(2) REM "Accelerate" [2008]

Escoltant la primera cançó “Living well is the best reveng” ja podem percebre quina és la proposta del grup. Una invitació que es tradueix en un trepidant, elèctric, curt -34 minuts- però molt intens treball.
Accelerate és una grata sorpresa en el panorama musical de 2008, un disc amb un so molt directe, amb potents guitarres i que reivindica la modulació vocal del millor Michael Stipe. Aquest retorn als seus origens de la banda desprén una lírica compromesa -critica a l’administració Bush inclosa- i atresora una amalgama de garatge, punk, rock i psicodèlia al llarg dels seus temes. Tal compendi es pot comprovar principalment en cançons com la gran instrumentació de “Man-sized wreath” amb una immillorable línia de baix, l'excel·lent “Mr. Richards” la qual resulta ser una intel·ligent combinació melòdica entre la punxant guitarra i les cordes vocals del cantant, la inicialment pausada “Hollow man” i el seu progrés fins a un mig temps típic de la banda i, sobretot, les dos ultimes bombes amb què acaba el disc: ”Horse to water” i “I’m gonna DJ”, un parell de mogudíssimes peces dotades d’un rimte frenètic.
La banda de Stipe demostra en aquesta entrega que, malgrat els anys, encara és un conjunt amb una indiscutible elegància i distinció en el context musical actual.
Valoració: 2,16

(4) David Bowie "Hunky Dory" [1971]

Hunky Dory -com és habitual en les obres de David Bowie- te la gran virtut de guanyar en cada escoltada. Per molt que passe el temps sempre hi trobem diferents matisos a l'hora de gaudir de la seua varietat de registres. Estem davant del quart disc de la seua discografia, preàmbul del genial Ziggi Stardust, escoltar-lo significa introduir-se dintre d’un món oníric, líric, sensual i captivador.
Adobat de les seues influències artístiques -Andy Warhol , Bob Dylan, la Velvet Underground i el surrealisme de Barret- aquest disc ofereix un immens ventall de possibilitats: la conjuminació perfecta de piano i guitarra en “Eight line poems”, l'hipnòtic psico-folk en la magistral “Andy Warhol”, la vampirització dylaniana en el tribut “Song for Bob Dylan”, el melòdic i inquietant enigma de la magnífica “Quicksand”, l'ullet que li fa a la Velvet en “Queen Bitch”, l'evocació de la infantesa en “Kooks” (dedicada al seu fill), la versió de Biff Rose “Fill your Heart” d'aire cabareter, la lírica i la suavitat del piano de “Oh! you pretty things” i “Life on mars”, la vibrant melodia psicodèlica de “The Bewlay brothers” i la més coneguda, la sensacional “Changes” que obri el treball amb un anunci i proposta de canvis musicats amb gran habilitat.
Cal mencionar la portada on el cantant simula a Greta Garbo i mostra, d'aquesta manera, la seua ambigua identitat sexual, una manera de trencar esquemes, encara més si li afegim el lesbianisme de l'actriu. No obstant si hi ha quelcom que escandalitza és la immensa qualitat del disc, gestat en la millor etapa del seu creador; la que va des de Space Oddity fins a Diamond Dogs.

Valoració: 3,97

(3) REC, de Jaume Balagueró y Paco Plaza [2007]

Capacitat de creació i innovació

Pel·lícula de terror de baix pressupost feta amb molt d'enginy pels seus autors els quals aconsegueixen transmetre tots els condiments que contenen els films del genere.
Rodada en càmera en mà -a la manera de "The Blair Witch Project”- l'obra pren com a fonament narratiu un programa de televisió i, d'aquesta manera, la seua atmosfera asfixiant, tenebrosa i pertorbadora deixa a l'espectador amb una gran sensació d'angoixa, cosa que prova el gran mèrit dels seus realitzadors.
Encara que el film recorre a formules ja conegudes com la utilització dels fals documental o la visió nocturna que recorda a "El silencio de los corderos", la seua gran virtut, però, es la seua capacitat creativa i d'innovació que supleix talentosament la mancança de pressupost. La història parteix d'uns plantejaments simples (el mer treball d'uns reporters) que s'esdevenen en complexos (les relacions entre els bombers, policies i el veïnat que se solapen amb l'espiral de violència fins a obtindre una atmosfera escruixidora). Si a tot això li afegim l'encertada camèra subjectiva -amb sacsades que deriven en imatges mogudes i difuses- donen com a resultat una pel·lícula esglaiadora. En definitiva, estem davant d'un terror de qualitat que té en la seua protagonista l'actriu Manuela Velasco -fruit del seu gran treball- la seua màxima valedora.

REC. 2007. ESP. Color
Direcció: Jaume Balagueró y Paco Plaza
Intèrprets: Manuela Velasco, Ferrán Terraza, Jorge Yamam Serrano, Carlos Lasarte, Pablo Rosso, David Vert, Vicente Gil, Martha Carbonell
Guió: Luiso Berdejo, Paco Plaza y Jaume Balagueró
Fotografia: Pablo Rosso
Vestuari: Glòria Viguer 

Crítiques de Paco Plaza en Rockmetratge: 
Verónica (2017)

The Who vs. Los Brincos

Sempre he pensat que tant Fernando Arbex com Teddy Bautista han sigut -a banda de pioners- dos dels màxims exponents del rock nacional. Crec que mai no han sigut prou reconeguts, ni tampoc se'ls ha valorat la seua essencial aportació a la fonamentació i posterior desenvolupament de la música popular a l'estat espanyol. El seu mèrit és encara major si li afegim que, en la seua joventut, l'espai d'història concreta que els va pertocar viure -untada per les repressores restriccions culturals pròpies del franquisme i de la coneguda xenofòbia cap a tot allò anglosaxó de procedència beat- van obstaculitzar en gran manera el seu procés creatiu.
De totes maneres aquest no és el propòsit d'aquest post -més endavant comentarem alguns discs importants d'ambdós en grups com Los Brincos, Alacran, Barrabas i Los Canarios- sinó posar en relleu una polèmica que va ocórrer a finals dels anys 60 entre Los Brincos i The Who.L'any 1968 va ser l'any en què Los Brincos van publicar Contrabando, amb incorporació de nous guitarristes i amb un so més arriscat (tot i que encara estava per arribar el seu progressiu World, Devil & Body). Atesa la influència que els nous sons procedents de Gran Bretanya van tenir en Arbex i, sobretot per la seua inclinació cap a grups com The Who i The Beatles, aquest va realitzar cançons de naturalesa beat-rock en llengua anglesa com "Cry", "I try to find" o "Walking Alone".
Una de les cançons del L.P. anomenada "The Train" i que apareixia com cara B del single "Lola", va ser la que va ocasionar una demanda judicial per plagi de part del seu venerat Pete Townshend. La seua argumentació era que aquesta cançó era un calc del seu single de 1966 "Substitute". I la veritat és que encara que la base rítmica i l'inici d'ambdues cançons s'assembla prou, seria -per al meu parer- exagerat catalogar-la com a plagi, sinó més aviat un homenatge cap als seus mestres.
Ací us deixe ambdues cançons per a comproveu si es pot parlar de plagi, de simple homenatge o de peces distintes. Però sobretot gaudiu de la seua qualitat perquè -salvant les distàncies entre una i una altra- ambdues són magnífiques.