El retrobament del menor
La transició de l'adolescència a l'edat adulta és un camí complicat. Si a això li afegim el problema de trobar-nos desorientats pel fet de no tenir figures paternes a les quals agafar-nos, el resultat és un patiment constant. Héctor actua seguint les directrius que li dicta l'instint i el seu cor, amb rauxa potser, però amb un objectiu final que ben bé es podria acostar als ideals de noblesa (cuidar de l'àvia i tractar bé els animals).
La pel·lícula parla de l'angoixa a la qual estan sotmesos aquests adolescents que per diverses circumstàncies han acabat en un centre de menors. Per remeiar-ho, la teràpia amb gossos li servirà de molt d'ajut. La situació canvia quan adopten al gos que cuidava i de què s'havia encapritxat, ja que serà partir de llavors quan començarà una interessant road-movie en què es podran endevinar i resoldre un bon grapat d'emocions entre ell i el seu germà gran, Ismael.
En cada un dels personatges de la història hi ha conflictes no resolts que faran que els esdeveniments porten un determinat caràcter. La fugida d'Héctor serà com una mena de viatge per a retrobar-se amb la seua família, amb el seu germà i, especialment, amb si mateix. El germà gran Ismael, afectat per la ruptura amb la seua nòvia, intentarà ser el guia que il·lumine el camí del germà, però, serà a l'inrevés: experimentarà una metamorfosi que el portarà a acabar utilitzant els mateixos mètodes que Hector. Realment, tots dos, gaudiran d'una transformació que els farà tornar a unir-se després de molts anys.
Farcida de frases clarificadores i enginyoses (“àvia, no et muires fins que torne", "hem d'aprendre a perdre"...) i elements vinculants: el codi penal, l'àvia, els gossos..., el film posseeix una acurada posada en escena i una suggestiva fotografia (amb bells paisatges cantàbrics) i exteriors. Si bé hi ha moments en què l'espectador es torba davant tants remolins d'anades i vingudes i de raonaments repetitius, podem concloure que estem davant d'una obra digna i ben treballada.
La pel·lícula parla de l'angoixa a la qual estan sotmesos aquests adolescents que per diverses circumstàncies han acabat en un centre de menors. Per remeiar-ho, la teràpia amb gossos li servirà de molt d'ajut. La situació canvia quan adopten al gos que cuidava i de què s'havia encapritxat, ja que serà partir de llavors quan començarà una interessant road-movie en què es podran endevinar i resoldre un bon grapat d'emocions entre ell i el seu germà gran, Ismael.
En cada un dels personatges de la història hi ha conflictes no resolts que faran que els esdeveniments porten un determinat caràcter. La fugida d'Héctor serà com una mena de viatge per a retrobar-se amb la seua família, amb el seu germà i, especialment, amb si mateix. El germà gran Ismael, afectat per la ruptura amb la seua nòvia, intentarà ser el guia que il·lumine el camí del germà, però, serà a l'inrevés: experimentarà una metamorfosi que el portarà a acabar utilitzant els mateixos mètodes que Hector. Realment, tots dos, gaudiran d'una transformació que els farà tornar a unir-se després de molts anys.
Farcida de frases clarificadores i enginyoses (“àvia, no et muires fins que torne", "hem d'aprendre a perdre"...) i elements vinculants: el codi penal, l'àvia, els gossos..., el film posseeix una acurada posada en escena i una suggestiva fotografia (amb bells paisatges cantàbrics) i exteriors. Si bé hi ha moments en què l'espectador es torba davant tants remolins d'anades i vingudes i de raonaments repetitius, podem concloure que estem davant d'una obra digna i ben treballada.
DIECISIETE. 2019. Espanya. Color. 100 Min.
Direcció: Daniel Sánchez-Arévalo
Intèrprets: Biel Montoro, Nacho Sánchez, Lola Cordón, Iñigo Aranburu, Itsaso Arana, Kandido Uranga, Carolina Clemente, Jorge Cabrera, Chani Martín, Mamen Duch.
Guió: Daniel Sánchez-Arévalo
Música: Julio de la Rosa
Fotografia: Sergi Vilanova
Fotografia: Sergi Vilanova
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada