(4) DAVID BOWIE "The Man Who Sold The World" [1970]

Què podíem esperar de David Bowie després del seu excel • lent Space Oditty (69)? Podia, potser, haver més? Doncs sí, quedava molt per escoltar en la seua futura i dilatada trajectòria. I vindria una altra meravella, aquest The Man Who Sold The World, el disc més hard de tota la seua carrera, amb unes brillants línies de baix i unes potentes guitarres evocadores -sensacional Mick Ronson- dels aleshores emergents Zeppelin, Sabbath o Purple.
La cançó que obri el disc, l'extensa "The Width of a Circle", destaca per les seues flamades de rock-dur i per la seua intensitat. "All The Madmen", és un tema estrany, hipnòtic amb girs que van des de la acústica melòdica a les guitarres distorsionades. La homònima "The Man Who Sold The World" és una genial peça amb fastuosos cants vocals finals.
A banda d'aquestos tres notables temes -els millors de l'obra en la meua opinió-, queden grans cançons com la bella balada "After All", el psico-country "Black Country Rock", el fantàstic folk-rock "Running Gun Blues",la hipnotitzant psicodèlia de "She Shook Me Cold" amb inicis similars Hendrix, la progressiva "Saviour Machine" i la misteriosa "The Supermen".
Un treball fonamental tant en el recorregut musical de David Bowie, com en la història del rock.
Per a gaudir.

Crítiques de David Bowie:
"Hunky Dory" (1971)
"Ziggy Stardust" (1972)
"Low" (1977) 

MILLORS DISCS 2011

1.- Beady Eye "Different Girls, Still Speeding"

2.- The Decemberist "The King is Dead"

3.- Luck Haines "9 1/2 Psychedelic Mediations on British Wrestling of The 1970 and Early's 80"

4.- Girl "Father, Son, Holy Ghost"

5.- Wilco  "The Whole Love"

(4) SUPERTRAMP "Indelibly Stamped" [1971]

Encara que el grup encara no tenia definit el seu estil, entre altres coses perquè encara no estava tota la formació que va despuntar comercialment, Indelibly Stamped és un disc crucial en la seua discografia perquè suposarà l'avantsala del que serà el seu peculiar i original so.

Kevin Currie (bateria) , Frank Farrell (baix, piano i acordió) i Dave Winthrop (flauta, saxòfon i veus ) van ser els músics que van substituir Palmer i Millard, tots dos pertanyents als components del seu anterior disc homònim.

Ni molt conegut ni molt valorat per la crítica, estem davant d'una autèntica joia del rock que conté diferents estils de l'època. 

L'àlbum comença amb els teclats del rítmic i sensacional rock and roll "Your Poppa Don’t Mind”. El folk "Travelled" és una clara mostra de la gran qualitat compositiva de Roger Hodgson, més encara si ens parem a escoltar el fantàstic tall següent "Rosie Had Everything Planned", una bellíssima i trista melodia amb una gran càrrega emotiva. "Remember" és una gran cançó rockera composta per Rick Davies, així com la melòdica "Forever".

Ens endinsem ara en quelcom insòlit i sorprenent com és la incursió de Supertramp en el rock-dur . I és que "Potter" és una és una extraordinària peça amb grans moments d'improvisació i amb una apropiada veu de Dave Winthrop . Però això no és tot ,perquè és ara quan arribem al moment culminant del disc: L'obra mestra "Coming Home To See You" , una autèntica orgia instrumental amb genials diàlegs entre òrgan i harmònica. 

La bella balada de Rick Davies "Time Have Changed", la cabaretera "Friend in Need" i el magnífic acústic amb aires jazzístics "Aries" donen el tancament al que seria la primera etapa de Supertramp . Després vindran Helliwell , Benberg i Thompson per prosseguir el projecte i introduir-se en una fructífera segona etapa que ha suposat un segell indeleble en la música contemporània.

Crítiques de Supertramp:
"Crisis? What Crisis" (1975)
"Breakfast in America" (1979)

(4) TRAFFIC "The Low Spark of High-Heeled Boys" [1971]

Interessant treball del rock progressiu realitzat per uns Traffic en plenitud de forma. Aquesta obra consta de sis cançons en què destaca la sorprenent i extensa peça que dóna nom al disc. Dotze minuts amb moments inspirats d'improvisació en què es mostra l'eclecticisme musical de la banda. 

"Hidden Treasure", "Rainmaker" i "Many a Mile to Freedom" són tres delícies acústiques amb una brillant i relaxant melodia. El punteig de "Rock and Roll Stew" i la genial "Light me or Leave me Alone", amb un fantàstic ritme i una magistral lliçó vocal de Winwood, donen bon compte d'un long play essencial en la música rock.

(3) R.E.M "Murmur" [1983]

Fantàstica òpera prima d'aquest quartet nord-americà en el qual destaca el seu estil peculiar, reflexiu, hipnòtic i envolvent. És, de tota la seva discografia, el treball més aconseguit i una carta de presentació per als seus discos venidors. En Murmur, els R.E.M, van trobar el so que els definiria durant tota la seua carrera. Una obra plena de meravelles com el single que obri el disc "Radio Free Europe", joies melòdiques com "Perfect Circle", "Talk About The Passion" i "Laughing", la inquietant "Moral Kiosk", la coral i directa "Catapult" o la bella  "Sitting Still". En definitiva, un gran disc de debut amb una perfecta atmosfera. Les seues guitarres seixanteres (impossible no evocar The Byrds) junt a les reminiscències del proto-punk, de bandes com The Stooges, conformen un nou so-genuí i pioner-que tindrà una gran influència posterior.

(3) Queen "The Game" [1980]

Segurament, encara que després van realitzar treballs dignes, estem davant l'últim disc d'alta qualitat de la banda. 

En els seus treball anteriors els Queen s'enorgullien de no utilitzar sintetitzadors. No obstant això, els temps canvien i en una cursa tan dilatada tothom claudica a innovar i ells no van ser menys. Això sí, la qualitat compositiva dels seus membres no va minar en absolut: 

Mercury a l'excel • lent melodia "Play The Game" i el fabulós rockabilly "Crazy Little Thing Called Love". May en dos grans balades com "Sail Away Sweet Sister" i, sobretot, l'emotiva "Save Me" ("Dragon Attack", encara que signada per May, és una improvisació dels quatre membres amb un gran resultat). Taylor amb el seu hard "Rock It". Per finalitzar, Deacon en la seua experimentació disc-funk-rock, la immensa "Another On Bites The Dust ". 

Un gran treball que sempre cal revisar.

(3) Queen "News Of The World" [1977]

Sisè disc de la banda que -en menor grau- encara manté la qualitat dels anteriors. El disc comença amb dos autèntics bombes. La força de "We Will Rock You" i la balada "We Are The Champions" (ambdues bastant cremades ja que s'ha utilitzat en infinitat d'ocasions com càntics d'alè i com a símbol de victòria en diferents esdeveniments esportius). En qualsevol cas, s'han convertit en autèntics himnes en l'actualitat. 

"Sheer Heart Attack" és una cançó composta pel bateria Roger Taylor. Desdenyada del seu tercer àlbum Sheer Heart Attack (74), destaca per la seva duresa i per la seua barreja de heavy-punk. 

"All Dead, All Dead" és la meva cançó preferida. Amb un piano que emana un excel • lent classicisme el resultat és veritablement hipnòtic i emotiu. Cantada i composta per Brian May, a més de tocar guitarra i piano. Sempre vaig creure que Mercury tocava el piano en aquest tema, em vaig sorprendre quan vaig saber que era May. Brian May en unes declaracions el 1983 a Guitar Magazines declarar: "Aquesta cançó és una de les meues favorites, va ser una de les que millor em va eixir, sempre he estat molt content amb el so, quan l'escolte sempre em sorprèn la seva emotivitat" 

Seguint pel treball ens trobem amb l'esplèndida "Spread Your Wings". Va ser, composta pel baixista John Deacon i ressalta sobretot la guitarra melòdica de May i la portentosa veu de Mercury. "Fight From The Inside" és una altra composició hard de Roger Taylor en què predomina la veu esquinçada del bateria amb una fantàstica línia de baix. 

Del restant m'agradaria destacar el fantàstic rock de Brian May "Sleeping On The Walkside", els tints blues de "My Melancholy Blues" i el gir radical pel que fa a gènere musical de la sorprenent "Who Needs You" del seu baixista Deacon; una composició propera al calipso amb sabor illenc que demostra la capacitat i versatilitat de la banda. 

Finalment es troba la fluixa "It 's Late" no acaba d'encaixar en el disc per ser massa llarga i reiterativa. D'altra banda la fallida i l'experimental "Get Down Make Love", més preocupada de la seua atmosfera sexual que d'una altra cosa. 

En definitiva, i malgrat algunes xicotetes llacunes, molta qualitat musical en aquest estimable treball.