(3) JOSEFINA (2021), de Javier Marco

Encertada aproximació a la solitud

El silenci és molt més que "un estat amb el qual no hi ha cap soroll o veu". Això seria una definició insubstancial que defuig del gran munt de significats que, d'esquitllentes, suporta aquesta paraula. Ans al contrari, aquest concepte carrega en el seu si la clau de comportaments —en aparença— passius de moltes persones. 

Tal reflexió surt de la meua ment a causa de la conducta que té el protagonista en aquesta pel·lícula. Juan és un ésser solitari, introvertit, tancat i taciturn que amb prou feines poc entaular una conversació. Viu a soles en el seu microcosmos particular i la seua mancança d'habilitats socials el fa enclaustrar-se en el seu món. El seu treball de funcionari de presons complementa una vida rutinària i sense pretensions. És en veure a Berta, el fill de la qual està reclús al penitenciari d'on ell treballa, quan els seus esquemes mentals varien. El seu bloqueig social per interrelacionar-se el fa crear un estratagema per tal d'aconseguir Berta, per la qual sent una gran atracció. Juan agafa el camí més complicat per arrimar-se a ella, fins i tot fent mal a tercers. Ell sap que no està bé, però la seua personalitat no li permet exterioritzar les seues emocions com calen. 

Ambdós són persones solitàries i amb una vida farcida de problemes. Volen trobar-se, unir-se i omplir el buit de la seua existència. Tanmateix, tot això no cal posar-ho en paraules i la narració del film —el qual reflexa acuradament les carències i la impossibilitat del protagonista per expressar-se— recorre a silencis gestos i mirades que reforcen molt bé l'esperit d'aquesta minimalista i interessant obra.

 

JOSEFINA. 2021. Color. 90 Min.

Direcció: Javier Marco
Intèrprets: Roberto Álamo, Emma Suárez, Miguel Bernardeau, Manolo Solo, Pedro Casablanc, Simón Andreu, Olivia Delcán, Belén Ponce de León, Maria Algora, Alfonso Desentre

Guió:  Belén Sánchez-Arevalo
Fotografia: Santiago Racaj