(3) EL HOYO, de Galder Gaztelu-Urrutia (2019)

Món desigual

Una sèrie d'extravagants fets se succeeixen en una espècie de cruel i asfixiant bogeria confinada. Estem veient El Hoyo, on ens esperen noranta minuts de frenètic desassossec. Tot el que esdevé en les imatges té un punt d'estrafolari i estrambòtic: el comportament dels personatges és inusitat i estrany, de la mateixa manera que la fisonomia del film en si, d'aquesta manera el deliri mental, el canibalisme, la indiferència, la maldat i l'escatologia deambulen per cada seqüència i per cada cavitat circular. 
Com a espectadors podem observar l'arquitectura del film com a tal: un digne entreteniment que ens porta a un estat d'intranquil·litat resolt en una sort de distopia, els valors fonamentals de la qual són l'opressió i el sofriment. Ara bé, aquesta xocant i impactant història va molt més enllà. Això s'evidencia en el seu atraient simbolisme traduït en un metafòric dibuix de les desigualtats socials —com són la deficient redistribució de la riquesa i la insensibilitat— les quals porten al benestar de la minoria i al martiri de la majoria. 
Es mostra clarament, també, una bona repassada a tots els valors pertanyents al neoliberalisme on no es deixa canya dreta (governants, burocràcia, administració…), fent pujant els colors a cadascun dels comportaments moralment nefastos del capitalisme feroç. I, finalment, la subversió, la rebel·lió i la revolució (el descens de la plataforma), actuen com a contrapés per a acabar amb un sistema opressor imperant.
A part d'aquests dards subrepticis, la condició humana queda també en entredit: ¿Com actuem en els moments de màxima desesperació? ¿Som egoistes per naturalesa? ¿Tot queda supeditat a l'instint de supervivència? Hauríem de prendre un temps assossegat per respondre a aquestes preguntes. Encara que, malgrat això, l'escletxa d'esperança apareix amb l'actuació de la funcionària i el seu afany per racionalitzar el menjar per compartir i, tal com s'ha apuntat, amb la revolució final i el seu intent del benestar comú.
D'aquesta obra podem quedar-nos amb el que passa, amb allò que s'oculta per tal d’interpretar-ho o amb les dues coses. Això ja suposa un gran mèrit, perquè malgrat les seues llacunes de guió (alguns aspectes no s'acaben ni d'explicar ni de transmetre de manera adequada), aquesta òpera prima és un film suggerent on subjau un missatge contestatari que convida a la reflexió.

EL HOYO. 2019. Espanya. Color. 94 Min. 

Direcció: Galder Gaztelu-Urrutia

Intèrprets: Ivan Massagué, Zorion Eguileor, Antonia San Juan, Emilio Buale, Alexandra Masangkay, Eric Goode, Algis Arlauskas, Miriam Martín, Óscar Oliver 

Guió: David Desola, Pedro Rivero

Música: Aránzazu Calleja
Fotografia: Jon D. Dominguez