(3) TRISTANA, de Luis Buñuel (1970)

La societat vestida de hipocresia

Una societat patriarcal és l'escenari on Don Lope passeja el seu orgull tot traient pit pel visceral anticlericalisme i pel posicionament al costat dels més febles. Tanmateix, aquesta personalitat xoca amb la seva actitud retrògrada envers les dones en general i envers la seva neboda en particular. Incestuós, pedòfil i hipòcrita, actua de pare o marit cap a Tristana segons li convé. Aquesta, com a esclau de Plató a la caverna, es veu confinada a les quatre parets de la casa a causa de les exigències del seu oncle. La seva desobediència la porta a fugir i sortir per trobar un món que li havia estat negat i l'amor a la figura del jove Horacio. 

En aquesta adaptació de Galdos, el director aragonès s'endinsa en la complexitat de l'ésser humà a través de les naturaleses de Don Lope i Tristana. Tots dos mostren una relació d'amor i odi que va des de sentiments paternofilials fins a pulsions i rebutjos sexuals. Entre ells hi ha un vincle sempitern —fruit de l'abús i aprofitament que, estratègicament— fa el seu oncle des del principi. L'espectador —tot i que sent repulsió cap al protagonista— queda desconcertat davant les manifestacions solapades d'afecte i menyspreu per part de Tristana. En suma, estem davant de contradiccions, dubtes i inseguretats, pròpies de l'espècie humana, que l'escriptor canari —fidel seguidor de la teoria psicoanalítica— tan bé reflecteix a la seva novel·la. D'aquesta manera, el somni recurrent del batall de Don Lope, la cama ortopèdica, el colpejament de les crosses, el piano de chopin..., conformen elements psicoanalítics vertebradors d'una obra que despulla les emocions conscients i inconscients influents en els trets i qualitats de cada persona. El film reflexiona sobre la nostra indefensió, mal·leabilitat i, per tant, vulnerabilitat en determinades circumstàncies de la nostra vida i, especialment, com aquest fet deixa empremta a les nostres etapes posteriors. Amb tot el que hem dit, Buñuel plasma un llenç esquitxat de diferents conceptes de la nostra naturalesa conduint-lo a la metamorfosi dels seus protagonistes mitjançant un estudi molt ric de la seva psicologia (la dependència emocional i el pes jeràrquic de la relació canvia en l'evolució dels dos personatges). 

Els seus fantàstics exteriors toledans al costat de la posada en escena de tall bunyoliana, conformen una molt atraient cinta que, a causa de la multitud de matisos, guanya a cada visionat. Cal destacar també la magnífica interpretació actoral, sobretot les de Fernando Rey i Lola Gaos. 

Tristana, suposa la penúltima pel·lícula de Luis Buñuel rodada a Espanya (des de Viridiana que no ho feia) i li va valer una nominació a l'oscar com a millor pel·lícula estrangera de parla no anglesa. 

TRISTANA. 1970. Espanya. Color. 98 Min.

Direcció: Luis Buñuel
Intèrprets: Catherine Deneuve, Fernando Rey, Franco Nero, Lola Gaos, Antonio Casas, Jesús Fernández, José Calvo, Vicente Solar

Guió:  Luis Buñuel, Julio Alejandro (Novela: Benito Pérez Galdós)
Fotografia: José Fernández Aguayo
 

Crítiques de Luis Buñuel (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):  

Los Olvidados (1950), Las Aventuras de Robinson Crusoe (1954), El Río y la  Muerte (1955), La Via Láctea (1969), El Fantasma de la Libertad (1974)