dissabte, 28 de setembre del 2019

(4) UMBERTO D., de Vittorio de Sica (1952)

Desesperació vital
Una manifestació de persones jubilades exigint un augment en les seues pensions pels carrers de Roma. Aquesta és la primera imatge, absolutament impactant, de la història d'Umberto Domenico; empleat del govern retirat que tot i haver passat tota la vida treballant com a funcionari es troba en la seua senectut sense recursos i sense poder atendre gairebé a les seues necessitats bàsiques.
Vittorio de Sica retrata aquest context social desolador a la Itàlia de la postguerra; éssers desprotegits i marginals, víctimes d'un entorn estatal que desatén als seus ciutadans (plantejament totalment vigent en l'actualitat).
Les seqüències són realment dures amb una música tensa que reforça la cruesa del drama. L'angoixa interna del protagonista està perfectament plasmada en els gestos del personatge i en els suggestius posats (els seus intents per demanar almoina o de suïcidar-se). Cada fotograma traspua quotidianitat, premissa bàsica en els cànons del neorealisme, perquè d'això es tractava en aquesta innovadora forma de fer cinema; mostrar les coses per comprometre’s socialment a través del setè art.  

UMBERTO D . 1952. Itàlia. Blanc i Negre. 100 Min.
Direcció: Vittorio de Sica
Intèrprets: Carlo Battisti, Maria Pia Casilio, Lina Gennari, Memmo Carotenuto, Alberto Albani Barbieri
Guió: Cesare Zavattini, Vittorio de Sica
Música: Alessandro Cicognini
Fotografia: G.R. Aldo