Translate

dissabte, 2 de maig del 2026

(0) RICKY (2009), de François Ozon

Red Bull et dona ales
Perdoneu-me pel títol de la crítica, però és que no en trobava cap altre que encaixara amb aquesta bajanada de film. El que al principi semblava —amb el seu prometedor inici— un retrat social sobre la convivència en parella, la feina, les dificultats econòmiques i el nucli familiar, acaba convertint-se en un horrorós intent de cinema fantàstic que en cap moment arriba a funcionar (potser un plagi de Tobi, d'Antonio Mercero?). Al final, davant de tanta plorera del xiquet i tant d'enlairament aeri, l'única cosa que desitges és que l'angelet es dissipe en les profunditats de l'abisme nebular. Irritant.

RICKY. 2009. França. Color. 85 Min.
Direcció: François Ozon
Intèrprets: Alexandra Lamy, Sergi López, Mélusine Mayance, Arthur Peyret, André Wilms, Jean-Claude Bolle-Reddat, Marilyne Even, Véronique Joly
Guió: François Ozon, Rose Tremain. Obra: Rose Tremain
Música: Philippe Rombi
Fotografia: Jeanne Lapoirie

divendres, 1 de maig del 2026

(5) EL ÁNGEL EXTERMINADOR, de Luis Buñuel (1962)

  La impossibilitat de culminar
Englobar, disseccionar i analitzar en noranta minuts de metratge tots els comportaments psicosociològics de l’ésser humà només pot estar a l’abast d’un realitzador de la qualitat de Luis Buñuel. El ángel exterminador és un film analitzable —replet d’infinitat de lectures— que guanya en matisos en cada visionat. És un suggestiu còctel de comèdia, esperpent, drama i absurditat surrealista, que dona com a resultat una àcida i mordaç crítica social enfocada en l’alta burgesia.
Com són els nostres comportaments quan entrem en una situació anguniosa com ara passar d’una vida de luxe a una d’estretors? En la pel·lícula, les nostres misèries queden al descobert i, des del més profund del nostre ésser, apareixen els nostres dimonis més amagats.
El mecanisme psicoanalític del fet de no poder sortir actua com a representació de la incapacitat per culminar allò que tenim entre mans, una mena de procrastinació que ens impedeix abraçar allò important per arraconar-nos en la superficialitat de la nostra existència.
Els protagonistes, atesa la classe social a la qual pertanyen, necessiten un ordre i una racionalitat que donin un sentit a les seves vides còmodes. Tanmateix, és llavors quan apareix l’abúlia que —juntament amb el caos que suposa per a ells trencar les rutines categoritzades en els seus esquemes mentals— els portarà cap a la irracionalitat més fosca (baralles, conjectures, matar l’amfitrió…). Al final, la posició exacta de cadascun (l’ordre abans esmentat) serà una lliberació momentània (tal com ens passa en el nostre periple vital).
La intuïció (dels cuiners que surten abans del sopar), la repetició (diàlegs i frases) i els símbols (animals, les imatges oníriques i les potes de pollastre) són constants que Buñuel gestiona de manera magistral en cada escena, un simbolisme que ajuda a analitzar els contrastos i complexitats que l’ésser humà tanca en el seu interior.
Obra mestra del realitzador aragonès, atraient i hipnòtica, subjecta a multitud d’interpretacions.

LOS OLVIDADOS. 1962. Mèxic. Blanc i Negre. 90 Min.
Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Silvia Pinal, Enrique Rambal, Lucy Gallardo, José Baviera, Augusto Benedico, Antonio Bravo, Jacqueline Andere, Luis Beristáin, Claudio Brook, César del Campo, Rosa Elena Durgel, Enrique García Álvarez, Ofelia Guilmáin, Nadia Haro Oliva, Tito Junco, Xavier Loyá, Ofelia Montesco, Xavier Massé
Guió:  Luis Buñuel, Luis Alcoriza
Música: Raúl Lavista
Fotografía: Gabriel Figueroa

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)

dimecres, 29 d’abril del 2026

(3) TRÀGICA INFORMACIÓ (1952), de Phil Karlson

Crítica a la premsa groga
Sensacionalisme i groguisme acompanyen la manera de treballar de Mark Chapman —editor del New York Express— i els seus reporters. L'atemporalitat d'aquest film és incontestable quan retrata un tipus de periodisme mancat d'escrúpols que no té cap objecció a utilitzar els estratagemes més menyspreables per treure informació a les víctimes de qualsevol accident (recorrent fins i tot a l'engany, presentant-se com a policies). Amb tot, aquest diari té enormes tirades i una gran quantitat de lectors. Com sempre, la gent vol carnassa i aquest diari, malgrat l'oposició d'alguns accionistes, sap com llançar l'esquer. No obstant això, un succés inesperat complicarà la vida a l'editor.
La pel·lícula realitza una crítica contundent a aquesta tendència d'alguns mitjans informatius per ressaltar els aspectes mòrbids, centrant-se en les misèries i mals anímics de les víctimes. D'altra banda, però, ofereix una història molt ben narrada que manté l'interés de l'espectador en tot moment, amb una mirada càustica i devastadora cap a l'editor que fa servir aquests mètodes perversos, ja que, com un bumerang, tot es torna fatalment en la seua contra. Bon cinema negre.

SCANDAL SHEET. 1952. Estats Units. Blanc i Negre. 82 Min.
Direcció: Phil Karlson
Intèrprets: John Derek, Broderick Crawford, Donna Reed, Rosemary DeCamp, Henry O'Neill, Harry Morgan, Don Beddoe, Mel Blanc
Guió: Ted Sherdeman, Eugene Ling, James Poe. Novela: Samuel Fuller
Música: George Duning
Fotografia: Burnet Guffey

dimarts, 28 d’abril del 2026

(3) LES HARMONÍES DE WERCKMEISTER (2000), de Bela Tarr

Fosca i bella alhora
Amb una narrativa fílmica, parsimoniosa, allunyada dels estàndards als quals l’espectador mitjà està acostumat, Béla Tarr ofereix una obra estranya, críptica i bella sobre la degradació humana. El realitzador hongarès suscita confusió deliberadament perquè l’espectador extregui les seves pròpies conclusions. D’aquesta manera, el cineasta proposa una deshabituació (in)voluntària que força l’espectador a reflexionar sobre els plantejaments oferts a la pantalla
Les harmonies de Werckmeister és una degustació d’imatges que s’intensifica a mesura que s’aprofundeix en la comprensió del contingut. Aquesta reveladora experimentació s'esdevé ja a partir de la seva tan aclaridora com desconcertant primera seqüència. János Valuska explica en un bar el funcionament del sistema solar i, de fons, una fantàstica peça de Mihály Víg (la música en aquesta obra és un element tan crucial com les imatges) atorga a l’escenificació una aurèola esplendorosa.
El seu estil visual tan peculiar està trufat de plans d’una única presa que doten de significat la voluntat dels personatges (com el recorregut de l’horda fins a l’hospital). Jugant amb el simbolisme (el cadàver de la balena, el príncep, l’hospital…), el director ens mostra d’una manera nua la irracionalitat, la injustícia, el desemparament i una crítica al sistema estructural totalitari (malgrat que no s’especifiqui el context).
Difícil de definir. Fosca i bella alhora. Crec que és d’aquelles pel·lícules que mostren diferents matisos en cada visionament. Recomanable.

WERCKMEISTER HARMÓNIÁK. 2000. Hongria. Blanc i Negre. 139 Min.
Direcció: Béla Tarr
Intèrprets: Lars Rudolph, Peter Fitz, Hanna Schygulla, János Derzsi, Djoko Rosic, Tamás Wichmann, Ferenc Kállai
Guió: Béla Tarr. Novel·la: László Krasznahorkai
Música: Mihály Víg
Fotografía: Gábor Medvigy

dilluns, 27 d’abril del 2026

(3) EL CIRC, de Charles Chaplin (1928)

  La llunyania més propera
Patir fam, no tenir faena, robar per sobreviure, l'explotació laboral, la violència intrafamiliar, la cobdícia, l'amistat i l'amor. Eixos huit conceptes, tan connaturals a l'existència, són passats a través del filtre de Charles Chaplin, qui té l'habilitat d'encreuar elements tan contraposats amb uns resultats més que satisfactoris. Podríem dir que el seu tipus de cinema representa la llunyania més propera entre la tragèdia i la comèdia. 
En aquesta obra que ens ocupa, el director britànic ofereix un divertiment continu que intenta amagar l'inevitable sofriment que experimenten els éssers humans. D'aquesta manera, el comportament a correcuita de l'actor i els recurrents gags del film ajuden a esmortir-lo. Però el més important és que, després de veure la pel·lícula, serem conscients de quines coses són les que hem de parar esment en aquesta vida.

THE CIRCUS. 1928. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 72 Min.
Direcció: Charles Chaplin
Intèrprets: Charles Chaplin, Al Ernest Garcia, Merna Kennedy, Harry Crocker, George Davis, Henry Bergman
Guió: Charles Chaplin
Música: Charles Chaplin
Fotografia: Roland Totheroh

diumenge, 26 d’abril del 2026

(3) UNE AFFAIRE DE FEMMES (1988), de Claude Chabrol

La injusta i històrica divisió social
Una França ocupada, despersonalitzada i desorientada és el marc d’aquest relat cru sobre la indefensió i la supervivència. Ambdós estats es produeixen a conseqüència d’un ambient paternalista i injust envers el gènere femení. D’ací sorgeix eixe esperit mordaç i crític del film, exemplificat a través de la lluita de Marie, juntament amb la hipocresia i la connivència davant la mort dels xiquets jueus i la criminalització de l’avortament.
Però Marie té una intrahistòria: els seus fills als quals ha de cuidar, el seu anhel de llibertat i un marit al qual avorreix. El seu clarobscur evidencia l’objectivitat de la càmera i la contradicció humana: l’ètica i la moral entren en dubte, i deixen la interpretació subjectiva a l’espectador.
La mirada crítica de Chabrol es condensa en una boira seqüencial plena d’imatges suggestives que s’endinsen en la realitat d’un context històric i social on la inhumanitat s’erigeix en la màxima representant. La divisió entre rics i pobres —«és fàcil no fer res malament si eres ric», diu la protagonista— és la vertebració de l’argument i, per tant, de la vida. L’avortament, la pena de mort, l’adulteri…, conceptes que aquesta cinta mostra sense embuts per a conduir-nos a la reflexió moral. 
Cal veure-la.

UN AFFAIRE DE FEMMES. 1988. França. Color. 103 Min.
Direcció: Claude Chabrol
Intèrprets: Isabelle Huppert, François Cluzet, Nils Tavernier, Marie Trintignant, Lolita Chammah
Guió: Claude Chabrol, Colo Tavernier O'Hagan. Novel·la: Francis Szpiner
Música: Matthieu Chabrol
Fotografía: Jean Rabier

dissabte, 25 d’abril del 2026

(3) RUNNING ON EMPTY (UN LLOC ENLLOC) (1988), de Sidney Lumet

Família clandestina
Cercar els camins que condueixen a la pau i a la justícia social i universal és un peatge força car pel qual molts han hagut de pagar fins i tot amb la mort. Malauradament, en un món dominat per les minoritàries —però punyents— altes esferes, que alhora es condensen en una oligarquia controladora dels mitjans de comunicació i del poder fàctic, és molt difícil tenir-hi succés.
Els protagonistes d'aquest film són uns revolucionaris que mitjançant la militància activa intenten —amb la fona de l'esperança de David— clavar-li la pedra al front del gegant Goliat. Les conseqüències, però, són molt adverses, més encara si has de construir el teu futur (família, treball, oci...) sota la condemna de la clandestinitat.
Aquest treball reflecteix un complex espai de temps —que va des de la joventut a la maduresa— on els personatges principals han hagut de passar un bon grapat d'entrebancs per poder tirar endavant amb l'alé de l'FBI al clatell. El fet de no tenir un lloc fix on viure i de comprometre la vida dels teus fills recorda, inevitablement, aquells lluitadors per la llibertat com és la figura d'Ernesto Guevara, amb el seu abnegat compromís amb el món junt amb el seu sacrifici individual en benefici d'un col·lectiu. Tanmateix, la vida avança: la parella es fa major i els fills van creixent, tot tenint les seues motivacions, projectes i somnis. 
Sidney Lumet amb el seu ofici tan característic planteja una obra molt interessant on tots els elements esmentats juguen un paper crucial en el transcurs dels esdeveniments.

RUNNING ON EMPTY. 1988. Estats Units. Color. 116 Min.
Direcció: Sidney Lumet
Intèrprets: Christine Lahti, River Phoenix, Judd Hirsch, Jonas Abry, Martha Plimpton, Ed Crowley, L.M. Kit Carson, Steven Hill, Augusta Dabney, David Margulies, Lynne Thigpen, Marcia Jean Kurtz
Guió: Naomi Foner Gyllenhaal
Música: Tony Mottola
Fotografia: Gerry Fisher

dimecres, 22 d’abril del 2026

(2) ARMES A L'ESPATLLA, de Charles Chaplin (1918)

  Mirada als combatents de guerra
Les tragèdies es poden comptar de diverses maneres. Normalment, es tendeix a mostrar-les de manera crua perquè l'espectador s'estremesca i s'acoste a experimentar les seues sensacions. Narrar aquests esdeveniments tan escabrosos a través del filtre de l'humor és una tasca força difícil. Tot i això, Charles Chaplin va ser un mestre introduint la comicitat en els aspectes dramàtics del seu cinema, això sí; sense deixar de gaidó ni frivolitzar sobre la realitat i el patiment que ocasionen als seus personatges.
En aquesta pel·lícula, un migmetratge de 36 minuts, el director nord-americà fa una aproximació a la I Guerra Mundial. L'estada al front, els escamots, les guàrdies, les trinxeres, les missions contra els enemics... Charlie és el protagonista. Tot gira al seu voltant. Els inevitables entrebancs que es troba seran afrontats mitjançant les seues ficades de pota en una atmosfera de caos amb un slapstick continu.
Armes a l'espatlla és una mirada als combatents en plena guerra. El film reflecteix les seues penúries, les seues esperances i les seues interrelacions. Un espai de temps crític que Chaplin humanitza, retratant així —amb el seu segell inconfusible— el món real i el seu profund antibel·licisme.

SHOULDER ARMS. 1918. Estats Units. Blanc i Negre. Muda. 36 Min.
Direcció: Charles Chaplin
Intèrprets: Charles Chaplin, Edna Purviance, Syd Chaplin, Loyal Underwood, Henry Bergman, Tom Wilson, Albert Austin, Jack Wilson
Guió: Charles Chaplin
Fotografia: Roland Totheroh

dimarts, 21 d’abril del 2026

(3) PIOTR TCHAIKOVSKY "SIMFONÍA NUM. 6 EN SI MENOR, Op.74 (1893)

Commoció profunda
Aquesta simfonia és una composició de vaivens emocionals, una obra programàtica on el músic expressa diferents estats d'ànim. El primer moviment, "Allegro ma non troppo", comença amb una sonoritat tranquil·la. Just a la meitat del recorregut, trenca els seus esquemes primigenis amb un abrupte i rude canvi de ritme per després retornar a la calidesa dels seus deu primers minuts. Una melodia lírica obre el seu segon moviment, "Allegro con grazia", que és com una invitació a l'exaltació de l'alegria. El seu tercer moviment, "Allegro molto vivace", en forma de marxa, acompanya vigorosament les diferents tonalitats. Per culminar, en el seu quart moviment, "Adagio lamentoso", l'obra ens indica que les aigües tornen a la llera transportant-nos a la relaxant quietud.
Per acabar, és important indicar que Modest, el germà del compositor, va ser qui va atorgar a la simfonia el nom de Patètica en el sentit d'"alguna cosa que commou profundament", lluny del vocable que entenem actualment.

Duració: 46:20
Moviments: 4
1.- Adagio – Allegro non troppo. 18:15
2.- Allegro con grazia. 8:10
3.- Allegro molto vivace. 8:50
4.- Finale. Adagio lamentoso. 11:05

dilluns, 20 d’abril del 2026

(4) EL SUR (1983), de Víctor Erice

Poesia al cinema
El sud, metàfora d'un lloc fantàstic, anhelat i idealitzat per una xiqueta profundament captivada per la figura del pare. Ella busca entendre i aproximar-se a un ésser hermètic i introspectiu, tan proper i llunyà alhora, per mimetitzar-ne el comportament. Tot i que hi ha una admiració recíproca, es veu envoltada en un món d'adults amb els seus secrets i contradiccions. 
Set anys. Des de la infància fins a l'adolescència. Set anys de desenvolupament en la visió cap al seu pare. Des del metge i saurí (un pare amb superpoders màgics), al fosc i tràgic Enrique, atrapat pel seu passat.
Al relat predomina la veu en off en la maduresa d'Estrella. Però Erice ho reforça utilitzant magistralment els recursos cinematogràfics per transmetre la psicologia —sensacions i emocions— dels personatges. El seu ritme pausat, els "sons silents", la música —amb Granados i la seua malenconiosa volença al sud—, el to intimista i la càlida il·luminació generen una "inquieta calma" en cadascuna de les seqüències. La pel·lícula avança mitjançant l'evolució de la protagonista. El pèndol és un instrument metafòric d'afany per trobar l'enigmàtica i misteriosa naturalesa del pare. I Estrella, com a bona aprenenta, segueix els passos del seu progenitor per descobrir tot allò que es troba al subterrani.
De vegades no cal perdre's en explicitacions buides, ja que hi ha innombrables maneres d'explicar les coses, a part de les paraules: un espai, un gest, una conducta, una absència... La infància, clara i obscura, i plena de fantasies, condueix Estrella a pensar, divagar, patir i estimar. Infància emmarcada en un context de conseqüències polítiques i familiars. Al film desfilen l'esperit de la Guerra Civil, les ideologies contraposades (pare i fill) i la repressió (la dona d'Enrique, mestra represaliada pel franquisme). El to trist i desassossegant és indeleble en un temps tan marcat. Meravellosament poètica.

EL SUR. 1983. Espanya. Color. 93 Min.
Direcció: Víctor Erice
Intèrprets: Omero Antonutti, Icíar Bollaín, Rafaela Aparicio, Sonsoles Aranguren, Lola Cardona, Aurore Clément, Francisco Merino, Maria Caro, José Vivó, Germaine Montero
Guió: Víctor Erice. Novel·la: Adelaida García Morales
Música: Enrique Granados i altres.
Fotografia: José Luis Alcaine

diumenge, 19 d’abril del 2026

(3) LA DAMA DE SHANGHAI (1947), d'Orson Welles

Els espills enganyen
Hi ha tants elements al nostre voltant que poden influir en les nostres decisions que, de vegades, tot i saber-ho, optem per aplicar les més irracionals. George, el protagonista d'aquesta pel·lícula, fa passos cecs cap endavant, empés pel desig d’apropar-se a Elsa, la bella esposa d’un advocat criminalista que ha conegut casualment. Tot això el porta —sense saber-ho— a una voràgine d’interessos personals, secrets i traïcions que li són aliens.
Orson Welles explica aquesta intriga noir a través d’un intrigant guió, una suggeridora posada en escena i una planificació angulosa, críptica i descriptiva. De seguida t'adones que el director sap jugar com ningú amb els espais, la il·luminació i els elements més innocents (com ara els espills). A més, té l'habilitat d'utilitzar i encaixar els diferents plans per a transmetre angoixa i desassossec als espectadors. D'aquesta manera, ens transporta a una fun house plena de distorsions i reflexos que metaforitzen les diferents arestes, contradiccions i complexitats de la psicologia dels personatges. 
Potser la trama és una mica enrevessada, però ho compensa aprofitant els recursos fílmics d'una manera magistral. Si a això li afegim les seues notables interpretacions, podem dir que estem davant d’un gran film.

THE LADY FROM SHANGHAI. 1947. Estats Units. Blanc i Negre. 87 Min.
Direcció: Orson Welles
Intèrprets: Rita Hayworth, Orson Welles, Everett Sloane, Glenn Anders, Ted de Corsia, Erskine Sanford, Gus Schilling, Carl Frank, Evelyn Ellis, Louis Merrill, Harry Shannon
Guió: Orson Welles. Novel·la: Sherwood King
Música: Heinz Roemheld
Fotografía: Charles Lawton Jr.

dissabte, 18 d’abril del 2026

(2) LA LLUNA S'AIXECA (1955), de Kinuyo Tanaka

Amor sota la lluna
En aquesta pel·lícula es nota la mà de Yasujirō Ozu, tant en el guió com en la inevitable influència que ha exercit en una alumna avantatjada, com és la directora Kinuyo Tanaka. La temàtica aborda els conflictes i problemes que plantejava Ozu en gran part de les seues obres: la família, la falta de llibertat individual (casaments que s'intenten concertar), l'atur, la soledat, la dependència emocional i la diferència entre l'urbà i el rural.
Tanaka ho tracta bo i donant pinzellades poètiques i metafòriques (començant pel seu títol). El seu ritme i la seua planificació són tan senzills com atractius, però, a parer meu, es perd a vegades en un romanticisme excessivament mel·liflu. No obstant això, estem davant d'un treball estimable que ens fa reflexionar.

TSUKI WA NOBORINU. 1955. Japó. Blanc i negre. 102 Min.
Direcció: Kinuyo Tanaka
Intèrprets: Chishu Ryu, Hisako Yamane, Yoko Sugi, Mie Kitahara, Shoji Yasui, Ko Mishima, Kinuyo Tanaka, Junji Masuda
Guió: Yasujirō Ozu, Ryôsuke Saitô
Música: Takanobu Saitô
Fotografía: Shigeyoshi Mine

divendres, 17 d’abril del 2026

(3) EL PORTER DE NIT (1974), de Liliana Cavani

Baixos instints
Els baixos instints són sentiments, emocions i pensaments que es confonen en una mena de mar regirat d'inconsciència. Aquests, difícils d'entendre i complicats d'analitzar, destaquen per la consubstancialitat a la psicologia comportamental de la nostra espècie. És important que el seté art aprofundisca en els aspectes més subterranis de l'ànima humana; per això aquesta pel·lícula revesteix interés, perquè explora aquests llocs tan inaccessibles i fangosos.
Liliana Cavani trasllada tot aquest entramat a la Viena dels anys cinquanta, quan els nazis estaven en el punt de mira i vivien de manera oculta per no ser reconeguts ni processats. Un relat sostingut per l'extravagant relació entre el botxí i la víctima (Max i Lucia), amb conductes que fluctuen de manera inconsistent, tot il·lustrant-ne la complexitat. Tots dos mantenen una relació sadomasoquista que es consolida en una història pertorbadora d'amor incondicional, on sorgeixen pulsions que estan enterrades per deixar-les fluir en un ambient desconcertant.
El film té els seus alts i baixos. Tot i comptar amb un bon guió, de vegades es recrea massa en els flashbacks. No obstant això, l’obra està molt ben trenada, amb seqüències impactants i imatges icòniques (Charlotte Rampling vestida només amb uns tirants i una gorra de les SS).

IL PORTIERE DI NOTTE. 1974. Itàlia. Color. 115 Min.
Direcció: Liliana Cavani
Intèrprets: Dirk Bogarde, Charlotte Rampling, Philippe Leroy, Gabriele Ferzetti, Giuseppe Addobbati, Isa Miranda, Nino Bignamini, Marino Masé, Piero Vida, Geoffrey Copleston
Guió: Liliana Cavani, Italo Moscati
Música: Danièle Paris
Fotografía: Alfio Contini

dijous, 16 d’abril del 2026

(2) CASANOVA, de Federico Fellini (1976)

Estimable, però excessiva
El director italià opta per disseccionar la figura del seu protagonista per enfrontar-lo a la realitat de la vida, juntament amb la decadència moral de l'aristocràcia i la burgesia. Així, el personatge és conscient de la seva vulnerabilitat i és presoner dels seus dubtes existencials. Les seves habilitats sexuals, lluny de ser un aliat en la seva realització personal, actuen com a obstacle a l'hora de mostrar la seva intel·lectualitat. Casanova lluita, viatja, es mou pel món i intenta trobar-se a si mateix. Les escenes, torbadores i impactants, se succeeixen al llarg del metratge: competicions sexuals, voyeurisme, dones forçudes... El protagonista adora la feminitat i s'apropa a allò que és diferent.
La versió personal de Fellini sobre Giacomo Casanova és un exercici fílmic caòtic, grotesc i irreverent. Una proposta arriscada amb tints surrealistes acompanyada de la magistral i hipnòtica música de Nino Rota. Amb moments brillants —especialment la cort de Württemberg, una extravagant òpera plena de teclats psicodèlics culminada amb un coit de nina de porcellana— i d'altres de més desafortunats, la pel·lícula conté molts alts i baixos.
Malgrat la seva encertada atmosfera i ambientació, de la seva aconseguida barreja entre l'oníric, el còmic i el sexual i de la gran interpretació de Donald Sutherland, el resultat és estimable, encara que excessiu en tots els sentits, també en les dues hores i mitja de metratge.

IL CASANOVA DI FEDERICO FELLINI. 1976. Itàlia. Color. 148 Min. 
Direcció: Federico Fellini
Intèrprets: Donald Sutherland, Tina Aumont, Cicely Browne, Carmen Scarpitta, Clara Algranti, Daniela Gatti, Margareth Clémenti, Olimpia Carlisi, Chesty Morgan, Leda Lojodice, Silvana Fusacchia, Clarissa Mary Roll 
Guió: Bernardino Zapponi
Música: Nino Rota
Fotografia: Giuseppe Rotunno

Crítiques de Fellini (cliqueu en aquest mateix enllaç)

dimecres, 15 d’abril del 2026

(3) GIANT SANDS "Chore of Enchantment" (2000)

Folk a la falda de l'ària de Donizetti
Com un substrat, “Una furtiva lagrima” de l’òpera L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti (que ja s'intueix a “Overture”, la primera cançó introductòria), va recorrent cada tema d'aquest disc. Un substrat que s’adhereix a l’esperit d’un treball de lletres críptiques i ritmes pausats entre el folk, el country i el rock alternatiu.
Les baquetes rítmiques ens transporten a “(Well) Dusted” al sentiment de buit i de soledat que experimenta el seu protagonista. A “Punishing Sun” es realitza un cant —metafòric i enigmàtic— a la resignació amb escletxes obertes a l’esperança a través d’una guitarra suau. Són especialment interessants aquests versos:

Candles are melting without being lit.
Knocked upside the head without even being hit.
The lamp light flickers from a bad wire.
The dark is self editing prior to expire.

Espelmes que es fonen sense ser enceses,
colpejat al cap sense haver rebut cap cop,
el llum parpelleja per un cable defectuós,
la foscor s'edita a si mateixa abans de desaparèixer.

La suavitat melòdica continua amb “X-tra Wide”, de text fosc, que critica l’sobreesforç que suposa assolir la felicitat dictada pels convencionalismes socials.
El grup fa una mena d'interludi i ens connecta amb “1972”, referències a l’any en qüestió a través de batzegades rockeres i hard.
“Temptation of egg” és una peça lisèrgica i contemplativa del sexe femení, canalitzada per un piano recurrent i un fons d’orgue juntament amb una percussió sincopada. La desesperació i la redempció entren a “Raw”, música tranquil·la liderada pel teclat.
“Wolfy” porta un canvi d’estil i, amb ritmes que recorden Beck, executen un ajustament de comptes a la crítica periodística.
Cal fer una menció especial a la cançó “Shiver”, de tall més comercial però d’una qualitat immensa que guanya amb cada escolta. El tema juga molt bé amb els sons i conté una crida a estremir-nos i a fer estremir el proïsme. “Dirty from the Rain” és un folk bell, una càustica referència a la intoxicació —manipulació i tergiversació— que patim per part dels poders fàctics.
Captivador i pausat és el tall “Astonished (In Memphis)”, on es parla de la sorpresa i l'estupefacció de les relacions que, presumiblement, ens aporten valors de vida. Seguim amb l’estat reposat i assossegat a “No Reply”, en la qual s’exposa la incomprensió en la comunicació entre persones. Les influències de Bowie són evidents a “Satellite”, una orquestració fresca i excel·lent on es fa referència a les limitacions humanes i a la incapacitat d’abastar-ho tot. Passa el mateix que amb “Shiver”: cada vegada que s’escolta, guanya en matisos.
Aires jazzístics i un piano suggeridor protagonitzen “Bottom Line Man”, d’una gran profunditat vital, realista i escèptica. La paràbola bukowskiana amb tints de blues de “Way to End The Day” és una oda (que maleeix?) a la ressaca. El disc arriba a la seva fi amb l’epíleg instrumental el destí del qual és un santuari, un tema bell amb aires folk que s’assenta a la falda de l’ària de Donizetti. Un bon disc.

Gravat en: Tucson, New York City and Memphis
Duració: 59:53
Cançons: 16
Segell discogràficThrill Jockey / Loose Music
Productor/es: John Parish, Jim Dickinson, Kevin Salem

dimarts, 14 d’abril del 2026

(3) LA VIDA PRIVADA DE SHERLOCK HOLMES (1970), de Billy Wilder

Mirada a l'interior del detectiu
La privacitat de cadascú està molt allunyada de la percepció i valoració que la resta de la gent fa de nosaltres. És ben sabut que l'ésser humà és vulnerable i està ple de febleses, perquè, realment... qui no en té, de febleses? Causa estranyesa, però, quan aquestes provenen d'un heroi. I en aquest cas, el nostre heroi és l'arxiconegut Sherlock Holmes.
Doncs bé, ací Billy Wilder —de manera valenta i arriscada— el presenta com algú vulnerable, per moments dubitatiu, consumidor de cocaïna i analfabet emocional pel que fa a l'amor: un Holmes més "humà", en definitiva. Aquest fet potser és el cor subreptici, motor de la història que el director austríac ens vol contar. I ho fa de manera segmentada, amb dues trames. La primera mitja hora, molt divertida i intel·ligent, hi predomina la comicitat. La resta del temps ja s'endinsa en el misteri que caracteritza els relats del detectiu britànic, tot i que no s'oblida de l'humor i dels diàlegs ocurrents.
Les peces del guió estan molt ben acoblades i el relat aguanta el seu ritme. A més, hi està acompanyat per unes solvents interpretacions, especialment la del Dr. Watson. Un film per a revisitar en qualsevol moment: no ens defraudarà.

THE PRIVATE LIFE OF SHERLOCK HOLMES. 1970. Regne Unit. Color. 125 Min.
Direcció: Billy Wilder
Intèrprets: Robert Stephens, Colin Blakely, Geneviève Page, Christopher Lee, Tamara Toumanova, Clive Revill, Irene Handl
Guió: Billy Wilder, I.A.L. Diamond. Personatge: Arthur Conan Doyle
Música: Miklós Rózsa
Fotografia: Christopher Challis

dilluns, 13 d’abril del 2026

(1) MRS. LOWRY & SON (2019), d'Adrian Noble

L'home que pinta
Aquesta història entre una mare i un fill encercla una relació difícil i agredolça. Entre ambdós, al llarg de la seua vida, ocorre un gran canvi: el fet de passar de cuidador a ser cuidat. La intensitat d'ocupació i preocupació, però, no va ser la mateixa. En aquest cas l'abnegació prové del fill. Un fill amb unes grans il·lusions i expectatives amb l'art de la pintura. La mare —cruel, classista i egocèntrica— li nega el pa i la sal, tot remarcant-li que no té les suficients habilitats per a ser un gran pintor. 
Mrs. Lowry viu amargada per una vida que li haguera agradat portar i no va poder. Fracassada en el matrimoni, renegada de la seua classe social, culpa el seu fill de tots els seus mals. Ell pinta, en té cura i es desviu per ella... fins que, després de morta, les coses es capgiraran: serà reconegut com un gran pintor per a la posteritat.
Tot això el director ho intenta reflectir en la pantalla a través dels sentiments i les emocions, però no ho aconsegueix. Si bé la factura tècnica és digna, el producte resta com molt adotzenat a causa de l'excés de sucre en les seqüències (l'abús de la música amb aires nostàlgics ajuda bastant). Mrs. Lowry & Son és una pel·lícula amable que es deixa veure, però que no infon entusiasme.

MRS. LOWRY & SON. 2019. Estats Units. Color. 88 Min.
Direcció: Adrian Noble
Intèrprets: Vanessa Redgrave, Timothy Spall, Wendy Morgan, Stephen Lord, David Schaal, Joanne Pearce, Michael Keogh, Ania Marson, Rose Noble
Guió: Martyn Hesford
Música: Craig Armstrong
Fotografia: Josep M. Civit

diumenge, 12 d’abril del 2026

(3) EL POLÍTICO (1949), de Robert Rossen

Corrupció política
Sempre ha sonat utòpica la idea del polític com una persona que es dedica a fer el bé per a la societat. Malgrat que tot allò que ens envolta està relacionat amb la política, al llarg del temps hem pogut constatar que termes com "corrupció política" o "polític corrupte" han esdevingut pleonasmes que s'han instal·lat entre nosaltres des de quasi els inicis d'aquesta activitat. Per aquesta raó, atesa la impossibilitat de desaparellar ambdós conceptes, aquesta pel·lícula és, i serà, atemporal.
La història se centra en la figura de Willie Stark, en el seu ascens i en la seua metamorfosi. Tot i que en un primer moment mostrava llampecs d'honestedat, bo i preocupant-se pel benestar social i econòmic dels camperols i la població més desafavorida de l'estat, al final acaba —com quasi tothom— claudicant-hi. Entremig s'hi dibuixa un relat d'inseguretats, gelosia i diferències de classe que a vegades queden com a erràtiques i imprecises (no m'acabe de creure del tot la infidelitat de la nòvia del periodista o la venjança final del metge). 
No obstant això, hi destacaria els seus recursos fílmics, amb la utilització de diferents plans cinematogràfics que emfatitzen la seua narració, i especialment, la denúncia implícita al sistema i a una gran part dels implicats en assumptes polítics, els quals perverteixen l'essència del seu objectiu primigeni, que no és altre que garantir el bé comú d'una societat. Aquest discurs tan perillós fa que ens endinsem dins del terreny relliscós del populisme i la demagògia. Exemples en tenim a balquena en el transcurs de la nostra història.

ALL THE KING'S MEN. 1949. Estats Units. Blanc i Negre. 109 Min.
Direcció: Robert Rossen
Intèrprets: Broderick Crawford, John Ireland, Joanne Dru, John Derek, Mercedes McCambridge, Shepperd Strudwick, Ralph Dumke, Anne Seymour, Katherine Warren
Guió: Robert Rossen. Novel·la: Robert Penn Warren
Música: Louis Gruenberg, George Duning
Fotografía: Burnett Guffey

dissabte, 11 d’abril del 2026

(2) LA JOVE (THE YOUNG ONE) (1960), de Luis Buñuel

Ombres d'indefensió
Basada en un relat curt de Peter Matthiessen ("Travelling Man"), la cinta és una coproducció mexicana juntament amb els Estats Units, d'ahí el seu rodatge en anglès.
La jove és una pel·lícula amb aspectes interessants on subjau la indefensió apresa dels més vulnerables. Cal destacar, especialment, un encertat tractament de conceptes tan controvertits com són el racisme i l'abús de menors en un context en què la desigualtat i la falta de drets eren el denominador comú. També cal afegir una acurada posada en escena i unes bones interpretacions en una història que enganxa des del primer moment, cosa que posa de manifest l'ofici del realitzador aragonès. Això és perquè, tot i ser un film "poc Buñuel" —entre altres coses perquè va ser un treball d'encàrrec—, sha de reconèixer que estem davant d'una obra digna, encara que menor, de la seva filmografia.

LA JOVEN (THE YOUNG ONE)1960. Mèxic. Blanc i Negre. 91 Min.
Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Zachary Scott, Bernie Hamilton, Key Meersman, Crahan Denton, Claudio Brook
Guió: Hugo Butler, Luis Buñuel. Cuento: Peter Mathiessen
Fotografia: Gabriel Figueroa

(4) LA INVASIÓ DELS LLADRES DE COSSOS (1956), de Don Siegel

De l'anodínia a l'anodí
Seria millor una vida sense dolor, sense patiment, tal com plantegen els personatges abduïts d’aquest film? Podria ser que, sense pensar-ho, en la primera centèsima de segon, diguéssim que ens abraçaríem a una existència desproveïda de pesantor. Tanmateix, immediatament canviaríem de parer i aquest pensament seria com la fugacitat d'un núvol que passa pel cel perquè —si se'm permet el joc de paraules—, en cas que responguéssim afirmativament a la pregunta que encapçala aquest article, faríem el funest trànsit de l'anodínia a l'anodí. I és que, a dir la veritat, horroritza pensar que puguem conèixer un món mancat d'empatia i emocions, un univers envoltat de persones indiferents i alienes als sentiments del proïsme.
En el substrat de La invasió dels lladres de cossos trobem aquest missatge apocalíptic sobre els perills que correm davant una societat insolidària, una al·legoria de la deshumanització que actua també com a denúncia davant el macartisme regnant
Don Siegel canalitza tot l'exposat a través d'aquesta història de ciència-ficció amb imatges impactants: baines, persones com autòmats, cossos reproduint-se… Si a això hi afegim la pressió psicològica que suposa el fet de no poder dormir per no convertir-te en un d'“ells” o el xoc emocional de descobrir les teves persones properes sense la seva ànima interior, el resultat és un aclaparador desencís. 
Una joia imprescindible i atemporal que cal conèixer.

INVASION OF THE BODY SNATCHERS . 1956. Estats Units. Blanc i Negre. 80 Min.
Direcció: Don Siegel
Intèrprets: Kevin McCarthy, Dana Wynter, Larry Gates, King Donovan, Carolyn Jones, Jean Willes, Ralph Dumke, Sam Peckinpah, Virginia Christine, Tom Fadden, Kenneth Patterson, Dabbs Greer
Guió: Daniel Mainwaring. Relatos: Jack Finney
Música: Carmen Dragon
Fotografía: Ellsworth Fredericks

divendres, 10 d’abril del 2026

(3) L'AVANÇAMENT (IL SORPASSO) (1962), de Dino Risi

Dues personalitats diferenciades
Dins d'aquesta comèdia amb tints de road movie que, en un principi, sembla despreocupada i superficial, ens adonem —a mesura que el metratge avança— que la història parla de la psicologia dels éssers humans. D'aquesta manera, en els dos personatges es poden albirar trets diferencials que ressalten la personalitat de cadascun. L'un, Bruno Cortona (Vittorio Gassman), fanfarró, espontani, desimbolt i poc compromés amb els del seu voltant; l'altre, Roberto Mariani (Jean-Louis Trintignant), és un estudiant tímid, inhibit i conservador emocional. El fet és que a cadascun dels dos li agraden coses de l'altre; així, Bruno, encara que no ho diga, enveja la sobrietat, control i cavallerositat de Roberto i aquest, per contra, desitja l'atreviment i la filosofia de vida propera al "carpe diem" del primer.
Il sorpasso és una comèdia que comença del no-res i que esdevé una desficaciada aventura, amb gags graciosos i divertides situacions d'embolics. Eixe estat eufòric de rialla continua, tanmateix, acaba en quelcom inesperat. I és que la gastada frase: "eres jove, viu de pressa" té les seues conseqüències si no se sap, d'alguna manera, contenir. L'homeòstasi, un equilibri que regisca la vida, és allò que s'ha recercat al llarg dels temps. Però que difícil que és! Veritat, Vittorio Gassman?

IL SORPASSO . 1962. Itàlia. Blanc i Negre. 105 Min.
Direcció: Dino Risi
Intèrprets: Vittorio Gassman, Catherine Spaak, Jean-Louis Trintignant, Claudio Gora, Luciana Angiolillo, Franca Polesello, Linda Sini, Bruna Simionato, Annette Stroyberg, Mila Stanic, Lilly Darelli, Nando Angelini
Guió: Dino Risi, Ettore Scola, Ruggero Maccari
Música: Riz Ortolani
Fotografía: Alfio Contini

dijous, 9 d’abril del 2026

(3) ELS MILLORS ANYS DE LA NOSTRA VIDA (1946), de William Wyler

De retorn a casa en la postguerra
Els millors anys de la nostra vida té l'aparença de pel·lícula simple. Per la seva estructura formal fa la sensació de ser una història que busca la llagrimeta fàcil; és a dir: pur entreteniment superficial per passar l'estona, sense més pretensions. Tanmateix, escurant en la seva trama hi trobem una profunditat a través de la qual s'analitzen traumes, passions i emocions humanes. I és que aquesta pel·lícula de William Wyler és una obra perfecta d'artesania que conjuga sagaçment comèdia, drama i cinema social.
Finalitzada la Segona Guerra Mundial, una vegada de tornada a casa, el trauma bèl·lic —amb la constant metàfora dels ganxos que simbolitzen la monstruositat de les conteses bèl·liques— apareix en el trio protagonista. Tots tres senten que no encaixen en la societat amb la qual es troben; tot està al mateix lloc, però alhora tot ha canviat. Així mateix, l'heroïcitat que en un principi emanaven esdevé marginalitat, per la qual cosa han d'intentar buscar feina o, almenys, mantenir la que tenien. L'Homer queda discapacitat i la por s'apodera d'ell (necessitarà ajuda per a vestir-se i no sap si la seva xicota l'acceptarà o si suposarà una càrrega per a ella) i en Fred es topa de nou amb els seus problemes matrimonials, mentre sorgeix el divertit (i complicat) enamorament amb la Peggy, la filla de l'Al. 
El que jeu en l'argument és una denúncia cap al paper que juga el país amb els veterans de guerra (la frase de l'encarregat de la botiga de perfums és colpidora: “Ningú pot estar segur a la seva feina amb tots aquests veterans que tornen”). És a dir, existeix una confrontació no resolta que el film mostra remarcant aquesta falta de sensibilitat de la nació envers aquells que tornen del conflicte.
Continuant amb aquesta manifestació crítica, la cinta realitza una petita revolució deixant en evidència la falta d'escrúpols de les entitats bancàries (quelcom que es pot extrapolar a l'actualitat) a l'hora de concedir préstecs de manera concertada amb el govern. L'Al parla de valors (generositat, bondat, bon cor...) que estan renyits amb aquesta economia allunyada del bé comú que es practica. Aquí és quan treu el cap una interessant contraposició entre humanitat i negoci —en el sentit pejoratiu d'aquest— on l'Al es converteix en l'abanderat de l'ètica contra la ferocitat salvatge del capitalisme. 
No hi pot faltar el personatge pronazi (escena de la gelateria) que representa el feixisme permanent i arrelat que malauradament arriba fins als nostres dies. Tot plegat està posat sobre la taula de manera barrejada, cosa que dona més valor a la grandesa de la direcció, perquè, en un metratge que gairebé arriba a les tres hores, conjuga una gran quantitat de variables (guerra, traumes, família, amistat, amor, adulteri, matrimoni...).
Com a anècdota, cal comentar que Harold Russell es va interpretar a si mateix, ja que va ser un veritable mutilat de guerra. A més, la pel·lícula va ser vigilada en l'anomenada “caça de bruixes” del senador Joseph McCarthy per considerar-la de contingut subversiu, en parlar de l'adaptació a la pau i de com pot arribar a ser de complicada.

THE BEST YEARS OF OUR LIVES . 1946. Estats Units. Blanc i Negre. 170 Min.
Direcció: William Wyler
Intèrprets: Myrna Loy, Fredric March, Dana Andrews, Teresa Wright, Virginia Mayo, Cathy O'Donnell, Hoagy Carmichael, Harold Russell, Gladys George, Ray Collins, Roman Bohnen, Minna Gombell, Walter Baldwin, Dorothy Adams, Steve Cochran
Guió: Robert E. Sherwood. Novel·la: MacKinlay Kantor
Música: Hugo Friedhofer
Fotografía: Gregg Toland

dimarts, 7 d’abril del 2026

(3) ELS AMANTS DE MONTPARNASSE (1958), de Jaques Becker

L'art com a element trangressor
Una vida turmentosa que porta a l'autodestrucció on l'amor i l'art es barregen en una vida decadent. Aquesta pel·lícula parla de creure en un mateix, de la depressió, de l'alcoholisme i de l'amor abnegat. A més, hi reflecteix el contrast de l'art com a expressió interior i com a element transgressor versus l'art com a negoci.
Una història ben lligada que sap enganxar l'espectador. Tècnicament formidable i, tot i tenir alts i baixos, amb una última part magistral.
Sé que eren altres temps, però trau de polleguera la violència de gènere i el tuf de patriarcat que s'hi destil·la. No obstant això, estem davant d'una gran obra que cal conèixer.

LES AMANTS DE MONTPARNASSE . 1958. França. Blanc i Negre. 115 Min.
Direcció: Jaques Becker
Intèrprets: Gérard Philipe, Lilli Palmer, Lea Padovani, Gérard Séty, Lino Ventura, Anouk Aimée, Lila Kedrova
Guió: Jacques Becker. Novel·la: Michel-Georges Michel
Música: Paul Misraki
Fotografía: Christian Matras

dilluns, 6 d’abril del 2026

(3) MEMORIAS DEL SUBDESARROLLO (1968), de Tomás Gutiérrez Alea

Reflexions equidistants
Perdut en les profunditats d’una societat convulsa, la contradicció s’erigeix en el sosteniment d’una història tenyida de pesantor. El protagonista, burgès intel·lectual que viu de les rendes del lloguer, nada en l’onatge marejador que transita en el procés revolucionari cubà. Crític i irònic, la seva passivitat actua com un mecanisme de defensa davant el bloqueig existencial que li han produït les indefectibles transformacions del seu país. Passivitat que, per cert, recorda la inacció que al llarg de la història els ciutadans exerciten davant els perills imminents que se’ls acosten (un clar exemple el tenim en l’ascens del feixisme en l’actualitat i el nostre connivent immobilisme).
Des d’un punt de vista formal, la pel·lícula és absolutament sorprenent per la seva modernitat i pel seu trencador llenguatge fílmic. D’aquesta manera, combina seqüències documentals i una narració no lineal amb imatges d’arxiu, dibuixant així una línia molt fina que separa la ficció de la realitat.
Les contradiccions del Sergio, el seu personatge principal, existeixen també en la seva vida personal i deambulen a través de les seves reflexions, que es tornen crítiques amb tot allò que l’envolta (l’exili de la seva família als Estats Units, els seus problemes amb les dones i la seva inconsistent ideologia en la revolució). La pel·lícula està impregnada dels raonaments del discurs marxista, que juguen amb l’equidistància del seu protagonista.
Memorias del subdesarrollo, pel seu argument interessant i pel seu plantejament formal, és un film important que s’ha de veure.

MEMORIAS DELS SUBDESARROLLO. 1950. Cuba. Blanc i Negre. 97 Min.
Direcció: Tomás Gutiérrez Alea
Intèrprets: Sergio Corrieri, Daisy Granados, Eslinda Núñez, Omar Valdés, René de la Cruz, Yolanda Farr, Ofelia González, Jose Gil Abad, Daniel Jordan, Luis López
Guió: Tomás Gutiérrez Alea, Edmundo Desnoes. Novel·la: Edmundo Desnoes
Música: Leo Brower
Fotografía: Ramón F. Suárez

diumenge, 5 d’abril del 2026

(3) TOT SOBRE EVA (1950), de Joseph L. Mankiewicz

Caire calculador
L'arribisme i la manipulació observats escrupolosament per la càmera de Mankiewicz. En el centre, Eve, la seva protagonista, una aparent gata moixa que a poc a poc va xuclant el cervell del seu grup teatral a través d'una empatia i benvolença impostada. La pel·lícula ens ensenya com l'ésser humà és capaç de prioritzar l'ego i com pot instrumentalitzar als seus igual per tal d'aconseguir els seus objectius, sense importar-li aixafar i destruir l'altre. La pregunta que ens assaltaria seria: "El fi justifica els mitjans?". El film ens diria: "Això ho haurà de valorar l'espectador". Efectivament, uns dels seus grans mèrits és la seva capacitat per a fer-nos reflexionar i deixar moltes coses obertes per a la seva interpretació (per exemple, tenen una relació Eve i Lloyd Richards?). La veritat és que Eve ens enganya a tots. N'estic segur que qualsevol, apesarat en escoltar les seves penúries, li haguera donat tota la confiança. La realitat és que som éssers humans i, com molt bé reflecteix la pel·lícula, de vegades la traïció i la comprensió van agafades de la mà. 
Margo, una grandiosa Bette Davies, representa l’altre costat. Una actriu consagrada que ha de lluitar contra el pas del temps i, sense voler-ho enfrontar-se als espuris propòsits de l’energia jove d’Eve. Un contrapunt que, encara que després (llei de vida) tots acaben consumits per les seves pròpies pors, hi mostra la vulnerabilitat (l’envelliment i la pèrdua de rellevància artística) envers la sensació d'immortalitat que acompanya les estrelles en el punt més àlgid de la seva carrera.
Finalment, Eve, tasta de la seva pròpia medecina i es veu atrapada pel parany d'Addison, el crític teatral que des del principi intueix les malèfiques intencions (amagades sota una dolça aparença) de l'aspirant a actriu. Com una roda, la cinta tanca el cercle amb Phoebe, una altra candidata disposada a seguir els mateixos passos manipuladors que Eve va emprar per arribar al cim del món teatral.
En definitiva, una obra que es presenta com un transsumpte de les relacions humanes, amb un guió àgil i que compta amb unes magnífiques interpretacions, especialment la d'Anne Baxter en el paper de la ingènua Eve. Tal vegada el món d'espectacle tingui aquest caire calculador que, per descomptat és extrapolable, sense cap gènere de dubtes, a la vida mateixa.

ALL ABOUT EVE. 1950. Estats Units. Blanc i Negre. 138 Min.
Direcció: Joseph L. Mankiewicz
Intèrprets: Bette Davis, Anne Baxter, Gary Merrill, George Sanders, Celeste Holm, Thelma Ritter, Marilyn Monroe, Craig Hill, Barbara Bates, Hugh Marlowe, Gregory Ratoff, Walter Hampden
Guió: Joseph L. Mankiewicz. Història: Mary Orr
Música: Alfred Newman
Fotografia: Milton R. Krasner

dissabte, 4 d’abril del 2026

(2) CRÒNICA D'UN AMOR (1950), de Michelangelo Antonioni

Desitjos interns
Les decisions equivocades a la vida, la gelosia i la ceguesa o l’ofuscament que proporcionen els diners són els pilars en què es basa aquest correcte melodrama, òpera prima del director Michelangelo Antonioni.
Aquestes tensions internes, juntament amb altres com el remordiment o el sentiment de culpa, són el motor de les reaccions dels seus protagonistes. L’omissió en el rescat de l’ascensor és una clara al·lusió als “actes fallits freudians”, evidenciant la declaració de principis de la parella protagonista que els unirà i condemnarà en el futur.
En definitiva, accions humanes (i inconscients) que es barregen en un thriller molt ben ambientat, detectivesc i que manté l'interès en la poc més d’hora i mitja de metratge (les reminicències a “El carter sempre truca dues vegades”, de Tay Garnett, són inevitables). Aquest film va impulsar la carrera del seu realitzador, sent la llavor de les seves obres posteriors.

CRONACA DI UN AMORE. 1950. Itàlia. Color. 100 Min.
Direcció: Michelangelo Antonioni
Intèrprets: Massimo Girotti, Lucia Bosè, Rubi Dalma, Franco Fabrizi, Anita Farra, Gino Cervi, Gino Rossi
Guió: Michelangelo Antonioni, Daniele d'Anza, Silvio Giovanietti, Francesco Maselli, Piero Tellini
Música: Giovanni Fusco
Fotografia: Enzo Serafin

divendres, 3 d’abril del 2026

(2) LAS RATAS (1997), d'Antonio Giménez-Rico

Pobles castellans sotmesos al latifundisme
Fidel i correcta adaptació de l'obra de Miguel Delibes en la qual s'ofereix un retrat costumista de la Castella rural dels anys cinquanta. La misèria i la fam, la dependència de la climatologia per a sobreviure, la saviesa popular (introduïda en el comportament i les aptituds del nen), la pugna entre el que és presumptament modern i el que és tradicional… Tot plegat conforma un entramat que impregna el film d'una pàtina on es reflecteix l'Espanya de l'època. D'aquesta manera, l'obra realitza una demostració dels elements dominadors de la societat: pobresa, ignorància, analfabetisme i la preocupació de l'Estat per donar una bona imatge de cara a l'exterior abans que dotar la seua gent d'unes condicions dignes allunyades de la precarietat en la qual viuen.
El metratge està molt ben estructurat (en les estacions de l'any) i amb unes atractives interpretacions (el paper del nen té ganxo). Això, sumat als exteriors acompanyats d'una suggestiva fotografia de Teo Escamilla, dona com a resultat una cinta que, malgrat algunes llacunes en l'exposició d'algunes trames i personatges del llibre, conté aspectes interessants.

LAS RATAS. 1997. Espanya. Color. 100 Min.
Direcció: Antonio Giménez Rico
Intèrprets: Álvaro Monje, José Caride, Juan Jesús Valverde, Francisco Algora, Esperanza Alonso, Joaquín Hinojosa, José Conde, Paloma Paso Jardiel, Susi Sánchez, Concha Gómez Conde, Luis Pérezagua, Jorge Merino, Lucas Rodríguez, Ángel Terrón
Guió: Antonio Giménez Rico. Novela: Miguel Delibes
Fotografia: Teo Escamilla

dilluns, 30 de març del 2026

(2) LA FILLA PERDUDA (THE LOST DAUGHTER) (2022), de Maggie Gyllenhaal

Mare antinatural
No sé si el trastorn que pateixen les dues protagonistes d'aquesta pel·lícula ha estat freqüent al llarg de la història, però, per estrany que sembli, aquestes persones es veuen immerses en un estat depressiu que les porta a allunyar-se dels seus propis fills, com una mena de "Saturn devorant el seu fill" en versió terrenal.
La pel·lícula retrata el turment que viuen aquestes mares, conscients que actuen egoistament i que fan mal als seus descendents. Des d'aquest punt de vista, la història resulta interessant, especialment durant la primera mitja hora, quan Leda Caruso, que passa les seves vacances en un lloc de Grècia, es reconeix en la mare d'una família que estiueja allà, evocant records de la seva època com a mare novençana.
El film presenta dues línies temporals diferenciades: una en el present i l'altra a través de flashbacks de quan la protagonista tenia les seves filles petites. Tanmateix, en la meva opinió, la part evocadora perd interès i esdevé tediosa amb les angúnies i infidelitats de la mare. L'obra sembla no acabar de trobar el seu to, ja que, tot i transmetre el patiment emocional d'una mare dividida entre l'amor i el desamor envers les seves filles, la resta de la història queda desdibuixada (com la família barroera que hi apareix o la relació amb l'encarregat, interpretat per Ed Harris). És una llàstima, perquè l'inici de la pel·lícula tenia molta força.

THE LOST DAUGHTER. 2022. Estats Units. Color. 120 Min.
Direcció: Maggie Gyllenhaal
Intèrprets: Olivia Colman, Jessie Buckley, Dakota Johnson, Ed Harris, Peter Sarsgaard, Paul Mescal, Dagmara Dominczyk, Alba Rohrwacher
Guió: Maggie Gyllenhaal. Novel·la: Elena Ferrante
Música: Dickon Hinchliffe
Fotografia: Hélène Louvart

diumenge, 29 de març del 2026

(2) LA BANDA (2019), de Roberto Bueso

Trobar el nostre lloc
Moments en la vida en què, tot i aparentar el contrari, ens sentim desubicats i volem trobar el nostre lloc. Decisions que a vegades van en contra del nostre cor emocional. Decisions que, al capdavall, són difícils perquè no podem assumir-ho tot alhora. 
Són tantes coses les que hem de gestionar en la nostra existència… 
Que si el nostre futur professional, que si les amistats, que si l'amor. Ah! L'amor! L'amor, encara que el mirem de gaidó, és el centre de tot. L'amor per la família, pels amics i l'amor passional per aquella altra part que camina paral·lel a nosaltres. 
Les emocions, els sentiments, la solidaritat, la utopia incansable de la felicitat... 
"La banda" és tot això: un itinerari de reconstrucció fet amb senzillesa, igual que els actors no professionals que hi apareixen. La seua història enganxa des del primer instant, i dona prioritat als gestos, als silencis, a eixa comunicació no verbal que és la veu interior de la nostra ànima. 
Un film estimable que, malgrat no ser una producció extraordinària, atresora un sentit líric en el qual molts de nosaltres ens veurem reconeguts.

LA BANDA. 2019. Espanya. Color. 86 Min.
Direcció: Roberto Bueso
Intèrprets: Gonzalo Fernández , Charlotte Vega, Pepo Llopis, Xavi Giner, Hugo Rubert, Baiana Plana, Carlo Blanco, Enric Benavent, Inma Sancho
Guió: Roberto Bueso
Música: Vicente Ortiz Gimenez
Fotografia: Víctor Entrecanales

dissabte, 28 de març del 2026

(3) LA REGLA DEL JOC (LA RÈGLE DU JEU) (1939), de Jean Renoir

Costumisme pactat
Jean Renoir fa, des d'un punt de vista psicològic, una dissecció de l'alta burgesia de la França de finals dels anys trenta per mostrar els comportaments emanats de les pulsions internes dels seus protagonistes. Conductes capritxoses, viratges ètics i raonaments puerils desfilen en una posada en escena on els costums morals són criticats en cada seqüència. Són regles de joc que cal respectar i, per tant, la hipocresia i la falsedat seran el denominador comú d'una vida allunyada de la candidesa i de l'honestedat.
El director utilitza intel·ligentment una fantàstica planificació on es reflecteix un fresc corall amb tints còmics. Així, una de les grans virtuts d'aquest film és la concatenació d'una gran quantitat de gèneres: la mateixa comèdia, el melodrama, el vodevil –en realitat és una obra molt teatral– o el slapstick.
Destaca, especialment, la seva innovadora manera de narrar —excel·lents diàlegs— les situacions en què s'allunya dels cànons clàssics. Per tot això, aquesta pel·lícula va tenir una notable influència en els directors europeus posteriors.

LA RÈGLE DU JEU. 1939. França. Blanc i negre. 113 Min.
Direcció: Jean Renoir
Intèrprets: Marcel Dalio, Nora Gregor, Roland Toutain, Jean Renoir, Mila Parély, Paulette Dubost, Gaston Modot, Julien Carette
Guió: Jean Renoir, Carl Koch
Música: Roger Désormières, Wolfgang Amadeus Mozart, Pierre-Alexandre Monsigny
Fotografia: Jean Bachelet