(3) ORFEU, de Jean Cocteau (1950)

De l'amor i de la mort

Jean Cocteau realitza una revisió del mite d'Orfeu traslladat a l'actualitat (en aquest cas en la França de mitjans el segle XX). L'obra està envoltada d'elements fantàstics i poètics (les frases que apareixen a la ràdio escrites prèviament per Cégeste, el poeta mort, obsessionen a Orfeu pel seu profund calat poètic). 

Abans de res, el film és un estudi sobre la mort i l'amor; conceptes intangibles, sempre presents, que aguaiten i modelen a l'espècie humana. Els amors impossibles, la indefectibilitat de la mort, l'estètica i la bellesa en la poesia com a canal transmissor d'aspectes humanístics ..., idees que se'ns escapen del nostre judici terrenal perquè ens condueixen a contradiccions que ens turmenten i que hem d'assumir. 

El director francés utilitza tots aquests recursos per plasmar una mirada metafísica a través d'unes escenes dotades d'una espècie de barreja entre allò real i la allò surreal, amb efectes especials i una marcada planificació. Els personatges estan molt ben pensats i interpretats, amb una esplèndida Maria Casarès com a representació de la mort; una mena de femme fatale que juga un paper crucial en el desenvolupament dels esdeveniments vitals d'aquells que l'envolten. 

Cal dir que és una adaptació (reinterpretació) complicada i per això la pel·lícula tinga, en alguns moments, un laberint de seqüències tendents al desordre, però, estem davant d'una cinta valenta i sorprenentment moderna en la seua construcció.

 

ORPHÉE. 1950. Fraça. Blanc i Negre. 112 Min.

Direcció: Jean Cocteau

Intèrprets: Jean Marais, María Casares, François Périer, Marie Déa, Edouard Dermithe, Juliette Greco, Henri Crémieux, Roger Blin

Guió: Jean Cocteau

Música: Georges Auric

Fotografia: Nicolas Hayer