(3) NI CONTIGO NI SIN TI, de Gerardo Herrero [1992]

Relacions Humanes

Aquest curtmetrarge és un perfecte retrat sobre las interrelacions humanes. Situat en el microcosmos d'un veïnat, aquesta parella d'ancians mostra totes les nostres inseguritats i contradiccions. Un relat social que s'ajusta perfectament a la psicología humana amb una interpretació magistral de Paco Rabal i María Luisa Ponte.

NI CONTIGO NI SIN TI. 1992. Esp.
Direcció: Gerardo Herrero
Intérprete: Paco Rabal, María Luisa Ponte
Guió: Gerardo Herrero, según el cuento de Julio Ramón Ribeyro "Tristes querellas en la vieja quinta"
Fotografía: José Luis Lopez Linares

(4) CAMPEONES, de Antonio Conesa [1997]

L'esport com a unió

M’agradaria recalcar que aquest post està totalment allunyat de tot el que hem viscut aquest darrer mes. El fet es que l’espatlament d’una societat s’ha vist maquillada per allò que en temps del General Franco s’anomenava –evocant a la citació de Marx- “el opio del pueblo”.
La història es repeteix: Els ciutadà corrent és el qui està pagant les conseqüències d’una crisi econòmica causada per l’avarícia capitalista.
El mundial de futbol era una bona excusa per a emmudir la remor d’un poble tip de tants de retalls econòmics, laborals i socials. D’aquesta manera la cosa ha eixit redona. Ha guanyat la selecció i la gent s’ha quedat totalment narcotitzada mentres rendeixen homenatge a 23 persones que s’embutxacaran la no menyspreable quantitat de 600.000 euros cadascú.
A més a més aguaita una perillosa exaltació de la paranoia ultranacionalista que s’aboca ja siga amb descaradura; programes televisius rancis i caducs on s’intenta imposar (la història es repeteix una altra vegada) “la indisoluble unidad de España” (els quals ufanosos, trauen pit quan mostren imatges des de Barcelona on hi apareixen banderes españoles), o amb la subtilesa de les declaracions de certs personatges mediàtics, tant polítics com de l´opinió publica.
Sent haver-me estés en el preàmbul d’aquest comentari. No he pogut evitar, però, precisar el títol del curt i les seues conseqüències clorofòrmiques en la societat.
Campeones és una història de sentiments. El curt utilitza com a fil conductor l’última jornada de la temporada 70-71 en la qual es jugaven el títol de lliga tres equips: el Barça, l’Atlètic de Madrid i el València. Els protagonistes, pare i fill, tots dos seguidors de l’Atl. Madrid, viuen aparentment un dia il.lusionant a causa de l’alt de percentatge que tenia el seu equip d’abastar el campionat. No obstant això, dintre d’eixe núvol de jovialitat s’amaguen emocions i conflictes familiars que Conesa ho mostra d’una manera molt hàbil.
El curtmetratge es un homenatge a la passió per un esport al voltant del qual -com a fidels aficionats a uns colors- podem trobar conceptes tan universals com l’amor i l’amistat. I es que tot no està en guanyar o perdre, en ser més o menys competitiu, en la excel.lència o la mediocritat, sinó en ser essers humans lliures i emocionalment intel.ligents.
De visió imprescindible i amb un final molt emotiu. No us ho perdeu!

CAMPEONES. 1997. Esp. B/N
Direcció: Antonio Conesa
Intérprets: Manuel Morón, Consuelo Trujillo, Paco Catalá, Javier Pereira, Lorena Rosado, Yohana Cobo
Guió: Pablo Olivares, Antonio Conesa
Fotografía: Teo Delgado
Música: Angel Illarramendi

(2) NASHVILLE PUSSY "From Hell to Texas" [2009]

Contundent sisè disc d'aquesta banda nord-americana deutora del rock and roll i del hard-rock amb solcs autènticament potents. D'aquesta manera els esclats de guitarra van desfilant per l'àlbum com la magnífica “I’m so high”, la poderosa “Speed Machine”” (amb so clàssic de western que inclou galopades de cavalls) o l'enèrgica “*Drink driving man” –totes tres amb traços que recorden a grups com AC/DC o al heavy metal de grups com Motörhead si fem compte de l’esquinçada veu de Blaine Cartwright-.
La surenya i rocanrolera “Lazy Jesus” o la més rítmica “Why, why, why”- juntament amb altres temes que mantenen el coratjós esperit del disc- no fan més que evidenciar que, per la seva potència i peculiaritat, estem davant un dels treballs més interessants d'aquest passat any.

(2) EL RETRAT DE DORIAN GRAY, de Oliver Parker [2010]

El Retrat d'Oliver Parker

Moltes vegades des de la crítica artística -tant formal com informal-, sempre ha existit una especial controvèrsia entre la dicotomia llibre-pel•lícula. Gran quantitat d'espectadors se senten decebuts si la història reflectida en la pantalla no s'adequa fidelment a l'obra original o, també, si els personatges i situacions divergeixen amb “la pel•lícula” que s'havien format en el seu cervell.
No estic d'acord amb aquest corrent d'opinió. Creo que quan ens enfrontem davant un film l'argument del qual és una adaptació d'una novel•la, hauríem de destriar clarament entre el llenguatge escrit i el fílmic. Caldria valorar la qualitat del treball deixant constant aquest tipus de variables externes que no fan més que intoxicar la nostra objectivitat.
Aquesta visió del Retrat de Dorian Gray que ens mostra Oliver Parker és un clar exemple d’alló que hem comentat ja que s'allunya bastant del relat de Oscar Wilde -especialment en la descripció de l'època representada i en la psicologia dels personatges-. No obstant això i encara que l'esperit de la narració es manté a estones, el director es decanta per un enfocament estètic en el qual s'emfatitza els elements eròtics (amb unes escenes molt ben aconseguides) i que dóna com a resultat un film entretingut en el qual m'agradaria destacar la magnífica interpretació de Colin Firth en el paper Lord Henry Wotton.

(2) Dan Auerbach "Keep It Hid" [2009]

El primer disc en solitari del component de Black Keys, Dan Auerbach, ens deixa un estimable compendi d’arrels blues amb pinzellades folk com l’acústica “Trouble weighs a ton”, les electritzants “I want so more” –cover de Wayne Carson Thompson – i “Heartbroken in disrepair” o l’emotiva balada “Whispered Word (pretty lies)”.
El soul també s’aguaita en la sensibilitat de “Real desire” , “When the nights comes” ens evoca a la grandesa musicalitat de Van Morrison. Després ens endinsem en els camins del blues-rock amb la peculiar “Mean Monsoon”, l’esquinçadora “The Prowl” o la majestuosa guitarra- amb una impecable percussió- de la homònima “Keep it hid”. El bon to es manté en temes com la rockera “My last mistake” i en la tranquil.litat de “When I left room”. Al penúltim tema, “Street Walkin’, Dan fa palesa de la seua habilitat a les sis cordes amb un solos molt propers a Hendrix.
Per acabar, la fabulosa “Goin’ Home” –pertanyent a la banda de sonora de l’interessant film de Ivan Reitman Up in the air-, es un excel.lent cant melòdic amb una entranyable atmòsfera de nostàlgia.

PAS ENRERE

De vegades un molt bon treball significa un entrebanc per al futur. Més encara si, consecutivament, s’han realitzat un bon grapat d’estimables discs i els seus fidels seguidors s’han acostumat a rebre eixa mena d’entregues. És el cas d’aquestos àlbums que anem a comentar, els quals, encara que alguns són dignes no arriben, ni de bon tros, a la qualitat dels seus antecessors.

Quelcom repetitiu resulta el darrer llarg de Fito & Fitipaldis, i no es perquè no continga cançons meritòries sinó perquè dóna la sensació de ja haver escoltat eixes melodies anteriorment, especialment en els notables Lo más lejos a tu lado (03) y Por la boca vive el pez (06).
Un xic de frescor ha perdut Devendra Banhart respecte a l’eclèctic Smokey rolls down thunder canyon (07), encara que s’ha d’apreciar la seua bon arrancada amb les seues primeres quatre cançons (magnífica “Angelica”) totes portadores de seu segell característic; eixe misteriós i fascinant indie-hippy-psicodèlic ( a escoltar el psico-hard “Hot rats”).
No acaba d’omplir del tot Popular Songs, la darrera llarga duració dels incombustibles Yo la Tengo, més si el comparem amb el seu precedent I am not afraid of You and I will beat your ass (06). Això si, els de Nova Jersey no deixen de facturar grans temes eixamplats com els onze mintus de “Fireside” o els quinze de “And the gliter is gone”.
Després dels superbs A ghost is born (04) i Sky blue sky (07) els nord-americans Wilco havien deixat el llistó molt alt. No obstant això aquest Wilco (The Album) és un apreciable disc que roman el seu magnífic country-rock i la seua sensibilitat aplastant. “You and I” y l’etermament admirable “Everlasting everything” són una bona prova.

(1) Fito & Fitipaldis "Antes de que Cuente Diez" [2009] Valoració: 1,35
(2) Devendra Banhart "What Will Be" [2009] Valoració: 1,66
(2) Yo La Tengo "Popular Songs" [2009] Valoració: 1,81
(2) Wilco "Wilco (The Album)" [2009] Valoració:1,95

CANÇONS OCULTES: Criatura dolcíssima, de Lluís Llach (Somniem, 1979)

Somniem és, al meu parer, un dels discs més fluixos del cantautor empordanés. Tanmateix hi podem trobar aquesta autèntica meravella en la qual Llach musica un preciós poema d’amor de Joan Fuster. La seua instrumentació -que encara emfatitza més l’emotivitat original del text-ens condueix a una sort d’estat hipnòtic en què la tendresa és el factor predominant.

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?