(2) DISTURBIS, de Cyril Schäublin (2023)

Manca d'intensitat

L'arribada del capitalisme juntament amb els seus canvis socials, psicològics i conductuals en una època en què l'explotació laboral estava normalitzada conformava un còctel explosiu en el dret de les persones. Com sempre s'ha fet, les noves tecnologies, a banda de portar-hi avanços, també s'instrumentalitzaven per a treure rèdit a costa dels treballadors.

Cyril Schäublin trasllada tot aquest paisatge a una ciutat rellotgera del segle XIX a Suïssa on mostra un context social dicotomitzat entre les classes altes i la classe obrera. Els temps estan canviant, apareixen noves maneres d'organitzar els diners, el temps i el treball. No sorprèn, doncs, la reacció de moviments en contra, per tant, l'anarquisme estava palplantat i amb les urpes preparades per a fer front a la injustícia.

El director suís té una manera molt peculiar de plasmar les seves idees a la pantalla. D'aquesta manera utilitza una càmera molt distant en què els personatges parlen (de vegades costa saber d'on prové la conversa). A més fa servir un ritme pausat i assossegat i un continu joc metafòric que reforça el significat d'allò que vol transmetre. Això últim, es pot observar en el títol quan compara la roda de disturbis amb les activitats torbadores revolucionàries. Com es pot comprovar, tot el que es parla i ocorre té el seu sentit i la seva interpretació. A més a més, hi apareix la figura de Piotr Kropotkin: cartògraf, teòric del moviment anarquista i desenrotllador de la teoria del suport mutu, entre altres coses. Aquest, té un paper secundari, però la seva visita segurament va enfortir el seu idearI anarcocomunista i progressista pel bé comú.

Vist i escrit així, sembla tot molt interessant (i ho és), però com a espectador he de confessar que m'hi vaig quedar una mica desenganxat i desconnectat. A parer meu, al film li manca una mica més d'intensitat i d'ànima. Eixa va ser la meva sensació.

UNRUEH. 2023. Suïsa. Color. 93 Min.

Direcció: Cyril Schäublin

Intèrpretes:  Clara Gostynski, Alexei Evstratov, Valentin Merz, Mayo Irion, Li Tavor, Monika Stalder, Hélio Thiémard, Laurence Bretignier, Nikolai Bosshardt, Laurent Ferrero

Guió: Cyril Schäublin

Música: Li Tavor

Fotografia: Silvan Hillmann

(2) SAMSARA, de Lois Patiño (2023)

Experiència enriquidora

Cinema experimental que fa una aproximació a la reencarnació i a la migració de les ànimes basant-se en la filosofia oriental. Ens trobem davant d'una pel·lícula atípica, ja que l'espectador ha d'interactuar amb les imatges (a mitja pel·lícula, ha de tancar els ulls durant quinze minuts per travessar "el bardo", és a dir, "l'estat intermedi") i així percebre una sensació lumínica per acompanyar l'àvia en el seu viatge. L'obra es presenta com un fascinant espectacle de llums, carregat d'experimentació, que busca transmetre emocionalment la transició entre una vida i una altra. A més, ofereix un retrat de realisme social en llocs tan diferents com Laos i Zanzíbar, demostrant que, tot i la distància, estem universalment connectats. Cinema pausat, assossegat, existencial, reflexiu i diferent. Una experiència enriquidora que ha valgut la pena.

SAMSARA. 2023. Espanya. Color. 113 Min.

Direcció: Lois Patiño

Intèrpretes: Amid Keomany, Toumor Xiong, Simone Milavanh, Mariam Vuaa Mtego, Juwairiya Idrisa Uwesu

Guió: Lois Patiño, Garbiñe Ortega

Música: Xabier Erkizia

Fotografia: Mauro Herce, Jessica Sarah Rinland

(4) 20 DIES A MARIÚPOL, de Mstyslav Chernov (2023)

La guerra a casa

En començar la invasió russa un grup de periodistes ucraïnesos que estan atrapats en la ciutat assetjada de Mariúpol, decideix quedar-s'hi (tota la resta de reporters ja havien marxat) per a continuar treballant i documentar les atrocitats que es porten a terme amb la població civil.

Heus aquí, tres frases que hi apareixen les quals ens ajuden a comprendre la mesquinesa i la crueltat que es respira en cada imatge:

Una de les primeres frases de Chernov ja és esquinçadora: "Les guerres no comencen amb explosions. Comencen amb el silenci." És el Dia 1, el punt d'arrancada d'aquest documental que ens transportarà cap a les portes de l'infern. La càmera es passeja. Hi veus gent normal: mares amb xiquets i gent gran que estan sorpresos per la incertesa i per la por. Hi veus refugis antiaeris amb bebès. Tot reconeixible, però embrutat per l'horror. És aleshores quan l'espectador empatitza amb les víctimes i s’adona de com la injustícia s’apodera d’unes persones innocents.

"Fa mal, fa mal veure això, però ha de fer-ne", comenta la veu en off. I és veritat: tot és incòmode i costa d'assolir, però, és imprescindible el seu visionat per tal d'adonar-nos de la realitat. Una cosa és escoltar les notícies i altra, com aquesta, que et porten la guerra a casa, en primera línia.

Per últim, en una altra seqüència un metge comenta, després de mostrar un soterrani de nadons morts: "Al final t'hi acostumes a tot això, però a la nit no pots dormir". Si a un espectador normal ja li costaría dormir veien eixes imatges en la pantalla, ja podem imaginar-nos com li pot afectar a aquell que està, dia rere dia, al peu del desastre.

El documental està fragmentat en vint dies i, a través de la veu en off, ens va contant l'inici del conflicte i l'evolució de la guerra a Mariúpol. Amb una excel·lent narrativa el metratge ens apropa al més cruent de la confrontació. Imatges esgarrifoses que fan reflexionar i preguntar-nos fins a on pot arribar l'ésser humà. I és molt difícil no plorar, ni indignar-te'n... La ràbia que tens per dins es transforma en una veu interior: "No pot ser que un interès polític estigui per damunt de la vida humana. No es pot tolerar que això ho justifiquen les raons que porten a prendre el control d'un punt geoestratègic. No, no i no. Després de veure aquest documental, no. Després de veure morir a un xiquet de quatre anys, de veure morir a un adolescent que jugava al futbol, de veure al seu pare plorar-lo, de veure fosses comunes de nadons, no."

20 dies a Mariúpol és un documental commovedor i esborronador que conta les històries de la guerra i dona visibilitat i nom a les persones víctimes d'una barbàrie. De visió obligatòria.

20 DAYS IN MARIUPOL. 2023. Ucraïna. Color. 95 Min.

Direcció: Mstyslav Chernov

Guió: Mstyslav Chernov

Música: Jordan Dykstra

Fotografia: Mstyslav Chernov

(3) STALKER, d'Andrei Tarkovsky (1979)

    

  Sentit i motiu

El que més destaca de la cinematografia de Tarkovski és la seua anàlisi detallada de les emocions humanes. La seua manera de considerar i avaluar la nostra psique és —al mateix temps excepcional— peculiar, perquè cap altre director de cinema examina amb tanta profunditat les nostres complexitats interiors. En una seqüència de la pel·lícula, l'escriptor li solta amb to irònic al científic: Un aparell que investiga les ànimes humanes! Un "almametre"! Doncs bé, aquesta eina imaginària la podríem extrapolar a la càmera i a l'ull observador del director soviètic

La Zona —una mena d'Ítaca, un paradís ple de perills— funciona en el film com un mer pretext, com una justificació perquè el trio protagonista busque el sentit de l'existència. L'oníric paisatge és l'oracle sobrenatural, l'esperança que els marca el camí per assolir qualsevol fita que s'assemble a la felicitat.

L'escriptor i el científic són éssers desesperats —com tots els que van a La Zona— en un món postapocalíptic. El seu pessimisme existencial els ha corcat l'ànima i necessiten un ordre supraterrenal que els traga del pou de pensament negatiu en què estan sumits. Tots dos són intel·lectuals amb punts de vista contraposats i amb converses profundes i substancials (genial la que fa referència al desemmascarament de la veritat per part de l'ofici de físic i d'escriptor). Stalker és la seua guia, l'únic que els pot portar al lloc on es podran redimir o morir. Aquest orientador, a banda de dirigir-los i aconsellar-los en l'ardu camí, està —també— ple de dubtes i precisa que els altres tinguen alguna cosa en què creure. Les converses dels tres són reflexions filosòfiques constants sobre el sentit de l'existència. S'hi aboca, a més, una subreptícia metàfora del lloc amb l'existència de Déu i la Fe: el pelegrinatge espiritual per assolir una veritat que turmenta els éssers humans.

La tècnica i els recursos cinematogràfics són sorprenents. L'ús del color sèpia i del color normal estan ajustats molt intel·ligentment a les pulsions dels personatges. D'altra banda, la càmera s'atura, llisca, s'acosta o s'allunya per donar més profunditat als sentiments que van aflorant en les diferents escenes.

El treball del realitzador rus és com un gran poema visual, ple d'apunts filosòfics i mundans molt interessants, on l'angoixa existencial mou els fils de les emocions dels protagonistes. Tarkovski reprodueix com ningú els nostres temors més profunds.

STALKER. 1979. Color. 161 Min.

Direcció: Andrei Tarkovsky
Intèrprets:  Aleksandr Kajdanovsky, Alisa Frejndlikh, Anatoli Solonitsyn, Nikolai Grinko, Natasha Abramova, Faime Jurno

Guió:  Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy, Andrei Tarkovsky. Novela: Arkadiy Strugatskiy, Boris Strugatskiy
Música: Eduard Artemyev
Fotografia: Aleksandr Knyazhinsky, Georgi Rerberg

(3) ELS ENCANTATS, d'Elena Trapé (2023)

Desencantada

Després de la seva separació i amb la custòdia compartida de la seva filla de quatre anys, Irene s'hi troba en una nova realitat que li costa deu i ajuda gestionar i pair. És per això que marxa a un petit poble del Pirineu català on té una casa. Irene tracta de retrobar-se amb si mateixa. Vol captar moments i espais que la reconforten interiorment. L'avi Agustí serà un suport incondicional i la Gina li farà entendre la crueltat de la vida. Tot i anar-hi acompanyada de l'Eric, la seva nova parella sentimental, Irene no se sent del tot bé. Encara més, se sent com perduda, desorientada com si li faltés alguna cosa. I això, clar està, ho percep l'Eric, perquè no calen les paraules. Tanmateix, la Irene vol enfrontar-se a les seves pors, i la falta de la seva petita (vol ser-hi amb ella, a tota hora) la sumeix en un estat permanent de melangia.

La càmera d'Elena Trapé mira en l'interior de la Irene i els espectadors ho percebem com quelcom reconeixible amb eixa angúnia que no podem controlar després d'un canvi important a les nostres vides.

Els encantats, amb eixa bella metàfora de les escletxes dels éssers que viuen a la cova, em sembla una pel·lícula molt reeixida, tant formalment com en contingut, perquè mira dintre de nosaltres i té una interessant empremta humanista. Cal dir que va guanyant cada vegada que avança el metratge. L'escena final, fosca, amb el mòbil i el cotxe, és memorable perquè resumeix tot el patiment de la protagonista. Laia Costa, una vegada més, està formidable. És l'ànima de l'obra, bo i millorant la narració amb la seva interpretació. D'aquesta manera, eixa sensació de turment, juntament amb els dalts i baixos emocionals, li donen un punt brillant de credibilitat a la història.

ELS ENCANTATS. 2023. Espanya. Color. 108 Min.

Direcció: Elena Trapé

Intèrprets:  Laia Costa, Daniel Pérez Prada, Ainara Elejalde, Pep Cruz, Aina Clotet

Guió: Miguel Ibáñez Monroy, Elena Trapé

Música: Anna Andreu

Fotografia: Pau Castejón

(1) TEOREMA, de Pier Paolo Pasolini (1968)

L'enfonsament de la burguesia

Una referència circular que porta a l'entrega de l'empresa del patró als obrers. Aquesta és la base d'aquest film que posa en dubte els valors de la burgesia a través de la presentació d'una família que es va deformant de mica en mica per la figura del visitant de la casa, Terence stamp: una mena de deïtat que fa treure el més fosc de cada membre familiar.

Després de marxar tots han de superar el trauma que suposa la seua absència. Amb això el director pretén mostrar la vacuïtat d'una classe i la seua aportació nul·la a la seua societat. Aspectes com el comportament de la criada que actua com a verge (amb capacitat de levitació, messiànica i amb el suport del poble) es contraposa amb la nimfomania de la mare i els desitjos ocults del pare.

Pasolini juga amb tot això, a través d'una mixtura entre el surrealisme i l'esperpent, amb la religió i l'existencialisme que, tanmateix —per a aquest espectador— no arriba en cap moment a tocar cap corda de la meua ànima cinèfila. En la major part del film em vaig sentir com desconnectat amb allò que l'obra em va intentar transmetre. Film fallit del director italià.

TEOREMA. 1968. Itàlia. Color. 93 Min.

Direcció: Pier Paolo Pasollini

Intèrprets: Silvana Mangano, Terence Stamp, Massimo Girotti, Anne Wiazemsky, Laura Betti, Andrés José Cruz Soublette, Ninetto Davoli, Carlo De Mejo

Música: Ennio Morricone

Fotografia: Giuseppe Ruzzolini

 

Críticas de Pier Paolo Pasolini (clicar en este enlace)

(2) MENTRE SIGUIS TU, de Claudia Pinto (2023)

Tres ocells d'un tret

Amb aquest documental es maten tres ocells d'un tret. El primer; en la realització d'un producte cinematogràfic eminentment didàctic, el segon; en donar-li visibilitat a la terrible malaltia de l'Alzheimer i, finalment, el tercer; en l'autoconeixement, perquè gràcies a aquest projecte, l'actriu Carme Elías ha pogut gaudir d'un recés d'assumpció i comprensió del seu patiment.

De mutu acord amb Claudia Pinto, directora i amiga, s'han gravat els últims anys des que li van diagnosticar l'afecció. Al documental es reflecteix com la Carme va sent conscient de la pèrdua gradual del seu discerniment. Així, lluita per separar el seu jo plenament conscient del qual arribarà a ser, i per això parla d'escollir el moment de morir.

Ficció i realitat es confonen i s'encobreixen en un document dur, emotiu, que mostra la crueltat de la malaltia i que també és un homenatge a la trajectòria de l'actriu.

MENTRE SIGUIS TU. 2023. Espanya. Color. 72 Min.

Direcció: Claudia Pinto

Intèrprets: Carme Elías, Clauda Pinto, Juan Carlos Corazza

Guió: Claudia Pinto

Música: Vanessa Garde

Fotografia: Agnés Piqué Corbera