disc i suposa un digne final que tanca una formidable carrera.  

Cançons destacades en el disc (clicar per a escoltar): 
Per jo i tots els ciclistes 
Leyenda negra 
Colors passant els cristalls 
Son Bonet estava controlat

(2) MELANIE. THE GIRL WITH ALL THE GIFTS, de Colm McCarthy (2016)

Dilema moral en l'apocalipsi

Atrapada en un món apocalíptic, Melanie és víctima de l'atzar. Li ha tocat viure un moment i un espai concret d'història determinat en el qual s'haurà d'adaptar a les circumstàncies sobrevingudes. Un virus assola el món i el seu contagi crea éssers "famolencs", així és com se'ls anomena als humans convertits en zombis. No obstant això, Melanie n'és diferent, pertany a eixa sèrie de nounats trobats que van sortir de manera "especial" de les seues mares: meitat zombis, meitat humans són capaços de pensar, raonar i fins i tot empatitzar.

El problema ètic i filosòfic el planteja la Doctora Caroline Caldwell: ¿se'ls pot considerar persones? Ella creu que no, i intenta experimentar amb ells per tal de trobar la vacuna que cure aquest fong que afecta la pau mundial. Tanmateix es topa amb l'oposició i el convenciment d'Hellen, qui pensa que el cor i l'emoció estan per damunt del cervell. Amb aquests elements s'obrirà una interessant guerra física i moral donant com a resultat un estimable film on destaca la interpretació de la xiqueta, Sénia Nanua, qui va obtenir el premi a la Millor Actriu al Festival de Sitges de 2016.

THE GIRL WITH ALL THE GIFTS. 2016. Regne Unit. Color. 111 Min. 

Direcció: Carlos Vermut

Intèrprets: Sennia Nanua, Paddy Considine, Gemma Arterton, Glenn Close, Anamaria Marinca, Dominique Tipper, Anthony Welsh, Fisayo Akinade, Yusuf Bassir

Guió: Mike Carey (Novela: Mike Carey)

Música: Cristobal Tapia de Veer
Fotografia: Simon Dennis

(1) COLOSSAL, de Nacho Vigalondo (2016)

Errades per tot arreu

El darrer film de Nacho Vigalondo es podria definir com una pel·lícula insuficient perquè proposa una absurda història on, malgrat la seua prometedora arrencada, res no acaba de funcionar.

Falla el drama, falla l'acció, fallen els intents de pinzellada de comèdia, falla la història romàntica entre els dos protagonistes... En definitiva, un cúmul de despropòsits que fan que aquesta obra siga com una motocicleta que, en arribar-li més combustible de què realment necessita, mai acaba de posar-se en marxa.

COLOSSAL. 2016. Canada. Color. 109 Min. 

Direcció: Nacho Vigalondo

Intèrpretes: Anne Hathaway, Jason Sudeikis, Dan Stevens, Austin Stowell, Tim Blake Nelson, Agam Darshi, Hannah Cheramy, Christine Lee  
Guió: Nacho Vigalondo

Música: Bear McCreary
Fotografia: Eric Kress