(3) REBELS, de Francis Ford Coppola (1983)

Nada dura para siempre

Nature's first green is gold, El primer matís de la naturalesa és daurat,

Her hardest hue to hold. I per a mantenir el seu verd més intens.

Her early leaf's a flower;         El seu full primerenc és una flor; 

But only so an hour. Que viu tan sols un instant.

Then leaf subsides to leaf. I aleshores el full mor per a caure.

So Eden sank to grief, Així es va enfonsar l'Edén molt al seu pesar,

So dawn goes down to day. Així l'alba  el alba descendeix dia a dia.

Nothing gold can stay. Doncs res daurat roman.

Sota una aparença més aviat fosca, també condicionada per la manera de comportar-se dels protagonistes i per l'ambient que han de patir, Rebels amaga una metàfora poètic-filosòfica sobre l'efímer de la bellesa en la naturalesa (per extensió en la psicologia de els éssers humans) i de la impossibilitat d'un manteniment perenne de la felicitat absoluta. De fet, el poema de Roberst Frost, exposat a l'inici, és la peça que sosté un guió que mostra les volicions, modus vivendi i penombres per les quals han de passar un grup d'adolescents en la societat americana de mitjans dels anys 60. Estem davant de xics amb problemes emocionals i d'identitat (orfandat, famílies desestructurades, etc.) els quals tenen la necessitat imperiosa de pertànyer a un grup conformat pels típics rols que exerceix cada membre (en el nostre cas, des del líder, -Dallas Winston- , fins al tímid -Johnny cadena). Bé és cert que dins d'aquestes personalitats hi ha matisos que faran variar la conducta de cadascú.

D'alguna manera el món adult competitiu es reflecteix en les colles dels joves: Les lluites entre bandes (els dandis contra els greixosos, classe alta i classe baixa respectivament), la societat patriarcal on les noies queden en segon pla i la pugna darwiniana ( el mascle alfa i el "a veure qui la té més llarga"). Tot això desemboca a una desconnexió recíproca entre ells i el món que els envolta

No obstant això, Ponyboy i Johny són diferents, -encara que les circumstàncies els han sumit en aquest infern-, tots dos tenen sentit de solidaritat i companyonia. Així les coses, després de l'assassinat en defensa pròpia es veuen obligats a fugir. Durant aquesta tortuosa travessia comencen a considerar que potser hi ha altres maneres d'afrontar les situacions que se'ns presenten en la nostra existència. ( "Hi haurà algun lloc sense greixosos, dandis ... Hi haurà algun lloc amb gent normal, gent sense més". Comentava Johnny desesperat)

Johny és l'antítesi de Dallas. Tots dos són engolits per l'atmosfera tan dura en què es trobaven, però mentre el primer es redimeix a través dels seus ulteriors actes i la transformació de la seva escala de valors, el segon, desorientat i superat per la mort del seu amic, embogirà sense saber gestionar ni la seua ira ni les seues emocions.

El film conté evidents referències  al cinema clàssic tant en la posada en escena com en la fotografia (Rebel sense causa de Nicholas Ray o El que el vent es va portar de Victor Fleming) i encara que algunes vegades peca d'algunes situacions inversemblants, estem davant d'una pel·lícula digna de veure.

Cal destacar la gran quantitat de joves promeses en el repartiment d'intèrprets i, especialment, l'excel·lent interpretació de Matt Dillon.

THE OUTSIDERS. 1983. Estats Units. Color. 91 Min.

Direcció: Francis Ford Coppola

Intèrprete: Matt Dillon, Ralph Macchio, C. Thomas Howell, Patrick Swayze, Rob Lowe, Tom Cruise, Diane Lane, Emilio Estevez, Tom Waits

Guió: Kathleen Knutsen Rowell. Novela: S.E. Hinton

Música: Carmina Coppola

Fotografia: Stephen H. Burum

(2) PASSAGES, d'Ira Sachs (2023)

Un home confús

És bastant freqüent que en les relacions on predomine l'entusiasme afectiu i emocional es barrege una mena de drama i patiment que intoxique el romanticisme primigeni. Com és ben sabut, en el desenvolupament d'una aventura d'eixe tipus, s'han d'esquivar una gran quantitat d'entrebancs, perquè, malauradament, la realitat està ben allunyada de les històries dolces d'algunes pel·lícules.

Contràriament, aquesta obra realitza una interessant exploració de les relacions humanes, especialment les de parella (la toxicitat de la relació amorosa), a través del seu triangle protagonista on afloren elements com la gelosia, la passió i l'egocentrisme. En aquest sentit, profunditza de manera contínua en la psicologia dels personatges, bo i enfocant el seu guió a extreure allò que s'amaga en els seus pensaments. La terrible i persistent confusió mental de Tomas, el seu protagonista principal, naufraga en un mar rebolicat d'amor i sexe, per a arribar a uns no desitjats efectes col·laterals —l'embaràs i la (comprensible) preocupació paternal— que faran trontollar tot allò que havia construït.

Passages, és una història aparentment senzilla, però complexa a la volta, tirant a minimalista (sense quasi exteriors), i diria que, fins i tot, propera al teatral. No és un film complet, però cal dir que és realista i terrenal i, per tant, cosa que li honra; honest.

PASSAGES. 2023. França. Color. 91 Min.

Direcció: Ira Sachs

Intèrprets: Franz Rogowski, Ben Whishaw, Adèle Exarchopoulos, Erwan Kepoa Falé, Arcadi Radeff, Léa Boublil, Théo Cholbi, William Nadylam, Tony Daoud, Sarah Lisbonis, Anton Salachas, Thibaut Carterot

Guió: Ira Sachs, Mauricio Zacharias

Fotografia: Josée Deshaies

(1) DECISION TO LEAVE, de Park Chan-Wook (2023)

El detectiu enamorat

Crec que, en el fons, aquesta pel·lícula és més romanç que intriga i més drama emocional que thriller psicològic. Efectivament, sembla que la utilització del suspens siga el motor que impulsa els sentiments implícits en la difícil i enigmàtica relació de la parella protagonista.

Val a dir que, des d'un punt de vista formal, aquesta obra resulta molt atractiva a causa de la seua factura técnica i les seues idees visuals. Ara bé, a parer meu, el seu guió s'ofega en la seua complexitat. Massa conceptes (tant realistes com poètics) per a donar forma a una relació que, si bé és profunda i heterogènia, no deixa de ser diàfana. Tot això fa que, al final, el metratge s'ensorre. Una llàstima perquè tenia elements (com ara, les fantàstiques interpretacions) per a haver abastat quotes de millor qualitat.

 

HEOJIL KYOLSHIM. 2023. Corea del Sud. Color. 138 Min.

Direcció: Park Chan-wook

Intèrprets: Wei Tang, Park Hae-il, Go Kyung-Pyo, Lee Jung-hyun , Park Yong-woo, Kim Shin-Young, Sook Jung-Young, Yoo Seung-mok, Teo Yoo, Park Jeong-min, Seo Hyun-woo, Jeong Ha-dam

Guió:  Park Chan-wook, Chung Seo-Kyung

Música: Cho Young Wuk

Fotografia: Kim Ji-yong

(4) UNA HISTÒRIA DE DEBÓ, de David Lynch (1999)

Alliberament i redempció personal

Aquesta obra és la història real d'Alvin Straight qui, tot i gaudir d'una mala salut, decideix mamprendre un viatge per retrobar-se amb el seu germà Henry el qual acaba de patir un infart i amb qui no es parla des de fa més de deu anys. Atesa la seua manca de visió i l'escassetat de diners, opta per fer ell mateix el recorregut de centenars de quilòmetres — entre Laurens (Lowa) i Blue River (Wisconsin)— amb la seua màquina tallagespa que circula a 8 km/h.

Sembla que estiga a punt de caure-hi, però no hi cau. D'acord amb l'estructura del guió hom s'esperaria que aquesta crònica declinara en un insuportable batibull de sensibleria. Ans al contrari, Lynch afaiçona el guió i ho reflecteix a les imatges d'una manera senzilla, nua i sense adornaments tot impregnant-la d’una bellesa poètica absolutament captivadora.

The Straight Story és una història de redempció on s'hi presenten un bon grapat de conceptes i valors que romanen marginats en el nostre conscient col·lectiu contemporani. Qui es posa a pensar en l'actualitat, doncs, en elements tan incòmodes com la vellura, el perdó, la pau individual o el miracle de la vida? Si algú abasta eixe estat, probablement ho farà perquè es trobe en la conjuntura de la seua pròpia decadència.

Els sentiments i les emocions afloren en cada uns dels personatges els quals amaguen uns patiments latents que comporten un gran dolor emocional. La pel·lícula és magistralment metafòrica en eixe aspecte, tant explícitament (la conversa dels dos homes grans al bar o) com implícitament (la mirada silenciosa de la seua filla Rose o el matoll de branquetes amb la lligadura).

La vellesa i l'ocàs de l'existència s'hi manifesta constantment, cosa que suposa una molt interessant reflexió al voltant d'una etapa de la vida la qual arribarem tothom: quelcom llunyà, però més a prop del que ens pensem.

En el seu trajecte s'hi troba amb diferents personatges diferents en cultura, edat i idiosincràsia, així com amb altres coetanis que hi comparteixen sofriments passats (la Segona Guerra Mundial). El film està farcit d'escenes emotives i de drames interiors les quals el director les sap barrejar amb altres elements mundans i quotidians com ara l'humor i la ironia.

La pel·lícula és en definitiva, tot i que no rebutja la seua crueltat, una oda a la vida. L'escena final és absolutament memorable.

THE STRAIGHT STORY. 1999. Estats Units. Color. 111 Min.

Direcció: David Lynch

Intèrprets: Richard Farnsworth, Sissy Spacek, Harry Dean Stanton, Jane Galloway Heitz, Joseph A. Carpenter, Donald Wiegert, Jennifer Edwards-Hughes, Everett McGill

Guió: John Roach, Mary Sweeney

Música: Angelo Badalamenti

Fotografia: Freddie Francis

(3) EL SOL DEL FUTUR, de Nanni Moretti (2023)

Esperança del pervenir

En aquesta pel·lícula els missatges de Moretti són molts —cosa que és absolutament meritòria— però hi ha un que és clar i directe: l'homenatge al comunisme italià. Durant tot el metratge subjau eixe suport incondicional del director. Ara bé, la història va molt més enllà i aborda distints aspectes relatius a la vida, bo i profunditzant en la psicologia, la filosofia existencial, l'art, l'ètica i, no cal dir-ho; la política.

El sol del futur és cinema dins del cinema. D'aquesta manera, s'endinsa dins del personatge de Giovanni, un director que està rodant la seua darrera pel·lícula i que té problemes de finançament perquè el seu productor s'ha declarat en fallida. A més ha entrat en crisi amb la seua dona, la qual acudeix al psicoanalista perquè vol separar-se'n. Per altra banda, la seua filla, música de professió —que n'està confeccionant la banda sonora— li presenta una parella que té la seua edat i això els deixa trasbalsat. A Giovanni se li acumulen els problemes. L'actriu protagonista sempre se li rebel·la i vol improvisar el guió.

La pel·lícula que està rodant conta la història de la contrarevolució hongaresa envers el comunisme soviètic, per la qual cosa, membres del comunisme Itàlia no aproven la contundència soviètica i volen distanciar-se d'ells.

Amb tots eixos eines el cineasta italià trau situacions que es tradueixen en agitacions internes dels protagonistes, menades pels seus sentiments i emocions. La cinta és molt profunda i reflexiva i s'hi pot comprovar en els seus diàlegs. No obstant això, Moretti li dona un punt de divertiment molt suggestiu amb elements com ara la música, els balls que no venen al cas (memorable i divertidíssima l’escena amb la música de Battiato), els somiejos i les ficcions. Tampoc no falta la crítica (la reunió amb els directius de Netflix) a les imposicions de la indústria i les poques possibilitats del cinema d'autor en eixe espectre.

En definitiva, un film molt recomanable que està ple de referències cinèfiles i musicals, i que deixa un missatge molt positiu: deixar les condicions suficients perquè el sol que il·lumine el nostre pervenir.

 

IL SOL DELL'AVVENIRE. 2023. Itàlia. Color. 95 Min.

Direcció: Nanni Moretti

Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Barry Keoghan, Kerry Condon, Gary Lydon, Pat Shortt, Aaron Monaghan, David Pearse, Sheila Flitton, Bríd Ní Neachtain, Jon Kenny

Guió: Francesca Marciano, Nanni Moretti, Federica Pontremoli, Valia Santella

Música: Franco Piersanti

Fotografia: Michele D'Attanasio

(3) THE OLD OAK (EL VELL ROURE), de Ken Loach (2023)

  Si mengem junts, romandrem junts

Ken Loach té la virtut de tocar temes socials que al remat són necessaris per a despertar consciències i que porten l'espectador a reflexionar i a qüestionar què està passant al món. Són successos que s'escolten als mitjans de comunicació i als quals no se li donen importància. Se sol dir: "ah, bé... ha passat allà", "la guerra de Síria, tan llunyana, ens sap greu, però què hi podem fer?" Ara bé, tot canvia quan aquesta gent cerca refugi en el nostre territori, aleshores és quan solten: "és que ens furtaran la faena".

El context de la pel·lícula està escenificat en un antic poble miner en el comtat de Durham, la seua població va patir conflictes laborals als anys huitanta juntament amb  els posteriors tancaments de mines. A causa d'això la gent, en l'actualitat continua anant-se'n, hi ha una alta incidència d'atur i les cases estan buides i barates (és per això perquè els refugiats sirians s'hi allotgen). En el pub del barri "The Old Oak" la gent parla i pren cervesa mentre es queixen de la falta de faena, la precarietat de l'habitatge i del poc futur que li espera a la joventut. En arribar-hi els immigrants sirians, el propietari del pub, serà l'únic que els rebrà amb bonhomia.

Per les raons abans esmentades són llocs on el racisme s'ageganta. Es pot comprovar en l'escena quan li regalen la bicicleta a una xiqueta refugiada. Alguns xiquets del poble pregunten per què a ells no els en regalen. Aquest punt de vista disjuntiu el mostra molt intel·ligentment el director britànic, bo i resolent-lo en l'obertura d'un espai de menjar per als necessitats del poble.

La pel·lícula parla de la solidaritat, de la desconfiança envers els nou vinguts (especialment si són pobres; el conegut classisme recalcitrant) i del racisme. No estic d'acord amb el fet que el cinema de Loach siga pamfletari i maniqueista. És evident que la guerra de Síria hi és i la vinguda d'immigrants és quelcom palmari. La pel·lícula no pot obviar les reticències dels natius. Loach ho mostra i amb això és objectiu. És clar, que no mirarà de gaidó la seua ideologia amb la denúncia de les injustícies, però la seua càmera mostra la realitat social. Per altra banda, ací no hi ha bons i dolents. El protagonista mateix que és el qui humanitza la història, però aquest l'heroi samarità, té un punt obscur quan confessa que havia fet mal als seus éssers volguts. La cinta també intenta comprendre les queixes dels habitants, però Loach ens explica que aquesta actitud és fruit de l'estultícia, que quan coneixem realment bé els altres és quan connectem i empatitzem. I això és molt bonic, tan bonic com la càmera fotogràfica regalada per son pare a la xica siriana, tan bonic com la crida a la solidaritat i tan bonic com el lema: "si mengem junts, romandrem junts" que simbolitza la unió de les persones per enfortir-se mútuament.

Aquesta obra té molta intensitat dramàtica i emocional en la seua primera hora, sí que és de veres que després eixa força es dilueix una mica, però cal veure-la. Pense que, a més de didàctica, és necessària.

THE OLD OAK. 2023. Regne Unit. Color. 110 Min. 

Direcció: Kean Loach

Intèrprets: Dave Turner, Ebla Mari , Claire Rodgerson, Trevor Fox, Chris McGlade, Col Tait, Debbie Honeywood, Chris Gotts, Andy Dawson, Reuben Bainbridge, Lloyd Mullings, Rob Kirtley, Andrea Johnson, Laura Lee Daly, Amna Al Ali, Neil Leiper, Jordan Louis, Chrissie Robinson

Guió: Paul Laverty

Música: George Fenton
Fotografia: Robbie Ryan

Crítiques de Ken Loach (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les) 

(2) ÀNIMES EN PENA D'INISHERIN, de Martin McDonagh (2023)

La fi d'una amistat

L'extranya relació d'una parella d'amics en una illa davant de la costa oest d'Irlanda el 1923 es desenvolupa paral·lela a la guerra civil del país (de fet, es poden sentir els trets des de la llunyania). Pádraic no sap per què, però de colp i volta el seu amic, Colm, que porta compartint cerveses i converses durant els últims trenta anys, ha deixat de parlar-li. Sembla que Colm té dubtes existencials. Ell és músic —toca el violí— i li agrada compondre. Pensa que les converses amb Pádraic són molt avorrides i ha arribat a la conclusió que si malgasta el temps, no podrà fer art, i l'art, segons ell, perdura en el temps, però no les xerrades interminables i buides del seu amic. La germana de Pádraic tracta d'ajudar-lo i endreçar la seua vida, però aquest no compren i vol saber què podria fer perquè el seu amic canviara d'opinió.

Eixa seria la base del guió d'aquest film, ara bé, aquest arreplega una enorme càrrega de profunditat perquè a partir d'ací el relat es tenyeix de tints absolutament pertorbadors i, fins i tot, macabres. El director li dona així un toc hiperbòlic, parell a l'absurditat de la guerra que tenen al costat. D'aquesta manera hi mostra una illa asfixiant i ombrívola farcida de rancors i renyines, un microcosmos on la intimitat queda relegada a l'ostracisme.

El relat va guanyant força i interés a mesura que avança, especialment en la seua part quan Colm compleix la seua cruenta promesa. He de confessar que al principi em va fer l'efecte d’estar veient una simple història, una baralla vana entre un home que ja caduqueja i el seu amic, però en realitat no era així, perquè estem davant d'un film que parla de la complexitat de les relacions humanes, de l’ego masculí, de com elegim camins allunyats de la sociabilitat i ens obcequem, cegats d'orgull, per a aïllar-nos en nosaltres mateixos. També parla de la desesperació i de la depressió, i del desgavell inexplicable que porta a l’(auto)destrucció: les descàrregues des de l'altre costat ho expliquen molt bé, no calen les paraules.

 

THE BANSHEES OF INISHERIN. 2023. Regne Unit. Color. 114 Min.

Direcció: Martin McDonagh

Intèrprets: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Barry Keoghan, Kerry Condon, Gary Lydon, Pat Shortt, Aaron Monaghan, David Pearse, Sheila Flitton, Bríd Ní Neachtain, Jon Kenny

Guió: Martin McDonagh

Música: Carter Burwell

Fotografia: Ben Davis