(3) TRON DE SANG (1957), d'Akira Kurosawa

La profecia (auto)complerta

A través de l'adaptació del Macbeth de Shakespeare ambientada al Japó feudal, Kurosawa aconsegueix un fantàstic espectacle visual on l'ambició i la cobdícia impulsen la profecia de l'esperit del bosc. 

El director, a banda de manejar amb mestria tota la tècnica cinematogràfica, manté molt encertadament els elements fantàstics de l'obra. Així, el que en un principi havia de ser un còmode viatge cap a una prolongació sempiterna de l'amistat, es torna en un maremàgnum de tensió, titubeig, desconfiança i incertesa. I és que la visió i el vaticini de la dona faran trontollar tot el sistema de valors i creences de tots dos amics. En la pel·lícula entren en joc; l'amistat, la lleialtat, la traïció i, especialment, l'ànsia de poder. Washizu -com diu la cançó que actua com a prefaci i epíleg del film- "era un guerrer fort en la lluita però feble davant la seua dona". D'aquesta manera, la influència i instigació de la seua muller Asaji el conduirà a un cul de sac amb destinació al paroxisme final. 

I per a finalitzar, una reflexió; el resultat final d'aquesta història, ¿és producte de la predicció de l'anciana o, potser, Washizu o Miku, com a amos del seu propi destí, són els que ocasionen el seu tràgic final? La complexitat de l'ésser humà està mostrada de manera notable en Tron de Sang —reforçada per una excel·lent banda sonora que tensa els moments més tràgics— i amb un Toshiro Mifune portentós.

KUMONOSU-JÔ. 1957. Japó. Blanc i negre. 110 Min.

Direcció: Akir Kurosawa
Intèrprets: Toshirô Mifune, Isuzu Yamada, Takashi Shimura, Akira Kubo, Hiroshi Tachikawa, Minoru Chiaki, Takamaru Sasaki, Gen Shimizu, Kokuten Kôdô, Kichijiro Ueda

Guió: Akira Kurosawa, Ryuzo Kikushima, Hideo Oguni, Shinobu Hashimoto. Obra: William Shakespeare
Música: Masaru Satô
Fotografia: Asakazu Nakai

(3) CUANDO DEJES DE QUERERME (2018), d'Igor Lerraeta

La recerca de la identidad

Es curiós, però ens passem tota la vida intentant trobar-nos a nosaltres mateixos. Una cerca infinita per conéixer-nos de debò. Conéixer el nostre altre "jo", eixe al qual mai no ens han presentat ni hem vist. Malauradament, no portem un espill interior que ens desvetlle d'on venim realment. Per què hem configurat un determinat caràcter que passegem actualment als nostres llocs comuns i aliens? 

Aquesta introducció ens serveix per a endinsar-nos a la ment de la protagonista, Laura. Sent una xiqueta, ella i la seua mare van marxar del País Basc després de, suposadament, ser abandonades pel seu pare. Després de molts anys, des de Buenos Aires, decideix viatjar amb el seu padrastre a Euskal Herria a causa d'una trucada que rep un dia: el cos del seu pare acabava de ser trobat enterrat en un bosc proper,fruit d'un assassinat al clatell. 

Aquesta travessia iniciàtica per descobrir la veritat serà com una experiència catàrtica per a Laura. De mica en mica, anirà desembastant-hi totes les costures fins a assolir una sorprenent realitat que li farà tancar les ferides. 

L'obra juga intel·ligentment amb el suspens per mantenir l'espectador agafat a la butaca. A més de les reflexions que hem apuntat al paràgraf primigeni, Legarreta hi aborda valentament temes tan sensibles com la policia franquista o l'organització armada ETA. Encara que algunes situacions romanguen una mica artificials, sí que cal reconéixer al film que ha sabut conjugar una interessant expectació davant la trama, juntament amb altres pulsions humanes: les debilitats humanes (el pare de la Laura), l'amor incondicional (Egoskue) o la incertesa de quins són els sentiments que els nostres progenitors tenen cap a nosaltres (la mateixa Laura). Enmig de tot, Fredo —un fantàstic Eduardo Blanco— queda com un illot, intentant ficar cullerada per integrar-se en un complex entramat familiar. El seu personatge, crucial en l'esdevenir de la història, dona un toc d'humor fresc a les situacions que se li plantegen. Finalment, cal destacar també l'excel·lent interpretació de Florència Torrente, que destil·la un inquietant fulgor dramàtic (els raonaments desesperadament profunds que li solta al seu pare en l'emocionant escena de la pluja).

CUANDO DEJES DE QUERERME. 2018. Espanya. Color. 101 Min.

Direcció: Igor Lerraeta
Intèrpretes: Flor Torrente, Miki Esparbé, Eduardo Blanco, Joaquín Climent, Antonio Dechent, Eneko Sagardoy, Kandido Uranga, Josean Bengoetxea, Itziar Aizpuru, Mario Pardo,

Guió:  Asier Guerricaechevarría, Jon Iriarte, Javier Félix Echániz
Música: Lucio Godoy
Fotografia: Imanol Nabea

(2) LLANTO POR UN BANDIDO (1964), de Carlos Saura

Bandolers, reis i lliberals

Darrere d'aquest film d'aventures s'amaga la crònica de sempre: un poble oprimit, pobre i que viu en la misèria, supeditat a l'oligarquia que es personalitza en la figura de Fernando VII i el seu sexenni absolutista on es va abolir la constitució de 1812 i es van restituir els senyoratges, els béns confiscats a l'església i els privilegis fiscals dels nobles. Els lliberals van ser perseguits i empresonats. És per això que en aquesta obra, tot sent fidel a la història, s'hi entremescla la lluita dels lliberals contra l'exèrcit del rei, juntament amb els bandolers que s'hi resistien a la tirania autoritària del monarca. 

Amb guió de Mario Camus i del mateix Saura la pel·lícula (coproduïda amb França i Itàlia) es basa en la vida de José María Hinojosa "El Tempranillo", un bandoler espanyol del segle XIX que va donar suport a la causa liberal, atracant diligències i desafiant al monarca. 

Llanto por un bandido és un film entretingut que no se li pot negar el seu esforç en les recreacions de les batalles i en el tractament de les emocions de personatges. Tanmateix, sembla que en la mescla de gèneres s'esvaeix un poc la força i la intensitat que la trama requeria. Podríem dir que és un eurowestern més o menys fallit, però que en els seus bons moments —que els té — ja s'entreveuen les virtuts venidores d'aquest gran director .

LLANTO POR UN BANDIDO. 1964. Espanya. Color. 98 Min.

Direcció: Carlos Saura
Intèrpretes: Manuel Zarzo, Óscar Cruz, Juanjo Losada, Rafael Vargas, María Mayer, Luis Marín

Guió:  Carlos Saura, Mario Camus
Música: Carlo Rustichelli
Fotografia: Juan Julio Baena

(1) CORAZÓN SOLITARIO (1973), de Francesc Betriu

Sòlida formació moral

Tot i que parteix d'un argument interessant, aquesta òpera prima de Francesc Betriu no acaba de funcionar. La seua posada en escena i l'execució del seu guió són una mica carrinclons, i, a més, la cinta ha envellit força malament al llarg d'aquests anys. Hi ha algunes seqüències introduïdes amb calçador (l'oda a Espanya —supose que per agradar a la censura— a la seqüència del ball, en una mena de pseudomusical) juntament amb escenes forçades que resulten inversemblants (com la mort sobtada de Rocío, la mare). 

La veritat és que la història d'Antonio; taciturn, ingenu i virginal, en la recerca d'una parella a través d'un consultori sentimental i la posterior relació quan arriba a la ciutat, donava per a una anàlisi profunda quant a la solitud, la dependència emocional i la instrumentalització de les persones. I és que a la pel·lícula no falten aquests personatges que intenten treure profit dels altres, com la mateixa Rocío o l'empresari. Antonio s'hi desviu, però Rocío només pensa a triomfar com a artista. 

El segell de Betriu juntament amb el seu humor negre, la parodia (“El último cuplé") i la seua subreptícia crítica social, afortunadament, són presents en aquesta cinta, que també reflecteix una societat espanyola grisa i oprimida, allunyada de la modernitat. Tot i això, al film li passa com al protagonista que, a la seua carta de presentació per al consultori s'enorgullia de la seua sòlida formació moral: al final no li va funcionar .

CORAZÓN SOLITARIO 1973. Espanya. Color. 96 Min.

Direcció: Francesc Betriu
Intèrprets: Jacques Dufilho, La Polaca, Máximo Valverde, Queta Claver, Luis Ciges, Manuel Alexandre, Antonio Gamero

Guió:  Francesc Betriú, José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez Aragón
Música: Carmelo A. Bernaola

Fotografia: José Luis Alcaine

(4) DIES IRAE (1943), de Carl Theodor Dreyer

El mal es poderós

Dies irae es basa en uns fets reals esdevinguts al segle XVII a l'antiga Dinamarca. El director, a banda de fer un retrat fidedigne d'una època determinada, intenta transmetre la injustícia universal en forma de persecució per motius fanàtics i d'abús de poder (en aquest cas infantil). 

És important destacar el fantàstic planter interpretatiu que conté la pel·lícula i, especialment, l'actuació de Sigrid Neiiendam al paper de Merete, la desconfiada mare del pastor. 

Carl T. Dreyer demostra una vegada més ser un extraordinari artesà en la realització. En aquesta obra desenvolupa una posada en escena minuciosa acompanyada d'una hàbil utilització de la càmera i altres eines cinematogràfiques (ombres, llums, fotografia, primers plànols, plànols generals, escenografia, vestuari...). A més, té la virtut de combinar un guió interessant que captiva l'espectador des del primer instant per a plantejar-nos reflexions profundes sobre la intolerància (caça de bruixes), el poder de decisió personal (Anne, la filla de la bruixa indultada) i la importància de les nostres primeres etapes a la vida (la joventut perduda d'Anne). 

Entremig hi roman l'amor imposat, on la protagonista experimenta l'atracció i l'afecte amb la vinguda del fillastre. La història de tots dos actua com a contrapés a una paranoia religiosa que finalment imperarà, perquè com molt bé diu Malet Herlofs, condemnada a la foguera, el mal és poderós .

VREDENS DAG 1943. Dinamarca. Blanc i Negre. 105 Min.

Direcció: Carl Theodor Dreyer
Intèrprets: Thorkild Roose, Lisbeth Movin, Sigrid Neiiendam, Preben Lerdorff Rye, Anna Svierkier, Albert Hoeberg

Guió:  Carl Theodor Dreyer, Poul Knudsen, Mogens Skot-Hansen. Obra: Hans Wiers Jenssen
Música: Paul Schierbeck

Fotografia: Carl Andersson

Crítiques de Carl T. Dreyer  (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les)

(3) EL CARRER DE LA VERGONYA (1956), de Kenzi Mizoguchi

Disecció de la prostitució i el seu entorn

A partir d'una proposició de llei del Parlament Japonés on es planteja la prohibició de la prostitució, aquesta pel·lícula denuncia la situació de desemparament d'un gran nombre de dones japoneses, les quals es veuen obligades a exercir aquesta activitat per sobreviure en un bordell del barri vermell de Tòquio. Famílies amb problemes econòmics i desprotegides socialment treuen el cap en aquest dur i cru relat que Miziguchi dibuixa adherit a una esgarrifosa quotidianitat. D'aquesta manera, reflectint alhora realitat i societat, les víctimes estan sotmeses a un recurrent patiment on la humiliació es converteix en l'àrdua i feixuga cullera de la subsistència. Tot i això, com ja va mostrar Luis Buñuel a Viridiana, no hi ha cap regla de tres que indique que una persona desafavorida haja de ser bondadosa. Així, hi ha vegades que les víctimes es converteixen en botxins (la relació entre Yasumi, la qual engalipa i enganya Aoki per pagar una fiança amb l'objectiu d'alliberar el seu pare que ha estat empresonat de manera injusta). 

El film està ple de situacions molt tristes i veritablement dramàtiques que Miziguchi retrata i reprodueix a la perfecció a través d'uns espais i una atmosfera enganyosament liberal per a alguns, i asfixiant per a d'altres. El director denuncia també als propietaris dels prostíbuls que s'erigeixen com la quinta essència de la barra, en assumir l'irònic rol d'assistents socials en detriment d'un estat, segons ells, incapaç de tenir cura dels seus conciutadans. 

D'un ambient insà sorgeixen, com cal esperar, la bogeria i la ira incontrolada. No obstant això, una vegada que la roda recorre la seua volta, tot torna a començar com a la fantàstica escena final, on la vergonyosa realitat inicia el seu periòdic itinerari fins a assolir un altre final diferent en la forma, però igual en el fons.

AKASEN CHITAI. 1956. Japó. Blanc i Negre. 85 Min.

Direcció: Kenzi Mizoguchi
Intèrprets: Machiko Kyô, Aiko Mimasu, Ayako Wakao, Michiyo Kogure, Eitarô Shindô, Kumeko Urabe, Bontarô Miake, Haruo Tanaka, Daisuke Kato, Hisao Toake

Guió:  Masashige Narusawa. Novela: Yoshiko Shibaki
Música: Toshiro Mayuzumi

Fotografia: Kazuo Miyagawa

Críticas de Kenzi Mizoguchi  (clicar en este mismo enlace para leerlas):

Les Germanes de Gion (1936), Contes de la Lluna Pàlida d'Agost (1953), Els Amants Crucificats (1954)

(3) ÀNIMA NEGRA (1948), de Lewis Allen

Clarobscur humà

Alguns experts en sociologia afirmen que, a vegades, l'ésser humà no es corromp perquè no té l'avinentesa de fer-ho. És a dir; si ho tinguera a l'abast l'assumpte esdevindria en figues d'un altre paner. Altrament, com és possible que aquesta altruista missionera robe i, al remat, mate? L'exemple sociològic fa referència al fet de quan l'ambició humana es torna en perversió, tanmateix, la nostra protagonista té un motiu diguem-ne (i posem entre cometes) "racional": Ho fa i es belluga per amor, eixe amor cec que anul·la la mateixa voluntat per a sotmetre's als dominis d'un altri qui no és més que la persona estimada. També hi afecta el context social victorià i la repressió que, com a dona, sofreix. D'alguna manera, eixa perversió moral li atorga un poder de cotes inimaginables, un poder que la fa sentir bé. 

Lewis Mille dibuixa un garbull d'encegament amorós, d'extorsió i corrompiment que esclata especialment en la feble personalitat d'una Olivia que, en plena societat victoriana, es troba reprimida per la seua condició de dona. Tots els esdeveniments que apareixen tenen una influència notable en els personatges, de tal manera que es produeix un capgirament prou marcat en el fur intern d'ambdós protagonistes. Eixe joc asimètric s'harmonitza en una curada posada en escena i fotografia on els contrastos s'equiparen a la perfecció en el clarobscur humà que dimana l'atmosfera del film.

SO EVIL MY LOVE. 1948. Regne Unit. Color. 112 Min.

Direcció: Lewis Allen
Intèrprets: Ray Milland, Ann Todd, Geraldine Fitzgerald, Leo G. Carroll, Raymond Huntley, Raymond Lovell, Martita Hunt, Moira Lister, Roderick Lovell, Muriel Ake

Guió:  Ronald Millar, Leonard Spigelgass. Novela: Joseph Shearinge
Música: William Alwyn, Victor Young
Fotografia: Mutz Greenbaum

(2) DINTRE DEL LABERINT (1986), de Jim Henson

No tens poder sobre mi

Una barreja d'elements fantasiosos i contes de fades obren la ment de la Sarah, una adolescent que es rebel·la contra la indiferència dels pares. A partir d'ací, és tot un plaer acompanyar el perillós i suggerent camí que emprén per recuperar el seu germà petit Toby. Jareth, el rei dels Goblins, protagonitzat per David Bowie —qui també aporta una atraient i adequada banda sonora— serà l'ingredient desestabilitzador que intentarà obstaculitzar els seus propòsits. 

Dintre del laberint és un film fantàstic, molt entretingut (hi ha en ell, reminiscències de "La princesa promesa") que també suposa un cant a la igualtat (d'ahí la frase: "no tens poder sobre mi"), a la solidaritat i a l'amistat, però, especialment, és una reivindicació a la importància de creure en nosaltres mateixos i en la nostra fortalesa interior.

LABYRINTH. 1986. Regne Unit. Color. 86 Min.

Direcció: Jim Henson
Intèrprets: Jennifer Connelly, David Bowie, David Goelz, Toby Froud, Natalie Finland, Shelley Thompson, Christopher Malcolm, Frank Oz, Ron Mueck, Brian Henson

Guió:  Terry Jones
Música: Trevor Jones. Cançons: David Bowie
Fotografia: Alex Thomson

(3) FONTAINE D. C. "Skinty Fia" (2022)

Textos, ritmes i melodies

He de confessar que cada vegada que m'endinse en el pantanós terreny de les etiquetes musicals, hi acostume a perdre'm en un laberint del qual no puc sortir. Quin estil de música presenta aquest darrer disc de Fontaine D.C.? Jo no sabria què contestar. Si consulte a la Wikipedia trobe que és un grup de post-punk revival. Pel que sembla, un subgènere de l'indie-rock. En fi, multitud de —fútils— eufemismes per definir els vessants naturals del rock. 

Dita la meua opinió, en el preàmbul d'aquest article, sobre les palles mentals que existeixen al voltant de les nomenclatures musicals, és important donar valor a aquest treball dels irlandesos Fontaine D. C. Primer per les seues lletres treballades i profundes que van des del transcendental a l'existencial i després per la seua música, marcada per una bella i inquietant obscuritat. Sons esquinçats, distorsionats i hipnòtics forgen un fantàstic àlbum. No falten les seues preferències i homenatges al llenguatge gaèlic. De fet, el títol del disc Skinty Fia és una expressió gaèlica que significa literalment "La maledicció del cérvol", però s'usa en alguns entorns rurals per dir "Me cague en l'ou". El disc conté temes més ombrívols i experimentals; "How Cold Love is", "Bloomsday", "Big Shot", propers al pop; "Roman Holiday", "I Love You", tendents a mostrar un punt melodiós: "n àr gCroíthe go deo", "Nabokov", "Jackie Down The Line" i fins a una mena de nana; la bellíssima composició amb acordió "The Couple Across The Way". 

En definitiva, Skinty Fia és una interessant col·lecció de textos, ritmes i melodies per degustar i revisitar.

Gravat en: Dublín

Duració: 44:52

Cançons: 10

Segell discogràfic: Partisan Records

Productor/es: Dan Carey

(3) LOS GOLFOS (1960), de Carlos Saura

I si fracasse?

Per més que ens entestem a dibuixar de colors la nostra existència —siga a les manifestacions artístiques o a la pedagogia quotidiana— és important no oblidar la part humana i, per tant, vulnerable de la vida. I és que, encara que intentem obviar-ho, som fills del fracàs, de l'error i de la contradicció. No ho oblida Carlos Saura a la seua òpera prima. Per a ella va comptar amb actors no professionals (a excepció de Manolo Zarzo) . En aquesta història de tall realista (amb escenaris naturals i una excel·lent fotografia) emmarcada als ravals de Madrid dels anys cinquanta, un grup de xics desconnectats del seu entorn, abandonats per la societat, es dediquen a fer xicotets furts al centre de la ciutat. Amb l'objectiu d'ajudar Juan, un dels seus amics, per aconseguir prou diners que li permetera debutar com a torero, planegen diferents robatoris. 

En visionar aquest film és inevitable pensar en Els inútils de Federico Fellini i en la colla de joves de vint anys que intenten viure a costa dels seus familiars i amics. La similitud entre tots dos films el trobem en el desarrelament que les dues bandes experimenten. Ara bé, la quadrilla de Saura viu a la perifèria amb moltes penúries econòmiques i s'aparten d'aquesta actitud plenament hedonista de l'obra del director italià. 

Les escenes dels robatoris són contundents, no exemptes de violència. A l'actitud dels protagonistes es reflecteix com era la societat espanyola d'aquells anys: patriarcal, masclista, endarrerida, pobra i desigual. La solidaritat, entesa com el suport incondicional a causes o interessos aliens, apareix al grup els quals seran solidaris amb els seus amics, però no amb la resta de gent. No obstant això, s'hi aprecia un sentiment de pertinença, gairebé familiar que xoca frontalment amb el seu comportament cap a l'altra part de la societat. Maneres d'actuar i de sobreviure altament arriscades que acaben amb el tràgic final d'un d'ells. 

El final de la pel·lícula, em sembla absolutament sensacional i metafòric. Ja ho deia Juan als seus amics: i si fracasse?, ells li contestaven "no emprenyes Juan, això no pot ser". En la nostra mentalitat de "Reis Mags" esperaríem un "happy end hollywodense" amb Juan triomfat en la seua estrena i emportant-se a Visi, la seua xicota als braços com Richard Gere a Oficial i cavaller. Però no, la correguda no surt bé i al bou costa Déu i ajuda matar-lo. Metàfora d'una vida que cal bregar amb ella, una vida dura i arrebossada de fracassos. 

LOS GOLFOS. 1960. Espanya. Blanc i Negre. 88 Min.

Direcció: Carlos Saura
Intèrpretes: Manuel Zarzo, Óscar Cruz, Juanjo Losada, Rafael Vargas, María Mayer, Luis Marín

Guió:  Carlos Saura, Mario Camus, Daniel Sueiro
Música: Antonio Ramirez Ángel, José Pagán
Fotografia: Juan Julio Baena

(3) LA COSTELLA D'ADAM (1949), de George Cukor

Els clixés masculins posats en dubte

Allò que resa el titular, és fàcil fer-ho ara, tanmateix, hauria de ser valent i arriscat posar-ho en practica setanta anys enrere en la cultura occidental. Entre les moltes capacitats que amalgama aquest film, hi destaca el fet innovador de mostrar un al·legat a favor de la igualtat de gènere on es qüestiona i es posa damunt la taula aspectes assolits i dogmatitzat per la societat. 

Tant la força de la seua presència, com la manera d'actuar de Katheleen Hepburn, fan trontollar hàbits i vicis adquirits en el context patriarcal, cosa que invita a l'espectador a reflexionar i plantejar-se la virulència i agressivitat d'uns patrons marcats a força de costums. 

Com hem comentat en el paràgraf anterior, la pel·lícula ofereix un important ventall de possibilitats que van des de la ja esmentada equitat de sexes fins a les relacions laborals matrimonials. Tot això, per a un observador objectiu li podria semblar una història dramàtica, que ho és, nogensmenys, el seu realitzador ho compagina i alterna amb unes divertides i intel·ligents dosis de comèdia. S'hi esguarda una fascinant lluita de sexes: qui té raó?, també un suggestiu joc ètic: intent d'assassinat, justificat o no? Afers que ens empenten a pensar profundament en valors humanístics. 

I així, entre la rialla i la consideració detinguda van passant els minuts d'un metratge traçat per la sàvia mestria de Cuckor on podem trobar el seu punt més àlgid en el magnetisme, la gràcia i la naturalitat de la parella protagonista.

ADAM'S RIB. 1949. Estats Units. Blanc i Negre. 101 Min.

Direcció: George Cukor
Intèrprets: Katharine Hepburn, Spencer Tracy, Judy Holliday, Tom Ewell, David Wayne, Jean Hagen, Hope Emerson, Eve March, Clarence Kolb, Emerson Treacy, Polly Moran, Will Wright, Elizabeth Flournoy

Guió:  Ruth Gordon, Garson Kanin
Música: Miklós Rózsa
Fotografia: George J. Folsey

(3) UN HOME LLOP AMERICÀ A LONDRES (1981), de John Landis

Terror i diversió

Li tinc un afecte considerable a aquest film de John Landis perquè té un magnetisme especial. Al llarg del temps ha esdevingut en un recurs per visionar-la en qualsevol ocasió, ja que ofereix un entreteniment assegurat. A l'obra pesen molt més les seues virtuts que els seus defectes (que també en té, com ara la manca d'aprofundiment en la psicologia dels personatges). No obstant això, el seu mèrit principal rau en el fet que barreja diferents gèneres cinematogràfics com el terror, la comèdia i l'humor negre —alguns, com podem veure, molt distants d'altres— amb un resultat final que, lluny de ser un batibull infumable, és més que satisfactori. 

Als primers compassos ens fa la impressió que estem assistint a un film de sèrie B de Roger Corman: la boira, el paisatge, la taverna, l'hostilitat, les cares poc amigables de la clientela... Després passem a quelcom semblant al videoclip "Thriller" de Michael Jackson (dirigit, per cert, pel mateix Landis) i mentrestant apareixen pinzellades de comèdia negra juntament amb moments càustics que fan que passem de l'estremiment a la rialla en un període de temps molt breu. Quan el realitzador s'ocupa de cada gènere a les imatges, les nostres sensacions s'ajusten al que veiem, és a dir; ens aterrem i ens divertim sense que ens faça la impressió d'estar veient una cosa desgavellada i forçada. De fet, els inversors de la pel·lícula van dir en un primer moment, que el guió era massa terrorífic per ser una comèdia i massa còmic per ser una pel·lícula de terror. John Landis va demostrar el contrari, i això —a parer meu— és el màxim valor i exponent d'aquesta obra. 

Però, tornant al principi, el que m'agrada més és aquesta combinació de gèneres i, especialment, el to de comèdia gamberra (el protagonista en una sala porno parlant amb cadàvers). En resum; molt entretinguda, amb magnífics efectes especials i maquillatge, i amb una estètica huitantera impagable.

AN AMERICAN WEREWOLF IN LONDON. 1981. Regne Unit. Color. 97 Min.

Direcció: John Landis
Intèrprets: David Naughton, Jenny Agutter, Griffin Dunne, John Woodvine, Lila Kaye, Brian Glover, Frank Oz

Guió:  John Landis
Música: Elmer Bernstein. Canciones: Creedence
Fotografia: Robert Paynter

(4) EL SEDUCTOR (1971), de Don Siegel

Elements trastornadors

La història que conta aquesta pel·lícula, basada en la novel·la "A Painted Devil" de Thoma P. Cullinan, és absolutament contundent perquè no dóna espai a cap mena de sentiment edulcorat. Ans al contrari, tracta al gènere humà tal com és: amb les seues virtuts i defectes, tot desembocant en una espiral de malevolència que acaba pertorbant l'espectador. 

Característiques tan humanes i a, vegades, tan amagades com l'interès sexual o l'habilitat malintencionada per aconseguir rèdit dels altres, prenen un rumb protagonista al llarg del metratge. És clar que el fet d'estar dintre de la guerra civil americana, on la teua vida està en joc, o el fet de formar part d'un grup de xiques de diferents edats en un internat (la repressió sexual que comporta el fet de no tenir contacte masculí ni tampoc poder experimentar cap sentiment d'atracció emocional i sexual) són elements detonants perquè els episodis es disparen. La cinta de Don Siegel és una constant lluita d'interessos en la qual cada personatge té un passat ocult (els confederats, els ianquis, la necessitat d'un home a l'internat, una relació incestuosa, l'abús a la xica de color...) que d'alguna manera produeix un gran efecte en les seues personalitats. 

Escenes memorables i impactants com la consciència de la pèrdua de la cama del protagonista i l'actuació de la xiqueta amb les setes enverinades, fan d'aquest film una autèntica joia que invita a pensar i reflexionar al voltant de les relacions i actuacions dels humans en circumstàncies d'extrema tensió. 

Fantàstica també la posada en escena, així com el microcosmos de l'internat, la cuidada naturalitat dels pocs exteriors que ixen i l'elenc actoral, amb uns grandíssims Clint Eastwood i Geraldine Page. Una obra que tracta de manera exquisida tots els elements tan dispars i trastornadors que mostra. Cal veure-la.

THE BEGUILED. 1971. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: Don Siegel
Intèrprets: Clint Eastwood, Geraldine Page, Elizabeth Hartman, Jo Ann Harris, Darleen Carr, Mae Mercer, Pamelyn Ferdin, Melody Thomas, Peggy Drier

Guió:  Albert Maltz, Grimes Grice. Novel·la: Thomas Cullinan
Música: Lalo Schifrin
Fotografia: Bruce Surtees