(1) Coldplay "Viva la vida" [2008]

Si hi ha un grup a l'actualitat que deteste són els britànics Keane. Tant les seues cançons mel·líflues com les seues melodies apegaloses del seu horrorós Hopes and Fears (04) sempre m'han produït una espècie d'aversió que em condueix cap a la desconnexió de qualsevol reproductor que comence a emanar les seues notes musicals.
M'irritava quan, en aquell moment, la premsa especialitzada començava a comparar-los amb la banda de Chris Martin. No entenia com a un grup que havia sigut capaç de gestar obres tan interessants com Parachutes (00) o, en menor grau, A rush of blood to the head (02), ambdues -sobretot la primera- d'una extraordinària puresa i amb certes reminiscències del "sinfonisme setenter", se'ls podia comparar amb semblant badoqueria.
No obstant, desgraciadament, el quartet s'ha esforçat a donar la raó als qui pregonaven dita analogia. Si X&Y (05) ja va suposar un vertader salt arrere en la seua discografia amb el seu afany de crear música d'estadi a base de formules arxiconegudes, aquest Viva la vida or death and all his friends és un autèntic descens als inferns. Cançons facilones, singles fets a mesura per als 40 principales com la penosa “Viva la vida”, embafoses beneiteries com “Lovers in Japan”, peces de sabor prefabricat com “Violet hill” i tonades ximples i assequibles per al gran públic com “Death and all his friends” fan que es complisca el desencant que s'endevinava en el seu anterior treball. Alguns encerts com “Yes” amb el seu aire oriental que recorda a “Daylight” de A rush of blood to the head, només fan que maquillar el resultat d'aquesta obra. Espere que el talent de Chris Martín reflote en les seues pròximes entregues, perquè un altre fiasco com aquest m'obligarà a dimitir com a seguidor.