(2) GODLAND, d'Hlynur Palmason (2023)

Dos regnes confrontats

La fe és un constructe intangible, eteri i volàtil, però, com les emocions i els sentiments, actua com una mena de motor del nostre comportament. Eixe és el senyal intern de Lucas, qui, en el seu viatge i compromís místic, s'hi troba en un munt d'entrebancs tant físics com psicològics. D'aquesta manera, malda enmig d'una confrontació entre dos regnes que estan molt lluny, però, molt prop alhora: la cosa divina i la cosa terrenal. Com sabem, cada ésser humà reacciona de forma diferent davant dels estímuls, i Lucas, en la seva situació particular acaba per rebentar.

No es pot negar que aquesta obra guarda dins de si molt de contingut que prové de la força de les seves imatges (impressionant la planificació, la fotografia i els paisatges) i de la seva trama introspectiva contextualitzada en un espai tan bell com claustrofòbic. He d'admetre que, com a espectador, m'interessa aquesta proposta del director amb la seva forma d'analitzar i observar la vida on les pors i les emocions tenen una influència capital. Tot i que allò que ocorre a l'exterior és rellevant, resulta apassionant explorar els processos que tenen lloc al nostre interior.

Ara bé, dit això, com ja em va passar en el seu anterior film, no acabo de connectar amb eixe ritme tan pausat i extremadament assossegat. De vegades crec que s'eixampla innecessàriament el metratge. Això sí, la seva potència, roman intacta amb mi.

VANSKABTE LAND. 2023. Islàndia. Color. 136 Min.

Direcció: Hlynur Palmason

Intèrprets: Elliott Crosset Hove, Vic Carmen Sonne, Ída Mekkín Hlynsdóttir, Ingvar Sigurdsson, Jakob Hauberg Lohmann, Friðrik Friðriksson

Guió: Hlynur Palmason

Música: Alex Zhang Hungtai

Fotografia: Maria von Hausswolff

(2) LAS CHICAS ESTÁN BIEN, de Itsaso Arana (2023)

Senzilla, però profunda

És molt gratificant experimentar com el cinema a vegades t'enganya per bé. Succeeix quan l'inici d'una pel·lícula és una mica feixuc i tens la sensació que t'avorriràs durant tot el metratge. Això és exactament el que m'ha passat amb aquest film. Després d'uns quinze minuts introductoris i dubitatius, es revela un cinema autèntic i de contingut on les converses profundes i les exploracions emocionals aconsegueixen connectar amb l'espectador (és inevitable veure'ns reconeguts en cadascuna de les coses que s'hi expliquen).

La història ens presenta quatre actrius i una escriptora que es tanquen en un antic molí per assajar una obra. A partir d'aquest moment, les emocions flueixen de manera natural a través de les seves vivències, abordant qüestions fonamentals de la nostra existència, com la mort, l'amor i l'amistat. Es tracta d'un cinema d'assaig que escapa del convencional, acompanyat d'una estètica fílmica senzilla i bella.

LAS CHICAS ESTAN BIEN. 2023. Espanya. Color. 85 Min.

Direcció: Itsaso Arana

Intérprets: Bárbara Lennie, Irene Escolar, Itziar Manero, Helena Ezquerro, Itsaso Arana

Guió: Itsaso Arana

Música: Li Tavor

Fotografía: Sara Gallego

(2) PARLA'M (TALK TO ME), de Danny Philippou i Michael Philippou (2023)

Entre mites i realitats

El tema de l'espiritisme en el cinema ha estat prou recurrent al llarg de la seva història. És fàcil caure en clixés gastats que, avui dia, no aporten res de nou. Aquesta pel·lícula barreja el cine adolescent junt amb dels fenòmens sobrenaturals i cal dir que a estones aconsegueix eixe punt de tensió que aquesta mena d'obres requereixen. Però també és veritat que presenta un cert to infantil i immadur que en alguns moments desentona. Em sembla encertada, però, la manera com s'integra la influència del dol en els adolescents en el desenvolupament de la trama, i el resultat final és correcte, tot i que no arriba a entusiasmar especialment.

TALK TO ME. 2023. Australia. Color. 95 Min.

Direcció: Danny Philippou i Michael Philippou

Intèrprets: Sophie Wilde, Alexandra Jensen, Joe Bird, Otis Dhanji, Miranda Otto, Marcus Johnson, Alexandria Steffensen, Zoe Terakes, Chris Alosio, Ari McCarthy, Sunny Johnson, James Oliver

Guió: Michael H. Beck, Danny Philippou, Bill Hinzman, Daley Pearson

Música:  Cornel Wilczek

Fotografia: Aaron McLisky

(2) BAJO TERAPIA, de Gerardo Herrero (2023)

                   Observació de les emocions
Quan una pel·lícula analitza i observa les emocions dels seus personatges —especialment quan està ben interpretada i acompanyada d'una bona posada en escena— sol exercir una poderosa influència en els espectadors. Aquesta adaptació de l'obra de teatre homònima actua com una catarsi oculta que busca salvar una víctima de la violència de gènere. Té la capacitat d'enganyar-nos i fer-nos pensar perquè gaudeix d'un fantàstic text que és, alhora, molt representatiu. A més, està impregnada d'altres elements que encaixen molt bé en la trama, com la comèdia i el drama. Entenem que no és gaire legal (ni ètic) la manera com s'aconsegueix atrapar l'assetjador, però ho acceptem com una llicència creativa. Recomanable.

BAJO TERAPIA. 2023. Espanya. Color. 88 Min.

Direcció: Gerardo Herrero

Intèrprets: Malena Alterio, Alexandra Jiménez, Fele Martínez, Antonio Pagudo, Eva Ugarte, Juan Carlos Vellido

Guió: Gerardo Herrero. Obra: Matías del Federico

Música: Paula Olaz

Fotografía: Juan Carlos Gomez

(4) L'ACUSAT, d'Yvan Attal (2022)

It's not your fucking body!

Va ser Sam Carter, cantant de la banda Architects, qui en el seu espectacle va presenciar com un xic palpava a una xica que estava fent crowdsurfing i immediatament va aturar el concert per a denunciar l'execrable acte, tot catalogant-lo d'intolerable. "It's not your fucking body!" (No és el teu maleït cos!), va cridar el vocalista, donant una solemne lliçó a l'agressor, bo i exemplificant  com s'han de frenar en sec totes aquestes accions tan vomitives i irrespectuoses.

Mai no he pogut suportar el comportament abominable d'alguns homes envers les dones quan busquen obtenir plaer sexual sense el seu consentiment. No entenc com hi ha gent que es creu amb el dret de tocar altres persones sense el seu permís. Al final, però, tot té una raó. No podem obviar la societat patriarcal i masclista en la qual vivim. L'educació i tot allò que s'ha mamat des de la infantesa té un lligam cognitiu que és inseparable del context social.

Ho hem viscut darrerament. Encara que hi ha hagut polèmiques (algunes d'interessades) es necessitava una llei que blindés el dret individual de les dones. No entraré més en detall sobre això, ja que ens desviaria del tema. Ho menciono perquè aquesta pel·lícula hi va més enllà i qüestiona les interpretacions malintencionades que es fan posteriorment d'un delicte d'aquest tipus. Per això la defineixo com una cinta molt valenta perquè desafia la norma àmpliament acceptada que, si una dona actua d'una manera determinada, és perquè vol, o que l'home, com a figura masculina dominant, té tot el dret sobre la dona.

Cal dir que aquesta obra és una autèntica delícia. Malgrat de mostrar-hi un drama judicial bastant estandarditzat, compta amb una construcció narrativa molt ben fragmentada a base de flashbacks i el·lipsis. Les interpretacions són excel·lents, i la pel·lícula és tècnicament notable, amb un contingut molt interessant i didàctic. Tenint en compte això, t'enganxa des d'una de les seves primeres seqüències quan en un programa radiofònic, Claire, una assagista coneguda pel seu feminisme, discuteix amb una altra invitada sobre uns immigrants que havien violat a una dona. En assabentar-se, però, de la denúncia contra el seu fill Alexandre per violació, comença a tenir una lluita interna mental en la qual intervenen els seus principis i el fet que la víctima és la filla de la seva actual parella. 

A parer meu, la gran virtut d'aquest treball és la seva capacitat per a fer-te reflexionar i dubtar en la línia tan fina que separa el fet legal i el fet moral. La càmera deixa que les coses passen i molt intel·ligentment actua de vegades fora de camp. Una eina que dota de més mestria a les imatges. Imprescindible.

LES CHOSES HUMAINES. 2022. França. Color. 132 Min.

Direcció: Yvan Attal

Intèrprets: Ben Attal, Suzanne Jouannet, Charlotte Gainsbourg, Mathieu Kassovitz, Pierre Arditi, Audrey Dana, Benjamin Lavernhe, Judith Chemla, Franz-Rudolf Lang, Laëtitia Eïdo, Camille Razat, Julie Fournier

Guió: Yvan Attal, Yaël Langmann. Novel·la: Karine Tuil

Música: Mathieu Lamboley

Fotografia: Rémy Chevrin

(3) NO ESPERES MASSA DE LA FI DEL MÓN, de Radu Jude (2023)

Amarga realitat

Caldria pensar en com està conformada la societat d'avui en dia. En els darrers cent anys hem passat per diversos sistemes polítics i econòmics, però, fet i fet, el poble sempre sofreix. Així doncs, estem davant de la sempiterna dualitat i l'etern continu opressors-oprimits. Per a retractar-ho artísticament, Radu Jude recorre a la comèdia negra per a fer una mirada profunda de l'opressió en la qual estan sumits aquells que han de suar la cansalada per a guanyar-se els quartos. D'aquesta manera la pel·lícula mostra la impossibilitat de les persones per abastar un estat permanent de benaurança. És xocant l'humor negre que hi utilitza, però realment el film no deixa canya dreta perquè la crítica està present a tot arreu. Al mateix sac hi entren el capitalisme asfixiant, l'explotació laboral, les empreses corruptes que incompleixen les lleis de seguretat laboral.

La darrera escena és realment poderosa on s'instrumentalitza a una víctima d'un accident laboral per tal de justificar la irresponsabilitat empresarial. Una imatge absolutament deshumanitzadora la qual reflecteix una indefensió que s'accentua més encara per la manipulació de les altes esferes.

M'agrada el seu estil visual i el to irònic que hi utilitza, així com també les seves dualitats. Per una banda, estan les escenes de la pel·lícula dels anys vuitanta romanesa ("Àngela continua endavant", de Lucian Bratu). Com un trencaclosques, s'integren perfectament en la trama, mostrant els contrastos físics del moment: una Romania sota el comunisme i una altra sota el capitalisme, així com les diferències tècniques: el color per a les seqüències antigues i el blanc i negre per a la pel·lícula actual. En això ve a dir-nos que tot i que les condicions de vida han  evolucionat, una gran part de les dinàmiques i lluites per sobreviure persisteixen. Per altra banda, hi apareix l'ambivalència entre la comèdia i el drama perquè darrere de tot eixe humor excèntric i peculiar s'amaga una veritat amarga sobre la realitat.

Com he esmentat abans l'humor negre està sempre present. El personatge de Bobita és demolidor i el director ho equilibra a la perfecció ja que aquesta comicitat oculta una grisor que envolta la vida dels personatges.

El seu títol encara que desesperançador (perquè no hi ha més enllà del que tenim aquí), és al mateix temps optimista: ens està dient que gaudim del present.

NU ASTEPTA PREA MULT DE LA SFÂRSITUL LUMII. 2023. Romania. Color i B/N. 163 Min.

Direcció: Radu Jude

Intèrprets: Ilinca Manolache, Ovidiu Pirsan, Nina Hoss, Dorina Lazar, Katia Pascariu, Laszlo Miske, Uwe Boll

Guió: Radu Jude

Fotografia: Marius Panduru

(3) UN BONIC MATÍ, de Mia Hansen-Løve (2023)

Un bonic retrat de la vida

Crec, honestament, que aquesta obra és un bell cant a la vida, un exemple didàctic de la seva realitat per a aquells que tenen la sort de viure en el Primer Món, salvaguardat de les guerres i penúries. No sé exactament on s'allotja, però existeix una línia divisòria en el nostre continu vital en el qual toquem els peus a terra. Efectivament, arribarà un moment, tard o d'hora, en què la càrrega de viure en aquest món es farà feixuga. Tanmateix, hi ha aspectes més poderosos que tot això i, encara que la mort ens espera, aquests alleugeriran els episodis viscuts.

Sandra Kienzle hi fa front cada dia. Té una filla petita, Linn, i el seu pare té una malaltia degenerativa. Juntament amb la seva família tracta de buscar-li una residència per a gent gran. Al mateix temps, es retroba amb un vell amic, Clément el qual està casat i enceten una clandestina relació.

Un dels punts forts del film és la seva manera d'abordar obertament la vida. Problemes, entrebancs i il·lusions s'entremesclen. La protagonista lluita per a aixecar el cap, per sentir-se realitzada i per donar-li un sentit a l'existència. Són molt emotives i d'especial rellevància les distintes imatges del pare, com es va deteriorant i com això colpeix l'ànima de la protagonista.

Tècnicament la pel·lícula és d'una alta qualitat: macos escenaris, una lluminosa fotografia, un guió molt ben embastat i unes interpretacions convincents. Com he comentat, un bell retrat —com el matí bonic que evoca el seu suggerent títol— que val la pena veure'l.

UN BEAU MATIN. 2023. França. Color. 105 Min.

Direcció: Andrea Jaurrieta

Intèrprets: Léa Seydoux, Pascal Greggory, Melvil Poupaud, Nicole Garcia, Camille Leban Martins, Sharif Andoura, Elsa Guedj, Kester Lovelace

Guió: Mia Hansen-Løve

Fotografia: Denis Lenoir