I Got The BluesInteressant aproximació als orígens de la música contemporània a través de la història de Leonard Chess, un emigrant polonès que va crear el conegut segell discogràfic -capdavanter del blues- “Chess Records”. Leonard va aconseguir el seu somni, a més d'un elenc d'artistes d'una gran qualitat musical (a causa del seu bon ull a l'hora cercar talents). I és que per la casa Chess van desfilar figures de la importància de Muddy Waters, Little Walter, Howlin' Wolf, Chuck Berry, Etta James…
Atés l'entrebanc d'aprofundir en cada un dels artistes, la pel•lícula realitza una succinta pinzellada sobre les bases -que van tenir la seua arrancada als camps surenys de cotó- d'aquest tipus de música i la seua posterior comercialització. Des d'un punt de vista sociocultural el director contempla el negoci de la indústria discogràfica, la rivalitat i l'amistat entre músics, la seua agitada vida, els problemes amb l'alcohol i l'heroïna, la segregació racial…
I com a narrador de la història actua el Déu (I am the blues) del blues, Willie Dixon. Creador aquest de gran part dels èxits dels artista esmentats i figura influent entre els emblemàtics del rock (Led Zeppelin, Steve Ray Vaughan, Jeff Beck, Rolling Stones, Eric Clapton…). Gran encert per part de la directora la utilització de la seua veu en off com a fil conductor de l'argument.
Cal destacar també anècdotes i curiositats amb referencia a plagis musicals (quan Chuck Berry se n'adona per la ràdio que els Beach Boys els ha copiat les notes d'una cançó seua) o de l'admiració professada cap a aquests músics per icones del rock posteriors a ells (quan apareixen uns jóvens Rolling Stones demostrant la seua total admiració per un Muddy Waters en declivi). Amb relació a açò últim, va ser a Europa on existia una total devoció per aquests músics, així que des d'allí fou on es va reactivar la carrera –de manera pòstuma o no- de cadascú.
Beyoncé apareix recreant la figura d'una autodestructiva Etta James i realitza una tan sorprenent com magnífica interpretació. La seua portentosa veu en les gravacions és combinada amb el seu domini absolut de tots els registres dramàtics.
La direcció d'actors està molt aconseguida en la que destaca Adrien Brody en el paper de Leonard Chess.
Una didàctica història del blues perquè tot el món, sobretot la joventut actual, siga conscient d'on vénen tots eixos meravellosos ritmes i sentiments que trobem en cada acord i nota de les cançons actuals en la música popular. I és que com va dir Willie Dixon: “Vam crear el tipus de música que pot convertir-se en el que siga: Rhythm And Blues, Rock and Roll, Hip Hop. Siga el que siga allò que toques, xicon, estarem allí amb tu.”
Atés l'entrebanc d'aprofundir en cada un dels artistes, la pel•lícula realitza una succinta pinzellada sobre les bases -que van tenir la seua arrancada als camps surenys de cotó- d'aquest tipus de música i la seua posterior comercialització. Des d'un punt de vista sociocultural el director contempla el negoci de la indústria discogràfica, la rivalitat i l'amistat entre músics, la seua agitada vida, els problemes amb l'alcohol i l'heroïna, la segregació racial…
I com a narrador de la història actua el Déu (I am the blues) del blues, Willie Dixon. Creador aquest de gran part dels èxits dels artista esmentats i figura influent entre els emblemàtics del rock (Led Zeppelin, Steve Ray Vaughan, Jeff Beck, Rolling Stones, Eric Clapton…). Gran encert per part de la directora la utilització de la seua veu en off com a fil conductor de l'argument.
Cal destacar també anècdotes i curiositats amb referencia a plagis musicals (quan Chuck Berry se n'adona per la ràdio que els Beach Boys els ha copiat les notes d'una cançó seua) o de l'admiració professada cap a aquests músics per icones del rock posteriors a ells (quan apareixen uns jóvens Rolling Stones demostrant la seua total admiració per un Muddy Waters en declivi). Amb relació a açò últim, va ser a Europa on existia una total devoció per aquests músics, així que des d'allí fou on es va reactivar la carrera –de manera pòstuma o no- de cadascú.
Beyoncé apareix recreant la figura d'una autodestructiva Etta James i realitza una tan sorprenent com magnífica interpretació. La seua portentosa veu en les gravacions és combinada amb el seu domini absolut de tots els registres dramàtics.
La direcció d'actors està molt aconseguida en la que destaca Adrien Brody en el paper de Leonard Chess.
Una didàctica història del blues perquè tot el món, sobretot la joventut actual, siga conscient d'on vénen tots eixos meravellosos ritmes i sentiments que trobem en cada acord i nota de les cançons actuals en la música popular. I és que com va dir Willie Dixon: “Vam crear el tipus de música que pot convertir-se en el que siga: Rhythm And Blues, Rock and Roll, Hip Hop. Siga el que siga allò que toques, xicon, estarem allí amb tu.”
CADILLAC RECORDS. 2009. USA. Color
Direcció: Darnell Martin
Intèrprets: Adrien Brody, Jeffrey Wright, Beyoncé Knowles, Columbus Short, Cedric The Entertainer, Emmanuelle Chriqui, Eamonn Walker, Mos Def, Gabrielle Union
Guió: Darnell Martin
Fotografía: Anastas Michos
Música: Terence Blanchard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada