La utopia complida
De l'esdevenir de la vida mai no solem eixir airosos. Els bons i mals moments van alternant però no hi ha finals feliços. Les coses es torcen, així que som nosaltres els que hem de trobar la solució que més s'acoste a aquest ideal de felicitat.
El protagonista del film experimenta aquesta realitat vital. Ja en l'edat dels quaranta es troba inserit dins d'una atmosfera asfixiant: l'egoisme del nucli familiar, l’assetjament laboral, la incomprensió i la seua solitud (magistralment mostrada en la pel·lícula). Tot això el porta a una inhibició existencial i social que es veu augmentada per una personalitat, -forjada al llarg de la seua existència, - tendent al retraïment.
Amb aquestos elements seria difícil solucionar els problemes que se'ns presenten, però, dins de la seua aparent debilitat, hi ha una fortalesa interior que el porta a donar la volta a una bona part dels obstacles amb què es troba.
La història de Fúsi retrata la utopia de l'ésser humà d'aconseguir la rectitud, la solidaritat i la benevolència. El maniqueisme amb què se'ns adoctrinava des de la nostra infància, allò que se'ns deia constantment de "Sigues bo", "Digues sempre la veritat", "Ajuda als altres", "Haz bien y no mires a quien"..., és fagocitat pel personatge traduint-se en un comportament peculiar, una espècie de bondat i ingenuïtat inherent a la seua personalitat. Això, lluny d'enfonsar-lo en la seua intraversió, l'utilitza com a recurs positiu, especialment en l'amistat tan bonica que manté amb la xiqueta (que és com la seua projecció, quelcom així com un reflex, com el seu altre jo) i en l'amor que sorgeix amb la seua companya de curs de ball. Les dues relacions fan treure el millor d'ell. I encara que es topa amb l'acusació d'abús i la bipolaritat de la potencial parella, troba el seu camí que el porta a fugir de la toxicitat i de les seues pors.
Fusi no necessita la maldat, no necessita competir. Simplement estimant i cooperant se sent realitzat i aconsegueix els seus propòsits. Interessant reflexió proposada pel film.
Absolutament recomanable
FÚSI (VIRGIN MOUNTAIN). 2016. Islandia. Color.El protagonista del film experimenta aquesta realitat vital. Ja en l'edat dels quaranta es troba inserit dins d'una atmosfera asfixiant: l'egoisme del nucli familiar, l’assetjament laboral, la incomprensió i la seua solitud (magistralment mostrada en la pel·lícula). Tot això el porta a una inhibició existencial i social que es veu augmentada per una personalitat, -forjada al llarg de la seua existència, - tendent al retraïment.
Amb aquestos elements seria difícil solucionar els problemes que se'ns presenten, però, dins de la seua aparent debilitat, hi ha una fortalesa interior que el porta a donar la volta a una bona part dels obstacles amb què es troba.
La història de Fúsi retrata la utopia de l'ésser humà d'aconseguir la rectitud, la solidaritat i la benevolència. El maniqueisme amb què se'ns adoctrinava des de la nostra infància, allò que se'ns deia constantment de "Sigues bo", "Digues sempre la veritat", "Ajuda als altres", "Haz bien y no mires a quien"..., és fagocitat pel personatge traduint-se en un comportament peculiar, una espècie de bondat i ingenuïtat inherent a la seua personalitat. Això, lluny d'enfonsar-lo en la seua intraversió, l'utilitza com a recurs positiu, especialment en l'amistat tan bonica que manté amb la xiqueta (que és com la seua projecció, quelcom així com un reflex, com el seu altre jo) i en l'amor que sorgeix amb la seua companya de curs de ball. Les dues relacions fan treure el millor d'ell. I encara que es topa amb l'acusació d'abús i la bipolaritat de la potencial parella, troba el seu camí que el porta a fugir de la toxicitat i de les seues pors.
Fusi no necessita la maldat, no necessita competir. Simplement estimant i cooperant se sent realitzat i aconsegueix els seus propòsits. Interessant reflexió proposada pel film.
Absolutament recomanable
Direcció: Dagur Kári
Intèrprets: Gunnar Jónsson, Ilmur Kristjáanssdótir, Margrét Helga
Guió: Dagur Kári
Música:
Fotografia: Rasmus Videbaek
