(2) ADÚ, de Salvador Calvo (2020)

 

Valenta denúncia en un film irregular

Aquesta pel·lícula és un viatge iniciàtic per a tots aquells que naveguem a la zona de confort occidental. Diferents països del continent africà són retratats com a mostra de pobresa, misèria i escassetat de recursos amb el drama de la immigració, especialment infantil, a la cúspide. Ací és la tanca de Melilla, però podrien ser en qualsevol lloc on milions de persones es desplacen per trobar un món millor. 

Funciona molt bé la presència de l'infant (fantàstic Moustapha Oumarou) i les seues vicissituds i peripècies al costat de la seua mare, germana i el seu amic Massar. Adú, a través dels seus grans ulls, experimenta la crueltat i desigualtat mundana. Això és el més destacable del film: la seua capacitat per remoure consciències. 

També és molt encertada la seua denúncia a les institucions de l'estat, a les màfies africanes, a la xenofòbia i de la manca de justícia, però a més, el director planteja unes reflexions molt interessants en les tres històries entrecreuades, especialment en els dubtes del guàrdia civil.

La seua factura tècnica és impecable, no obstant això, l'obra presenta moltes debilitats. La relació pare i filla fa aigua per tot arreu al ser poc creïble i prescindible (Luis Tosar i Ana Castillo amb papers en els quals ja els havíem vist anteriorment com en También la lluvia i El olivo d'adolescent turmentada, respectivament). I, finalment, la cinta té un punt sensibler que li resta maduresa, amb una banda sonora massa ensucrada, a més d'un excessiu metratge acompanyat de sensació de pesadesa per a l'espectador. La metafòrica bicicleta també es queda en terra de ningú. Irregular.

 

ADÚ. 2020. Espanya. Color. 119 Min.

Direcció: Carlos Salvador 

Intèrpretes: Luis Tosar, Anna Castillo, Álvaro Cervantes, Miquel Fernández, Zayiddiya Dissou, Moustapha Oumarou, Adam Nourou, Jesús Carroza, Ana Wagener

Guió: Alejandro Hernandez

Música: Roque Baños

Fotografia: Sergi Vilanova