(3) LA DOLCE VITA, de Federico Fellini (1960)

Atrapat en el (des)plaer

Sempre recorde aquesta pel·lícula em ve al cap la imatge de la Fontana de Trevi. Una imatge prodigiosa, portentosa, amb una força que no perd mai vigor així passen els anys. Els ulls d'Anita Ekberg, l'elegància i la cega inclinació de Marcelo Mastroianni cap a ella, l'aigua, els llums reflectits en ells... I és que La Dolce Vita és sorprenent i admirable per la seua imatgeria visual, per la utilització dels amplis espais i pel seu desenvolupament coral. A més, passa comptes amb el periodisme sensacionalista més ferotge, un groguisme que s'arrossega d'una manera ignominiosa fins als nostres dies. Al bell mig està Marcelo Rubini: bohemi, vividor i faldiller, va bambant d'un lloc a un altre buscant la notícia més enganxosa. 

D'entre tanta faràndula sorgeixen —això és també un dels grans mèrits de l'obra— aspectes dramàtics i existencialistes. Així, els intents de suïcidi —a causa de no sentir-se estimada—de la parella de Marcelo, els problemes entre ells, l'episodi amb el pare de Marcelo, la mort del xiquet en l’episodi del miracle i, especialmente, el suïcidi del seu amic Steiner, pessimista existencialista, després de matar els seus dos fills xicotets.  Marcelo se sent ofegat i vol escapar però no li resulta senzill fugir d'un hedonisme trufat d'alcohol i perversió. Tres hores de metratge on el director italià amalgama i conjumina diferents aspectes socials, humans i filosòfics. Un gran treball.

LA DOLCE VITA. 1960. Itàlia. Blanc i Negre. 175 Min. 

Direcció: Federico Fellini

Intèrpretes: Marcello Mastroianni, Anita Ekberg, Anouk Aimée, Yvonne Furneaux, Magali Noël, Alain Cuny, Annibale Ninchi, Lex Barker, Walter Santesso, Ida Galli, Jacques Sernas, Nadia Gray, Valeria Ciangottini, Riccardo Garrone, Audrey McDonald  
Guió: Federico Fellini, Tullio Pinelli, Ennio Flaiano, Brunello Rondi 

Música: Nino Rota
Fotografia: Otello Martelli

Crítiques de Fellini (clicar en aquest mateix enllaç per a llegir les crítiques)