Tot i estar rodada als anys trenta estem davant d'una història vigent i universal com és l'explotació i cosificació de la dona. Mizoguchi mostra una societat patriarcal i masclista (en Contes de la lluna pàl·lida d'agost ja feia referències a aquesta vilesa masculina) il·lustrat en el senyor Furusawa qui —obligat a tancar el seu negoci de mobles i arruïnat—, és capaç d'abandonar a la seua família i fills xicotets per trobar refugi en el "districte del plaer" a l'aixopluc de les geishes i la beguda.
És molt substanciós el plantejament de les dues germanes geishas en considerar dos punts de vista diametralment oposats. D'una banda, Umekichi, conservadora, abnegada, submissa i amb una òptica conformista de la vida, opta per fer-li el joc al poder (el gènere masculí) considerant que és l'única manera de sortir il·lesa d'una atmosfera tan negativa. A l'altre extrem Omocha, rebel, revolucionària i inconformista, pensa que davant d'una situació tan abusiva el millor és prendre avantatge i aprofitar-se al màxim de l'element alienador i explotador que és l'home (el seu enemic perenne).
Per sobre de tot queda patent una crítica ferotge a una societat perversa que al llarg de la història s'ha caracteritzat per usar, beneficiar i esprémer als més vulnerables. En aquest cas les dues germanes, tot i que amb un sistema de creences diferent, donen una lliçó de suport mutu i solidaritat perquè totes dues són víctimes d'un món inacceptable i injust. Tal com comenta Omocha en la magistral última escena amb el zoom aproximant-se a ella postrada al llit: «Per què hem de patir així?, per què hi ha professions com la de Gheisa?, per què el món necessita aquesta professió? És tan injust. Tant de bo no existira!»
Segons el mateix director aquesta va ser la seua primera gran pel·lícula (anteriorment es va dedicar a realitzar adaptacions de Tostói o versions de l'expressionisme alemany). I és que en realitat, amb aquesta "òpera prima" Mizoguchi va realitzar un interessant relat de denúncia replet de bells plans. Imprescindible.
És molt substanciós el plantejament de les dues germanes geishas en considerar dos punts de vista diametralment oposats. D'una banda, Umekichi, conservadora, abnegada, submissa i amb una òptica conformista de la vida, opta per fer-li el joc al poder (el gènere masculí) considerant que és l'única manera de sortir il·lesa d'una atmosfera tan negativa. A l'altre extrem Omocha, rebel, revolucionària i inconformista, pensa que davant d'una situació tan abusiva el millor és prendre avantatge i aprofitar-se al màxim de l'element alienador i explotador que és l'home (el seu enemic perenne).
Per sobre de tot queda patent una crítica ferotge a una societat perversa que al llarg de la història s'ha caracteritzat per usar, beneficiar i esprémer als més vulnerables. En aquest cas les dues germanes, tot i que amb un sistema de creences diferent, donen una lliçó de suport mutu i solidaritat perquè totes dues són víctimes d'un món inacceptable i injust. Tal com comenta Omocha en la magistral última escena amb el zoom aproximant-se a ella postrada al llit: «Per què hem de patir així?, per què hi ha professions com la de Gheisa?, per què el món necessita aquesta professió? És tan injust. Tant de bo no existira!»
Segons el mateix director aquesta va ser la seua primera gran pel·lícula (anteriorment es va dedicar a realitzar adaptacions de Tostói o versions de l'expressionisme alemany). I és que en realitat, amb aquesta "òpera prima" Mizoguchi va realitzar un interessant relat de denúncia replet de bells plans. Imprescindible.
GION NO SHIMAI. 1936. Japó. Color. 67 Min.
Direcció: Kenzi Mizoguchi
Intèrpretes: Isuzu Yamada, Yôko Umemura, Benkei Shiganoya, Eitarô Shindô, Taizô Fukami, Fumio Okura, Namiko Kawajima, Reiko Aoi
Crítiques de Kenzi Mizoguchi (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir-les):Intèrpretes: Isuzu Yamada, Yôko Umemura, Benkei Shiganoya, Eitarô Shindô, Taizô Fukami, Fumio Okura, Namiko Kawajima, Reiko Aoi
Guió: Kenji Mizoguchi, Yoshikata Yoda (Novela: Aleksandr Kuprin)
Fotografía: Minoru Miki
Fotografía: Minoru Miki
Contes de la Lluna Pàlida d'Agost (1953), Els Amants Crucificats (1954), El Carrer de la Vergonya (1956)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada