"The Boss" en plena forma. Millor Disc 2009 per a Rockmetratge.Aquest blog té una cita obligada anual en resumir allò que ens ha deparat el panorama musical. Com sempre ens trobem amb una gran varietat de treballs destacables, altres que no han estat a l'altura del que esperaven i alguna que una altra decepció.
Heus ací un tomb per aquest passat 2009:
Les creacions de Bruce Springsteen solen ser apostes fermes i segures. El de New Jersei no deixa de sorprendre últimament amb notables entregues. El seu Working on a Dream és per a Rockmetratge el millor disc de l'any. No és per a menys. El seu folk-rock ens ha deixat dotze estimables melodies més la magnífica i "oscaritzada" “The Wrestler”.
El demolidor From Hell to Texas dels Nashville Pussy ha suposat un treball impactant amb una gran frescor replet de potents temes. Els Sunday Drivers amb el seu The End of Maiden Trip certifica que els toledans continuen gaudint de bona salut amb cançons amb sabor beatlelià i el seu preciosista indie-rock. El “Black Key” Dan Auerbach ha realitzat un molt interessant treball d'arrels blues amb la fantàstica “Keep it hid” com a estendard.
Ha sorprès també l'estimable debut de Telekinesis. Melodies indie-pop amb un to jovial. Guitarres i cors rítmics en forma de cançons com “Tokio” o “Coast of carolina” exemplifica una banda a tenir en compte.
Després de la seua fantàstica recuperació en el sensacional One day it will please us to remember even this (06), els New York Dolls continuen amb el seu energètic rock amb grans temes com “Lonely so long”.
Encara que lluny de la mestria dels seus dos últims treballs, el disc homònim de Wilco manté el seu emotiu country-rock en cada un dels seus solcs. El conceptual The Harzards of Love de The Decemberists és una interessant i arriscada proposta simfònica amb línia narrativa inclosa. Antony and the Jonsons segueix emocionant-nos amb la seua sensibilitat aclaparadora amb The Crying light. Yo La Tengo, encara que per baix de les seues possibilitats, ens ha deixat un parell de grans peces ampliades com “Fireside” i “And the gliter is gone”.
Cada vegada més veig la proximitat del gran cantautor Conor Oberst al Bob Dylan de Blonde on Blonde (66). Pot semblar una exageració però la instrumentalització mostrada en el seu Outer South és clarament esperançador per als seus pròxims treballs.
Els novaiorquesos Pains of Being Pure At Heart han mostrat la seua frescor pop amb un debut prometedor.
Encara que un poc irregular el Journal for a Plague Lovers de Maniac Street Preachers conté dues peces mestres com la que inicia el treball “Peeled Aples” o la que el finalitza, la magnífica balada “William last words”. Ha estat per baix de l'anterior Averia y Redención nº 7 (07) el cantautor Quique Gonzalez. Daiquiri Blues manté un to acceptable amb cançons i lletres ben treballades però amb certa sensació de monotonia en escoltar-lo.
Encara que discrets també cal destacar el folk-indie d'Elvis Perkins, el rock-blues de Joe Bonamassa, l'eclecticisme Devendra Banhart, l'elegància de Necko Case, la mixtura jazz-folk-rock de la incombustible Rickie Lee Jones, el rock dur de Wolfmother, el tranquil folk de King of Convenience i l'intent –a vegades encertat, a vegades fallit, dels U2 per acostar-se a les seues arrels.
Tant Green Day com Fito & Fitipaldis han realitzat una espècie de continuació dels seus últims treballs però sense els resultats esperats. És cert que hi ha alguns temes rescatables però sense produir-nos l'entusiasme d'aleshores.
Finalment The XX emanen en el seu debut una delicada atmosfera pop replet de ritmes relaxants. Però analitzat globalment, trobem un ambient massa repetitiu i pesat per a l'oient.
Aquest ha sigut tot el que he pogut escoltar enguany. Atesa la impossibilitat de comprendre'-ho tot m'haguera agradat atendre altres treballs com per exemple l'últim dels Flaming Lips o John Frusciante. En fi, espere poder fer-ho en una altra ocasió.
Fins al pròxim resum!
Heus ací un tomb per aquest passat 2009:
Les creacions de Bruce Springsteen solen ser apostes fermes i segures. El de New Jersei no deixa de sorprendre últimament amb notables entregues. El seu Working on a Dream és per a Rockmetratge el millor disc de l'any. No és per a menys. El seu folk-rock ens ha deixat dotze estimables melodies més la magnífica i "oscaritzada" “The Wrestler”.
El demolidor From Hell to Texas dels Nashville Pussy ha suposat un treball impactant amb una gran frescor replet de potents temes. Els Sunday Drivers amb el seu The End of Maiden Trip certifica que els toledans continuen gaudint de bona salut amb cançons amb sabor beatlelià i el seu preciosista indie-rock. El “Black Key” Dan Auerbach ha realitzat un molt interessant treball d'arrels blues amb la fantàstica “Keep it hid” com a estendard.
Ha sorprès també l'estimable debut de Telekinesis. Melodies indie-pop amb un to jovial. Guitarres i cors rítmics en forma de cançons com “Tokio” o “Coast of carolina” exemplifica una banda a tenir en compte.
Després de la seua fantàstica recuperació en el sensacional One day it will please us to remember even this (06), els New York Dolls continuen amb el seu energètic rock amb grans temes com “Lonely so long”.
Encara que lluny de la mestria dels seus dos últims treballs, el disc homònim de Wilco manté el seu emotiu country-rock en cada un dels seus solcs. El conceptual The Harzards of Love de The Decemberists és una interessant i arriscada proposta simfònica amb línia narrativa inclosa. Antony and the Jonsons segueix emocionant-nos amb la seua sensibilitat aclaparadora amb The Crying light. Yo La Tengo, encara que per baix de les seues possibilitats, ens ha deixat un parell de grans peces ampliades com “Fireside” i “And the gliter is gone”.
Cada vegada més veig la proximitat del gran cantautor Conor Oberst al Bob Dylan de Blonde on Blonde (66). Pot semblar una exageració però la instrumentalització mostrada en el seu Outer South és clarament esperançador per als seus pròxims treballs.
Els novaiorquesos Pains of Being Pure At Heart han mostrat la seua frescor pop amb un debut prometedor.
Encara que un poc irregular el Journal for a Plague Lovers de Maniac Street Preachers conté dues peces mestres com la que inicia el treball “Peeled Aples” o la que el finalitza, la magnífica balada “William last words”. Ha estat per baix de l'anterior Averia y Redención nº 7 (07) el cantautor Quique Gonzalez. Daiquiri Blues manté un to acceptable amb cançons i lletres ben treballades però amb certa sensació de monotonia en escoltar-lo.
Encara que discrets també cal destacar el folk-indie d'Elvis Perkins, el rock-blues de Joe Bonamassa, l'eclecticisme Devendra Banhart, l'elegància de Necko Case, la mixtura jazz-folk-rock de la incombustible Rickie Lee Jones, el rock dur de Wolfmother, el tranquil folk de King of Convenience i l'intent –a vegades encertat, a vegades fallit, dels U2 per acostar-se a les seues arrels.
Tant Green Day com Fito & Fitipaldis han realitzat una espècie de continuació dels seus últims treballs però sense els resultats esperats. És cert que hi ha alguns temes rescatables però sense produir-nos l'entusiasme d'aleshores.
Finalment The XX emanen en el seu debut una delicada atmosfera pop replet de ritmes relaxants. Però analitzat globalment, trobem un ambient massa repetitiu i pesat per a l'oient.
Aquest ha sigut tot el que he pogut escoltar enguany. Atesa la impossibilitat de comprendre'-ho tot m'haguera agradat atendre altres treballs com per exemple l'últim dels Flaming Lips o John Frusciante. En fi, espere poder fer-ho en una altra ocasió.
Fins al pròxim resum!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada