(4) ESTIU 1993, de Carla Simón (2017)

Dolor a la infantesa

Sempre és complicat fer pel·lícules amb xiquets/es atés el seu difícil rodatge i la seua complicada transmissió de disposicions afectives. Aquest treball, però, ha sabut sortir airós en la seua comesa. Així, la direcció d'actors ha estat clau en el resultat final a causa d'un encertat càsting, tot existint una gran afinitat i química en les nenes, les quals actuen amb una sorprenent naturalitat.
Estiu 1993, és una pel·lícula de sentiments, un drama on s'exposen els problemes emocionals en la infància a través de la mirada del seu protagonista —transsumpte d'objectiu de càmera— que ens explica les seues experiències internes després de la pèrdua dels seus pares i la seua posterior acollida per part dels seus oncles. Això fa que la pel·lícula tracte els fets sense emetre judicis i que ho faça d'una manera real i profundament tendra amb els esdeveniments que es desenvolupen. Aquest aspecte narratiu i psicològic es combina estupendament amb una brillant factura tècnica, ja que el film està molt ben fotografiat amb una regnant lluminositat que reforça l'arquitectura del seu contingut.
La pel·lícula està plena de simbolismes que es tradueixen en els seus silencis i elements comportamentals (jocs, visites a la imatge de la verge, etc.). Amb ella s'hi explica molt bé la dificultat que existeix en l'ésser humà per canalitzar el dolor, més encara en la infantesa. També, atés que es desenvolupa al principi dels anys noranta, es pot observar la reticència i la ignorància de la societat davant el virus de la sida. En definitiva, Estiu 1993, és un bell film, poètic i atemporal —en certs moments recorda a El espíritu de la colmena— que no cal perdre's.

ESTIU 1993. 2017. Espanya. Color. 97 Min. 

Direcció: Carla Simón

Intèrprets: Laia Artigas, Bruna Cusí, David Verdaguer, María Paula Robles, Paula Blanco, Etna Campillo, Jordi Figueras, Dolores Fortis.

Guió: Carla Simón

Música: Ernest Pipó
Fotografia: Santiago Racaj