(5) LA CIUTAT NUA (1948), de Jules Dassin

Pel·lícula total

Podria catalogar aquest treball de Jules Dassin com una pel·lícula total perquè aglutina, tot i que predomina la investigació policial com a (bon) cinema negre que és, diferents gèneres que van abocant-se i amagant-se en el desenvolupament de la trama. Així; drama, comèdia, tragèdia, suspens, misteri i romanticisme es convenen per tal de donar solta a una narrativa gratament àgil I amb un ritme frenètic que deixa en alerta constant l'interés de l'espectador. 

Destaca també en el film una sorprenent senzillesa perquè, a manera de fals documental, la càmera trau profit dels espais de Nova York. D'aquesta manera podem gaudir i assolir la quotidianitat natural de la seua gent que es mou pels seus carrers. També, la cinta mostra una fresca espontaneïtat amb les explicacions i la veu en off del seu productor, el qual actua com a narrador omniscient dels esdeveniments. I al rerefons es mantenen les necessitades humanes; les seues qualitats, les seues motivacions, la trapelleria, la corrupció, l'amor als fills o, tal com mostra Ruth Morrison, la seua abnegació (envers l'astuciós Frank Niles). 

Com deia al principi d'aquesta crítica, torne a insistir en el seu adjectiu total. Tothom s’identificarà amb els seus personatges: l'astúcia de l'inspector Muldoon, la perseverança del jove Don Taylor (una relació entre ambdós amb molta química que frega la cosa paternofilial), els patiments dels pares de l'assassinada, el metge i el seu abatiment... Un seguit de situacions, d'enquadrats i imatges i de fabulosos tocs de comèdia, que a parer meu, conformen un treball absolutament rodó. 

Facen-me cas: el "heavy case" (cas difícil) que deia l'inspector per tal de trobar a Joseph P. McGillicuddy, esdevindrà en obra mestra; si la veuen ho podran comprovar.

THE NAKED CITY. 1948. Estats Units. Blanc i Negre. 91 Min.

Direcció: Jules Dassin
Intèrprets: Barry Fitzgerald, Howard Duff, Dorothy Hart, Don Taylor, Frank Conroy, Ted de Corsia, House Jameson, Anne Sargent, Enid Markey, Tom Pedi, Adelaide Klein, Grover Burgess, Arthur O'Connell

Guió:  Albert Maltz, Malvin Wald. Història: Malvin Wald
Música: Miklós Rózsa, Frank Skinner
FotografIa: William H. Daniels

(5) LA BOTIGA DEL CARRER MAJOR (1965), de Ján Kadár i Elmar Klos

Una autèntica joia

Impressionant joia cinematogràfica que retrata a la perfecció la invasió nazi i el seu paranoic procedir en una petita ciutat eslovaca durant l'any 1942. En ella es mostra la incomprensió, la crueltat i la irracionalitat que va haver de patir la població en general i determinats col·lectius religiosos en particular com, en aquest cas, la comunitat jueva ubicada a Eslovàquia. Cal destacar la seua interessant proposta fílmica per fer una anàlisi sobre el comportament humà en situacions de crisi. D'aquesta manera, Anton "Tóno" Brtko, humil fuster, intenta portar una vida tranquil·la, però els seus familiars no li permeten viure en pau. A la vegada, el seu cunyat Markus adopta un rol maquiavèl·lic en estar al costat del poder, i la seua dona, Evelína, fa el que siga per aconseguir riquesa a costa dels altres. D'altra banda, Kuchár, membre de la resistència, duu a terme la seua sensatesa ajudant els jueus. El protagonista, Tóno, és un mar de dubtes; mai no ha fet mal a ningú, no entén ni ha assumit la implacable realitat, per això la seua bella relació amb l'anciana, Rozália (magistrals les seqüències oníriques de felicitat entre tots dos). Primordialment, tots tractaven de sobreviure: què faríem nosaltres en circumstàncies similars? 

És sorprenent l'habilitat que demostren els realitzadors en integrar en una història tan tràgica passatges d'humor sense caure en absolut en la frivolitat: l'homenatge a Chaplin, les converses, l'intent fallit de salutació feixista... I és que, tot i el marc de desgràcia i infortuni en què s'enquadra el film, els directors esbossen valors esperançadors i positius (com es pot observar en la cooperació i la solidaritat entre jueus). 

La pel·lícula té personatges entranyables (Rozalie, el barber, el mateix Kuchar) que fa que els considerem com una gran família (l'obra aconsegueix en aquest aspecte una cosa molt important, com és la connivència; la connexió entre personatges i públic). L'estructura de la filmació encerta en tot: en una magnífica música, en una fotografia i posada en escena molt realista, i en unes magistrals interpretacions. 

En definitiva, una obra mestra, molt didàctica que, tot i que va guanyar l'Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1965, no és —desafortunadament i increïblement— del tot coneguda.

. 
OBCHOD NA KORZE. 1965. Txecoslovàquia. Blanc i Negre. 121 Min.

Direcció: Ján Kádar y Elmar Klos
Intèrprets: Josef Kroner, Frantisek Zvarik, Ida Kaminska, Hana Slivkova, Martin Holly, Helena Zvarikova, Martin Gregory, Adam Matejka

Guió:  Ladislav Grossman, Ján Kádar y Elmar Klos. Història: Ladislav Grossman
Música: Zdenek Liska
Fotografia: Vladimir Novotny

(4) ABRE LOS OJOS (1997), d'Alejandro Amenábar

Somni confús

Obra atemporal perquè llança, mitjançant una història inicialment senzilla, tots els interrogants que l'ésser humà es planteja, conscientment o inconscientment, al llarg de la seua existència. El film és com un triangle fos en ferro —la vida i la mort a banda i banda i el significat com a base— que abrasa i esprem la ment de qualsevol persona que tinga l'ocasió de visionar-lo. Amenábar, amb un fantàstic guió coescrit amb Mateo Gil, representa molt intel·ligentment un relat trufat de qüestionaments filosòfics on el somni de la immortalitat a través de la criogenització ens convida a reflexionar. Són molts els aspectes que desfilen per la cinta: l'amor, l'amistat, la joventut, el valor de l'aspecte físic, la marginació de la diferent, la gelosia, els diners, la tecnologia, la realitat virtual, el futur... Multitud d'elements que ens portarien a un polèmic debat davant de les diferents situacions que es plantegen. Estem davant d'una pel·lícula total que conté intriga, misteri, suspens, amb elements surrealistes —la carassa que contraposa la vida real amb la fictícia— i fins i tot els tocs de comèdia. 

Psicològica, reflexiva i magistralment dirigida pel realitzador hispà-xilé on ens submergim en un somni estrany, màgic, pertorbador i, alhora, atraient. Un somni del qual mai, com a espectadors, ens agradaria despertar. 

ABRE LOS OJOS. 1997. Espanya. Color. 117 Min.

Direcció: Alejandro Amenábar
Intèrprets: Eduardo Noriega, Penélope Cruz, Chete Lera, Fele Martínez, Najwa Nimri, Gerard Barray, Pedro Miguel Martínez, Jorge de Juan, Miguel Palenzuela

Guió:  Alejandro Amenábar, Mateo Gil
Música: Alejandro Amenábar, Mariano Marín
Fotografia: Hans Burmann
 

Crítiques d'Alejandro Amenábar (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):  

Mientras dure la guerra (2019)

(3) THE WHO "A Quick One" (1966)

Varietat compositiva

La frescor de l'escena mod emmarcada a The Who es plasma en aquest disc brillant que dimana diferents estils musicals. Rock, psicodèlia, pop i fins i tot el primer acostament de la història a l'òpera-rock en el tema de nou minuts que tanca el disc: "A Quick One, While He's away" —un preludi del que vindria després amb Tommy i Quadrophenia —que suposa un exemple pioner conceptual d'una cançó al servei d'una història. 

També trobem peces poperes com "I Need You", la fantàstica versió que fan del tema de Martha and The Vandellas "Heat Wave", música circense com a interludi "Cobwebs and Strange" i les dosis de pura psicodèlia a "See my Way", "Boris the Spider" o "Don't Look Away". Menció especial mereixen la magnífica "So Sad About Us" que uneix la força, energia i qualitat de la banda i, la peça que obre el disc, el trepidant rock "Run, Run, Run". 

La discogràfica els va obligar a compondre als quatre components de la banda. Bé és sabut que Pete Townshend era el que més habilitat compositiva tenia (només va compondre quatre temes: Run, Run, Run, Don't Look Away, So Sad About Us i la darrera cançó del disc) i això es nota una mica en el resultat final. 

Com a anècdota, en el tema que tanca el disc "A Quick One, While He's Away" la banda volia introduir un quartet de violoncel. Davant la negativa del productor que argumentava que no hi havia prou pressupost, el grup, com a resposta, va suplir aquestes parts on se suposava que hauria de sonar l'instrument de corda amb les seves veus, cantant, així, a cappella: Cel·lo, Cel·lo Cel·lo...! Irreverents i inconformistes, així eren The Who.

Gravat en: Londres (Estudios: IBC, Regent, Pye)

Duració: 31:48

Segell discogràfic: Reaction - Polydor (Europa)

Productor/s: Kit Lambert

(3) MISSING (1982), de Costa-Gavras

Contra la impunitat

Basada en fets reals, Missing explica la història de Charles Horman, torturat i assassinat per la seva condició d'esquerrà i pel seu coneixement del rol que exercia, tant l'exèrcit xilè com l'administració USA, en el pla per atemptar contra el govern legítim d'Allende . El film recrea la tensió que es vivia en aquells moments amb imatges del toc de queda i dels mètodes expeditius dels militars. La recerca sense eficàcia per part de la seva dona per trobar-lo, juntament amb l'arribada del seu pare des d'Amèrica, conformen un interessant exercici d'indagació i investigació després de la indiferència del consolat americà. 

El pare manifesta un cert retret cap a l'actitud del fill pel que fa a perseguir causes perdudes. Segons el seu criteri, el seu compromís amb el bé comú i la seva perillosa integració en batalles "alienes" eren aspectes que no li incumbien res i que podien portar-lo a patiments innecessaris. No obstant això, a mesura que avança la trama s'hi produeix en elluna transformació a través de les investigacions i, especialment, en adonar-se de la connivència del govern del seu país al cop d'Estat perpetrat pel General Pinochet. 

Edmun Horman contindrà i farà el necessari per trobar el seu fill i instrumentalitzarà (utilitzo la paraula sense connotacions pejoratives) la seva batalla com a bandera de la dignitat dels seus i de la justícia universal. 

L'explicació als títols finals són demolidors, Costa-Gavras realitza una didàctica i interessant denúncia de la desraó. Missing és un film necessari contra la impunitat. Fantàstic Jack Lemon al paper del pare.

MISSING. 1982. Estats Units. Color. 122 Min.

Direcció: Costa-Gavras

Intèrpretes: Jack Lemmon, Sissy Spacek, Melanie Mayron, John Shea, Charles Cioffi, Richard Bradford, Janice Rule, David Clennon, Jerry Hardin, Martin Lasalle

Guió: Donald E. Stewart, Costa-Gavras. Novela: Thomas Hauser

Música: Vangelis

Fotografia: Ricardo Aronovich

(3) PATHER PANCHALI (LA QUEIXA DEL CORRIOL), de Satyajit Ray (1955)

Mirada a la dramàtica quotidianitat

Fresc social de la cultura bengalí contextualitzada en un entorn rural on s'exposen les dificultats que la població podia experimentar. A banda del seu caire neorealista, la pel·lícula realitza una vasta mirada als aspectes més profunds i vitals de l'existència: el naixement, la infantesa, la mort, la vellesa..., conceptes que interactuen amb els models comportamentals i amb les característiques peculiars grupals i individuals de la societat. Així, la dona, Sarbojaia Ray, ha de portar el pes del seu grup familiar dels seus dos fills i suportar les idees quimèriques d'un marit allunyat de la seva realitat social. 

Satyajit Ray utilitzada una acurada planificació amb un tempo narratiu assossegat que s'adapta a la poètica quotidianitat (cosa que recorda força a la filmografia de Yasujiro Ozu). La fotografia, el deteniment en cadascun dels personatges, el retrat dels costums, els contrastos entre la vetusta actualitat i la somniada modernitat (metaforitzada a través del ferrocarril) conformen —juntament amb les emocionants i tristes escenes finals— un bell i líric film.

PATHER PANCHALI. 1955. India. Blanc i Negr. 115 Min.

Direcció: Satyajit Ray

Intèrprets: Kanu Bannerjee, Karuna Bannerjee, Uma Das Gupta, Subir Bannerjee, Chunibala Devi

Guió: Satyajit Ray

Música: Ravi Shankar

Fotografia: Subatra Mitra

(4) THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE "Are you Experienced" (1967)

Un punt d'inflexió en el rock

Are you Expierenced, és un disc absolutament trencador en la història de la música rock. La seva manera d'experimentar i innovar va obrir les portes al rock psicodèlic i al hard-rock. Ja des de les primeres notes del primer tema de l'àlbum, "Foxy Lady", la guitarra punxant —tan característica del geni de Seattle— va definint un territori impossible de reproduir en cap espai musical posterior. Quan a la dècada dels 50-60 li va arribar a Hendrix aquest instrument de sis cordes va saber —de forma sorprenent— reblar el clau, de manera que es va convertir en un dels guitarristes més influents en la història del rock. 

Al treball podem escoltar autèntiques obres mestres com la bomba bluesera "Red House", collita pròpia de l'autor, on la guitarra endimoniada va marcant uns compassos que s'impregnen al nostre cervell. A la nostra ment, també, quedarà per sempre —impossible d'oblidar— la increïble i genial peça rock "Puple Haze": cops de bateria, riffs i solos de guitarra, així com la lisèrgica veu acompanyant de Hendrix, conformen un tema imprescindible per la seva qualitat i ritme embogit. D'altra banda, en aquesta terna magistral, cal afegir que cada cop que s'escolta "Hey Joe" sembla que les coses passen més lentes, tot això gràcies al prisma pausat que el músic va imprimir en els arranjaments d'aquesta cançó tradicional. A més, per ací desfilen altres meravelles com ara l'acollidora "Remember", la trallada ardent que es mostra a "Fire", la potència de "Manic Depression", "Can you See me", "Love or Confusion" o "I Don 't Live Today", el viatge lisèrgic de "Third Stone from the Sun" i l'homònima "Are you Expierenced". Fins i tot, trobem, relaxants i entendridores balades com "May this be Love". 

En definitiva, un disc complet que va suposar un punt d'inflexió al'hora d'encarar el rock en creacions posteriors.

Gravat en: Londres

Duració: 40:12

Segell discogràfic: Track - Polydor (Europa)

Productor/s: Chas Chandler

(4) MAIXABEL, d'Icíar Bollaín (2021)

Plorar, patir, guarir

Sempre m'han semblat molt interessants les trobades restauratives, una eina terapèutica i catàrtica que permet guarir ferides emocionals molt profundes. La seva voluntarietat és l'espoleta que facilita una "correspondència potencial" entre víctima i victimari. Aquestes trobades van néixer de la voluntat mateixa d'alguns reclusos de la presó de Nanclares d'Oca (Àlaba) d'acostar-se a les seves víctimes, com a part del procés interior de separar-se de l'exercici de la violència perquè, després d'un recorregut personal de reflexió i autocrítica sobre les barbaritats que van cometre, necessitaven —d'alguna manera— expressar aquest sentiment a les víctimes. No obstant això, aquestes reunions han generat força polèmica des de la seva implantació, fet absolutament comprensible atès el gran ventall de sensacions i percepcions que hi ha dins del grup que han patit la violència per part de la banda armada. Com he comentat, el seu caràcter opcional hi atorga plena llibertat per prendre la decisió final, cosa que no és justificable són els entrebancs que han posat a aquest programa comunicatiu únicament per rendibilitzar vots. 

Pel que fa al funcionament d'aquest procediment és normal que, com a éssers humans, ens fem preguntes sobre ell: com reaccionaríem davant de l'assassí que ha matat un ésser estimat?, acceptaríem una trobada?, seríem capaços d'assumir el que esdevingui en el diàleg?, com repercutirà posteriorment aquesta interrelació? Reflexions molt estimulants, però alhora incòmodes atesa la dificultat de substituir l'odi i la rancúnia pel diàleg. En una entrevista la mateixa Maixabel Lasa comenta el següent pel que fa al penediment terrorista: "Ara mateix, jo els considero els deslegitimadors més grans de l'ús de la violència, com reflecteix la pel·lícula. La convivència és possible entre els que pensem de manera diferent. No cal utilitzar la violència per aconseguir [que es materialitzin] les teves idees polítiques. De fet, Bildu és a les institucions, toca poder i pot transmetre la seva manera de veure les coses, usant la paraula". 

Icíar Bollaín fa un exquisit tractament d'aquestes trobades a través de la història de Maixabel Lasa, vídua de Juan María Jáuregui —polític basc pertanyent al Partit Socialista d'Euskadi— assassinat per ETA, tot sent una de les pioneres que van accedir a entrevistar-se amb els components de la banda que van cometre assassinats. La directora afronta tots els prismes des d'on qualsevol persona pot mirar. Així, es recull el punt de vista de totes les víctimes en els diferents graus i també dels executors de la violència. El tacte i la delicadesa de la càmera i de l'ull crític d'Iciar està acompanyada d'una esplèndida posada en escena i d'una interpretació commovedora de Blanca Portillo i Luis Tosar: fantàstics tots dos. El resultat a la pantalla és com la mateixa trobada restaurativa; aliè a qualsevol indici d'enjudiciament i proper a tot intent per assolir l'empatia. El film té un —ampli i encertat— preàmbul abans d'arribar a aquestes confrontacions: l'assassinat, el patiment, la seva filla i els seus amics, la preparació de l'atemptat, el judici... Tot molt ben narrat i mantenint, cosa molt difícil, el punt d'inquietud a l'espectador. 

La psicologia dels personatges és un aspecte molt important en aquesta obra. La càmera analitza amb profunditat l'interior de cada persona que hi intervé. Els seus pensaments, sentiments, propòsits, contradiccions i canvis. També remarca la voluntat democràtica de la parella Juan María i Maixabel, lluitadors per la pau, dialogants i de ment oberta (va ser la mateixa Maixabel la que va proposar que es reconeguessin totes les víctimes de la violència, ja fora d'ETA, del GAL, la policial...) Les mateixes trobades, la seva atmosfera i les interpretacions em semblen absolutament emotives i magistrals. Si les seqüències introductòries són d'un sorprenent realisme, els acaraments es converteixen en una forma d'expressió que retenen i fan seva la realitat, fent partícips el públic assistent. Maixabel, és una oda al perdó a la reconciliació, és plorar, patir i, al final, guarir. Molt emotiva, una gran pel·lícula d’Icíar Bollaín que per la seua qualitat i el seu caràcter didàctic i pedagògic resulta de visió imprescindible.

MAIXABEL. 2021. Espanya. Color. 115 Min.

Direcció: Icíar Bollaín
Intèrprets: Blanca Portillo, Luis Tosar, Urko Olazabal, María Cerezuela, Arantxa Aranguren, Mikel Bustamante, Bruno Sevilla, Jone Laspiur, David Blanka

Guió:  Icíar Bollaín, Isa Campo

Música: Alberto Iglesias
Fotografíi: Javier Aguirre Erauso

 

Crítiques d'Icíar Bollaín (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques):  

La boda de Rosa (2020)

(2) PORCUPINE TREE "Fear of a Blank Planet" (2007)

Sensació agredolça

Una sensació agredolça m'ha produït Fear of a Blank Planet, primer disc que escolte d'aquesta banda anglesa. El treball és una barreja de rock progressiu i sons envoltants que, si bé té moments interessants, al final es queda a mitat camí. 

El tema homònim que obre el treball és com una breu sinopsi dels trets que caracteritzen a la formació, com ara les guitarres constants i la música ambiental. “My Ashes” és una estimable balada simfònica amb una introducció de teclat que ens evoca al “No Quarter” de Led Zeppelin. Després ve a parer meu la millor cançó de les sis; la progressiva “Anesthetize”, els dèsset minuts dels quals donen peu a multitud de canvis de ritme i contrasts de melodies. D’aquesta manera, la peça pot anar des d’unes notes que ens recorden al Ok Computer de Radiohead fins a paisatges prenyats de metall. Cal ressaltar els excel·lents solos de guitarra conduïts per Robert Fripp de King Crimson. La resta de l’obra queda com més fluixa i mel·líflua; l’almivarada “Sentimental” que sembla que haja sigut prestada als Keane, la tediosa “Way Out of Here” i, per últim, “Sleep Together”, amb un atractiu punt hipnòtic oriental.

Gravat en: Londres y Tel Aviv

Duració: 50:48

Segell discogràfic: Roadrunner Records

Productors: Porcupine Tree

(3) TRISTANA, de Luis Buñuel (1970)

La societat vestida de hipocresia

Una societat patriarcal és l'escenari on Don Lope passeja el seu orgull tot traient pit pel visceral anticlericalisme i pel posicionament al costat dels més febles. Tanmateix, aquesta personalitat xoca amb la seva actitud retrògrada envers les dones en general i envers la seva neboda en particular. Incestuós, pedòfil i hipòcrita, actua de pare o marit cap a Tristana segons li convé. Aquesta, com a esclau de Plató a la caverna, es veu confinada a les quatre parets de la casa a causa de les exigències del seu oncle. La seva desobediència la porta a fugir i sortir per trobar un món que li havia estat negat i l'amor a la figura del jove Horacio. 

En aquesta adaptació de Galdos, el director aragonès s'endinsa en la complexitat de l'ésser humà a través de les naturaleses de Don Lope i Tristana. Tots dos mostren una relació d'amor i odi que va des de sentiments paternofilials fins a pulsions i rebutjos sexuals. Entre ells hi ha un vincle sempitern —fruit de l'abús i aprofitament que, estratègicament— fa el seu oncle des del principi. L'espectador —tot i que sent repulsió cap al protagonista— queda desconcertat davant les manifestacions solapades d'afecte i menyspreu per part de Tristana. En suma, estem davant de contradiccions, dubtes i inseguretats, pròpies de l'espècie humana, que l'escriptor canari —fidel seguidor de la teoria psicoanalítica— tan bé reflecteix a la seva novel·la. D'aquesta manera, el somni recurrent del batall de Don Lope, la cama ortopèdica, el colpejament de les crosses, el piano de chopin..., conformen elements psicoanalítics vertebradors d'una obra que despulla les emocions conscients i inconscients influents en els trets i qualitats de cada persona. El film reflexiona sobre la nostra indefensió, mal·leabilitat i, per tant, vulnerabilitat en determinades circumstàncies de la nostra vida i, especialment, com aquest fet deixa empremta a les nostres etapes posteriors. Amb tot el que hem dit, Buñuel plasma un llenç esquitxat de diferents conceptes de la nostra naturalesa conduint-lo a la metamorfosi dels seus protagonistes mitjançant un estudi molt ric de la seva psicologia (la dependència emocional i el pes jeràrquic de la relació canvia en l'evolució dels dos personatges). 

Els seus fantàstics exteriors toledans al costat de la posada en escena de tall bunyoliana, conformen una molt atraient cinta que, a causa de la multitud de matisos, guanya a cada visionat. Cal destacar també la magnífica interpretació actoral, sobretot les de Fernando Rey i Lola Gaos. 

Tristana, suposa la penúltima pel·lícula de Luis Buñuel rodada a Espanya (des de Viridiana que no ho feia) i li va valer una nominació a l'oscar com a millor pel·lícula estrangera de parla no anglesa. 

TRISTANA. 1970. Espanya. Color. 98 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Catherine Deneuve, Fernando Rey, Franco Nero, Lola Gaos, Antonio Casas, Jesús Fernández, José Calvo, Vicente Solar

Guió:  Luis Buñuel, Julio Alejandro (Novela: Benito Pérez Galdós)
Fotografia: José Fernández Aguayo
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la  Muerte (1955), La Via Láctea (1969), El Fantasma de la Libertad (1974)

(4) LES DIABÒLIQUES (1955), de Henry-Georges Clouzot

 

Confabulacions ombrívoles

La primera sensació que l'espectador té en endinsar-se a aquest film és de neguit. De debò que s'ho val, ja que topa amb Michell Delassalle, un personatge absolutament menyspreable; violent, maltractador, masclista i dèspota. Aquesta circumstància, unida al patiment de les víctimes; Christina Delasalle i Nicole Horner —esposa i amant respectivament—, generen una atmosfera asfixiant reforçada per una utilització encertada de les ombres. 

Clouzot realitza un interessant estudi dels personatges que connecta amb el seu desenvolupament cognitiu-conductual. D'aquesta manera, cada component de la trena que protagonitza el film juga un rol que incideix en el desenvolupament de la trama: la vulnerabilitat i les fortes creences religioses que presenta l'esposa, l'ambició inhumana de l'amant i la crueltat del marit. 

Cadascun és el vèrtex punxant d'un triangle que conforma un relat de suspens conduït molt hàbilment pel seu realitzador. La pel·lícula compta, a més, amb una narració sagaç on es conjuguen dilemes ètics, riques metàfores sobre el patiment de l'amor (el cor delicat de Christina) i aparicions mítiques com la del detectiu retirat entestat a resoldre la intriga. Inquietant i recomanable film.

LES DIABOLIQUES. 1955. França. Blanc i Negre. 114 Min.

Direcció: Henry-Georges Clouzot

Intèrprets: Simone Signoret, Véra Clouzot, Paul Meurisse, Charles Vanel, Jean Brochard, Thérèse Dorny, Georges Chamarat, Michel Serrault, Georges Poujouly

Guió: Henry-Georges Clouzot

Música: Georges Van Parys

Fotografia: Armand Thirard

(3) LA NIT DELS MORTS VIVENTS, de Gerorge A. Romero (1960)

Por a allò que es desconeix

A partir de la simple visita d'una parella de germans al cementiri, per deixar flors a la tomba del padrastre, s'inicia una claustrofòbica odissea dissenyada amb ofici per George A. Romero. I és que el director americà crea un microclima pertorbador, esgarrifós i apocalíptic —on preval la por a allò que es desconeix— en què cada personatge extreu dels seus endins un comportament insòlit i xocant. 

Morts que ressusciten per la radiació de l'explosió d'una sonda adreçada a Venus, que aguaiten i persegueixen l'ésser humà per devorar-lo com a aliment, són premisses que agiten qualsevol consciència. Així, l'instint de supervivència i la relació amb què han sortit il·lesos del caos, es declaren com el modus vivendi determinant per poder subsistir en un futur incert. 

En aquest film es recrea una exacerbació metafòrica, una hipèrbole de la societat —antiga i contemporània— on corre el perill de ser engolits pel poder, massacrats per l'Estat (la mort final de Ben) o devorats pels nostresiguals (la mort de la mare per la seva filla). 

De baix pressupost, però amb un atraient blanc i negre, la tensió esdevé eterna una vegada Barbara aconsegueix entrar a la casa. Una obra que cal veure i que ha tingut una gran influència a la temàtica zombi posterior (l'escriptor Max Brooks, autor de la novel·la "Guerra mundial Z: una història oral de la guerra zombi" parlava de George A. Romero com el que va redefinir el concepte zombi, passant-ho de la superxeria a la ciència).

NIGHT OF THE LIVING DEAD. 1961. Estats Units. Blanc i Negre. 96 Min.

Direcció: George A. Romero

Intèrprets: Judith O'Dea, Duane Jones, Marilyn Eastman, Karl Hardman, Judith Ridley, Keith Wayne, Kyra Schon, Russell Streiner, S. William Hinzman, George Kosana, George A. Romero

Guió: John A. Russo, George A. Romero

Música: Scott Vladimir Licina

Fotografia: George A. Romero

(2) VIDES REBELS, de John Huston (1961)

Inestabilitat emocional

La ironía del destí aconsegueix ajuntar a aquests cinc éssers solitaris i traumatitzats per mostrar la seva inestabilitat emocional en les seves aventures. La seva relació i les seves converses són com una mena de catarsi on tracten de purificar els seus mals anímics. No obstant això, conformen un grup on les direccionalitats estan compostes de mentides i estratagemes. La presència de la noia els converteix en un grup heterogeni on la part masculina es torna irracional. D'aquesta manera, la ingenuïtat i el primitivisme es convenen per arribar a una interrelació tosca i fosca en un rerefons assilvestrat. 

No m'agrada la traducció al català ni al castellà d'aquest film. Per mi, no transmet la seva veritable essència i, per descomptat, tampoc ho considero un film essencial sinó, més aviat, una obra correcta sense més.

 

THE MISFITS. 1961. Estats Units. Blanc i Negre. 124 Min.

Direcció: John Huston

Intèrprets: Clark Gable, Marilyn Monroe, Montgomery Clift, Eli Wallach, Thelma Ritter, Estelle Winwood, James Barton, Kevin McCarthy

Guió: Arthur Miller

Música: Alex North

Fotografia: Russel Metty

(3) INVESTIGACIÓ SOBRE UN CIUTADÀ LLIURE DE TOTA SOSPITA, d'Elio Petri (1970)

Crítiques al poder delirant

Amb tocs d'extravagància i de surrealisme, fins a la mateixa música d'Ennio Morricone ho és, Elio Petri ens presenta una mena de faula on, darrere d'un desordenat escenari, s'amaga una forta i mordaç crítica a la corrupció i al poder dictatorial. 

Un cap de policia delirant que comet un crim per comprovar si el sistema funciona i una dona separada amb desitjos propers al masoquisme —excitada pel poder i el control sobre els altres en el seu univers jeràrquic— són el motor deL film. Entre tots dos es crea una relació de parella disfuncional amb conseqüències nocives. El director presenta a través dels diferents personatges i situacions una societat dominada pels més corruptes, on les lleis són els seus majors benefactors i les que no ..., ja s'encarregaran ells (tots són homes) de retocar (gest de complicitat a Kafka). Una cosa que en realitat ha estat el denominador comú al llarg de la història i que ens sona bastant en l'actualitat. La interpretació de Gian Maria Volonté està d'acord amb el punt d'excentricitat que la història requereix. Interessant cinema polític, però aquesta vegada amb un vernís hiperbòlic que caricaturitza i deixa en calçotets a una gran part de les institucions i aparell de —qualsevol—estat "democràtic" o no democràtic.

INDAGINE SU UN CITTADINO AL DI SOPRA DI OGNI SOSPETTO. 1970. Itàlia. Color. 118 Min.

Direcció: Elio Petri

Intèrpretes: Gian Maria Volonté, Florinda Bolkan, Gianni Santuccio, Orazio Orlando, Salvo Randone, Massimo Foschi

Guió: Ugo Pirro

Música: Ennio Morricone

Fotografia: Luigi Kuveiller

(1) CRUELLA, de Craig Gillespie (2021)

Efectisme a dojo

Pretesament irreverent, aquest producte Disney —encara que es deixa veure— presenta moltes debilitats. Així, la pel·lícula mostra situacions introduïdes amb calçador i amb aparença d'un llarg i fals videoclip. La història és totalment previsible, únicament salvada per l'excel·lent elecció dels temes de la banda sonora i per la seva estètica visual, però, el resultat final és naïf, efectista i sense profunditat.

CRUELLA. 2021. Estats Units. Color. 134 Min.

Direcció: Craig Gillespie

Intèrprets: Emma Stone, Emma Thompson, Joel Fry, Paul Walter Hauser, John McCrea, Emily Beecham, Mark Strong, Kayvan Novak, Kirby Howell-Baptiste,

Guió: Dana Fox, Tony McNamara. Historia: Aline Brosh McKenna, Kelly Marcel, Steve Zissis. Novela: Dodie Smith

Música: Nichollas Britell

Fotografia: Nicolas Karakatsanis 

 

Crítiques de Craig Gillespie en Rockmetratge:  

Jo, Tonya (2017)

(3) LLIRIS TRENCATS, de D.W. Griffith (1919)

La recerca de l'harmonia en ambients sòrdids

José Mujica el polític uruguaià va ser president del seu país entre 2010 i 2015. Durant aquests anys —tal com resa la seva lluita quotidiana— va intentar construir un món just i igualitari. No obstant això, es va topar en el seu particular viatge cap a Ítaca, amb el monstre de l'oligarquia. Una història més d'una persona valenta que aparca els seus interessos individuals per donar un servei a la humanitat. Pensem en aquells que, d'alguna manera, han pretès canviar el món i en la multitud d'entrebancs —de vegades fins a la mort— que s'han trobat en la seva àrdua tasca. 

A Cheng Huan li va passar una cosa semblant. Independentment de la forma, el fons era el mateix; ajudar al proïsme i, en definitiva, millorar la societat en el context històric que l'atzar li havia procurat. La seva missió era una cosa inaudita, és a dir; amplificar el bé més enllà del seu propi territori, alguna cosa així com una espècie de globalització de la bondat. Amb tot, també es va trobar amb el desencant d'un entorn hostil ple d'egoisme i perfídia. 

La història del "home groc" es creua amb la de dos pols oposats: d'una banda, la covardia i malignitat del pare boxejador Battling Burrows i per una altra, la de la dolçor i debilitat de la filla Lucy Burrows. Tots dos representen la contraposició de dos mons i la lluita dels contraris: sensibilitat contra fredor, delicadesa contra grolleria, tendresa contra ràbia i mansuetud contra agressivitat. Betting Burrows simbolitza la fosca frustració davant l'afrontament de les circumstàncies. Com a conseqüència, la seva energia tòxica serà llançada contra la seva filla, qui haurà de suportar un calvari diari. 

Quan Cheng i Lucy es troben es produeix una mena de reacció química on brolla l'espontaneïtat, l'amor, la solidaritat i el gaudi per la vida. Tot i que vam assistir a l'inevitable trencament dels lliris, els efluvis metafòrics i poètics —acompanyats d'un constant halo de tristura— sobrevolen en aquest cant a la benignitat. En definitiva, un bell film que impacta pel seu joc d'imatges i les seves treballades interpretacions (especialment l'escena de l'armari). Convé destacar la seva manifesta repulsa a la xenofòbia i, sobretot, el seu missatge, mostrat a l'inici en els crèdits: "tots tenim una mica de Batalladors Burrowus" que convida a la reflexió de la mateixa manera que els ensenyaments de Mújica ho van fer .

BROKEN BLOSSOMS. 1919. Estats Units. Blanc i Negre. 90 Min.

Direcció: D.W. Griffith

Intèrprets: Lillian Gish, Richard Barthelmess, Donald Crisp, Arthur Howard, Edward Peil Sr., George Beranger, Norman Selby

Guió: D.W. Griffit, Thomas Burke

Música: Martin Achenbach

Fotografia: G.W. Bitzer

(3) LA PIANISTA, de Michael Haneke (2001)

La imprecisa i desconcertant funcionalitat humana

Les nostres pulsions, desitjos i emocions soterrades sota una capa nova de trinca coberta de cultura i intel·lectualitat, com un substrat d'inseguretats latents que pugnen per treure el cap a la superfície. Així podríem definir la pertorbadora proposta d'aquest controvertit i valent director austríac qui, a través d'una planificació sòbria, freda i contundent, mostra un entramat de trets i qualitats humanes indesxifrables als ulls de qualsevol intent d'observació objectiva. 

La influència d'una mare excessivament controladora i, per tant, castradora, bloqueja la llibertat interior de qualsevol persona. Després, una amalgama d'afeccions i passions amagades jugaran amb la possibilitat de sortir a l'exterior amb un incert funcionament. 

Erika, profundament dissoluta, extreu del barret de copa les seves baixes passions a un enamorat Walter la tortuosa relació del qual l'obligarà a enfrontar-se als seus dimonis. 

Malaltissa i decebedorament real. Haneke ho aconsegueix una vegada més; les nostres consciències queden remogudes i la incomoditat que sentim, al llarg del metratge, queda òrfena de resposta.

LA PIANISTE. 2001. França. Color. 126 Min.

Direcció: Michael Haneke

Intèrprets: Isabelle Huppert, Benoît Magimel, Annie Girardot, Anna Sigalevitch, Susanne Lothar, Udo Samel

Guió: Michael Haneke. Novela: Elfriede Jelinek

Música: Martin Achenbach

Fotografia: Christian Berger

(2) LLUMS DE VARIETATS, de Federico Fellini i Alberto Lattuada (1950)

Varietats interpersonales

L'òpera prima que Federico Fellini va codirigir juntament Alberto Lattuada és un correcte retrat dels esculls experimentats per les actrius i actors de les companyies ambulants de varietats (varietés) de mitjans de segle XX a Itàlia. Nòmades que viatgen sense rumb fix a canvi d'uns escassos beneficis que, almenys, els permeten sobreviure. 

En l'obra es mostra la vida quotidiana de l'època, així com en el context de la indústria teatral on els grans empresaris tenien el control de les grans representacions. A més, tots dos directors s'endinsen en l'estudi de les relacions personals de el grup actoral. Checco (Peppino de Filippo); falder com pocs, té com a parella a Melina (Giulietta Masina); enamorada bojament d'ell, però al mateix temps defraudada després de l'arribada a la companyia de Lily (Carla de l'Poggio), l'únic objectiu serà arribar al més alt en l'escena de l'espectacle, estant fins i tot disposada a fer qualsevol cosa per aconseguir-ho. Així, la instrumentalització de Checco per part de Lily, serà el motor del film, ja que, des de l'arribada d'aquesta, el funcionament de el grup canviarà radicalment. 

Luci del Varietà és una encertada visió per part del tàndem Fellini-Lattuada de l'espectacle de varietats per dins de la Itàlia postguerra i de les relacions humanes. El seu pòsit tendre, còmic i irònic ens anuncia la maquinària esdevenidora de l'univers fellinià. Aquesta obra també va ser un referent i inspiradora de pel·lícules de la mateixa temàtica com Cómicos, de Juan Antonio Bardem i El viaje a ninguna parte, de Fernando Fernan-Gómez.

LUCI DEL VARIETÀ. 1950. Itàlia. Blanc i Negre. 93 Min.

Direcció: Federico Fellini i Alberto Lattuada

Intèrprets: Peppino De Filippo, Carla del Poggio, Giulietta Masina, John Kitzmiller, Dante Maggio, Checco Durante, Gina Mascetti, Giulio Cali, Folco Lulli

Guió: Alberto Lattuada, Tullio Pinelli, Federico Fellini

Música: Felice Lattuada

Fotografia: Otello Martelli

 

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

(2) STARDUST, de Gabriel Range (2020)

Les pors d'un artista

Aquesta obra se centra en un espai d'història concret de la carrera de David Bowie. Llavors promocionava el seu segon disc, el magnífic "The Man Who Sold The World" però va trobar moltes dificultats a l'hora d'aconseguir l'èxit a terres americanes, tot quedant com a artista de segona fila. Podríem dir que el film no aprofundeix en absolut en el geni musical que el cantant londinenc era, ans al contrari, perquè Stardust és una aproximació analítica de la bogeria. Aquesta malaltia mental afectava un bon grapat de membres de la seua família i, d'alguna manera el turmentava. Bowie tenia més que por, paüra, de ser una víctima més. 

 No és per a mi un biopic a l'ús i, en eixe aspecte, el fan pot quedar decebut: no hi ha música d'ell ni cap al·lusió al seu procés creatiu. És inevitable, doncs, que hi haja una mena de desconnexió entre la proposta i l'espectador. Ara bé, no podem negar els seus aspectes interessants, que els té. I és que les estrelles de rock, com a éssers humans que són, també tenen els seus dubtes i les seues pors.

 

STARDUST. 2020. Regne Unit. Color. 109 Min.

Direcció: Gabriel Range

Intèrprets: Johnny Flynn, Jena Malone, Marc Maron, Aaron Poole, Roanna Cochrane, Anthony Flanagan, Lara Heller, Jorja Cadence

Guió: Christopher Bell, Gabriel Range

Música: Anne Nikitin

Fotografia: Nicholas d. Knowland

(3) CASQUE D'OR, de Jaques Becker (1952)

Amor en temps de màfia

La corrupció, l'amistat i l'amor. Aquests serien els tres conceptes que s'entreteixeixen en una història dominada per l'absència de llibertat individual per a aquells amb escassos recursos econòmics (l'esclavitud del cos). Al París popular de finals de segle XIX, a través d'uns personatges i situacions aparentment xics, subjau tot i això, una atmosfera ombrívola dominada per la malvolença, l'odi i la venjança. De vegades, la malícia també prové dels oprimits, així Marie indueix indirectament a la persona que estima a un inexorable descens als inferns. Què seríem capaços de realitzar per amor o per l'encís de l'enamorament? Georges Menda ho tenia absolutament clar, també pel que fa als preceptes propis de l'amistat. Sense pensar en les conseqüències, aquest fuster prioritzava els seus impulsos (aconseguir a la noia, "casc d'or") i la lleialtat cap a les seves amistats (Raymond). 

Dins d'un ambient on predomina la delinqüència, Félix Leca i la seva banda tenen un control absolut de la zona. Sense escrúpols, la mort és quotidianitat, com un esglaó més per aconseguir poder i diners. Jacques Becker reflecteix tot aquest submón mafiós i marginal a través d'una magistral posada en escena. El triangle amorós està narrat d'una manera molt suggestiva amb un ritme que enganxa a l'espectador. La contundència de les escenes finals, dures i reals, ens avisen de la dificultat de superar un obstacle tan violent com és la tirania (la guillotina no es va abolir a França fins a 1977), tant estatal com ciutadana .

 

CASQUE D'OR. 1952. França. Blanc i Negre. 96 Min.

Direcció: Jaques Becker

Intèrprets: Simone Signoret, Serge Reggiani, Claude Dauphin, Raymond Bussières, Gaston Modot, Paul Barge

Guió: Jaques Becker, Jaques Companeez

Música: Georges Van Parys

Fotografia: Robert Lefebvre

(3) ESMORZAR AMB DIAMANTS, de Blake Edwards (1961)

Trobar el teu lloc

Les primeres imatges del film —amb aquest disseny tan metòdic i atraient que fa referència a les joies— són absolutament impactants. Holly (Audrey Hepburn), està dempeus, prenent un esmorzar ràpid davant del Tiffany's  bo i sentint la tranquil·litat que li reporten aquest tipus de llocs, el que suposa tota una declaració de principis. 

Breakfast at Tiffany's és una història amb un rerefons psicològic darrere de cada un dels personatges. La seva manera de comportar-se respon a una sèrie de motivacions i emocions subreptícies on —a través de la conducta observable— es tradueixen i, per tant, s'extreuen, tots els codis amagats en els seus processos mentals. Holly, no és només Holly, és també Lula Mae qui arrossega una intrahistòria tortuosa que deixa marques indelebles i que, per ocultar-les, maquilla una aparença frívola i altisonant. 

L'obra segueix les petjades d'Holly: és evident que estem davant d'un drama, però aquest es veu alterat amb —brillants— tocs de comèdia. Exteriors de fantasia, persones fingidament feliços, joies i riquesa per tot arreu. Quin estratagema segueix cada un per aconseguir allò que desitja? En el fons s'amaga alguna cosa terrible com són les operacions de transacció a canvi de plaers humans i favors sexuals. Holly, però, intenta trobar el seu lloc i descobrirà en Paul Varjak (George Peppard) al seu suport, el qual haurà de patir també els seus desvaris personals. 

Amb finals diametralment oposats entre el llibre i la pel·lícula, aquesta més edulcorada, però també àcida; ambdues són grans obres en les seves diferents parcel·les artístiques. Blake Edwards, fa una adaptació molt intel·ligent, tot adobant-la de tints de comicitat i aires romàntics i acompanyada per una inoblidable banda sonora d'Henry Mancini.

 

BREAKFAST AT TIFFANY'S. 1961. USA. Color. 115 Min.

Direcció: Blake Edwards

Intèrpretes: Audrey Hepburn, George Peppard, Patricia Neal, Buddy Ebsen, Martin Balsam, Mickey Rooney, José Luis de Vilallonga, John McGiver

Guió: George Axelrod. (Novela: Truman Capote)

Música: Henry Mancini

Fotografia: Franz Planer

(2) EL RÍO Y LA MUERTE, de Luis Buñuel (1955)

Ignorància, ergo, violència

En aquesta adaptació de la novel·la "Muro blanco en roca negra" de Miguel Álvarez Acosta, Buñuel mostra l'antagonisme entre el racional i l'irracional, entre el cabal i la vilesa, entre la pau i el desordre. Així, d'aquesta subtil manera, denuncia la violència gratuïta incrustada a la idiosincràsia de la societat mexicana. La vida —en aquests entorns, sense cap valor— i la mort —consuetudinària, al costat d'altres lleis no escrites de l'aldea— es convenen per oferir un context on la ignorància i la falta d'educació cultural condueixen irremeiablement a l'agressió constant i a l'acarnissament. Tots aquests conceptes són plasmats en una atmosfera crua i asfixiant produint un enorme neguit en l'espectador. 

El paper del jove metge és crucial, una alenada d'aire fresc en un ambient tòxic, infectat per l'odi. El seu paper, fonamental, suposa un missatge d'esperança en un món podrit per la competència i l'animositat. Correcte film del director aragonès, encara que amb algunes llacunes, especialment en les baralles i en el seu edulcorat final.

EL RÍO Y LA MUERTE. 1955. Mèxic. Blanc i Negre. 91 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Columba Domínguez, Miguel Torruco, Joaquín Cordero, Víctor Alcocer, Jaime Fernández

Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza (Novela: Miguel Álvarez Acosta)
Música: Raul Lavista
Fotografia: Raúl Martínez Solares
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), La Via Láctea (1969), Tristana (1970), El Fantasma de la Libertad (1974)

(4) DIES PERDUTS (THE LOST WEEKEND), de Billy Wilder (1945)

Radiografia de l'addicció a l'alcohol

Hi ha en aquest interessant film dos elements que sustenten la trama i que són analitzats amb una admirable profunditat. El més visible és, evidentment, l'addicció a l'alcohol. Wilder plasma un contundent i impressionant retrat de la dependència de l'alcohol a través d'un jove escriptor, Don Birnam, que recorre a aquest tipus de beguda per aconseguir un alt nivell d'inspiració a l'hora de seure davant de la màquina d'escriure. D'altra banda, l'altre element que subjau darrere és l'amor abnegat que Helen professa al Don. Una dona que lluitarà per ell fins a l'extenuació, fins i tot veient les dificultats de la seva recuperació. 

Don Birnam, està absolutament perdut i tots els seus desitjos i somnis són diluïts per les ganes irrefrenables de beure. No pot concentrar per escriure, no pot estar disposat per estimar, és una ànima en pena que divaga sense rumb. L'ajuda del seu germà i l'amor incondicional de Helen no són suficients per redreçar i sol "reviu" quan ingereix el licor. 

Tota aquesta trama; dura i aspra, està acompanyada d'una excel·lent planificació (el pla zenital que remarca la influència i la vampirització de l'whisky o el contrapicat quan el malalt li explica a l'escriptor el que li pot passar). Per finalitzar, cal ressaltar la sòbria interpretació de Ray Miland i les imatges de les seves al·lucinacions que són totalment sorprenents i impactants. Magnífic film .

 

THE LOST WEEKEND. 1945. USA. Blanc i Negre. 101 Min.

Direcció: Billy Wilder

Intèrprets: Ray Milland, Jane Wyman, Phillip Terry, Howard Da Silva, Doris Dowling, Frank Faylen, Mary Young, Anita Bolster, Lilian Fontaine, Frank Orth, Lewis L. Russell

Guió: Charles Brackett, Billy Wilder. (Novel·la: Charles R. Jackson)

Música: Miklós Rózsa

Fotografia: John F. Seitz