(3) SOTA EL PES DE LA LLEI (DOWN BY LAW), de Jim Jarmusch (1986)

Intentant sortir de l'abisme

Les coses es torcen i no hi surt res: quantes vegades ens ha passat això? Quan ens ocorren, la vida ens demostra —una vegada més— que estem supeditats al capritxós atzar. Que la sort cal buscar-la? És clar que sí, però el que també és incontestable és que som uns titelles envoltats d'una vulnerabilitat que —si ens posarem a pensar-ho— ens envairia la paüra. Down by law,  amb les seues històries paral·leles i confluents ens ho exemplifica d'una manera bastant sincera.

No sé de quina manera ho fa, però Jim Jarmush sap donar-li a les seues produccions una atmosfera fresca, jovial i despreocupada. En aquest film, hi barreja molt intel·ligentment el drama amb la comèdia, bo i afegint valors com l'amistat i la solidaritat,  o estudis analítics com ara, les relacions interpersonals en situacions complexes.

El blanc i negre i la posada en escena, els diàlegs, les circumstàncies que es donen en les interaccions, l'encertada elecció actoral, la gosadia de Benigni... Tot eixe conglomerat impregna una història de fracassats —amb projectes malreeixits— que mai no perden l'esperança de trobar quelcom millor. De fons, la música de Tom Waits: entre fosca i lluminosa amb esquitxos jazzístics, la qual —igual que el film— ens transporta a un univers on es mostra un lumpen que sempre ha estat adherit als llocs més recòndits de les ciutats. Les seues veus, els seus desitjos, els seus patiments, en definitiva, la seua manera de sentir-se humans, estan perfilats amb mestria en aquesta magnífica pel·lícula.

DOWN BY LAW. 1986. Estats Units. Blanc i negre. 107 Min.

Direcció: Jim Jarmusch

Intèrprets: Tom Waits, John Lurie, Roberto Benigni, Nicoletta Braschi, Ellen Barkin, Billie Neal, Rockets Redglare, Vernel Bagneris

Guió: Jim Jarmusch

Música: John Lurie. Cançons: Tom Waits

Fotografia: Robby Müller

(3) EUROPA, EUROPA, d'Agnieszka Holland (1990)

Instint de supervivència

Per moltes càbales que fem mai no sabrem com actuaríem en un moment de vertadera crisi en la qual, un simple pas avant o enrere poguera determinar el fet de continuar vius o no. L'instint de supervivència —com a qualitat intrínseca humana— tracta de prendre la decisió més favorable per a la nostra integritat física. Tot i que és molt fàcil fer-hi dissertacions a posteriori, l'important és la nostra protecció personal que ens salvaguarde de les urpes d'una mort disposada a abraçar-nos i a engolir-nos.

Solomon Peri (Salek) —l’obra és una adaptació adaptació del seu llibre autobiogràfic— havia de decidir i així ho va fer. Per tal d'escapar de l'extermini nazi i salvar la seua vida es va fer passar per ari. Per aconseguir-ho va haver d'intentar dissimular la seua vida i també un dels seus trets físics més reveladors: la seua circumcisió que arrossegava des que era un nounat. Tanmateix, no només era això perquè a més a més es veia obligat a comportaments que anaven en contra dels seus principis. La pel·lícula ens posa contra la paret i ens força a preguntar-nos fins on seríem capaços d'arribar per tal de conservar la nostra vida.

Què seria, però, una vida sense motivacions, somnis o relacions humanes enriquidores? En semblants circumstàncies tampoc podem triar, no obstant això, sí que en seríem conscients del fet que per abastar-ho hauríem d'intentar, forçosament, sobreviure-hi. D'eixos temptejos naix a la pel·lícula l'experiència gratificadora que es tradueix en la figura de Robert: Salek i Robert, dos personatges estigmatitzats, un per la seua condició de jueu i l'altre per la seua homosexualitat. Sorprenentment, d'eixe aparent arbre caigut, s'aixecarà una unió, un tracte, una afinitat i una correspondència poètica i delicada.

L'amor impossible de Leni, l'amistat amb Gerd, les continues oscil·lacions per prendre partit pel Führer o Stalin —ensems amb una fosca i, alhora, atraient posada en escena— conformen un relat entre èpic, heroic, antibèl·lic i tràgic, però, sobretot, humà.

EUROPA, EUROPA. 1990. Alemanya. Color. 115 Min.

Direcció: Agnieszka Holland

Intèrprets: Marco Hofschneider, Julie Delpy, René Hofschneider, Piotr Kozlowski, André Wilms, Ashley Wanninger, Halina Labonarska

Guió: Agnieszka Holland. Autobiografia: Solomon Perel

Música: Zbigniew Preisner

Fotografia: Jacek Petrycki

(1) HISTÒRIES EXTRAORDINÀRIES, de Roger Vadim, Louis Malle y Federico Fellini (1968)

Ineficaces pinzellades

Potser tinc la culpa jo com a espectador. Després de tants anys llegint els relats de Poe i devorant els films de sèrie B de Roger Corman, potser el meu subconscient no anava a permetre cap aproximació diferent de les històries de l'autor bostonià. No ho sé. El que sí que sé és que aquesta pel·lícula —dividida en tres episodis de quaranta minuts cadascun— de tribut a Edgar Allan Poe no m'hi ha arribat, encara més, m'he sentit indiferent cap a les seues imatges i, en conclusió, m'ha decebut. Tot això sense perjudici de reconéixer el mèrit dels tres directors: Vadim, Malle i Fellini en el seu intent de donar una nova pinzellada al romanticisme fosc de l'escriptor.

"Metzengerstein" de Roger Vadim, és una desencertada adaptació on no funciona ni el pretés toc eròtic pervers ni els seus intents pseudosurrealistes del director francés (l'únic a ressaltar és la seua encertada música de tensió). El resultat és un atac frontal a l'esperit de l'obra de Poe. (0)

"William Willson", de Louis Malle, és una correcta versió en què Malle juga amb l'element del doppelgänger (vocable alemany que defineix el doble fantasmagòric) amb un halo poètic i ombrívol de la consciència i la moral del protagonista. (2)

Finalment, a "Tobby Dammit", de Federico Fellini com bé anuncia a l'inici de l'episodi, és una versió lliure del relat. És interessant observar el contrast existent entre la tenebrositat de Poe barrejada amb el segell personal fílmic de Fellini que, al contrari que Vadim, té uns resultats mitjanament satisfactoris. Funciona més com a espectacle que una altra cosa. (2)

HISTOIRES EXTRAORDINAIRES. 1968. França. Color. 121 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Jane Fonda, Peter Fonda, Alain Delon, Brigitte Bardot, Terence Stamp, Salvo Randone 
Guió: Federico Fellini, Louis Malle, Roger Vadim, Bernardino Zapponi, Clement Biddle Wood, Daniel Boulanger, Pascal Cousin. Historias: Edgar Allan Poe

Música: Diego Masson, Jean Prodromidès, Nino Rota

Fotografia: Tonino Delli Colli, Claude Renoir, Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (clicar en aquest enllaç per a llegir-les)

(2) EL AMOR DE ANDREA, de Manuel Martín Cuenca (2023)

Desencís filial

Es obvi que en tota relació infructuosa de parella els més perjudicats són els fills. En situacions de falta d'entesa parental, el patiment s'allotja a l'ànima dels més vulnerables i mai no acaba de migrar. És inqüestionable que cadascú viu els seus sentiments de manera diferent, però siga com siga, hi ha mancances que són difícils de gestionar.

Andrea és una adolescent de quinze anys que vol recuperar l'amor del seu pare. Després de divorciar-se de la seua mare, va desaparéixer de les seues vides (incloses les dels seus germans xicotets Tomàs i Fidel). Ella té responsabilitats que no corresponen a una persona de la seua edat, perquè s'ha de fer càrrec dels seus dos germans la major part del temps. La seua mare treballa fora gairebé tot el dia i el seu pare (qui ha refet la seua vida amb una segona família) la ignora cada cop que va a la seua recerca. Ella està enmig d'una estranya ruptura, i és víctima (tant ella com els seus germans) d'un distanciament per part dels seus progenitors. Molt més gran per part del seu pare, qui se n'ha desentés, fins i tot econòmicament (és molt impactant observar la seua fredor, la seua —almenys— aparent insensibilitat i la seua desafecció envers els seus fills). La seua mare, que mai no ha fet res per intentar reconduir la situació de la seua filla amb el seu pare, li aconsella que no es faça més mal i que ho oblide tot. Andrea està trista, però és tenaç i no pararà fins a assolir la veritat.

Amb un halo de recança en la posada en escena i en els paisatges, el director transmet a la pantalla l'aflicció, el desencís, la decepció i la resignació de la protagonista. Els escenaris gaditans acompanyen aquesta estimable història de somnis incomplerts i famílies esfilagarsades, on l'amor és perseguit fins a les últimes conseqüències i que es consolida en el seu bellíssim pla final, amb Andrea i el seu amic —estesos en l'arena— prement-se la mà fortament i prometent-se un amor etern.

 

EL AMOR DE ANDREA. 2023. Espanya. Color. 101 Min.

Direcció: Mauel Martín Cuenca

Intèrprets:  Lupe Mateo Barredo, Irka Lugo, Jesús Ortiz, Agustín Domínguez, Fidel Sierra, Cayetano Rodríguez Anglada, Inés Amieva, Jose M. Verdulla Otero

Guió: Manuel Martín Cuenca, Lola Mayo

Música: Vetusta Morla

Fotografia: Eva Díaz

(3) ANATOMIA D'UNA CAIGUDA, de Justine Triet (2023)

Anatomia de les relacions humanes

Una caiguda —no sé sap si accidental o no— és la pedra filosofal que empenta als protagonistes d'aquest drama judicial a fer-se preguntes i a questionar. Perquè realment, a més de l'anàlisi per esbrinar un malastruc episodi, estem davant d'una anatomia relacional, un estudi psicològic que s'endinsa en la profunditat dels personatges. El xiquet, Daniel Maleski, ja ho deia en el juí: "... és com quan ens falten proves per a estar segurs de com succeeixen les coses, hem de mirar més enllà...". És, arran d'aquests fets, que la pel·lícula exposa diferents punts de vista i possibilitats. Aquesta proposta resulta molt atractiva per a l'espectador perquè, de certa manera, forma part d'un entramat humanista i intrigant.

Sandra Voyter, escriptora de professió, esdevé en la principal sospitosa després de l'estranya mort del seu marit, Samuel Maleski. De l'assumpte se'n fa càrrec Vincent Renzi, advocat de Sandra, amb el qual va tenir una història romàntica en el passat. Daniel Maleski, fill de Sandra i Samuel, va quedar cec després d'un accident, fet que va afectar la relació de la parella. 

Tota la trama gira al voltant d'aquests aspectes esmentats, i l'estructura del guió dissecciona cada circumstància, bo i fent conjectures per tal de tractar de lligar caps. I nosaltres, en qualitat d'espectadors tenim un repte, com un joc de tauler, com un cluedo on hem de resoldre un crim fent servir la deducció. En el judici, però, és quan s'hi posen totes les cartes sobre la taula. Amb els testimonis, els àudios i les converses que s'hi originen estem davant d'una trama fascinant. Uns que defensen la innocència i, altres la culpabilitat (com l'implacable fiscal del cas— que intenta convéncer al tribunal que la mort de Samuel no va ser pas un accident, sinó un assassinat a càrrec de Sandra).

Emocions, sentiments de culpa, suïcidi, procés analític i observació metòdica. No hi queda res al marge. Els diàlegs i les reflexions són d'una gran profunditat i la conversa (recollida en l'àudio) per part del matrimoni em sembla magistral, així com la interpretació de Sandra Hüller. Excel·lent film.

 

ANATOMIE D'UNE CHUTE. 2023. França. Color. 150 Min.

Direcció: Justine Triet

Intèrprets: Sandra Hüller, Samuel Theis, Swann Arlaud, Jehnny Beth, Saadia Bentaïeb, Milo Machado Graner, Antoine Reinartz, Camille Rutherford, Anne Rotger, Sophie Fillières, Pierre-François Garel, Vincent Courcelle-Labrousse

Guió: Arthur Harari, Justine Triet

Música: Diferents autors

Fotografia: Simon Beaufils

(3) CHINAS, d'Arantxa Echevarría (2023)

Xoc de cultures, integraciò i problemes d'identitat

Fa dècades era difícil trobar persones de diverses ètnies nascudes a Espanya. Per exemple, en l'àmbit esportiu, els jugadors de bàsquet, handbol o futbol que representaven la selecció ho feien posteriorment a haver-se nacionalitzat després d'un temps vivint al país. Actualment, la situació és diferent. Els nostres fills tenen amics amb trets diferents dels europeus, però que comparteixen la cultura, l'idioma i els costums de la societat, és a dir, són compatriotes.

Des d'un punt de vista objectiu, això hauria d'implicar una convivència sana, normal i enriquidora. No obstant això, els éssers humans som molt complicats, puix que tenim la capacitat (i el mal costum, per manca d'educació des de la base, cal dir-ho tot) d'enredar les coses. D'aquesta manera, una persona blanca i una altra amb trets orientals seran identificades pels altres en funció de la raça, és a dir, seran racialitzades. Tot i ser espanyola de naixement, la segona persona podrà enfrontar-se a etiquetes i estereotips, mentre que la primera serà considerada privilegiada.

Xoc de cultures i problemes d'identitat es manifesta en l'amistat de dues xiquetes de nou anys. Lucía, de segona generació d'immigrants nascuda a Espanya, se sent espanyola i només vol integrar-se amb la resta de les seues amigues a l'escola. Els seus pares tenen uns costums molt arrelats, treballen moltes hores al basar que regenten, no parlen gairebé espanyol i Lucía vol que siguen "normals" com els pares de les altres xiquetes. D'altra banda, Xiang és adoptada i té problemes d'adaptació, a més, no se sent identificada amb els pares perquè segons ella no són els vertaders. A aquest tàndem cal afegir Claudia, adolescent de dèsset anys i germana gran de Lucía. La va criar la seua àvia a la Xina fins als sis anys, per després viatjar a Espanya amb l'objectiu d'estar amb els seus pares una vegada establerts. Claudia ha de seguir la dura disciplina que li infonen els seus pares (de vegades no la deixen sortir, li exigeixen unes notes molt altes, ha de tenir cura de la seua germana, fer la burocràcia de la família...), bregar amb el comportament racialitzat dels seus pares iguals i suportar els problemes inevitables que comporta la seua edat adolescent.

Arancha Echevarría encerta plenament en tots els elements de la pel·lícula. El guió, escrit per ella mateixa, està perfectament estructurat, així com la construcció dels personatges, ja que reflecteix a la pantalla les seues alegries, els seus patiments, els seus anhels i les seues relacions. No era una tasca fàcil perquè tots aquests aspectes hi guardaven una certa complexitat: cultura, nacionalitat, integració, adaptació... conceptes difícils d'expressar i plasmar en dues hores de cel·luloide. Un altre punt destacable és el dibuix que fa de l'univers infantil: els jocs, les fantasies i l'humor (graciosíssimes Lucía i la seua amiga). Finalment, és important ressaltar l'elecció dels espais i els escenaris de fresc colorit, i unes interpretacions fantàstiques, especialment la de les tres xiquetes.

 

CHINAS. 2023. Espanya. Color. 118 Min.

Direcció: Arantxa Echevarría

Intèrprets: Shiman Yang, Ella Qiu, Xinyi Ye, Leonor Watling, Pablo Molinero, Carolina Yuste, Yeju Ji, Julio Hu Chen

Guió: Arancha Echevarría

Música: Marina Herlop

Fotografia: Pilar Sánchez Díaz

(4) MADAME DE..., de Max Ophüls (1953)

   L'amor en la societat aristòcrata

Aquest interessant film té un bon grapat d'aspectes a destacar. Ara bé, el que més crida l'atenció és la seua admirable capacitat per a sorprendre'ns. Si al principi podem pensar que estem davant d'una comèdia d'embolics, a poc a poc ens adonem que es tracta d'una metamorfosi constant fins a abastar el seu tràgic final.

La força captivadora de la seua narració es convé perfectament amb una refinada posada en escena. Així les coses, l'elegància i les formes exquisides dels protagonistes es contradiuen amb uns actes que només fan que amagar unes volicions allunyades dels costums socials establerts.

Contextualitzat a finals de segle XIX, període de la Belle Époque, el triangle que formen Charles Boyer, Danielle Darrieux i Vittorio De Sica —així com les seues interpretacions— és absolutament fascinant. Louise i André són una parella, freda, que es respecten però no es volen: dormen en llits separats i en són conscients d'una infidelitat mútua. Per altra banda, Fabrizio, el diplomàtic italià passa de ser una persona impertorbable a comportar-se com un jove enamorat. Entre Louise i Fabrizio flueix un amor pur que es palpa en l'ambient, sense necessitat de paraules (l'escena dels vals inacabable). En definitiva, són peces que encallen perfectament en una atmosfera farcida de bones maneres, riquesa i (falsa) cortesia que el director les va movent al seu desig, al costat d'un molt intel·ligent joc de metàfores (les arracades).

Max Ophüls demostra que és un autèntic mestre a l'hora de fer rodar el mecanisme d'un llenguatge cinematogràfic —fantàstics moviments de càmera, excelsa ambientació i una estudiada minuciositat— difícil de veure i igualar hui en dia.

MADAME DE... 1953. França. Blanc i negre. 102 Min.

Direcció:  Max Ophüls

Intèrprets: Charles Boyer, Danielle Darrieux, Vittorio De Sica, Jean Debucourt, Jean Galland, Lia Di Leo, Mireille Perrey, Paul Azaïs, Hubert Noël, Claire Duhamel

Guió:  Max Ophüls, Marcel Achard, Annette Wademant. Novela: Louise de Vilmorin

Música: Georges Van Parys, Oscar Strauss

Fotografia: Christian Matras

(3) VIDES PASSADES, de Celine Song (2023)

  In-yeon, la connexió eterna

En coreà, existeix una paraula anomenada in-yeon, que prové del budisme i la reencarnació, i que significa "providència" o "destí". Aquest terme fa referència a la relació entre dos essers humans. Un in-yeon es produeix quan dos desconeguts interactuen en qualsevol lloc (una ensopegada en l'autobús, un somriure en una boda, una mirada en la sala d'espera d'un hospital...). Si ocorre això, ambdues persones poden estar connectades eternament, ja que aquest gest indica que hi ha hagut alguna cosa entre ells en vides passades.

Mitjançant aquesta metàfora mística, la directora Celine Song ens presenta una obra molt reconeixible per als espectadors. El primer amor, les primeres connexions misteriosament fortes que establim amb algú, els adeus, els retrobaments, la nostàlgia, la consciència del que ja no pot tornar... Efectivament, totes i tots hem experimentat alguna vegada aquestes situacions esmentades, i és per això que ens hi sentim identificats.

La pel·lícula és vibrant i manté en tot moment la poètica i l'emocionalitat en els encontres i desacords d'aquesta parella que sembla haver estat creada per viure i compartir junts. És molt interessant, també, la dicotomia entre els dos personatges masculins d'aquesta història (amic i parella), ja que els sentiments de cadascun trontollen i tremolen, bo i romanent inquiets davant la incertesa.

Amb una càmera tranquil·la i pausada que ressalta la seua expressivitat, Vides passades és un homenatge a les relacions humanes. Una pel·lícula que val la pena veure.

PAST LIVES. 2023. Estats Units. Color. 105 Min.

Direcció:  Celine Song

Intèrprets: Greta Lee, Teo Yoo, John Magaro, Moon Seung-ah, Leem Seung-min, Yoon Ji Hye, Choi Won Young, Ahn Min-Young, Seo Yeon-Woo, Kiha Chang

Guió:  Shôhei Imamura. Novela: Shichirô Fukazawa

Música: Christopher Bear, Daniel Rossen

Fotografia: Shabier Kirchner

(3) LA BALADA DE NARAYAMA, de Shôhei Imamura (1983)

 La mort anticipada

Independentement de l'estat de salut en què es troben, la gent de la població nipona haurà d'obeir un vetust mandat: a l'edat de setanta anys aniran al cim de Narayama on seran abraçats pel Déu de la muntanya. Aquesta circumstància podria tenir cert sentit per al nostre pensament occidental si l'objectiu final fos assolir un altre lloc, com per exemple, una mena de recés que signifiqués un espai i un temps per a la reflexió davant l'adveniment de l'ocàs. No obstant això, cada civilització té les seues normes consuetudinàries i Immamura retrata aquí —en un context remot— els costums i les lleis que, intoxicades per les creences religioses, condueixen la seua població a sacrificis deshumanitzadors.

La pel·lícula, amb una història i uns fets durs i despietats, està plena de bells paisatges exteriors i mostra les restriccions comportamentals i la lluita d'Orin per deixar els assumptes resolts abans de marxar cap a la muntanya assenyalada: assumptes familiars, trobar una dona pel seu fill i, en definitiva, seguir els designis marcats per complir la tradició.

El director japonés exposa, encertadament, d'una manera objectiva, uns fets d'un temps i un lloc emplaçats en una proximitat llunyana, doncs, en realitat, els trets conductuals i psicològics, d'alguna manera, s'hereten i arrosseguen fins als nostres dies.

Palma d'Or al festival de Cannes del 1983, un film atemporal que bé paga la pena revisitar.

NARAYAMA BUSHI-KO. 1983. Japó. Color. 130 Min.

Direcció:  Shôhei Imamura

Intèrprets: Ken Ogata, Sumiko Sakamoto, Aki Takejo, Tonpei Hidari, Seiji Kurasaki, Kaoru Shimamori, Ryutaro Tatsumi, Junko Takada 

Guió:  Shôhei Imamura. Novela: Shichirô Fukazawa

Música: Shinichirô Ikebe

Fotografia: Masao Tochizawa

(3) L'ÚLTIM, de F.W. Murnau (1924)

La marginació de la gent gran

A banda de la qualitat tècnica i la innovació del metratge —és important destacar la quasi absència d'intertítols— m'agradaria posar èmfasi, primerament, en un aspecte del film que resulta sempitern. Si bé, en el temps actual, s'ha intentat dreçar, al final ha quedat com un maquillatge que tapa una podridura provinent de l'estat i les institucions. Em referisc a la marginació —des de diferents vessants, ja siguen laborals, socials o familiars— que sofreix la gent major. Per exemple, hui en dia una persona que sobrepasse els quaranta-cinc anys té un munt d'entrebancs a l'hora de trobar feina. A banda, sembla que eixe segment de població no existisca als ulls de la societat o, en els pitjors dels casos, són com un paquet que molesten i acaben confinats en un centre residencial.

“L'últim” exposa de manera molt intel·ligent aquesta iniquitat que, en comptades excepcions culturals d'algunes determinades societats, relega als majors a l'ostracisme. A més, la pel·lícula mostra el pes tan gran que tenen les classes socials en el tractament de les persones. De fet, la valoració —subjetiva— que tenen els altres de nosaltres depèn molt d'allò que tesoregem i això és un clar indicatiu del tipus de societat en què vivim.

Tornant al paràgraf de l'inici, Murnau demostra una vegada més que és un autèntic mestre de la filmació. Així, els moviments de càmera supleixen les retolacions, tot donant a la història un punt més de versemblança. I, per últim, cal ressaltar la fantàstica utilització de les ombres (el film pertany al moviment cinematogràfic —de tendència expressionista— Kammerspiel) on es reforça la tensió que emana la disposició interna de l'obra.

DER LETZTE MANN. 1924. Alemanya. Blanc i negre. 90 Min. Cinema mut.

Direcció: F.W. Murnau
Intèrprets: Emil Jannings, Maly Delschaft, Max Hiller, Emilie Kurz, Hans Unterkircher, Olaf Storm

Guió:  Carl Mayer
Música: Giuseppe Becce, Florian C. Reithner, Karl-Ernst Sasse, Werner Schmidt-Boelcke
Fotografia: Karl Freund

(3) ELS ASSASSINS DE LA LLUNA, de Martin Scorsese (2023)

 Racisme visceral

Sembla —parle per les pel·lícules que he vist al llarg de la meua vida— que Scorsese siga qui més —o dels que més— s'aproxime(n) a la realitat de les cognicions i la conducta humana. Malauradament, fa la sensació que l'ésser humà estiga programat per a fer el mal, que el moga la cobdícia (l'origen del capitalisme salvatge hi és palés) i el fet de tenir una vida plaent a costa d'altri. Si bé, en aquest film que ens ocupa és a gran escala, dia rere dia ho podem observar quotidianament, o si no; com és possible que hi haja tant de conflictes i morts injustes per tot arreu?

Ja em va agradar molt, L'irlandés, el seu darrer film. Aquesta vegada el director estatunidenc repeteix en qualitat. Ho fa en contingut i en embolcall, en la forma i en el fons a través d'una planificació cinematogràfica monumental. Plans, posada en escena, escenaris, paisatge i música (brutal la recurrent música de Robbie Robertson, trufada d'un genuí blues de l'època). Robert De Niro hi dona una autèntica lliçó d'interpretació, tampoc es queden darrere un gran Leonardo DiCaprio, Lily Gladstone i la resta del planter actoral. Finalment, resta un fantàstic guió, uns denuncia al racisme visceral, a l'ocupació, a la colonització i a la substitució de cultures. Absolutament recomanable.

KILLERS OF THE FLOWERS MOON. 2023. USA. Color. 206 Min.

Direcció: Martin Scorsese

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Jesse Plemons, Robert De Niro, Lily Gladstone, Tantoo Cardinal, Barry Corbin, John Lithgow, Brendan Fraser, Louis Cancelmi, Pat Healy, Gary Basaraba, Nathaniel Arcand, Cara Jade Myers, JaNae Collins, Jillian Dion, William Belleau, Tatanka Means, Michael Abbot Jr., Scott Shepard, Jason Isbell, Sturgill Simpson  

Guió:  Eric Roth, Martin Scorsese. Libro: David Grann 

Música: Robbie Robertson

Fotografia: Rodrigo Prieto

(3) EL MAESTRO QUE PROMETIÓ EL MAR, de Patricia Font (2023)

Aprendre a ser xiquets

Antonio Benaiges iva introduir a l'escola de Bañuelos de Bureba —on va ser destinat— una nova metodologia pedagògica centrada en el desenvolupament del pensament. La seua idea era que els xiquets aprengueren, primordialment, a ser xiquets. Eren temps convulsos, pròxims a l'esclat de la guerra civil, era evident que es presentava una empresa davant d’aquest professor català que va ser represaliat pel simple fet d'intentar promoure la justícia social.

La posada en escena lluminosa de 1935 (que contrasta amb la grisor del 2010, amb Ariadna en la recerca del seu besavi) i la fantàstica interpretació d'Enric Auquer reforcen el màgim momento del descobriment de la saviesa i la bondat per part dels infants. La pel·lícula evoca de vegades "Soldados de Salamina", de David Trueba, pel que fa a la investigació d'un individu assassinat, així com a "La lengua de la mariposas", de José Luis Cuerda, en relació amb el personatge del mestre i el seu vincle amb els xiquets. Per descomptat, no comente això com un reprotxe, sinó més aviat com una observació. Lamentablement, durant temps de guerra, aquests esdeveniments es van repetir molt sovint. 

D'altra banda, aquesta obra està estupendament construïda i és molt emotiva. El mar es converteix com a metàfora d’anhel i utopia per assolir la placidesa del benestar emocional. Una il·lusió, una alegria que fa que les xiquetes i els xiquets travessen un camí de riquesa i bonhomia culminat en la commovedora abraçada de tots ells amb el professor.

La cinta reflecteix les forces repressives del moment, és a dir: els milicians falangistes i el representant de l'església. Cosa que no es pot obviar, ja que van ser els executors del cop d'estat que tant de mal va fer posteriorment a la societat. Supose que n'hi haurà alguns que menysprearan aquest film argumentant que és "més del mateix i que a la guerra civil hi va haver maldats per ambdós bàndols". Considere que aquest pretex és absurd i malintencionat, amb l'únic propòsit d'enterrar la memòria de totes aquelles persones que van sacrificar vida per un món millor. Hem de recordar que gràcies a ells avui gaudim de més drets i llibertats. Que aquesta obra perdure com a llegat, record i homenatge a la seua valentia.

EL MAESTRO QUE PROMETIÓ EL MAR. 2023. Espanya. Color. 105 Min.

Direcció: Patricia Font

Intèrprets: Enric Auquer, Laia Costa, Luisa Gavasa, Ramón Agirre, Milo Taboada, Nicolás Calvo, Alba Hermoso, Gael Aparício, Alicia Reyero, Eduardo Ferrés, Alba Guilera, Gema Sala, Antonio Mora, Laura Conejero

Guió: Albert Val. Novela: Francesc Escribano

Música: Natasha Arizu del Valle

Fotografia: David Valldepérez

(2) UNA VIDA NO TAN SIMPLE, de Félix Viscarret (2023)

Naturalitat

Al principi feia la sensació que ens endinsaríem en una comèdia superficial sense més pretensions que la d'oferir algunes situacions més o menys divertides i res més. Afortunadament, això no passa perquè aquesta pel·lícula té molta fondària i naturalitat. Especialment, naturalitat. Aquesta seria la paraula més adequada. Les situacions a la cinta ocorren, igual que a la vida real, de manera corrent, i els personatges han d'afrontar els problemes que se'ls presenten tal com poden. Són obstacles inherents a la nostra existència, com els que es troba Isaías, un prometedor arquitecte de quaranta anys que, després de rebre un premi per la seua feina (el suflé que esmentava, Emilio, el seu mentor), es troba ara sense projectes interessants al seu estudi d'arquitectura al costat del seu soci. En tenir més temps lliure, passa molt de temps al parc on juguen els seus fills. Isaías, se sent desubicat en tots els aspectes: a la seua feina i, sobretot, a la seua relació amb la seua dona, Ainhoa, i a la pèrdua de connexió amb ella al llarg dels anys. En fer amistat amb Sonia, mare d'un altre xiquet del col·legi, la seua perspectiva de vida canvia radicalment.

La pel·lícula parla d'emocions, sentiments i contradiccions amb molta espontaneïtat i senzillesa. Hi ajuda un guió i uns personatges molt ben construïts, i, sobretot, la bona feina del seu elenc actoral. També m'agradaria destacar altres aspectes, com la música de Mikel Salas, que em sembla molt apropiada, la posada en escena, la planificació i la sensatesa i el gran calat dels diàlegs (discussions amb les seues inseguretats i dubtes) que es combinen fantàsticament amb diferents tocs de comèdia.

No m'agrada el final. Em sembla moralitzant. Considere que s'ha optat per un final feliç convencional i trillat. Un punt negatiu destacat en vermell i negreta que no entela la qualitat de la resta del metratge.

 

UNA VIDA NO TAN SIMPLE. 2023. Espanya. Color. 107 Min.

Direcció: Félix Viscarret

Intèrprets: Miki Esparbé, Álex García, Olaya Caldera, Ana Polvorosa, Xabi Valcárcel, Julián Villagrán, Ramón Barea

Guió: Félix Viscarret

Música: Mikel Salas

Fotografia: Óscar Durán

(3) ANDREI RUBLEV, d'Andrei Tarkovsky (1966)

  Pinzellades humanístiques d'art estètic

A través de la vida del monjo i pintor rus Andrei Rublev, la pel·lícula mostra una sèrie de conceptes —tant concrets com abstractes— combinats amb els espais paisatgístics costumistes de la Rússia de l'edat mitjana. En aquesta abstracció es posa de manifest una sèrie de reflexions sobre l'art estètic com quelcom inabastable de catalogar per a l'ésser humà (quan Ciril etziba a "Teòfanes, el grec" que no pot expressar en paraules la bellesa de la seua pintura).

Andrei, un cop abandona al monestir d'Androkinov, en el seu camí a la catedral de Moscou, queda sorprés i impactat per les injustícies socials i tortures que hi pateix la població. Tot això, o sia; els seus dubtes místics, la força de l'amor carnal (l'episodi de la festivitat amb dones nues voletejant pel bosc, el posterior captiveri a la creu i la seducció de Marfa), la discussió sobre religió amb Teòfanes i el fet d'haver matat un home, li conduiran a tenir un bloqueig artístic i existencial.

L'obra està estructurada en un pròleg (el globus aerostàtic que representa la fugida cap a la llibertat) i un epíleg (en color, on es mostra diverses de les pintures d'icones religioses del pintor). A més, es divideix en vuit episodis (separats en dues parts) que es desenvolupen de manera cronològica, des del 1400 al 1423 —al rerefons de la Rússia del segle XV i esquitxada per la lluita entre prínceps rivals i les invasions tàrtares— interrelacionats entre si, cadascun dels quals influeixen en la personalitat del pintor. El film és un veritable espectacle visual, amb unes imatges prodigioses, poètiques, que mantenen i reforcen el to humanista, bell, estètic i progressista.

ANDREI RUBLEV. 1966. Unió Soviètica. Blanc i negre. 205 Min.

Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets: Anatoli Solonitsyn, Ivan Lapikov, Nikolai Grinko, Nikolai Sergeyev, Irma Raush, Nikolai Burlyayev

Guió:  Andrei Konchalovsky, Andrei Tarkovsky
Música: Vyacheslav Ovchinnikov
Fotografia: Vadim Yusov

(2) LA CIÉNAGA, de Lucrecia Martel (2001)

Angoixa

Allunyada dels estàndards fílmics narratius, aquesta obra centra el seu potencial a transmetre sensacions a l'espectador sense tractar d'explicar o justificar allò que succeeix a la trama, com un lirisme arcà que ens mostra un amagatall d'emocions per descobrir. Observant aquesta pel·lícula, sentim neguit i angoixa a causa de la relació entre aquestes dues famílies que estan condicionades per un clima de foscor, ressentiment i desconfiança. De manera larvada, la directora ens explica diferents històries, suggerint aspectes no mostrats per a la imaginació de l'espectador.

És impactant la deshumanització de la primera escena amb la caiguda de la protagonista i la indiferència dels acompanyants. Aquests, aliens al seu sofriment, continuen gaudint del seu descans, cosa que significa una crítica contundent a l'abandonament dels valors humans en benefici de la comoditat econòmica per part d'una cada vegada més decaiguda societat burgesa. Tota una declaració d'intencions.

La ciénaga, revelador títol, és una cinta estimable, densa i difícil, amb la qual de vegades costa connectar. Amb tot, és just reconéixer el seu caràcter arriscat i valent.

 

LA CIÉNAGA. 2001. Argentina. Color. 102 Min.

Direcció: Lucrecia Martel

Intèrprets: Graciela Borges, Mercedes Morán, Martín Adjemián, Juan Cruz Bordeu, Leonora Balcarce, Silvia Baylé, Sofia Bertolotto

Guió: Lucrecia Martel

Música: Herve Guyader, Emmanuel Croset

Fotografia: Hugo Colace

(2) DOS CAVALQUEN JUNTS, de John Ford (1961)

La medecina dels colons

El salari de l'exèrcit no és gaire rimbombant, el cinisme i crueltat de Guthrie, la por al matrimoni... Aspectes atemporals planen sobre aquesta obra que suposa una reflexió sobre la colonització. Cal preguntar-nos quins són els salvatges tot sabent que hi ha uns primers que són atacats i adonant-nos de l'estigmatització d'Elena de Madariaga (repudiada una vegada rescatada per haver estat la dona, per força, d'un comanxe).

John Ford, basant-se en l'obra de Will Cook ("Comanches captives"), exposa diferents maneres de viure, cultures i inevitables aspectes supremacistes ("Manifest Destiny") que solen tergiversar la història per convertir les víctimes com els perpetradors de les desgràcies pròpies.

Famílies destrossades pel llarg captiveri dels seus fills, tractats de pau a les acaballes del Far West, notes discordants en la jerarquització dels comanxes i Guthrie McCabe com la gran esperança perquè tot torne a la normalitat. Tot i això, la complexitat que comporta aquesta empresa no cobrirà les expectatives. El director nord-americà juga molt intel·ligentment amb diferents gèneres que van des del western, passant per la comèdia (la conversa sobre el matrimoni és llarga, jovial i reflexiva), el drama i la tragèdia fins a arribar a l'amor romàntic (amb una divertida caricaturització de l'edat madura masculina, ja que tots dos protagonistes semblen bessons adolescents a l'hora d'intentar conquistar les dues noies joves).

Al meu entendre el film pateix de falta d'aprofundiment en l'estructura psicològica de la comunitat índia, amb una presentació una mica maniquea i amb una mort "fàcil" i inversemblant de Stone Calf. Ara bé, destacaria la utilització enginyosa de la capsa de música que actua com a element catàrtic en el desenvolupament de l'acció. El xic capturat, desposseït de la seua llengua i la seua cultura, exerceix com a metàfora projectiva d'allò que els colons han realitzat amb els indígenes. Al final, serà penjat sense judici just. Difícil cercar l'equitat en un món tan desigual.

 

TWO RODE TOGETHER. 1962. Estats Units. Color. 109 Min.

Direcció: John Ford

Intèrprets: James Stewart, Richard Widmark, Shirley Jones, Linda Cristal, Andy Devine, John McIntire, Paul Birch, Willis Bouchey, Henry Brandon, Harry Carey Jr., Olive Carey, Ken Curtis, Annelle Hayes, David Kent, John Qualen, Anna Lee, Woody Strode, Jeanette Nolan

Guió: Frank S. Nugent. Libro: Will Cook

Música: George Duning

Fotografia: Charles Lawton Jr.

(2) ME HE HECHO VIRAL, de Jorge Coira (2023)

#lalocadelavion

Tot i els seus alts i baixos, estem davant d'una comèdia amable i divertida que juga amb els perills de la tecnologia del segle XXI. "Viral" significa "missatge o contingut que es difon amb gran rapidesa a les xarxes socials a través d'internet". Aquesta manera de procedir era una cosa impensable (o almenys, improbable) fa unes dècades, i la pel·lícula —al marge dels seus extensos ingredients de comicitat— no deixa de ser una crítica a la violació del dret a la intimitat. Tot i això, el seu fort és el seu humorisme i jovialitat. En això el director juga encertadament amb un garbull d'embolics que tenen el seu punt de partida quan Mabel, enmig d'un vol a la Polinèsia, descobreix que el seu marit li és infidel després de desbloquejar-li el telèfon. Quan torna a Madrid, s'adona que la seua vida canvia radicalment.

La cinta té la virtut de no caure en la sensibleria i d'evitar el sempre gastat "happy end", sinó que el seu personatge principal continua amb els seus problemes, dubtes i pors (quelcom consubstancial a l'ésser humà). I entre aspectes mundans, la història aborda la infidelitat, la relació paternofilial, l'amistat i l'amor incondicional (hi ha una química especial entre la parella Suarez-Auquer). Com hem comentat a l'inici, alts i baixos té i, de vegades, costa sostenir la narració. No obstant això, la pel·lícula guanya en la part final que és on es fa més interessant, graciosa i ocorrent.

ME HE HECHO VIRAL. 2023. Espanya. Color. 96 Min.

Direcció: Jorge Coira

Intèrprets: Blanca Suárez, Nicolás Furtado, Enric Auquer, Miguel Rellán, Cristina Gallego, Esperanza Guardado, Adrián Viador, Amparo Alcaraz, Javier Cifrián, Lucas Fuica, Rebeca Plaza, José Luis Esteban

Guió: Araceli Gonda

Música: Sergei Grosny

Fotografia: José Luis Bernal Ibañez

(4) LA KERMESSE HEROICA, de Jacques Feyder (1935)

Direcció prohibida al divertiment

Contextualitzada al Flandes ocupat per les tropes espanyoles (segle XVII), el director Jaques Feyder realitza una fantàstica comèdia amb un ritme trepidant que enganxa des del primer instant. El seu guió aconsegueix enganyar-nos doncs —el que semblava al principi, patiment per part del poble subjugat— es converteix en tot el contrari: en una festa carpe diem infinita. 

Els seus embolics i viratges juntament amb la vis còmica de tots els personatges conformen una al·legoria de l'hedonisme mundà: alliberament, amor, romanticisme, desig sexual, complaença... És, amb el seu comentat gir argumental, una invitació a viure i gaudir cada segon de la nostra existència. 

Aquest film és també en certa manera feminista. Són elles les que afronten el problema, les que agafen les regnes per solucionar els inconvenients de la imminent arribada dels espanyols. Tot i això, ells, timorats, no són capaços d'oposar-se a la situació injusta amb valentia. Aquesta manera de posar en relleu l'astúcia i la intel·ligència femenina —en contraposició a l'estèril paper preponderant de l'home— és un punt molt intrèpid i agosarat (homosexualitat, capellà concupiscent...) per part de l'obra, si tenim en compte l'època en què es va realitzar. 

En definitiva, un vodevil molt ben rodat amb una gran posada en escena i, sobretot, una delícia de pel·lícula: àcida, divertidíssima, moderna i fresca.

LA KERMESSE HÉROIQUE. 1935. França. Blanc i negre. 115 Min.

Direcció: Jacques Feyder

Intèrprets: Françoise Rosay, Lyne Clevers, Ginette Gaubert, Micheline Cheirel, Maryse Wending, Marguerite Ducouret

Guió: Jacques Feyder, Charles Spaak

Música: Louis Beydts

Fotografia: Harry Stradling Sr., Louis Page, André Thomas

(3) O CORNO, de Jaione Camborda (2023)

Sobreviure

Sembla mentida que aquest film no haja sigut seleccionat als Goya en l'apartat de millor pel·lícula (només es va emportar, cal dir que merescudament, l'estatueta a la millor actriu revelació). Mesos abans, va ser guanyadora del Festival de Sant Sebastià. No sé ben bé per què, després de la seua estrena, va anar diluint-se fins a quedar-se quasi en l'oblit. 

Contextualitzada en l'illa d'Arousa en l'any 1971. Maria (una excel·lent Janet Novás) es dedica a la recol·lecció de mariscos i ajuda altres dones a parir amb molta atenció i cura. Per culpa d'un succés inesperat es veurà obligada a fugir de l'illa, bo i mamprenent un viatge perillós que la farà travessar la frontera per una de les rutes de contrabandistes entre Galícia i Portugal a la recerca de la seua llibertat. O Corno és una bellíssima història de solidaritat i supervivència. Hi concentra tots els ingredients del bon cinema (costumisme, intriga, thriller...), amb un guió molt ben teixit. El que en un principi semblava una narració cenyida a un espai concret on predominava la vida rural i els problemes adjacents al seu entorn (recollida de marisc, problemes familiars, adolescència...), passa a convertir-se en un thriller inquietant on els espectadors ens identifiquem amb la protagonista. La directora hi juga amb la poesia de la vida (la maternitat amb els dos naixements del principi i del final), reivindica el dret a decidir, hi mostra els entrebancs que havien de passar-hi les dones en l'etapa més fosca de la història contemporània a l'estat espanyol i parla també de l'explotació sexual (per guanyar-se el pa, Anabela, mare d'un bebé, ha de jugar-se-la creuant amb barqueta el riu que separa la frontera d'ambdós països). Com podem observar, són moltes coses molt ben posades sobre la taula, les quals —juntament amb el fantàstic gir argumental— guanya el nostre interés com a espectadors.

 

O CORNO. 2023. España. Color. 99 Min.

Direcció: Jaione Combarda

Inèrprets: Janet Novás, Carla Rivas, Siobhan Fernándes, Diego Anido, Daniela Hernán Marchán, María Lado, Nuria Lestegás, José Navarro, Filomena Gigante, Julia Gómez, Darío Fernández Raposo, Pamela Vidal

Guió: Jaione Combarda

Música: Camilo Sanabria

Fotografia: Rui Poças

(3) EASY RIDER, de Dennis Hopper (1969)

Por a la llibertat

No, amb el títol, no estic fent referència al psicoanalista Erich Fromm, però sí que hi guarda relació. Aquest film contracultural de Dennis Hopper va suposar un autèntic esclat en les ments més conservadores de la societat estatunidenca (les primeres imatges amb les ratlles de coca, ja són impactants). Una irrupció llibertària a l'Amèrica profunda envernissada de drogues i revolució hippy. Al capdavall, Easy Rider és una road-movie en la qual dos joves motoristes de Los Angeles mamprenen un viatge cap al Mardi Gras, els carnestoltes de New Orleans. Durant el seu trajecte s'hi troben amb un munt de situacions i personatges estrafolaris, bo i fent —encara que involuntàriament— una il·lustració social sobre les distintes maneres de ser i comportar-se de la gent americana: el ranxer i la seua família, l'autoestopista hippy o l'advocat de la presó.

Els dos protagonistes no són ben vistos en el motel de la darrera parada. El fet de ser "diferents" en la manera d'actuar i de pensar, d'anar a contracorrent, de ser alternatius i de simbolitzar el qüestionament dels valors culturals establerts, són motius d'escarni per part d'una bona part de la societat i, malauradament, van patir les conseqüències.

Les imatges paisatgístiques són bellíssimes, acompanyades per la icona rockera de les Harley Davidson i per una excel·lent música psicodèlica (Steppenwolf, The Byrds, The Band, Hendrix, Electric Prunes...). A tot això, cal afegir-hi un guió molt ben embastat i un ritme àgil en les seues seqüències.

"Vos miren mal i vos insulten perquè tenen por a la llibertat i vosaltres la representeu". Ço és el que —amb paraules resumides— els diu l'advocat que els acompanya en eixir de la presó, perquè com déiem al principi, l'esperit d'aquesta pel·lícula i Fromm s'agafen de la mà.

EASY RIDER. 1969. Estats Units. Color. 94 Min.

Direcció: Dennis Hopper

Intèrprets: Peter Fonda, Dennis Hopper, Antonio Mendoza, Phil Spector, Mac Mashourian, Warren Finnerty, Jack Nicholson, Karen Black, Robert Walker Jr., Luana Anders, Luke Askew, Sabrina Scharf

Guió: Terry Southern, Peter Fonda, Dennis Hopper

Música: Distints artistes i grups musicals de l'época

Fotografia: László Kovács

(2) GIULIETTA DELS ESPERITS, de Federico Fellini (1965)

El meu món construït, la meua desilusió

Aquest treball deL realitzador italià, la seua primera pel·lícula en color, segueix l'estil de la seua anterior obra —8½— la qual va trencar definitivament amb el seu esquema fílmic. Si en aquella es retratava la crisi personal i de creativitat d'un director de cinema, en aquesta es mostra la desil·lusió, el desassossec i la decepció d'una dona de mitjana edat en adonar-se de la infidelitat del seu marit. 

L'obra, molt simbòlica i metafòrica, utilitza la càmera per crear plans impossibles amb l'objecte de realçar i manifestar els sentiments i emocions amagats de la protagonista, una mena de submersió dins del seu subconscient. La narració gira entorn també a aspectes i situacions de la seua vida que han influenciat la seua personalitat actual: d'ahí les el·lipsis superrealistes de la seua infància i dels seus progenitors. Giulietta no sap on agafar-se: si als seus dots de clarividència o al modus vivendi de la seua veïna, la model que organitza bacanals davant de casa seua. Els seus pensaments flueixen i volen donar curs als seus anhels, però, tot es queda estancat. Ella vol fugir —no sap si físicament o anímicament— però vol escapar i la seua ment és una constant pugna entre l'amor que professa al seu marit i la cruel realitat. 

Giuliteta Massina, un cop més, interpreta un excel·lent paper, els seus gestos reforcen les seues emocions i allò que la pel·lícula vol transmetre. Fellini fa un producte, estrambòtic i simbòlic, amb tocs surrealistes i de comèdia, amb una estètica innovadora i modernista molt avançada a la seua época. El resultat és un espectacle estimable, encara que com a espectador, com ja em va passar amb 8½ davant tal maremàgnum al·legòric, no acabe d'entrar del tot en ell.

GIULIETTA DEGLI SPIRITI. 1965. Itàlia. Color. 148 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrprets: Giulietta Masina, Sandra Milo, Mario Pisu, Valentina Cortese, Valeska Gert, José Luis de Vilallonga, Friedrich von Ledebur, Sylva Koscina, Caterina Boratto, Milena Vukotic, Anne Francine, Luisa Della Noce, Lou Gilbert, Silvana Jachino, Elena Fondra 
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano 

Música: Nino Rota
Fotografia: Gianni Di Venanzo

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

(3) REPULSIÓ, de Roman Polanski (1965)

Viatge a la bogeria

Carol, la protagonista de Repulsió, és com una persona qualsevol que ens podem trobar a la nostra vida, en què s'evidencien unes certes complexitats en el seu caràcter, però que mai no ens imaginaríem el que realment passa en la seua sinuosa psique. Així, darrere de la seua bonica cara i la seua esvelta figura s'amaguen elements patògens que dificulten tenir una vida mental sana, impossibilitant la convivència amb les persones del voltant. 

El film va de menys a més, mostrant al principi un relat senzill, natural i adaptat a la vida corrent amb la jove belga en el treball d'esteticista i coquetejant amb un nóvio potencial. No obstant això, a mesura que el metratge avança, Carol va mostrant la seua aversió (desordres, sens dubte, preexistents) cap a diferents comportaments en general (la relació de la seua germana amb un home casat) i cap als homes en particular. La contradicció i la dissonància cognitiva és la que impera a la seua ment i, a partir de la marxa de la seua germana de viatge amb la seua parella, començarà a experimentar en la seua solitud una mena de barreja d'ofuscament, alienació i pertorbació que es traduirà en al·lucinacions per tot arreu (el recurrent conill podrit, la violació, la paret esquerdada...). 

Polanski analitza i dissecciona aquesta ment traumàtica a través d'una claustrofòbica planificació i una càmera plena de primers plans, de convulsions fílmiques i musicals. Un viatge aterridor cap a la bogeria, cosa que, encara que ens entossudim a tancar els ulls, conviu amb l'espècie humana des de sempre.

 

REPULSION. 1965. Regne Unit. Blanc i negre. 105 Min.

Direcció: Roman Polanski

Intèrprets: Catherine Deneuve, Ian Hendry, John Fraser, Yvonne Furneaux, Patrick Wymark, Renee Houston, Valerie Taylor, James Villiers, Hugh Futcher, Helen Frase

Guió: Gérard Brach, Roman Polanski

Música: Chico Hamilton

Fotografia: Gilbert Taylor

(3) CRITS i MURMURIS, d'Ingmar Bergman (1972)

Crits que no s'escolten, murmuris que ressonen

Hi ha vegades que els crits no se senten, que els murmuris ressonen incessantment a la nostra ànima, que no sabem on agafar-nos per desatendre els inexorables i ferris principis vitals. De mica en mica, empastifem de falsedat la nostra essència primigènia sent-hi "voluntàriament inconscients". No obstant això, en el precís instant en què el temps es burla de la nostra eterna sensació de control, el desconcert pren el testimoni vital i el nostre sinó —ara sí— resta a mercé d'un assetjador, latent i invisible compte regressiu.

Bergman ofereix en aquesta història vuitcentista un claustrofòbic microcosmos d'emocions ocultes on la temàtica subjacent —la mort, l'amor, la família, els sentiments i la religió— deixa anar una sèrie de comportaments que, encara que reconeixibles i identificables— queden com una llum amortida per la psicologia dels protagonistes. El director suec s'expressa a cavall entre l'aparent (el vermell enèrgic de la posada en escena, la nuesa dels personatges, les abraçades desesperades...) i la cosa vetllada (les paraules ofegades, la impossibilitat de comunicar-se, la malmesa moral sexual...), i entre el surrealisme i l'inconscient (confonent la realitat amb el fet fantàstic)… El resultat és una anàlisi existencial, agònica, on es palesa la consubstancialitat del patiment en l'ésser humà.

Per finalitzar, cal destacar les fantàstiques interpretacions del planter actoral, sempre tan teatrals i enfocades a interpretar les pulsions humanes.

 

VISKNINGAR OCH ROP. 1972. Suècia. Color. 91 Min.

Direcció: Ingmar Bergman

Intèrprets: Harriet Andersson, Kari Sylwan, Ingrid Thulin, Liv Ullmann, Anders Ek, Inga Gill, Erland Josephson

Guió: Ingmar Bergman

Música: Johann Sebastian Bach, Georg Friedrich Händel

Fotografia: Sven Nykvist

(3) NITS BLANQUES, de Luchino Visconti (1957)

La lluita ímproba per l'amor

Visconti—adaptando la novel·la homònima de Dostoievsky— narra les trobades i els desacords del tàndem protagonista, una parella desemparada que viu de l'esperança —agafant-se-la com una taula de salvació— encara que les possibilitats de compliment siguen ínfimes. Éssers solitaris sota les ombres nocturnes i amb el fons paisatgístic d'una ciutat de províncies indeterminada italiana. A través d'aquest entorn desfilen diferents personatges que pertanyen tant a la marginalitat; la prostituta (Clara Camalai), la pobresa i la modernitat (ball amb música de Bill Halley). Contrastos que vaguen en un context opac, trist, ombrívol i opressiu, que desemboquen en la lluita ímproba per l'amor dels dos protagonistes, capaços de capgirar la utòpica meta d'un amor platònic mitjançant la perseverança i la fe entesa com a convenciment íntim i personal. 

Així, Mario (Marcello Mastroianni) no deixa de mirar per aconseguir l'amor de Natalia (Maria Schell) i aquesta, desorientada i insegura, espera amb afany la improbable arribada de "l'inquilí" (Jean Marais). Un patiment constant que esdevindrà un sensacional final on el triangle amorós despulla la seua ànima i la determinació de Natàlia ens donarà entendre els seus sentiments veritables .

 

LE NOTTI BIANCHE. 1957. Itàlia. Blanc i negre. 97 Min.

Direcció: Luchino Visconti

Intèrprets: Maria Schell, Marcello Mastroianni, Jean Marais, Marcella Rovena, Maria Zanoli, Elena Fancera, Lanfranco Ceccarelli, Clara Calamai, Corrado Pani

Guió: Suso Cecchi d'Amico, Luchino Visconti. Novela: Fiódor Dostoyevski

Música: Nino Rota

Fotografia: Giuseppe Rotunno

(2) UN AMOR, d'Isabel Coixet (2023)

Angoixa rural

Arribar a algun lloc nou —una aldea petita, presumiblement idíl·lica i apartada del mundanal soroll— amb nova gent per conéixer, no sempre vol dir que canviarà la teua vida per a bé. Almenys això és el que es mostra en aquesta pel·lícula on Nat, després de fugir de l'estrés de la ciutat, es refugia en un petit poble de l'Espanya rural més profunda. Amb el pensament de conéixer-se a si mateixa i reconduir la seua vida, la nostra protagonista ensopegarà amb les incomoditats més tortuoses del gènere humà. Coixet aconsegueix transmetre, de manera brillant, una atmosfera pertorbadora, tensa i molesta, la mateixa que hi sent la protagonista. Ja des dels primers compassos, amb la primera irrupció del propietari, una persona desagradable, impertinent, insensible i malintencionada (magnífica la interpretació de Luis Bermejo), som conscients que Nat s'ha introduït en un ambient sòrdid. Si a això li unim la casa mid derruïda, la desconcertant proposició del seu veí Andreas, el microcosmos on s'habita (on tots es coneixen) o els secrets amagats, el resultat és una mena d'angoixa rural. Nat, que ha arribat existencialment confusa, s'enamora i obsessiona amb Andreas. La seua relació tòxica la conduirà a dependre emocionalment i sexualment d'ell, per acabar encara més desorientada. 

Si bé, com s'ha exposat anteriorment, les sensacions psicològiques (ajudat per la seua posada en escena) es transfereixen amb èxit a l'espectador, per contra, el relat de vegades es fa inversemblant (la relació de la parella protagonista o el personatge de hippy desgastat d'Hugo Silva), i per moments el seu ritme decau. En definitiva, un film irregular però amb aspectes d'interés.

 

UN AMOR. 2023. Espanya. Color. 128 Min.

Direcció: Isabel Coixet

Intèrprets: Laia Costa, Hovik Keuchkerian, Hugo Silva, Luis Bermejo, Ingrid García Jonsson, Francesco Carril

Guió: Isabel Coixet, Laura Ferrero. Novel·la: Sara Mesa

Fotografia: Bet Rourich

(2) BARBIE, de Greta Gerwig (2023)

La pel·lícula que Rafa Nadal hauria de veure

Vaig tenir l'oportunitat de veure una entrevista a Rafael Nadal en què parlava sobre el salari d'homes i dones al món de tenis. El jugador mallorquí va fer una comparació amb Serena Williams. "...la igualtat no resideix, per a mi, en regalar, la igualtat resideix en que, si Serena Williams genera més que jo, jo vull que Serena guanye més que jo, ...és que jo vull que les dones guanyen més que els homes si realment generen més que els homes". Evidentment, l'esportista va fer unes declaracions superficials i reduccionistes que obviaven furgar en el més profund de les estructures socials. Doncs bé, no crec que per replicar-lo es trobe millor resposta que aquesta pel·lícula. Sí, crec que Rafael Nadal l'hauria de veure. 

Passe ara a endinsar-me en què és l'anàlisi d'aquest llargmetratge: 

Malgrat tot el que havia sentit i escoltat sobre aquesta obra, la meua actitud era de reserva, però sobretot de desconfiança. El fenomen Barbie sempre ha estat un concepte allunyat de les meues pretensions. Encara menys, arribar a poder plantejar-me la seua influència social i el seu significat filosòfic. Supose que va influir el fet de pertànyer al gènere masculí i abraçar-me als estereotips que marcava la societat. I és que aquest treball és enganyós perquè tot el seu interés i profunditat s'amaga sota un mantell de colors cridaners i de cervells ingenus i infantilitzats. No obstant això, perquè la pel·lícula em guanyara, he de confessar que no vaig haver d'esperar gaire. La primera escena ja em va semblar atractiva i divertida, amb eixe homenatge al monòlit de Kubrick i la seua intel·ligent analogia. Després la trama s'introdueix en un revenja al patriarcat, eixe sistema de domini institucionalitzat que manté la subordinació i invisibilització de les dones i que es troba a les estructures de la nostra societat (així ho pot comprovar Barbie quan viatja al "món real"). 

Des del meu punt de vista, aquest al·legat feminista n'és el punt fort. Especialment perquè recull el testimoni des de la mateixa autodestrucció del món femení —l'univers Barbie— per capgirar-lo i instrumentalitzar-lo com a arma llancívola contra un món fàl·lic i masculinitzat. També sap harmonitzar molt bé els tocs d'humor, els discursos filopolítics i els números musicals. Contràriament, crec que la cinta haguera guanyat amb uns minuts menys de metratge i amb l'exclusió d'algunes seqüències properes a l’insubstancial. Amb tot, aquest film entreté i convida a la reflexió, cosa que no és, de cap manera, fútil.

 

BARBIE. 2023. Estats Units. Color. 114 Min.

Direcció: Greta Gerwig

Intèrprets: Margot Robbie, Ryan Gosling, Will Ferrell, Emma Mackey, Simu Liu, America Ferrera, Kate McKinnon, Michael Cera, Alexandra Shipp, Issa Rae, Emerald Fennell, Ritu Arya, Ariana Greenblatt, Rhea Perlman, John Cena, Connor Swindells, Hari Nef, Sharon Rooney, Dua Lipa

Guió: Greta Gerwig, Noah Baumbach

Música: Mark Ronson, Andrew Wyatt. Canciones: Dua Lipa, Billie Eilish, Karol G

Fotografia: Rodrigo Prieto